El fitxatge

Va aturar la moto davant de casa seva. Ella va baixar i es va treure el casc. Mentre ell el desava sota el seient, la Jana li va preguntar:

—Ostres, Gerard, això de les llistes és un bon embolic, oi?

—Sí, és clar, tots volem ser-hi. I el més amunt possible.

—Ja… I al final com es fa? Es vota? —va preguntar, encuriosida.

Ell va somriure, condescendent:

—No! S’ha de tenir en compte l’estratègia —li va explicar—. Depèn de quants n’hi poden entrar, de les demarcacions, de la paritat… Així doncs, faran la llista des de dalt i ens la presentaran abans de tancar-la.

—Ahà…—va fer ella, sacsejant el cap suaument i posant-se els cabells per sobre l’orella. 

Es van acomiadar amb dos petons. 

Ell se la va quedar mirant fins que es va tancar la porta al seu darrere.

La Jana s’havia incorporat al partit feia un parell de mesos i com que tots dos vivien relativament a prop, a l’Eixample, en sortir de les reunions, ell l’acompanyava. 

Quan s’acostaven les eleccions dins del partit es respirava diferent. Hi havia una barreja d’il·lusió, de sospites, de favors i de rancúnies i s’anava generant una mar de fons que es feia més evident com més s’acostava el dia del tancament de les llistes. El Gerard ja ho havia viscut unes quantes vegades: feia més de deu anys que es movia pel partit. Es considerava proper a la cúpula, sobretot per la seva amistat amb el Josep Maria, un company d’escola de qui es va fer amic quan van coincidir a les Joventuts i que ara era el Cap d’Organització. 

Aquest cop, però, ho encarava diferent: hi havia la Jana. Era una noia set o vuit anys més jove que ell i li havia caigut molt bé des que va aparèixer. Gairebé sense proposar-s’ho, ell li havia anat fent com de padrí. Li explicava els detalls de funcionament del partit i també el tramat de relacions. Allò que en qualsevol grup costa de veure si no se’n coneixen els racons. Li feia la impressió que ell també li queia bé. Li reia els acudits i s’apuntava a les mateixes comissions on era ell.

El Gerard feia més de tres anys que vivia sol, sense parella. I estava molt tranquil. No tenia cap necessitat de tornar a buscar. Però la Jana havia aparegut de sobte, sense buscar-la. Amb ella encara no n’havia parlat d'això, que li queia tan bé. 

Uns dies després va quedar amb el Josep Maria per dinar. De tant en tant ho feien. Ell li havia comentat que aquestes trobades li anaven molt bé per «copsar punts de vista més objectius», referint-se al que passava fora de la cúpula. Amb tot, l’última vegada el Gerard li havia fet veure que amb els anys que portava dins el partit ara ja tenia ganes de situar-se més amunt. 

I, en trobar-se, va pressentir que aquest cop sí. Potser va ser un gest, una mirada, alguna cosa li va fer pensar que li portava una bona notícia. En asseure's, el Josep Maria va omplir les copes d’aigua, en va fer un glop llarg i, sense embuts, li va dir:

—Què et semblaria anar de set per Barcelona?

Li va expressar el seu agraïment i un compromís renovat.

—Segur que no te'n penediràs.

Després van estar parlant d’altres qüestions menors del partit i no va ser fins a les postres que el Gerard va treure el tema de la Jana:

—És una noia que val molt —li va dir—. Ve de les Joventuts... Per tant... Té una certa experiència…

El Cap d’Organització se l’escoltava movent el cap lentament, sense dir res.

—Seria una cara nova… És jove… Renovació a les llistes…

El Gerard anava posant arguments sobre la taula però l’altre se’l mirava sense dir res.

—Podries jugar aquesta carta amb la Joana, de les Joventuts…

El Josep Maria va fer voltar el conyac dins la copa i en va fer un glop abans de contestar:

—Ostres, Gerard… T’entenc. Però és que ara mateix… És molt complicat. Tu ja ho saps… Moure una peça a aquestes alçades… És un trencaclosques. 

—No, no. Jo només… Era perquè n'estiguessis al cas. Només… pensa-hi. Potser només conèixer-la… per si més endavant…

Un cop a casa anava donant voltes a aquella conversa. Aquell posat tan fred del Josep Maria l’havia incomodat. L’acabava de posar a ell set. I no se li acudia res més que embolicar-ho amb el tema de la Jana. Se li va enfosquir el pensament amb una idea que va aparèixer com un núvol: tot allò que havia explicat de la Jana era del tot cert? o potser era la Jana que ell s'havia anat imaginant?

Uns dies després el Gerard i la Jana van tornar a coincidir a la seu del partit. Hi havia reunió de treball, per anar dibuixant l’argumentari de campanya. Es van fer grups per temes i tots dos van apuntar-se al d’Educació. 

Coordinava el grup la Lídia que, amb el Gerard, eren dels més veterans. En un moment determinat van protagonitzar un cert enfrontament. La Lídia deia que s’havien de posar al costat dels sindicats de mestres i el Gerard apuntava més aviat cap a les famílies.

—Mira, Lídia, només cal que comptis: quants mestres voten? —va fer una pausa— i quantes famílies? Ja ho veus, per cada senyoreta hi ha vint-i-cinc famílies: cinquanta que voten…

—Ja, per això. Les famílies valoren l’educació i si creuen que hi posarem recursos… 

—Cert. En això estem d’acord. Hem de vendre la idea que hi posarem recursos. Això les famílies ho entenen.

