Assegurança
Mentre condueix va pensant que si hagués estat per ell, no hi aniria. Però tenien l’apartament llogat des de feia més de dos mesos. Aleshores no es podia imaginar que li sortiria aquell encàrrec. És una bona feina. Un anunci gràfic. Ha de lliurar-lo abans de dilluns al matí i encara no sap com enfocar-lo. Tampoc sap si ella en té gaire ganes. Ja fa uns dies que la nota estranya, poc comunicativa. A mitja setmana, va estar a punt de proposar-li d’ajornar aquesta escapada a la Costa Brava però se’n va estar. Amb els anys ha après que hi ha moments que més val no remoure res, que l’aigua segueixi tranquil·la i no s’enterboleixi. Ella es torna a mirar el mòbil sense que li hagi arribat cap nou missatge. I quan li pregunta si passa res, ella diu que no. Que són coses de l’escola: la Pili, que no s’entén amb la nova. Ell segueix mirant endavant, sense dir res. Ella posa música. No parlen gaire.
Quan arriben, ella s’avança i obre l’apartament. És més aviat petit però té tot el que necessiten per passar-hi només el cap de setmana. Hi ha un gran finestral de portes de vidre que s’obre directament al mar. Quan entra ell, el Jofre, diu: només per aquesta vista ja paga la pena haver sortit de Barcelona, oi, Laia? Ella se’l mira fent-li un lleu somrís. Només fa un parell de dies li havia dit que tindria feina i que... i, de seguida, va afegir: però no passa res, eh? me’n duré el portàtil i ho faré a la nit.
Surten al balcó. Ella respira profundament com si a més de l’aire pogués omplir-se de tot aquell paisatge encisador. És francament bonic. Es deixa embadalir mirant el moviment de l’aigua que s’acosta a la platgeta i decideix que, de moment no li dirà res. Es fa el propòsit de passar-s’ho bé. Si de cas, ja en parlaran a l’endemà, en tornar al pis. A no ser que surti el tema espontàniament.
A la tarda surten a passejar.
—Fora de temporada aquests pobles estan ben desangelats —pensa el Jofre. I diu:— Sembla un poble fantasma.
Només hi ha un parell de restaurants oberts, al passeig. Segueixen un carreró que va cap a una urbanització que s’enfila fins al penya-segat. Van mirant les casetes. La Laia les troba totes boniques.
—Són buides. Deuen ser a la Cerdanya —diu el Jofre.
La Laia se’l mira interrogant.
—Els amos, vull dir… —aclareix.
Entren dins un jardí saltant una tanca no gaire alta per veure la panoràmica des d’allà.
—Vigila que sortiran els gossos —li diu ell.
—Que n’hi ha? —pregunta, espantada.
El Jofre pensa que aquella broma no calia, però ja l’ha feta. S’asseuen una estona sobre unes pedres, mirant el mar. Ell intenta no pensar en la feina que ha de fer, s’ha proposat passar-s’ho bé. Li pregunta a la Laia sobre la visita que va fer a l’hospital aquesta setmana.
—Va anar tot bé, oi? Com que no me’n vas dir res.
La Laia fa que sí amb el cap. Més aviat evasiva.
—Hi devies veure el David…
Ella li diu que sí, que li va donar molts records per a ell i res més.
El Jofre no sap per què, però cada cop que posa el David a l’equació, li quadra una mica més. Assumint el risc d'engegar-ho tot a rodar, s’atreveix a demanar:
—I doncs?
—Vaig anar al seu despatx després de recollir els resultats.
—I què?
—No res, tot normal.
—Ja. Però i ell? Com està?
—Ah, bé. Diu que ja és aigua passada…
Quan tornen, com que fa prou bo s’asseuen en una terrassa per sopar a fora, mirant al mar. A la taula hi ha una espelma i enllà es veuen els llumets d’algunes barques. El Jofre comenta que no sap si deuen anar mar endins o deuen estar tornant. La Laia diu que no ho sap. Pensa que ella se sent més aviat allunyant-se i es queda mirant els llumets amb el cap en un altre lloc.
—Potser ni se’n van ni s’acosten. S’estan quietes, feinejant, —diu el Jofre.
Al cap d’una estona, per trencar el silenci incòmode, el Jofre pregunta:
—Així, doncs, a l’escola hi ha mal rotllo?
A ella li costa una mica reaccionar:
—Mmmm… Ah… No… només que la Lali està de baixa i ha vingut una nova...
