Quan els contes desperten
L’Axel acabava d’aprendre a lleginar, i el món ja no era el mateix.
Visca!, va cridar, aixecant el braç amb un gest enèrgic i amb el puny tancat. Després es tornà a mirar la pantalla, s’aixecà i féu un parell de voltes pel seu estudi amb els braços enlaire: Ohé, ohé, ohé!. L’envaí una sensació de joia indescriptible. Era fantàstic!
Quan a la part inferior de la pantalla havia anat apareixent el text: «Temps era temps, quan la Terra i el Sol passejaven festejant pel Jardí de les Estacions…» ell l’havia anat llegint a poc a poc i a la pantalla translúcida es formaven les imatges de la Terra i el Sol caminant de bracet. Primer sota una pluja de borrallons de neu que després es convertien en flors i finalment queien com les fulles a la tardor.
L’Axel feia segon. I el seu grup d’aprenentatges portava un parell de setmanes trasbalsat. Tot va començar quan una de les nenes més avançades de la classe un dia no va sortir a jugar. A l'endemà, tampoc no va sortir. Ni a l'altre. Es deu haver posat malalta, comentaven els nens del seu equip de treball. La van anar a veure al seu habitacle i van quedar parats quan els va obrir ella mateixa més eixerida que un pèsol. No entenien res. Aleshores ella els explicà, excitadíssima, que feia uns dies que havia passat l’última pantalla de lectura i havia desbloquejat el nivell de narracions interactives. I en aquell nivell s’aprenia a lleginar!
Fent allò s’ho passava tan i tan bé que ni temps per a jugar no es reservava. Es passava tot el dia dins la interfície neuronal «llegina que lleginaràs». Els va convidar a passar a la seva sala d'estudi. Connectà el dispositiu i els lleginà un parell de contes amb tant de realisme que els deixà a tots bocabadats.
Després d'això, és clar, a tots els va agafar una fal·lera per la lectura que gairebé ni sortien als espais de joc. Tots tenien moltes ganes d’anar passant pantalles per arribar al nivell dels contes interactius i aprendre a lleginar. Cada dos per tres els seus dispositius de comunicació feien bip-bip i apareixia un nou missatge: Jo ja hi he arribat! És facilíssim! És impressionant! I amb això, els qui encara no n’havien après, s'espavilaven per ser capaços de lleginar pel seu compte el més aviat possible.
L’Axel en tenia tantes ganes que per això quan s’havia trobat per primera vegada davant d’un conte interactiu no se n’havia pogut estar, s’havia tret els cascos i s’havia posat a voltar cridant i aixecant els braços pel seu estudi.
Quan va tornar a seure es va quedar una estona mirant fixament les imatges que havia fet aparèixer a la pantalla. Tocà amb l’índex suaument la superfície tàctil i el text va continuar desplaçant-se:
Visca!, va cridar, aixecant el braç amb un gest enèrgic i amb el puny tancat. Després es tornà a mirar la pantalla, s’aixecà i féu un parell de voltes pel seu estudi amb els braços enlaire: Ohé, ohé, ohé!. L’envaí una sensació de joia indescriptible. Era fantàstic!
Quan a la part inferior de la pantalla havia anat apareixent el text: «Temps era temps, quan la Terra i el Sol passejaven festejant pel Jardí de les Estacions…» ell l’havia anat llegint a poc a poc i a la pantalla translúcida es formaven les imatges de la Terra i el Sol caminant de bracet. Primer sota una pluja de borrallons de neu que després es convertien en flors i finalment queien com les fulles a la tardor.
L’Axel feia segon. I el seu grup d’aprenentatges portava un parell de setmanes trasbalsat. Tot va començar quan una de les nenes més avançades de la classe un dia no va sortir a jugar. A l'endemà, tampoc no va sortir. Ni a l'altre. Es deu haver posat malalta, comentaven els nens del seu equip de treball. La van anar a veure al seu habitacle i van quedar parats quan els va obrir ella mateixa més eixerida que un pèsol. No entenien res. Aleshores ella els explicà, excitadíssima, que feia uns dies que havia passat l’última pantalla de lectura i havia desbloquejat el nivell de narracions interactives. I en aquell nivell s’aprenia a lleginar!
