Qu4tre R4tlles

A mesura que s’acostava a la torre, tenia la sensació d’anar reculant en el temps. Les extensions de presseguers el retornaven a un passat emboirat que, a poc a poc, s’anava aclarint. Feia més de deu anys que havia marxat. Ara vivia a Milà, a prop de la universitat on treballava. Baixà la finestreta per olorar els préssecs i va treure la mà. L’aire calent el transportava a corredisses entre els fruiters amb els seus germans, jugant a l’amagatall i, de més gran, collint o portant el tractor. Havia estat una convocatòria estranya, la seva mare li va demanar que hi anés a passar aquell cap de setmana; que era per una cosa important; que també hi hauria els seus germans. —Que passa alguna cosa? —va preguntar —Ves, que ton pare i jo ja mos fem grans, —va respondre— només esto. —Però, us trobeu bé? Ella li va assegurar que sí, que estigués tranquil. En arribar a la torre va veure que ja hi havia els cotxes dels seus germans. El del gran, el Joaquim, era un Mercedes tipus berlina, no gaire no...

(1a part) L’endemà al matí l’Andrea es posà roba d’esport i va sortir a córrer una estona. En ser al trencall del camí va dubtar cap a on continuar. Va triar el camí que pujava amunt pensant que en tornar faria baixada. Al principi hi tocava el sol però després feia un revolt i s’endinsava cap al bosc. El camí en algun tram s’amagava entre les herbes i hi havia alguna teranyina. Per allà devia fer molt de temps que no hi passava ningú, va pensar. Pel cap encara li ballaven les paraules de l’herbolària: «ningú no en vol saber res, del Forcall…», «hi passen estranyes coses», «hi ha ànimes que vaguen per allà». De primer quasi li feia gràcia. Fantasies de gent de muntanya, pensava. Però, de mica en mica, se li va anar posant endins una mena de silenci estrany. No se sentien ocells. Ni insectes. Només les seves passes que ressonaven entre la vegetació. Les branques feien com braços recargolats. S’imaginava esquelets de soldats. Sabia que aquelles imatges només eren al seu cap. Però no podi...

Un cotxe vell trescava pel camí pedregós de la Coma. El conduïa una dona gran, en devia comptar més de setanta. Els cabells, blancs i grisos barrejats, li feien un reflex com de plata. Les arrugues dels anys i del sol li emmarcaven els ulls clars, d’un blau verdós. Mig tancats, els fixava en el traçat del camí. Conduïa amb un posat seriós, concentrada. Al seu costat una altra dona, més jove, amb una mà s’aferrava a l’agafador de la porta i amb l’altra aguantava una urna sobre la falda. Se sentien els cops d’alguns còdols que repicaven contra els baixos del cotxe. Feia més de mitja hora que havien deixat enrere l’últim poblet i havien enfilat aquest camí que les duia muntanya amunt.      —Caram, mare, sí que és lluny, això —va dir l’acompanyant.      La seva mare conduïa sense deixar de mirar endavant. Es va limitar a fer-li un lleu somriure alhora que girava el cap per comprovar que portés l’urna ben agafada.      Pujaven cap a la casa del Fo...

Quan era petita, la Lena dibuixava amb un bastonet a la terra eixuta mentre la seva padrina triava olives. S’estaven sota l’olivera. La padrina, amb la cara tan arrugada com l’escorça, li explicava: —Diu que les oliveres són així de rebregades perquè guarden els records de tots els temps… i de la bona gent... Lo padrí Ramon segur que és per algun d’aquest rebrecs —i mirava fixament un racó de l’escorça. La Lena aixecava el cap i buscava al mateix lloc on mirava la padrina. Després, tornava a guixar a terra. L’àvia continuava: —Ma padrina també triava olives. I, mentre ho feia, convidava els seus morts, que baixaven de les branques i li feien companyia. Parlaven de les seves coses. En arribar la vesprada, ella els deia que els convidaria a sopar però que no tenia prou menestra. Aleshores, ells li deien que no s’amoïnés, que amb qualsevol cosa ja farien. Ella posava l’olla al foc. L’un hi tirava unes pedretes dient que eren cigrons; un altre, branquillons que feien de costella. D...