S’acosta el cambrer i demanen. Quan els pregunta què voldran per beure, el Jofre es mira la Laia i diu:
—Què, fem cava? —De seguida rectifica—. Res, res, per a mi una cervesa.
Quan marxa el cambrer es tornen a estar en silenci.
La Laia s’aguanta de preguntar-li si té alguna cosa a celebrar, ell, perquè ella, francament…
El Jofre pensa que quan entren en aquell «mode distanciament», mai no sap com reaccionar: si diu perquè diu, si calla perquè calla. Se sent incòmode. Arrisca novament, buscant un tema:
—Així que vas veure el David…
El David era un company d’escola del Jofre, que ara és metge. Havien mantingut l’amistat i de tant en tant sortien plegats. Quan ell va començar a sortir amb la Laia anaven tots tres junts a tot arreu. Sort que de seguida va conèixer l’Emma. Però ara feia dos anys que s’havien separat i…
—Sí que l’he vist, ja t’ho he dit. —I la Laia es queda altre cop mirant les barquetes.
Després de sopar, abans de tornar a l’apartament, passegen una estona per la sorra. La Laia pensa en allò que l’amoïna sense entendre per què el Jofre no és més… Per què no va directament al gra? Per què no li pregunta directament? És que no ho vol saber? Amb el temps que fa… Que no se’n deu haver adonat? Per què es deu pensar que vaig tan sovint a l’hospital?
El Jofre mesura cada gest, cada paraula. Quan va a agafar-la per la cintura, ella li agafa la mà.
Després, a l’apartament, quan són al llit ell s’hi acosta per abraçar-la i ella es gira cap a l’altra banda. Al cap d’una estona ell s’aixeca i obre l’ordinador portàtil a la taula del menjador.
La Laia recorda la visita a l’hospital. Estava convençuda que seria com les altres vegades: tot correcte i fins l’any que ve. Però no. La van fer passar a la sala d’espera i li van dir que els resultats li donaria la doctora. En sortir, va anar a trobar el David. Es van fer una abraçada llarga. Feia temps que no es veien i tenien molts records compartits. Li va preguntar com es trobava. Després li va preguntar pel Jofre.
—Com sempre… molt enfeinat... distant…
—Però, esteu bé?
Ella se li va posar a plorar. Després li va ensenyar els resultats. Es van tornar a abraçar, encara més estona. I van quedar de tornar-se a veure al cap d’uns dies.
El Jofre es posa a treballar en l’anunci. Ha de fer un cartell per a una companyia d’assegurances. Pensa que les assegurances són un producte que la gent compra per no haver de fer servir. I, si mai l’ha de fer servir, malament, vol dir que van maldades. Pel cap li balla la idea que ell no en té cap, d’assegurança, per la seva relació amb la Laia. I ara van maldades. Li fa por que se li escapi. I es pregunta com s’assegura l’amor perquè no s’espatlli?
A l’endemà la Laia no ha dormit gaire. Quan el Jofre va tornar al llit, passades les cinc, es va fer l’adormida, respirant pausadament, amb el cap cap a l’altra banda.
Un cop sota la dutxa, les coses les veu diferent. Se sent més animada. Amb tot, ha decidit no dir-li res, encara.
Quan surt del bany, el Jofre es comença a estirar. Se li acosta per fer-li un petó al front. El Jofre li somriu i li busca la mirada. Però ella de seguida es gira i es comença a vestir. El Jofre pensa que aquell petó anava massa carregat de compassió. Com si volgués preparar-lo per allò que no li diu.
Quan arriben, ella s’avança i obre l’apartament. És més aviat petit però té tot el que necessiten per passar-hi només el cap de setmana. Hi ha un gran finestral de portes de vidre que s’obre directament al mar. Quan entra ell, el Jofre, diu: només per aquesta vista ja paga la pena haver sortit de Barcelona, oi, Laia? Ella se’l mira fent-li un lleu somrís. Només fa un parell de dies li havia dit que tindria feina i que... i, de seguida, va afegir: però no passa res, eh? me’n duré el portàtil i ho faré a la nit.
Surten al balcó. Ella respira profundament com si a més de l’aire pogués omplir-se de tot aquell paisatge encisador. És francament bonic. Es deixa embadalir mirant el moviment de l’aigua que s’acosta a la platgeta i decideix que, de moment no li dirà res. Es fa el propòsit de passar-s’ho bé. Si de cas, ja en parlaran a l’endemà, en tornar al pis. A no ser que surti el tema espontàniament.