Fent allò s’ho passava tan i tan bé que ni temps per a jugar no es reservava. Es passava tot el dia dins la interfície neuronal «llegina que lleginaràs». Els va convidar a passar a la seva sala d'estudi. Connectà el dispositiu i els lleginà un parell de contes amb tant de realisme que els deixà a tots bocabadats.
Després d'això, és clar, a tots els va agafar una fal·lera per la lectura que gairebé ni sortien als espais de joc. Tots tenien moltes ganes d’anar passant pantalles per arribar al nivell dels contes interactius i aprendre a lleginar. Cada dos per tres els seus dispositius de comunicació feien bip-bip i apareixia un nou missatge: Jo ja hi he arribat! És facilíssim! És impressionant! I amb això, els qui encara no n’havien après, s'espavilaven per ser capaços de lleginar pel seu compte el més aviat possible.
L’Axel en tenia tantes ganes que per això quan s’havia trobat per primera vegada davant d’un conte interactiu no se n’havia pogut estar, s’havia tret els cascos i s’havia posat a voltar cridant i aixecant els braços pel seu estudi.
Quan va tornar a seure es va quedar una estona mirant fixament les imatges que havia fet aparèixer a la pantalla. Tocà amb l’índex suaument la superfície tàctil i el text va continuar desplaçant-se:
Anys-llum enllà, a Galàntia, els sobirans planetaris cada dia es lamentaven: «Ai, si tinguéssim un fill!» però no els en venia cap
A la pantalla es veien tot d’estels que s'apropaven a gran velocitat, com si l’espectador se n’anés anys-llum enllà. Es veia un planeta blau-verdòs que s'acostava ara més a poc a poc, just com l'Axel s’ho anava imaginant. I finalment apareixien dos personatges dient: «Ai, si tinguéssim un fill!»
Un bon dia la sobirana, quan s'exposava com cada matí als ultrasons higienitzants, observà un raig més energètic que els altres. S’hi acostà i aquell raig li va infondre un pensament: «abans que passi un any el teu desig serà acomplert, tindràs un bonic infant»I, al cap d'una translació completa, va néixer una nena preciosa. Estaven tan contents, aquells sobirans planetaris, que van organitzar una gran recepció per comunicar la seva alegria. Hi van convidar els mags galàctics de cadascuna de les tretze llunes que orbitaven el planeta. Vaja, com que només disposaven de dotze canals d'emissió, un dels mags es quedà sense rebre la informació.
A la superfície de projecció en aquell moment es veia el planeta blau-verd emetent dotze raigs lluminosos cap a dotze dels seus satèl·lits. I, una mica més lluny, una lluna fosca i amb taques de color vermell oscil·lant, seguia la seva òrbita sense que li arribés el senyal. L’Axel seguia imaginant allò que llegia:
La recepció fou celebrada amb tot l'esplendor i cadascun dels mags planetaris va fer ofrena d'un do meravellós per a la nounada. L'un li desitjà ciència; l'altre, estètica; l'altre, energia; un altre, justícia, bondat, telepatia... I així cadascun dels mags anava infonent-li el seu designi.Just quan el màgic onzè acabava d’imposar les seves mans al cap de la criatura, aterrà una nau al mig del recinte. Davant dels ulls esbatanats de tots els assistents, comparegué aquell mag que no havia estat informat. Feia cara d’estar molt enfadat. Li havia dolgut molt no haver estat convidat com els altres. Avançà directament cap a la nounada i, enmig d'un silenci de marbre, amb tothom expectant, pronuncià amb veu solemne:
Sobre el vidre es veia, en primer pla, el rostre esquerp d’aquell mag dient: «D'aquí a quinze translacions del planeta, un raig còsmic travessarà i el teu cos i es desintegrarà en mil fragments».
