Responsabilitats
Quan va entrar a l’hospital per la rampa de les ambulàncies va entendre que ja no depenia d’ell. Feia només uns mesos que havia tingut el primer infart i semblava que se n’havia sortit. Però només ho semblava, perquè aquella tarda havia repetit amb els mateixos símptomes: dolor al braç, pressió al pit, dificultat per respirar. Aquest cop, però, tot va anar més accelerat. Es va suspendre la conferència i de seguida se’l van endur amb ambulància. A l’hospital, el van poder estabilitzar i van activar el protocol corresponent.
Unes quantes hores més tard, encara a la UCI, el cap de cirurgia cardiològica li explicava l’estat de la qüestió: havia tingut un segon infart que el deixava en una situació molt complexa. La seva insuficiència cardíaca severa requeriria una intervenció delicada. Caldria implantar-li un LVAD.
—És una bomba mecànica que ajuda el ventricle esquerre a impulsar la sang cap a l’aorta —li va explicar el metge. Però no calia, ell ho coneixia prou bé.
—I quan serà? —va preguntar.
—El més aviat possible. No pot esperar.
I, abans de sortir, va afegir:
—A primera hora ens reunirem l’equip quirúrgic per decidir.
Quan va sortir el doctor, el conseller de sanitat, que ocupava un box separat a la UCI, va quedar consirós. No s’ho esperava. Un LVAD no és un marcapassos, que te’l posen i ja està. Aquest aparell va connectat a un dispositiu extern, com un petit ordinador, que s’ha de portar sempre a sobre i va amb piles —pensava.
Unes quantes hores més tard, encara a la UCI, el cap de cirurgia cardiològica li explicava l’estat de la qüestió: havia tingut un segon infart que el deixava en una situació molt complexa. La seva insuficiència cardíaca severa requeriria una intervenció delicada. Caldria implantar-li un LVAD.
—És una bomba mecànica que ajuda el ventricle esquerre a impulsar la sang cap a l’aorta —li va explicar el metge. Però no calia, ell ho coneixia prou bé.
—I quan serà? —va preguntar.
—El més aviat possible. No pot esperar.
I, abans de sortir, va afegir:
—A primera hora ens reunirem l’equip quirúrgic per decidir.
Quan va sortir el doctor, el conseller de sanitat, que ocupava un box separat a la UCI, va quedar consirós. No s’ho esperava. Un LVAD no és un marcapassos, que te’l posen i ja està. Aquest aparell va connectat a un dispositiu extern, com un petit ordinador, que s’ha de portar sempre a sobre i va amb piles —pensava.
Al passadís d’accés a la UCI, un membre de seguretat del Departament s’estava assegut mirant el mòbil. En obrir-se la porta de l’ascensor, va identificar un directiu de la Conselleria i s’aixecà.
—Què tal, com està? —va preguntar el Cap del Servei de Contractació.
—Suposo que bé. Fa estona que no hi ha moviment.
Una infermera obrí la porta, deixant-lo passar.
—No s’hi estigui gaire, està molt delicat.
El Cap de Servei li va explicar com havia anat la cancel·lació de l’acte i com la premsa va córrer a anunciar el seu ingrés.
—Evidentment hem mogut fils perquè en traguessin ferro. Fa tan poc del primer… No podem arriscar-nos que l’oposició…
Quan va acabar, el conseller, mirant cap a la porta li va dir, fluix:
—Escolta, Enric, és que… es veu que m’han de posar un LVAD…
El Cap de Contractació es va tirar enrere i, mirant al sostre i bufant, va fer:
—Hosti… —Al cap d’una estona, preguntà:— N’estàs segur?
—Sí, m’ho ha dit el doctor Pla… no fa gaire…
—I creus que te’l posaran d’aquells?
—No ho sé… És molt possible, no?
Feia menys d’un mes que havien estat amb tota una comitiva d’alts càrrecs a la Xina. Havien visitat un munt de fàbriques d’alta tecnologia quirúrgica a la regió de Suzhou. I, després de deixar-se fer la gara-gara, van acabar tancant un tracte multimilionari que, en tornar, havien esbombat als quatre vents: la inversió en material quirúrgic més important dels últims cinquanta anys.
Ara, allà postrat, amb la mirada fixa a la bossa del gota a gota, recordava les anades i vingudes del Francàs a l’hotel ajustant els serrells de l’operació. Ell no ho veia del tot clar perquè hi havia alguns detalls… però el veia tan convençut.
