L'Oriol vola!

L'Oriol, un xicotet de deu anys que estudiava quart a l'escola de la plaça del Pi, ja feia uns quants dies que anava de casa a l'escola caminant per estalviar-se els diners que la mare li donava per a l'autobús. Necessitava aquests diners per dur a terme una idea que li voltava pel cap de feia temps i que ara ja tenia prou madura. Aquesta idea se li va acudir el dia que va anar amb els de casa a veure com s'enlairava un globus aerostàtic al prat de les Feixes. Li va impressionar tant allò de veure enlairar-se la cistella que aquell mateix dia va decidir que ell se'n faria un, de globus. I s'enlairaria per damunt les teulades de la ciutat i se n'aniria a donar un tomb, penjat al mig del cel, per aquests mons de Déu. I era per això que anava fent bossa. Es guardava els diners de l'autobús; el duro que de tant en tant li donava la tieta i qualsevol altre caleret que pugués arreplegar; com els cinc duros que va guanyar l'altre dia en vendre al drapaire unes ampolles de xampany que els veïns anaven a llençar.

Cada dia en tornar de l'escola, perquè en tornar no tenia tanta pressa com en anar-hi, s'aturava una estona a mirar l'aparador de la botigueta de caramels i llaminadures "El Minyó Entremaliat", que tenia més rètol que parada, però que també tenia l'assortit de llepolies més complet de tot el poble. L'Oriol s'hi aturava sempre. Però aquells dies s'hi aturava amb un interès molt especial perquè pel seu projecte ho necessitava. Volia fer el seu globus de xiclet! Volia fer una bombolla de xiclet tan grossa que l'enlairés pel cel i per això necessitava els xiclets més grossos de tot el poble, i aquells xiclets eren els de dins d'aquella botiga.

Un dia que semblava com els altres però que no ho era, va arribar davant la botiga i s'hi posà bé. Deixà el sarró ple de llibres arrambat a la paret i es buidà les butxaques a terra. D'aquelles butxaques en van sortir: gomes de tirar, trossets de goma d'esborrar, paperets cargolats que eren missatges de classe, bales de vidre, un indi i un cauboi de plàstic, quatre cromos que hauria de planxar abans d'enganxar-los a l'àlbum, una capsa de llumins convertida en màquina de fotografiar microfilms per jugar a espies, i un seguit de coses més, difícils d'identificar. I tot plegat, a més a més, ho va treure barrejat amb un garbuix de moneda petita perquè aquell dia, que era el gran dia per l'Oriol, abans de sortir de casa havia arreplegat tota la xavalla que tenia arraconada per comprar els xiclets. Els xiclets que l'haurien d'enlairar per sobre de les teulades...

Mig assegut mig agenollat a terra, va separar les monedes de tot allò altre i va anar fent piletes per comptar-les. Quan va tenir les piles fetes es va aixecar per mirar darrere els vidres els xiclets que havia de comprar. Cadascun quinze pessetes... Però, que n'eren de grossos! Només recordava haver-ne tingut un a la boca un cop que l'hi va comprar la padrina aquell dia que van anar al cinema... I, només de recordar-ho, li semblava que tornava a tenir la boca tan plena que amb prou feines el podia mastegar.

Es va ajupir un altre cop davant les piletes de monedes i va comptar-les. Una, dues, tres... i fins a nou piles; i com que hi havia deu pessetes a cada pila feien... noranta pessetes. Aixecà els ulls mirant al cel per fer el càlcul mentalment i després, fent picar els dits i dibuixant un gran somriure es va dir per dins: Perfecte! Seran sis xiclets!

Va agafar totes les monedes amb les dues mans i va entrar a la botiga. Va deixar aquell grapat damunt el taulell i en va demanar sis dels més grossos.
En sortir amb els sis xiclets no cabia dintre seu de neguitós que estava. Es penjà el sarró altre cop i se n'anà quasi corrent fins al primer banc del passeig. S'hi assegué i desembolicà un dels xiclets. Se'l posà a la boca i el mastegà fins que va estar ben tou. Aleshores, se'l tragué de la boca i se'l quedà a la mà. Després es posà el segon; també l'estovà a base de mossegades i l'ajuntà a la mà amb l'altre. I així va anar fent el mateix amb els sis. En acabar tenia les barres adolorides i tot, de tant mastegar, però el que volia fer es valia això i molt més. A la mà tenia la massa de xiclet llefiscosa i amb gust de maduixa que seria la seva porta cap a l'aventura.

Agafà la bola apegalosa i, sense cap mena d'escrúpols, la va anar amassant com havia vist fer a la pizzeria. Després en va fer una rajola plana, com les de xocolata, i quan la va tenir enllestida se la posà davant la boca per anar-la inflant i fer així la seva bombolla-globus de xiclet.

Per començar a donar-la va haver de bufar molt fort i mentre bufava se li feia la cara vermella i pensava en els vidriers que un dia havia vist bufar per fer ampolles, no sabia on. Se li inflaven les galtes com una granota quan rauca. Quan el xiclet es va començar a estovar, ja li va ser una mica més fàcil. A mesura que l'Oriol anava bufant la bombolla anava creixent, creixent... Ara, de tant que bufava el cap se li anava una mica. Tot i amb això, no podia aturar-se. Havia de fer-la més grossa, més grossa... També podia ser que se li rebentés... però se l'havia de jugar, havia de ser més grossa perquè sino no l'aguantaria; havia de seguir bufant, bufant... i bufava, i bufava; perdia el cap... i bufava... De sobte, quan la bombolla ja era tan grossa com ell mateix, o potser una mica més i tot...