A la tarda surten a passejar.
—Fora de temporada aquests pobles estan ben desangelats —pensa el Jofre. I diu:— Sembla un poble fantasma.
Només hi ha un parell de restaurants oberts, al passeig. Segueixen un carreró que va cap a una urbanització que s’enfila fins al penya-segat. Van mirant les casetes. La Laia les troba totes boniques.
—Són buides. Deuen ser a la Cerdanya —diu el Jofre.
La Laia se’l mira interrogant.
—Els amos, vull dir… —aclareix.
Entren dins un jardí saltant una tanca no gaire alta per veure la panoràmica des d’allà.
—Vigila que sortiran els gossos —li diu ell.
—Que n’hi ha? —pregunta, espantada.
El Jofre pensa que aquella broma no calia, però ja l’ha feta. S’asseuen una estona sobre unes pedres, mirant el mar. Ell intenta no pensar en la feina que ha de fer, s’ha proposat passar-s’ho bé. Li pregunta a la Laia sobre la visita que va fer a l’hospital aquesta setmana.
—Va anar tot bé, oi? Com que no me’n vas dir res.
La Laia fa que sí amb el cap. Més aviat evasiva.
—Hi devies veure el David…
Ella li diu que sí, que li va donar molts records per a ell i res més.
El Jofre no sap per què, però cada cop que posa el David a l’equació, li quadra una mica més. Assumint el risc d'engegar-ho tot a rodar, s’atreveix a demanar:
—I doncs?
—Vaig anar al seu despatx després de recollir els resultats.
—I què?
—No res, tot normal.
—Ja. Però i ell? Com està?
—Ah, bé. Diu que ja és aigua passada…
Quan tornen, com que fa prou bo s’asseuen en una terrassa per sopar a fora, mirant al mar. A la taula hi ha una espelma i enllà es veuen els llumets d’algunes barques. El Jofre comenta que no sap si deuen anar mar endins o deuen estar tornant. La Laia diu que no ho sap. Pensa que ella se sent més aviat allunyant-se i es queda mirant els llumets amb el cap en un altre lloc.
—Potser ni se’n van ni s’acosten. S’estan quietes, feinejant, —diu el Jofre.
Al cap d’una estona, per trencar el silenci incòmode, el Jofre pregunta:
—Així, doncs, a l’escola hi ha mal rotllo?
A ella li costa una mica reaccionar:
—Mmmm… Ah… No… només que la Lali està de baixa i ha vingut una nova...
S’acosta el cambrer i demanen. Quan els pregunta què voldran per beure, el Jofre es mira la Laia i diu:
—Què, fem cava? —De seguida rectifica—. Res, res, per a mi una cervesa.
Quan marxa el cambrer es tornen a estar en silenci.
La Laia s’aguanta de preguntar-li si té alguna cosa a celebrar, ell, perquè ella, francament…
El Jofre pensa que quan entren en aquell «mode distanciament», mai no sap com reaccionar: si diu perquè diu, si calla perquè calla. Se sent incòmode. Arrisca novament, buscant un tema:
—Així que vas veure el David…
El David era un company d’escola del Jofre, que ara és metge. Havien mantingut l’amistat i de tant en tant sortien plegats. Quan ell va començar a sortir amb la Laia anaven tots tres junts a tot arreu. Sort que de seguida va conèixer l’Emma. Però ara feia dos anys que s’havien separat i…
—Sí que l’he vist, ja t’ho he dit. —I la Laia es queda altre cop mirant les barquetes.
Després de sopar, abans de tornar a l’apartament, passegen una estona per la sorra. La Laia pensa en allò que l’amoïna sense entendre per què el Jofre no és més… Per què no va directament al gra? Per què no li pregunta directament? És que no ho vol saber? Amb el temps que fa… Que no se’n deu haver adonat? Per què es deu pensar que vaig tan sovint a l’hospital?
El Jofre mesura cada gest, cada paraula. Quan va a agafar-la per la cintura, ella li agafa la mà.
Després, a l’apartament, quan són al llit ell s’hi acosta per abraçar-la i ella es gira cap a l’altra banda. Al cap d’una estona ell s’aixeca i obre l’ordinador portàtil a la taula del menjador.