—No pateixis, Josep Maria… Això només són tràmits… Quan arribi el material, ja hauran passat tots els controls… Segur. És cosa de dies, o de setmanes… Un mes, a tot estirar. Per això és ara que hem de comprar; després no serà a aquest preu…
—Enric, però és que… Són molts calers. I si no surt bé?
—Au, au… Per què no ha de sortir bé? Ja has vist que tots els altres també els fabriquen aquí.
—Ja. Però aquests…
—Josep Maria, pensa que també hi ha les compensacions… I això és trinco-trinco.
Amb en Francàs no es coneixien gaire, li havia presentat en Garcés, però tenia clar que en aquestes qüestions ell era l’expert. Per això l’havien triat per al càrrec. Sempre havia treballat al camp hospitalari. Sabia negociar. A més a més una decisió així, era ell, com a Cap de Contractació, qui l’havia de signar.
Es mirava la bossa penjada i notava com cada gota que anava caient dins el tub li anava pesant més dins el cap. I si li posaven un d’aquells dispositius de la Xina?
Plic…
Com podia demanar que n’hi posessin un dels antics sense aixecar sospites?
Plic…
Més tard va passar a veure’l la seva dona. Ja s’havia vist amb el cirurgià cardíac i li havia explicat la situació.
—M’ha dit que t’hauran de posar un nosequè, que va connectat amb una caixeta per fora, com els micros dels actors de teatre…
—Sí, un LVAD, es diu.
—...i que precisament en vau comprar dels millors quan vau anar a la Xina, oi?
Plic, plic…
En una sala no gaire lluny del seu box, un monitor mostrava el seu ecocardiograma. Feia un senyal feble però bastant regular, de moment. Al voltant de la taula on hi havia un parell de vasos de paper amb cafè fred, tres metges estaven debatent. Eren la cardiòloga intervencionista, l’adjunt de direcció mèdica i el doctor Pla, el cap de cirurgia cardíaca. Aquest darrer estava exposant:
—El Conseller només amb inotròpics no aguantarà. Li hem de posar l’assistència ventricular avui mateix..
—D’acord. Però jo no li posaria dels BioCore… Són massa nous. Els Aura-Next, sabem que funcionen…—argumentava, resolutiva, la doctora.
—Vols dir? —va intervenir ràpidament el doctor adjunt, més jove.— L’adjudicació de la conselleria va ser clara: són equips de nova generació més compactes i, teòricament, amb menor taxa de trombosi.
—Precisament: «teòricament» —va fer amb sarcasme la doctora.
—L’administració s’ha gastat vuit milions d’euros en aquest contracte, doctora —va afegir el doctor adjunt.— Si no són millors que els antics... A més, imagineu-vos el titular: "El Conseller és operat amb tecnologia obsoleta perquè els metges no es refien de la seva gestió"
—Aquí no hem d’estar pels titulars —va dir, tallant la discussió, el cirurgià—. Si el BioCore falla, el titular serà un altre igual de comprometedor.
—Però els incidents d’Alemanya van ser errors humans de calibratge, doctor —insistia l’adjunt.— Els que s’han instal·lat bé són molt més efectius. Estem obligats a posar els nous.
—Obligats? —va preguntar la cardiòloga—. La nostra responsabilitat és la seguretat del malalt.
El cirurgià cardíac s’aixecà i, abans de posar-se la mascareta, va ordenar:
—Prepareu el quiròfan quatre. I porteu-hi les dues unitats: el BioCore nou i l'antic. Decidiré quan li vegi el cor obert. I que Déu ens agafi confessats.
Al cap d’una estona, el doctor entrava al box del Conseller:
—Abans d’una hora entrarem a quiròfan.
—Ja… I m’han de posar un dispositiu d’assistència ventricular, oi?
—Sí. Ja li ho vaig comentar. Cap alternativa…
—I… en tenen diferents models, oi?
—Sí. Aquells de l’última partida sembla que han millorat molt la tecnologia…
—Ho sé, ho sé… Vaig ser a la fàbrica de Suzhou… —va dir, pensant que tan de bo no hi haguessin anat. Se sentia a la gola del llop.
Mentrestant el doctor va obrir una carpeta i li acostà el full del consentiment informat. El conseller se’l mirà amb cara de resignació i, respirant profundament:
—Perquè… vostè creu que aquests nous aparells…? —va dir, gairebé sense veu.
