Qu4tre R4tlles

Hi havia una munió de gent davant les portes del Parlament. Mentre s’hi acostava es va adonar que encara s’estaven organitzant. Ella avançava amb pas decidit, portant una carpeta agafada davant del pit. Va veure com descargolaven algunes pancartes: “Morir dignament és un dret”, “Eutanasia? Sí!”. Se li va acostar una dona gran amb els ulls plorosos. Ella li va posar la mà a l’espatlla sense aturar-se del tot. Quan estava creuant pel mig de la gentada es va adonar que alguns l’assenyalaven i parlaven entre ells. Abans d’arribar al cordó dels mossos va escoltar com van començar a cridar: “Votar no és decidir contra el poble!” Els mossos li van obrir pas i ella es va esmunyir endins de seguida.      Va saludar amb un gest un grup de diputats que s’estaven per allà fent temps, alguns fumant, i va enfilar l’escala cap al despatx del partit. Va fer un “bon dia” sense adreçar-se a ningú i va deixar la carpeta i la bossa reservant un lloc a la taula. Després s’acostà a la finestr...

A mesura que s’acostava a la torre, tenia la sensació d’anar reculant en el temps. Les extensions de presseguers el retornaven a un passat emboirat que, a poc a poc, s’anava aclarint. Feia més de deu anys que havia marxat. Ara vivia a Milà, a prop de la universitat on treballava. Baixà la finestreta per olorar els préssecs i va treure la mà. L’aire calent el transportava a corredisses entre els fruiters amb els seus germans, jugant a l’amagatall i, de més gran, collint o portant el tractor. Havia estat una convocatòria estranya, la seva mare li va demanar que hi anés a passar aquell cap de setmana; que era per una cosa important; que també hi hauria els seus germans. —Que passa alguna cosa? —va preguntar —Ves, que ton pare i jo ja mos fem grans, —va respondre— només esto. —Però, us trobeu bé? Ella li va assegurar que sí, que estigués tranquil. En arribar a la torre va veure que ja hi havia els cotxes dels seus germans. El del gran, el Joaquim, era un Mercedes tipus berlina, no gaire no...

(1a part) L’endemà al matí l’Andrea es posà roba d’esport i va sortir a córrer una estona. En ser al trencall del camí va dubtar cap a on continuar. Va triar el camí que pujava amunt pensant que en tornar faria baixada. Al principi hi tocava el sol però després feia un revolt i s’endinsava cap al bosc. El camí en algun tram s’amagava entre les herbes i hi havia alguna teranyina. Per allà devia fer molt de temps que no hi passava ningú, va pensar. Pel cap encara li ballaven les paraules de l’herbolària: «ningú no en vol saber res, del Forcall…», «hi passen estranyes coses», «hi ha ànimes que vaguen per allà». De primer quasi li feia gràcia. Fantasies de gent de muntanya, pensava. Però, de mica en mica, se li va anar posant endins una mena de silenci estrany. No se sentien ocells. Ni insectes. Només les seves passes que ressonaven entre la vegetació. Les branques feien com braços recargolats. S’imaginava esquelets de soldats. Sabia que aquelles imatges només eren al seu cap. Però no podi...

Un cotxe vell trescava pel camí pedregós de la Coma. El conduïa una dona gran, en devia comptar més de setanta. Els cabells, blancs i grisos barrejats, li feien un reflex com de plata. Les arrugues dels anys i del sol li emmarcaven els ulls clars, d’un blau verdós. Mig tancats, els fixava en el traçat del camí. Conduïa amb un posat seriós, concentrada. Al seu costat una altra dona, més jove, amb una mà s’aferrava a l’agafador de la porta i amb l’altra aguantava una urna sobre la falda. Se sentien els cops d’alguns còdols que repicaven contra els baixos del cotxe. Feia més de mitja hora que havien deixat enrere l’últim poblet i havien enfilat aquest camí que les duia muntanya amunt.      —Caram, mare, sí que és lluny, això —va dir l’acompanyant.      La seva mare conduïa sense deixar de mirar endavant. Es va limitar a fer-li un lleu somriure alhora que girava el cap per comprovar que portés l’urna ben agafada.      Pujaven cap a la casa del Fo...