La Laia recorda la visita a l’hospital. Estava convençuda que seria com les altres vegades: tot correcte i fins l’any que ve. Però no. La van fer passar a la sala d’espera i li van dir que els resultats li donaria la doctora. En sortir, va anar a trobar el David. Es van fer una abraçada llarga. Feia temps que no es veien i tenien molts records compartits. Li va preguntar com es trobava. Després li va preguntar pel Jofre.
—Com sempre… molt enfeinat... distant…
—Però, esteu bé?
Ella se li va posar a plorar. Després li va ensenyar els resultats. Es van tornar a abraçar, encara més estona. I van quedar de tornar-se a veure al cap d’uns dies.
El Jofre es posa a treballar en l’anunci. Ha de fer un cartell per a una companyia d’assegurances. Pensa que les assegurances són un producte que la gent compra per no haver de fer servir. I, si mai l’ha de fer servir, malament, vol dir que van maldades. Pel cap li balla la idea que ell no en té cap, d’assegurança, per la seva relació amb la Laia. I ara van maldades. Li fa por que se li escapi. I es pregunta com s’assegura l’amor perquè no s’espatlli?
A l’endemà la Laia no ha dormit gaire. Quan el Jofre va tornar al llit, passades les cinc, es va fer l’adormida, respirant pausadament, amb el cap cap a l’altra banda.
Un cop sota la dutxa, les coses les veu diferent. Se sent més animada. Amb tot, ha decidit no dir-li res, encara.
Quan surt del bany, el Jofre es comença a estirar. Se li acosta per fer-li un petó al front. El Jofre li somriu i li busca la mirada. Però ella de seguida es gira i es comença a vestir. El Jofre pensa que aquell petó anava massa carregat de compassió. Com si volgués preparar-lo per allò que no li diu.
Després d'esmorzar surten a caminar cap al far. Un cop allà, ell intenta una altra aproximació. Li comenta sobre una obra de teatre que li han dit que és molt bona, li pregunta per sa germana, altra cop per l’escola… I també voldria dir-li que li sap greu, que s’adona que està amoïnada, que no sap com ajudar-la… però de tot això no en diu res.
La Laia pensa que el Jofre només està per la seva feina, que li costa sortir d’ell mateix, que és incapaç d’entendre-la, de posar-se al seu lloc. Encara no li ha preguntat pels resultats. Ni ara que ja ha acabat la feina, no se n’adona?
En tornar a casa, al vespre, la Laia té el mòbil a la cuina i rep un missatge. El Jofre està començant a preparar el sopar. S’hi acosta per portar-li. Veu que és un missatge de l’hospital. Ella arriba corrent i li pren de les mans. Només ha tingut temps de llegir “les proves” i “disculpes”. La Laia es tanca a l’habitació. El Jofre s’hi acosta a escoltar. Parla amb el David, li diu el nom un parell de vegades. Contenta. Molt contenta.
Se’n torna a la cuina i recorda quan va ser ell qui esperava la trucada de la Laia després que li havia demanat per sortir.
Quan la Laia torna a la cuina sembla que s’hagi tret un gran pes de sobre. El Jofre no sap quin posat fer. Se sent molt poca cosa. Allà al mig amb el davantal, sabent el que sap i que ella no li diu…
La Laia se’l mira. Li fa un petó a la galta.
La Laia pensa que el Jofre només està per la seva feina, que li costa sortir d’ell mateix, que és incapaç d’entendre-la, de posar-se al seu lloc. Encara no li ha preguntat pels resultats. Ni ara que ja ha acabat la feina, no se n’adona?
En tornar a casa, al vespre, la Laia té el mòbil a la cuina i rep un missatge. El Jofre està començant a preparar el sopar. S’hi acosta per portar-li. Veu que és un missatge de l’hospital. Ella arriba corrent i li pren de les mans. Només ha tingut temps de llegir “les proves” i “disculpes”. La Laia es tanca a l’habitació. El Jofre s’hi acosta a escoltar. Parla amb el David, li diu el nom un parell de vegades. Contenta. Molt contenta.
Se’n torna a la cuina i recorda quan va ser ell qui esperava la trucada de la Laia després que li havia demanat per sortir.
Quan la Laia torna a la cuina sembla que s’hagi tret un gran pes de sobre. El Jofre no sap quin posat fer. Se sent molt poca cosa. Allà al mig amb el davantal, sabent el que sap i que ella no li diu…
La Laia se’l mira. Li fa un petó a la galta.
Xavier Àvila i Morera (abril de 2026)
Comentaris