El text de la part inferior del monitor va trigar una estona a reprendre el seu desplaçament, com si deixés temps per valorar com de greu era aquell malefici, després va continuar:
El text de la part inferior del monitor va trigar una estona a reprendre el seu desplaçament, com si deixés temps per valorar com de greu era aquell malefici, després va continuar:
El mag es girà dirigint una mirada plena d’odi als pares de la criatura i a tota la multitud. Tornà a entrar a la seva nau. I s’enlairà aixecant un gran núvol de pols vermella que deixà tothom amb l’ai al cor.
Aleshores, el mag que encara no havia formulat el seu desig per la criatura, s’hi acostà adreçant-li aquestes paraules: «La radiació còsmica maleïda no t’arribarà a desintegrar, sols quedaràs invisibilitzada durant cent períodes del teu temps planetari»
L’Axel seguia llegint embarbesclat:
La ratlla de text seguia corrent a la base de la superfície de projecció:A l’endemà, per evitar com fos aquell infortuni, els sobirans radiaren missatges per tot el planeta, a través de totes les xarxes de comunicació. Van ordenar que tots els receptors de raigs còsmics del planeta fossin inutilitzats. I també van manar que es construïssin xarxes d'aïllament als seus satèl·lits per tal que cap radiació fulminant mai no pogués afectar la seva filla, a qui, per cert, van anomenar Englantina.
A partir d’aleshores el planeta Galàntia va continuar fent translacions al voltant de la seva estrella i la princesa Englantina anava creixent amb tots aquells dons que de mica en mica se li anaven activant. Cada cop es feia més estètica, més energètica, científica i telepàtica… Tothom que la coneixia la posava en un lloc preferent a la seva llista de contactes i li demanava amistat. Sense cap dubte, devia ser qui tenia més likes de tot el planeta.
Ell va pensar com li podria fer un like. Però s’adonà que no podia perquè allò passava dins la pantalla.
Vet aquí que quan Englantina ja havia complert les quinze translacions, els seus pares van haver d'emprendre un vol extra-planetari. Aleshores ella, aprofitant que no la vigilaven, sortí amb una nau lleugera a investigar els racons del camp gravitatori del seu planeta.
Viatjant per l’espai descobrí meravelles insospitades: un munt d’asteroides que seguien trajectòries el·líptiques; les llunes, cadascuna amb el seu color característic, naus transplanetàries immenses… I enllà va veure un satèl·lit fosc de color rogenc que feia pampallugues. Li va cridar molt l’atenció i canvià el rumb per a acostar-s’hi.»
L'Axel deixava volar la seva imaginació. Ara projectava imatges de la cabina de la nau, i pel vidre es veia com travessava una franja d’asteroides i s’anava acostant a gran velocitat a aquella lluna vermellosa extraviada espai enllà.
Just quan va penetrar el camp electromagnètic d'aquell satèl·lit, dins la nau es va activar un aparell que mai no havia vist funcionar. Era el receptor de radiacions còsmiques. Tenia un led que es va encendre intermitentment i, encuriosida, va moure el dial per captar millor el senyal. Quan va aconseguir sintonitzar aquella emissió, un xiulet va ressonar per tot l’univers i, de sobte, tot el que hi havia al seu voltant va desaparèixer. La nau, la princesa, el planeta, les llunes… tot va desaparèixer talment com si hagués estat xuclat per un forat negre.
La pantalla translúcida quedà completament buida. L’Axel quedà corglaçat. Dintre seu va sentir l’horror d’aquell malefici acomplert. Ben amoïnat, continuà lleginant a poc a poc el text que tornava a aparèixer a la part inferior:
Els planetes germans de Galàntia continuaven girant al voltant de la seva estrella. I s’hi va transmetre la informació de la desaparició del planeta i del malefici de la princesa Englantina. Durant molt de temps, intrèpids exploradors galàctics solcaven l’espai a la recerca del planeta desaparegut. Però així que s'acostaven al quadrant fatídic, un xiulet eixordador d'altíssima freqüència els xuclava i els desintegrava.
En llegir allò el pobre Axel s’imaginava coses que no volia. Les naus d’aquells joves valents apareixien esclatant per l’espai en mil bocins abans de desaparèixer.
Un dia arribà a aquell sistema planetari un navegant espacial que també havia interceptat aquella informació sobre el malefici d’Englantina…
A la pantalla es veia un noi, si fa no fa de la mateixa edat que l’Axel. Era un xicot valent i agosarat que estava disposat a trobar, al preu que fos, la bella Englantina.
En aquells temps just es complien els cent períodes galàctics que limitaven el malefici. Quan la nau d’aquell viatger de l’espai va penetrar al quadrant maleït, en comptes del xiulet desintegrador, s’escoltà una superposició harmònica d'ones. Aquella freqüència feia que en comptes de desintegrar-se, la matèria s’anava recomposant. Així, a poc a poc, va anar apareixent davant seu el planeta blau-verd de Galàntia amb les seves llunes orbitant. I poc després, no gaire lluny de les seves coordenades, va veure aparèixer una nau que es dirigia cap a la lluna més externa.
En aquell moment a l’Axel li va semblar que aquell pilot li feia un gest, mirant a càmera.
S’adonà que aquella petita nau anava directa cap a les radiacions destructives d’aquella lluna malèfica, com si ningú no la governés. S’hi acostà perillosament, tant a la vora com va poder i s’adonà que la noia que la pilotava estava ajaguda sobre el tauler de comandaments amb els ulls tancats. Aleshores, amb una arriscadíssima maniobra, aconseguí acoblar la seva nau i just va poder fer un gir per evitar entrar dins camp gravitatori d’aquell satèl·lit misteriós.
Molt bé! va dir l’Axel, fent un gest amb el puny.
Es dirigiren al planeta que havia acabat de reaparèixer i aconseguiren aterrar a les instal·lacions del centre de control planetari on ja els esperaven.
El text s’havia acabat i s’anava desplaçant cap a la dreta fins a desaparèixer. A la pantalla, la imatge de les naus al centre de control també es van anar fonent a blanc.
L'Axel restà immòbil. Se sentia estrany. Experimentava per primera vegada el buit d’arribar al final d’una història apassionant. Què se’n faria ara de l’Englantina, de l’explorador… de tot aquell món? Al cap d’una estona se li acudí alguna cosa. Va tocar la superfície tàctil i hi teclejà alguna instrucció. Tot seguit, a la pantalla tornà a aparèixer el text del conte, però ara corrent enrere, del final cap al principi. L’aturà just al moment en que apareixia per primera vegada el navegant de la galàxia.
Va somriure i posà l’índex sobre el sensor tàctil fent continuar novament la narració des d'allà. Aquesta vegada, però, s’imaginà que l’explorador galàctic era ell mateix. Instantàniament aparegué a la superfície hologramàtica. No calia que li expliquessin res, ja sabia molt bé de què es tractava. Teclejà un rumb precís i solcà l'espai en direcció a les coordenades del planeta desaparegut.
Quan entrà al quadrant maleït veié novament la reconstrucció del planeta i com es materialitzava davant seu la nau de la princesa. Aconseguí desviar-la per evitar l’atracció del satèl·lit i va fixar el rumb segur de retorn cap al seu planeta. Un cop van aterrar, l’Axel va sortir de la seva nau i es va acostar a la cabina de la nau d’Englantina. La noia encara estava adormida amb el cap sobre els instruments de control. Se la quedà mirant una estona, embadalit. I després, deixant-se dur per un sentiment molt profund i molt nou, la besà. Tot va ser acostar-li els llavis que la bella Englantina es despertà i li somrigué.
L’Axel li va explicar com l'havia trobada lleginant des del seu sistema informàtic. Ella va somriure i li va dir, tendrament:
–És molt bonic cada vegada, Axel, despertar d'aquest son tan llarg…
Ell se la mirava confús.
–Veuràs, és que molts períodes de temps enrere… Molt abans que tu fossis al món per poder-te’m imaginar, jo ja hi era…
No entenia res però feia que sí amb el cap.
–Jo sóc la teva Englantina perquè tu m'has imaginat…
Ell li va somriure.
—…però ja fa molts i molts anys que Englantines com jo són despertades per prínceps valents i agosarats com tu. —va fer una pausa— Això sí, abans no ens despertàvem en una nau supersònica… ens despertàvem en un castell amagat per una gran bardissa on tot s’estava adormit durant cent anys.