El doctor va inclinar el cap.
—No res, no res… —va fer el conseller. I va signar.
La intervenció va ser llarga però no va presentar complicacions.
Uns dies després, quan li van donar l’alta, el conseller va agrair les atencions de tot l’equip i va sortir en cadira de rodes amb la seva dona al costat. La notava tranquil·la i pensava que era perquè ella no en sabia res. A ell la processó li anava per dins. Just al costat del cor ara duia una bomba quirúrgica que el feia bategar, en depenia totalment i no se n’acabava de refiar.
Quinze dies més tard els telenotícies obrien amb el titular que s’havien hagut de retirar del mercat els dispositius LVAD de la marca BioCore perquè presentaven un alt percentatge d’anomalies de funcionament.
Aquella mateixa tarda el conseller va anar a veure el doctor Pla:
—Què hauria de fer jo, ara?
El cirurgià li va contestar, amb molta calma, que allò eren dades estadístiques, que si ell es trobava bé, no s’amoinés. A més a més, en el seu cas, després dels dos infarts, una nova intervenció a cor obert no era gens aconsellable.
El conseller de sanitat va sortir capcot, sense veure que sobre la taula hi havia un document que el doctor acabava de signar: la devolució del lot complet dels LVAD BioCore.
Plic… Plic…
—Què tal, com està? —va preguntar el Cap del Servei de Contractació.
—Suposo que bé. Fa estona que no hi ha moviment.
Una infermera obrí la porta, deixant-lo passar.
—No s’hi estigui gaire, està molt delicat.
El Cap de Servei li va explicar com havia anat la cancel·lació de l’acte i com la premsa va córrer a anunciar el seu ingrés.
—Evidentment hem mogut fils perquè en traguessin ferro. Fa tan poc del primer… No podem arriscar-nos que l’oposició…
Quan va acabar, el conseller, mirant cap a la porta li va dir, fluix:
—Escolta, Enric, és que… es veu que m’han de posar un LVAD…
El Cap de Contractació es va tirar enrere i, mirant al sostre i bufant, va fer:
—Hosti… —Al cap d’una estona, preguntà:— N’estàs segur?
—Sí, m’ho ha dit el doctor Pla… no fa gaire…
—I creus que te’l posaran d’aquells?
—No ho sé… És molt possible, no?
Feia menys d’un mes que havien estat amb tota una comitiva d’alts càrrecs a la Xina. Havien visitat un munt de fàbriques d’alta tecnologia quirúrgica a la regió de Suzhou. I, després de deixar-se fer la gara-gara, van acabar tancant un tracte multimilionari que, en tornar, havien esbombat als quatre vents: la inversió en material quirúrgic més important dels últims cinquanta anys.
Ara, allà postrat, amb la mirada fixa a la bossa del gota a gota, recordava les anades i vingudes del Francàs a l’hotel ajustant els serrells de l’operació. Ell no ho veia del tot clar perquè hi havia alguns detalls… però el veia tan convençut.
—No pateixis, Josep Maria… Això només són tràmits… Quan arribi el material, ja hauran passat tots els controls… Segur. És cosa de dies, o de setmanes… Un mes, a tot estirar. Per això és ara que hem de comprar; després no serà a aquest preu…
—Enric, però és que… Són molts calers. I si no surt bé?
—Au, au… Per què no ha de sortir bé? Ja has vist que tots els altres també els fabriquen aquí.
—Ja. Però aquests…
—Josep Maria, pensa que també hi ha les compensacions… I això és trinco-trinco.
Amb en Francàs no es coneixien gaire, li havia presentat en Garcés, però tenia clar que en aquestes qüestions ell era l’expert. Per això l’havien triat per al càrrec. Sempre havia treballat al camp hospitalari. Sabia negociar. A més a més una decisió així, era ell, com a Cap de Contractació, qui l’havia de signar.
Es mirava la bossa penjada i notava com cada gota que anava caient dins el tub li anava pesant més dins el cap. I si li posaven un d’aquells dispositius de la Xina?
Plic…
Com podia demanar que n’hi posessin un dels antics sense aixecar sospites?
Plic…
Més tard va passar a veure’l la seva dona. Ja s’havia vist amb el cirurgià cardíac i li havia explicat la situació.