* * *

L'Oriol va obrir els ulls i es trobà panxa enlaire sota un cel de color de rosa. Mirà als costats i veié que les cases també eren roses, i els arbres, i el terra... Tot era de color rosa. Fins l'olor, també era rosa, perquè feia una olor com de... com de xiclet. Això és! Feia olor de xiclet de maduixa. I el color rosa que hi havia pertot també ho era, de xiclet de maduixa.

Intentà aixecar-se, però així que ho feu se li doblegaren les cames. Aleshores s'adonà que ell també era de xiclet... i que era del mateix color que les cases i els arbres... i era tou, i dolç, i llefiscós com un xiclet de debò.

Aleshores pensà que si era de xiclet es podria inflar com un globus aerostàtic. I decidí provar-ho. Es feu una bola agafant-se els peus amb les mans, posant el cap entre els genolls i rodolant una mica per terra per quedar ben rodó. Després, un cop ben arrodonit, començà a omplir-se d'aire i s'anà inflant, inflant. Al cap d'una estona ja semblava una bombolla de sabó i es començà a aixecar de terra. Era una sensació molt nova i divertida, la de surar per l'aire en aquell món de maduixa. I es seguia inflant i cada cop pujava més amunt fins que va estar tan inflat que semblava el globus aerostàtic que havia vist aixecar-se al parc de les Alzines. I s'enfilava pel cel sobre les cases de color de xiclet. L'Oriol volava! Volava en globus! Vaja, fet un globus! Ho havia aconseguit! I la ciutat, tota rosa, se li anava fent cada cop més petita al seu dessota. Una lleugera brisa el transportava i passava per damunt dels camps, que des d'allà dalt feien un mosaic de peces de diferents tons de rosa, i veia també alguna masia que semblava una pastilla grossa de xiclet encara sense mastegar, i arbres, i rius de pasta de xiclet molt clara...

L'Oriol era feliç. Com els ocells, suspès en l'aire. Sentia una joia immensa que l'omplia... i notava tota la seva pell de xiclet tibada, ben tibada. Sentia una mena de satisfacció molt més gran que quan va aprendre a anar amb bicicleta.

Es deixava dur pel vent, inflat com un globus, enmig d'aquell cel infinit de rosa pàl·lid. I el vent el transportava. De sobte es trobà dins una bossa d'aire calent i començà a pujar amunt. No ho podia controlar. Era xuclat amunt i no sabia com sortir d'aquella columna d'aire ascendent. Pujava molt de pressa i de seguida es van fer tan petits els arbres que ja no els distingia. I les cases es van tornar puntets petitons. Perdé totalment el control. Pujava sense poder fer res. De cop es va quedar també cec; no podia veure res. S'havia endinsat en una capa de núvols i seguia enfilant-se amunt, amunt. Estava espantat. Sentia que pujava però no veia res dins d'aquella mena de boira tan espessa, de color rosa de xiclet. Però enmig del desconcert, el destí el sortí a socórrer en forma d'esternut. L'Oriol esternudà i, en fer-ho, s'adonà que per descendir només havia de deixar anar aire. I ho féu així: començà a bufar i a poc a poc i notà que ja no pujava tan depressa. Notà que ja deixava de pujar. Notà que començava a descendir. Però també s'adonà que el vent l'arrossegava de costat, amb els núvols. Seguia deixant anar aire i baixava cada cop més. Per fi aconseguí treure el nas per sota els núvols i s'adonà que el vent se l'enduia contra una paret de muntanyes que s'alçava al seu costat. El vent l'empenyia a gran velocitat contra aquella massa rocosa, també de color rosa però no per això menys perillosa. L'Oriol de seguida comprengué que si no feia alguna cosa decididament s'estavellaria contra les roques i tornà a agafar aire i s'anà inflant un altre cop. S'enlairava de nou. Entrà una altra vegada dins la massa rosada de núvol i seguí aspirant per inflar-se de nou. Per sota seu veia com la part de baix dels núvols es desfeia en tocar les arestes del massís muntanyós. Havia de pujar més, havia de pujar més! I s'anava inflant. Inspirava, inspirava... I pujava, pujava, pujava... Aconseguí treure el cap pel damunt dels núvols. Aleshores veié que tot i això la punta de la muntanya se li tirava al damunt. El vent el seguia empenyent contra el rocam amb força, irremeiablement... hi anava directe... Presa del pànic, l'Oriol, fent un darrer esforç, inspirà un cop més, molt profundament, sense pensar que era de xiclet i que podia rebentar i...

* * *

L'Oriol va obrir els ulls i es trobà panxa enlaire sota un cel ple d'ulls que l'escrutaven i de boques que li deien: Has pres mal, fill meu?

Era a terra; al mig del passeig; voltat de gent; empastifat de xiclet de dalt a baix. De tant bufar, s'havia marejat. Havia perdut el coneixement. S'incorporà i va dir que no, que no havia estat res, que només era que havia fet el globus massa gros. Agafà el sarró i seguí per sota els arbres cap a casa seva. Estava content d'haver volat amb el seu globus de xiclet. Però tenia una sensació estranya... com si hagués fallat alguna cosa...

Xavier Àvila i Morera (octubre 1984)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.

T'ha portat algun record? T'ha produït alguna sensació?

Publica un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom