La Berta conta un conte
La Berta va treure el cap per la porta del menjador. Els pares sopaven.
—Berta, bonica, què fas aquí? —va dir la mare.
—Vull aigua...
—Vine a la cuina, pobreta.
La mare la va asseure damunt el marbre fresc de la cuina i li va omplir un got d’aigua.
—Que no et ve la son, angelet?
La Berta bevia i mirava la mare a través del got d’aigua. Darrere el vidre tremolós, la panxa on creixia el seu germanet encara semblava més rodona.
Després la mare la prengué a coll i la portà al llit, la tapà i li féu un petó al front.
—Que tinguis un son dolç, amor meu...
—No tanquis tota la porta, eh?
Escoltà les passes de la mare que tornava a la cuina i després al menjador. I també sentia el murmuri llunyà de la tele.
Va allargar la mà cap a la paret fins que va trobar la nina. La prengué i se l'apretà contra el pit.
—Berta, bonica, què fas aquí? —va dir la mare.
—Vull aigua...
—Vine a la cuina, pobreta.
La mare la va asseure damunt el marbre fresc de la cuina i li va omplir un got d’aigua.
—Que no et ve la son, angelet?
La Berta bevia i mirava la mare a través del got d’aigua. Darrere el vidre tremolós, la panxa on creixia el seu germanet encara semblava més rodona.
Després la mare la prengué a coll i la portà al llit, la tapà i li féu un petó al front.
—Que tinguis un son dolç, amor meu...
—No tanquis tota la porta, eh?
Escoltà les passes de la mare que tornava a la cuina i després al menjador. I també sentia el murmuri llunyà de la tele.
Va allargar la mà cap a la paret fins que va trobar la nina. La prengué i se l'apretà contra el pit.
—Lina, bonica… que tens por? Au, fes non non que la mare et bressolarà.
La Berta dormia sempre agafada a la Lina, la seva nina preferida. Amb la Lina havien jugat molt. Aquella tarda mateix quan havia arribat de l'escola l'havia hagut de renyar perquè s'havia tacat tota de xocolata. L’havia hagut de banyar i canviar-li tota la roba. Ara no podia dormir.
—Vols que t'expliqui un conte? Si, oi? A tu t'agraden molt els contes que t'explica la Berta, oi? Doncs mira, hi havia una vegada una nena molt bonica, que tenia uns rínxols com tu, així daurats, daurats, i li agradaven molt i sempre se'ls pentinava…
La Berta acaronava els rínxols de cabell sintètic de la nina.
La Berta dormia sempre agafada a la Lina, la seva nina preferida. Amb la Lina havien jugat molt. Aquella tarda mateix quan havia arribat de l'escola l'havia hagut de renyar perquè s'havia tacat tota de xocolata. L’havia hagut de banyar i canviar-li tota la roba. Ara no podia dormir.
—Vols que t'expliqui un conte? Si, oi? A tu t'agraden molt els contes que t'explica la Berta, oi? Doncs mira, hi havia una vegada una nena molt bonica, que tenia uns rínxols com tu, així daurats, daurats, i li agradaven molt i sempre se'ls pentinava…
La Berta acaronava els rínxols de cabell sintètic de la nina.
El pare desparava la taula i portava els plats cap a la cuina. En passar pel passadís va sentir la Berta parlant fluix, molt fluixet, i es va aturar a escoltar.
—... es deia Rínxols d’Or i un dia es va perdre pel bosc. Caminava i caminava fins que va trobar una caseta. Va mirar per la finestra, després pel forat del pany… i com que no hi havia ningú, va entrar. A dins hi havia tres plats de sopa. Un era massa calent, un massa fred… i el tercer estava tan bo que se’l va acabar tot.
La Berta s'anava adormint i va callar.
...després buscà un lloc per seure i veié que hi havia tres cadires, una gran, que trobà massa dura, una mitjana que trobà massa tova i en seure a la petita… catacrac! es va trencar i la nena es va trobar de cul a terra.
Com que estava cansada es va voler estirar i va trobar tres llits, quan provà el més petit s’hi va trobar tan bé que s’adormí de seguida, com un soc.