—M’ha dit que t’hauran de posar un nosequè, que va connectat amb una caixeta per fora, com els micros dels actors de teatre…
—Sí, un LVAD, es diu.
—...i que precisament en vau comprar dels millors quan vau anar a la Xina, oi?
Plic, plic…
En una sala no gaire lluny del seu box, un monitor mostrava el seu ecocardiograma. Feia un senyal feble però bastant regular, de moment. Al voltant de la taula on hi havia un parell de vasos de paper amb cafè fred, tres metges estaven debatent. Eren la cardiòloga intervencionista, l’adjunt de direcció mèdica i el doctor Pla, el cap de cirurgia cardíaca. Aquest darrer estava exposant:
—El Conseller només amb inotròpics no aguantarà. Li hem de posar l’assistència ventricular avui mateix..
—D’acord. Però jo no li posaria dels BioCore… Són massa nous. Els Aura-Next, sabem que funcionen…—argumentava, resolutiva, la doctora.
—Vols dir? —va intervenir ràpidament el doctor adjunt, més jove.— L’adjudicació de la conselleria va ser clara: són equips de nova generació més compactes i, teòricament, amb menor taxa de trombosi.
—Precisament: «teòricament» —va fer amb sarcasme la doctora.
—L’administració s’ha gastat vuit milions d’euros en aquest contracte, doctora —va afegir el doctor adjunt.— Si no són millors que els antics... A més, imagineu-vos el titular: "El Conseller és operat amb tecnologia obsoleta perquè els metges no es refien de la seva gestió"
—Aquí no hem d’estar pels titulars —va dir, tallant la discussió, el cirurgià—. Si el BioCore falla, el titular serà un altre igual de comprometedor.
—Però els incidents d’Alemanya van ser errors humans de calibratge, doctor —insistia l’adjunt.— Els que s’han instal·lat bé són molt més efectius. Estem obligats a posar els nous.
—Obligats? —va preguntar la cardiòloga—. La nostra responsabilitat és la seguretat del malalt.
El cirurgià cardíac s’aixecà i, abans de posar-se la mascareta, va ordenar:
—Prepareu el quiròfan quatre. I porteu-hi les dues unitats: el BioCore nou i l'antic. Decidiré quan li vegi el cor obert. I que Déu ens agafi confessats.
Al cap d’una estona, el doctor entrava al box del Conseller:
—Abans d’una hora entrarem a quiròfan.
—Ja… I m’han de posar un dispositiu d’assistència ventricular, oi?
—Sí. Ja li ho vaig comentar. Cap alternativa…
—I… en tenen diferents models, oi?
—Sí. Aquells de l’última partida sembla que han millorat molt la tecnologia…
—Ho sé, ho sé… Vaig ser a la fàbrica de Suzhou… —va dir, pensant que tan de bo no hi haguessin anat. Se sentia a la gola del llop.
Mentrestant el doctor va obrir una carpeta i li acostà el full del consentiment informat. El conseller se’l mirà amb cara de resignació i, respirant profundament:
—Perquè… vostè creu que aquests nous aparells…? —va dir, gairebé sense veu.
El doctor va inclinar el cap.
—No res, no res… —va fer el conseller. I va signar.
La intervenció va ser llarga però no va presentar complicacions.
Uns dies després, quan li van donar l’alta, el conseller va agrair les atencions de tot l’equip i va sortir en cadira de rodes amb la seva dona al costat. La notava tranquil·la i pensava que era perquè ella no en sabia res. A ell la processó li anava per dins. Just al costat del cor ara duia una bomba quirúrgica que el feia bategar, en depenia totalment i no se n’acabava de refiar.
Quinze dies més tard els telenotícies obrien amb el titular que s’havien hagut de retirar del mercat els dispositius LVAD de la marca BioCore perquè presentaven un alt percentatge d’anomalies de funcionament.
Aquella mateixa tarda el conseller va anar a veure el doctor Pla:
—Què hauria de fer jo, ara?
El cirurgià li va contestar, amb molta calma, que allò eren dades estadístiques, que si ell es trobava bé, no s’amoinés. A més a més, en el seu cas, després dels dos infarts, una nova intervenció a cor obert no era gens aconsellable.
El conseller de sanitat va sortir capcot, sense veure que sobre la taula hi havia un document que el doctor acabava de signar: la devolució del lot complet dels LVAD BioCore.
Plic… Plic…
Xavier Àvila i Morera (abril 26)
Comentaris