—Apa! —li va sortir a l’Axel, posant-se les mans al cap.
L’Englantina va somriure i li va ensenyar una tauleta de vidre on van començar a aparèixer unes imatges molt antigues.
S’hi veia una mena de sala pobrament il·luminada. En un racó hi havia una mena de cubicle enfonsat a la paret. Dins d'aquell forat, una alta concentració d'energia tèrmica es movia adoptant formes i colors canviants. Allà a la vora s’hi veia un nen que s’assemblava a l'Axel jugant amb una cosa que feia córrer per terra.
En veure’l va preguntar: «Sóc jo?» L’Englantina va fer un gest sense dir ni sí ni no.
Al costat del nen, asseguda sobre un artefacte estrany que es balancejava, una dona gran feia bellugar un parell de bastonets davant del pit. Aquells bastonets estaven lligats a un fil llarguíssim embolicat fent una bola. A l'altre banda hi havia un home que s’estava mirant embadalit dins el forat aquell, amb la llum bellugadissa. Es posava un pal a la boca amb una cassoleta a l'extrem, xuclava i de tant en tant se l’apartava per bufar traient un fum espès. Més enrere hi havia una altra dona que anava agafant unes peces verdes i menudes. Les trencava pel mig i les posava dins un recipient.
Aleshores el nen que s'assemblava a l’Axel, deixà estar allò que feia i li demanà a la dona dels bastonets: «àvia, m'expliques un conte?»
L’àvia, sense deixar de moure aquella mena d'agulles llargues, se'l mirà per damunt d'uns vidres rodons que se li aguantaven sobre el nas i començà: «Temps era temps hi havia un rei i una reina que cada dia es lamentaven: Ai, si tinguéssim un fill!»
El nen, remogué el cul per asseure’s bé mirant l’àvia, amb les cames creuades i aguantant-se el cap entre les mans.
A l'altre costat de la pantalla el nen s’ho anava mirant amb els ulls ben oberts. Dins la pantalla, aquella àvia continuava: «Una vegada que la reina s’estava banyant al riu, sortí una granota de l’aigua que li va dir: «abans que passi un any tindràs una filla preciosa.»
L’Axel es va mirar l’Englantina i li va somriure amb complicitat. Ella li va fer que sí amb el cap.
Fora de la pantalla, l’Axel es deixava dur pels seus pensaments i ara imaginava un gran palau, amb domassos, cavallers i soldats per tot arreu. I escoltava com el rei manava convidar totes les fades del seu regne a la festa...
I tu, mentre vas llegint això —que ja t’hauràs adonat que només existeix perquè ho estàs fent— ara podries imaginar-te l’Axel que tens al cap enfilant-se xemeneia amunt, amb les guspires del foc, cap als estels, mentre escolta la veu de l’àvia: «…eren tretze fades però el rei només tenia dotze plats d'or…»
L'Axel restà immòbil. Se sentia estrany. Experimentava per primera vegada el buit d’arribar al final d’una història apassionant. Què se’n faria ara de l’Englantina, de l’explorador… de tot aquell món? Al cap d’una estona se li acudí alguna cosa. Va tocar la superfície tàctil i hi teclejà alguna instrucció. Tot seguit, a la pantalla tornà a aparèixer el text del conte, però ara corrent enrere, del final cap al principi. L’aturà just al moment en que apareixia per primera vegada el navegant de la galàxia.
Va somriure i posà l’índex sobre el sensor tàctil fent continuar novament la narració des d'allà. Aquesta vegada, però, s’imaginà que l’explorador galàctic era ell mateix. Instantàniament aparegué a la superfície hologramàtica. No calia que li expliquessin res, ja sabia molt bé de què es tractava. Teclejà un rumb precís i solcà l'espai en direcció a les coordenades del planeta desaparegut.