—O ens hem deixat la porta oberta… o aquí ha entrat algú —va fer el pare en arribar a casa.
—Ai, Senyor! I si hi ha lladres? —va dir la mare agafant la Berta.
—No us mogueu d'aquí. —El pare entrà amb compte i al cap d’una estona va tornar a sortir.
—Devíem deixar la porta mal tancada, no hi ha ningú i no he vist res remenat.
—És ben estrany... —féu la mare.
En entrar, la Berta va anar cap al menjador.
—Pare! Mare!
—Mireu, algú se m'ha menjat la sopa!
—La sopa? Qui vols que hagi vingut a menjar-se't la sopa, bonica.
—Que sí, que sí! Mireu.
—Ja és ben estrany, això... i els altres dos plats són ben plens...
—Què hem de fer ara?
—Pare! Mare! Mireu! Algú m’ha trencat la cadira!
—La cadira? Au, qui vols que hagi vingut a asseure's a la teva cadireta?
No sabien qui ho havia fet però la cadireta de la Berta era ben trencada...
—Quina ximpleria, qui pot haver estat?
La Berta se n'anà cap a la seva habitació i quina sorpresa que va tenir en veure que hi havia algú al seu llitet!
S’hi va acostar i es va posar a riure.
—Lina, angelet, què fas aquí al meu llit tota sola...
Agafà a coll la seva nina més estimada i es va posar a bressolar-la.
—Que t'hem deixat tota soleta, oi?
—... es deia Rínxols d’Or i un dia es va perdre pel bosc. Caminava i caminava fins que va trobar una caseta. Va mirar per la finestra, després pel forat del pany… i com que no hi havia ningú, va entrar. A dins hi havia tres plats de sopa. Un era massa calent, un massa fred… i el tercer estava tan bo que se’l va acabar tot.
La Berta s'anava adormint i va callar.
...després buscà un lloc per seure i veié que hi havia tres cadires, una gran, que trobà massa dura, una mitjana que trobà massa tova i en seure a la petita… catacrac! es va trencar i la nena es va trobar de cul a terra.
Com que estava cansada es va voler estirar i va trobar tres llits, quan provà el més petit s’hi va trobar tan bé que s’adormí de seguida, com un soc.
—O ens hem deixat la porta oberta… o aquí ha entrat algú —va fer el pare en arribar a casa.
—Ai, Senyor! I si hi ha lladres? —va dir la mare agafant la Berta.
—No us mogueu d'aquí. —El pare entrà amb compte i al cap d’una estona va tornar a sortir.
—Devíem deixar la porta mal tancada, no hi ha ningú i no he vist res remenat.
—És ben estrany... —féu la mare.
En entrar, la Berta va anar cap al menjador.
—Pare! Mare!
—Mireu, algú se m'ha menjat la sopa!
—La sopa? Qui vols que hagi vingut a menjar-se't la sopa, bonica.
—Que sí, que sí! Mireu.
—Ja és ben estrany, això... i els altres dos plats són ben plens...
—Què hem de fer ara?
—Pare! Mare! Mireu! Algú m’ha trencat la cadira!
—La cadira? Au, qui vols que hagi vingut a asseure's a la teva cadireta?
No sabien qui ho havia fet però la cadireta de la Berta era ben trencada...
—Quina ximpleria, qui pot haver estat?
La Berta se n'anà cap a la seva habitació i quina sorpresa que va tenir en veure que hi havia algú al seu llitet!
S’hi va acostar i es va posar a riure.
—Lina, angelet, què fas aquí al meu llit tota sola...
Agafà a coll la seva nina més estimada i es va posar a bressolar-la.
—Que t'hem deixat tota soleta, oi?
El pare i la mare van entrar a l'habitació.
La Berta dormia profundament, agafada a la seva nina.
El pare la va acotxar una mica més i li va fer un petó al front.
La Berta dormia profundament, agafada a la seva nina.
El pare la va acotxar una mica més i li va fer un petó al front.
Després va posar la mà sobre la panxa de la mare. I tots dos es van mirar en silenci.
Aviat la Berta hauria de tenir cura d'algú més.
Xavier Àvila i Morera (novembre 1990)
Comentaris