Qu4tre R4tlles

Els pares se n’havien anat a sopar amb uns amics i havien deixat l'Anaïs amb la cangur. Després de sopar li va dir que li volia preparar una cosa. I la cangur la deixà tancar-se a la seva habitació. Es va disfressar i es va pintar una mica els ulls, els pòmuls i els llavis com si hagués d’actuar dalt d’un escenari.      Tot seguit la va cridar i la va fer seure en una cadira.      L'Anaïs s'enfilà a un dels llits i començà amb la presentació: «I aquesta nit per a tots vostès tenim la presència estelar de la gran cantant de rock Anaïs Martí!». La cangur va aplaudir i ella va baixar per engegar el tocadiscos. Va tornar a enfilar-se al llit i, amb una cullera fent de micròfon, començà el concert en directe de Jenny Williams. En acabar cada cançó els aplaudi­ments de la cangur es confonien amb els de l'enregistrament.      Cap a les deu es va haver de posar al llit, però podia estar llegint fins a quarts d'onze. Quan la cangur entrà a l'habitació...

En Gepet de cal Baster feia de sabater. Quan tot just aixecava tres pams de terra ja voltava per l’obrador del pare, entre l’olor de cuir i el soroll sec del martell sobre la sola. Cal Baster era la millor sabateria de la comarca. S’hi podien trobar sabates de tota mena: sabatilles per a peus delicats, sabatots per a peus barroers, botes de muntanya, espardenyes, sandàlies… La fama de cal Baster corria de boca en boca i la gent anava a comprar-hi de lluny.      Però el temps no s’atura mai. I a còpia de fer girar els rellotges, les coses van anar canviant. El pare d'en Gepet es va morir i la sabateria quedà per a ell. Els costums de la gent havien anat canviant i en Gepet, que tenia bon olfacte per a aquestes coses, se n'adonà i s'especialitzà en el ram de la sabatilla esportiva. Va penjar un gran rètol sobre la porta de l'obrador que, amb lletres de colors ben virolats, deia: "Esportius Baster" i es va posar a fer sabatilles d'esport de disseny avançat i ...

Els divendres el pare l'anava a buscar a l'escola. Aleshores se n'anaven a berenar tots dos. El pare sempre demanava només un cafè. Ella demanava un suís, amb la xocolata ben calenta i la nata ben freda.      L’Emma li explicava les novetats de la setmana. Les coses que feia a l’escola, les coses que havien passat, les que faria la setmana següent: que anirien d'excursió, que aniria a la festa d'aniversari de la Laia, que…. El pare l’escoltava amb un somriure tranquil. Quan l’Emma esmentava la mare, ell feia un petit gest amb la cullereta i canviava de tema. Només li preguntava què li agradaria fer aquell cap de setmana. Decidien que anirien a dinar a cals avis i a la tarda potser anirien al cinema i se’n tornaven cap a casa d’ell.      Era al llit. Tenia un conte obert però ja no el llegia, estava pensant en altres coses, potser en com seria quan fos més gran. Deixà el llibre a la tauleta i apagà el llum. Sentí el pare que s'acostava pel passadís. Obria u...

—Lluís, Lluís... —deia fluixet el Marc. Però el seu germà no contestava.      —Lluís, que dorms? —encara va provar. Però res. Silenci.      Quan li passava això es posava a escoltar el silenci. Vaja, més aviat escoltava els sorolls que trencaven el silenci. Escoltava el soroll del pis de dalt quan estiraven la cadena. El soroll de l’ascensor. El vent en picar la persiana. La remor dels cotxes pel carrer, o de les motos, que era diferent, o d’algun autobús nocturn. I també sentia el Lluís, respirant profundament. Fixant-s’hi molt, de lluny, també sentia la tele d’algun veí i el camió de les escombraries i un avió i soroll de plats i d’aigua...      En coneixia molts, dels sorolls que sentia, però també n'escoltava alguns que no sabia ben bé què els feia... i aquests eren els que més l'atreien: un fregadís molt fluix, molt fluix, quasi imperceptible, que podia ser de formigues que tornaven cansades al cau, o dels somnis del seu germà, o de la s...