Quan entrà al quadrant maleït veié novament la reconstrucció del planeta i com es materialitzava davant seu la nau de la princesa. Aconseguí desviar-la per evitar l’atracció del satèl·lit i va fixar el rumb segur de retorn cap al seu planeta. Un cop van aterrar, l’Axel va sortir de la seva nau i es va acostar a la cabina de la nau d’Englantina. La noia encara estava adormida amb el cap sobre els instruments de control. Se la quedà mirant una estona, embadalit. I després, deixant-se dur per un sentiment molt profund i molt nou, la besà. Tot va ser acostar-li els llavis que la bella Englantina es despertà i li somrigué.
L’Axel li va explicar com l'havia trobada lleginant des del seu sistema informàtic. Ella va somriure i li va dir, tendrament:
–És molt bonic cada vegada, Axel, despertar d'aquest son tan llarg…
Ell se la mirava confús.
–Veuràs, és que molts períodes de temps enrere… Molt abans que tu fossis al món per poder-te’m imaginar, jo ja hi era…
No entenia res però feia que sí amb el cap.
–Jo sóc la teva Englantina perquè tu m'has imaginat…
Ell li va somriure.
—…però ja fa molts i molts anys que Englantines com jo són despertades per prínceps valents i agosarats com tu. —va fer una pausa— Això sí, abans no ens despertàvem en una nau supersònica… ens despertàvem en un castell amagat per una gran bardissa on tot s’estava adormit durant cent anys.
—Apa! —li va sortir a l’Axel, posant-se les mans al cap.
L’Englantina va somriure i li va ensenyar una tauleta de vidre on van començar a aparèixer unes imatges molt antigues.
S’hi veia una mena de sala pobrament il·luminada. En un racó hi havia una mena de cubicle enfonsat a la paret. Dins d'aquell forat, una alta concentració d'energia tèrmica es movia adoptant formes i colors canviants. Allà a la vora s’hi veia un nen que s’assemblava a l'Axel jugant amb una cosa que feia córrer per terra.
En veure’l va preguntar: «Sóc jo?» L’Englantina va fer un gest sense dir ni sí ni no.
Al costat del nen, asseguda sobre un artefacte estrany que es balancejava, una dona gran feia bellugar un parell de bastonets davant del pit. Aquells bastonets estaven lligats a un fil llarguíssim embolicat fent una bola. A l'altre banda hi havia un home que s’estava mirant embadalit dins el forat aquell, amb la llum bellugadissa. Es posava un pal a la boca amb una cassoleta a l'extrem, xuclava i de tant en tant se l’apartava per bufar traient un fum espès. Més enrere hi havia una altra dona que anava agafant unes peces verdes i menudes. Les trencava pel mig i les posava dins un recipient.
Aleshores el nen que s'assemblava a l’Axel, deixà estar allò que feia i li demanà a la dona dels bastonets: «àvia, m'expliques un conte?»
L’àvia, sense deixar de moure aquella mena d'agulles llargues, se'l mirà per damunt d'uns vidres rodons que se li aguantaven sobre el nas i començà: «Temps era temps hi havia un rei i una reina que cada dia es lamentaven: Ai, si tinguéssim un fill!»
El nen, remogué el cul per asseure’s bé mirant l’àvia, amb les cames creuades i aguantant-se el cap entre les mans.
A l'altre costat de la pantalla el nen s’ho anava mirant amb els ulls ben oberts. Dins la pantalla, aquella àvia continuava: «Una vegada que la reina s’estava banyant al riu, sortí una granota de l’aigua que li va dir: «abans que passi un any tindràs una filla preciosa.»
L’Axel es va mirar l’Englantina i li va somriure amb complicitat. Ella li va fer que sí amb el cap.
Fora de la pantalla, l’Axel es deixava dur pels seus pensaments i ara imaginava un gran palau, amb domassos, cavallers i soldats per tot arreu. I escoltava com el rei manava convidar totes les fades del seu regne a la festa...
I tu, mentre vas llegint això —que ja t’hauràs adonat que només existeix perquè ho estàs fent— ara podries imaginar-te l’Axel que tens al cap enfilant-se xemeneia amunt, amb les guspires del foc, cap als estels, mentre escolta la veu de l’àvia: «…eren tretze fades però el rei només tenia dotze plats d'or…»
Xavier Àvila i Morera (març 2026)
Comentaris