El Gerard parlava a la Lídia però de reüll es fixava en la Jana, no sabia de quin costat estava.

—I no creus que per això hem de tenir els mestres? —insistia la Lídia.

—Sí, és clar! però no anem només pels mestres.

Des d’un setè lloc el Gerard se sentia molt més compromès amb la visió de partit: l’objectiu eren els vots, les propostes, només eren l'estratègia. 

—Jo crec que la gent, tota, ha de veure que l’educació ens importa —va intervenir la Jana.

En acabar la reunió van sortir amb la moto com de costum cap a casa la Jana. Quan ja s’acomiadaven ella li va dir, com de passada, que el Josep Maria l’havia trucada. Que volia parlar amb ella. Ell va somriure i es va fer el sorprès.

—Caram! És molt bon senyal, això. I dius que t’ha trucat ell?

—Sí, eh que és fort? —va fer, expansiva, tirant-se els cabells enrere.

Va pensar que si sabés que ell havia mogut alguns fils, ara segurament s’abraçarien. Ella li ho agrairia. Potser es farien un petó. 

—A més a més, això que t’hagi trucat ell… —va continuar, donant-li corda— Aquests dies deu anar de bòlit. Segur que molts li deuen anar a demanar audiència.

Quan tornava cap a casa pensava, satisfet, que finalment no l’havia espifiada.

L’endemà, quan la Jana s’havia de veure amb el Josep Maria, el Gerard es va acostar a la seu del partit i es va estar per allà fent coses. Quan la Jana va sortir, la va anar a trobar, com per casualitat.

—Caram, Jana, ja heu acabat? Jo ara me n’anava…

—Sí… Bé…

—I què? Com ha anat?

—Bé… No ho sé… Ha estat una mica estrany…

—Però… T’ha proposat…?

—No ho sé. He de pensar-hi…

—Pensar? En què?

—No ho sé,  ja et dic… Coses meves…

El Gerard s’adonà que no tenia ganes de parlar-ne.

—Vols que t'acompanyi a casa? Jo ja me n’anava…

—No, Gerard, avui prefereixo caminar una estona.

No es treia del cap aquella reacció estranya de la Jana. Intentava imaginar-se el que podia haver passat. 

El Josep Maria devia haver valorat tot allò que van parlar al dinar i li hauria proposat d’incorporar-la a la llista, encara que fos per avall. Intentava reconstruir l’escena:

—Passa, passa, Jana. No ens coneixem gaire però m’han parlat molt bé de tu.

Ella, somrient, radiant. Amb el seu posat discret.

—Així que vens de les joventuts del partit, oi? S’hi fa molt bona feina, allà.

La Jana, asseient-se i creuant les cames. A l’expectativa.

—Doncs mira. Et volia fer una proposta… 

A la Jana el cor se li aniria accelerant. 

—He estat valorant que ens aniria bé tenir gent nova a les llistes… 

Ella estaria pensant: Només fa tres mesos que sóc al partit dels grans i ja em treuen a les llistes!

No. Potser no havia anat així. La Jana hauria sortit eufòrica i no era el cas.

Quan li havia preguntat com havia anat, ella havia dit: «una mica estrany». Estrany? Potser el Josep Maria li havia posat condicions? 

—Això, és clar, sempre que tu estiguis disposada a…

—No, no… —pensava el Gerard— el Josep Maria no és així. El nostre partit no és així.

Intentava treure’s aquesta idea del cap, però cada cop se li anava fent una bola més grossa. 

—I si…? Allà mateix, tancats al despatx… —El Gerard imaginava situacions que cada cop l’incomodaven més. 

Feia dos anys que hi havia hagut un afer estrany amb una noia, també jove, i també amb el Josep Maria. Va córrer la veu que havia passat alguna cosa. Després de les eleccions ella va estripar el carnet i se’n va anar. Però no. Allò no hi tenia res a veure. És més, el Josep Maria després li va explicar que aquella noia era molt complicada i que havia intentat intimidar-lo per treure’n algun favor. I més tard va sortir un comunicat oficial que ho va desmentir tot.

El Gerard s’adonà que els seus pensaments el duien per un camí ple d’esbarzers. No en sabia res del cert. N’estava fent un gra massa. Se li va acudir trucar-lo però ho va descartar de seguida: ell ni tan sols li havia comentat que es veuria amb la Jana i ara, trucar-lo, seria posar-se on no el demanaven.

Va anar cap a la cuina, va engegar la ràdio i va començar a fer-se alguna cosa per sopar.

El dissabte hi va haver reunió general per presentar les llistes. Es respirava molta inquietud. Darrere de cada mirada s’intentava descobrir qui sabia què. De fet, era el tret de sortida de la campanya. El Gerard es va asseure al costat de la Jana i li anava explicant com s’anaven ocupant les posicions estratègiques:

—Veus? Aquells són els crítics, aquells els renovadors… 

—Home, el Martí amb els crítics? Aquest més aviat és un tastaolletes…

El Gerard s’adonà que amb aquell poc temps la Jana estava molt al cas.

La Secretària d’Organització va prendre la paraula i, després d’un breu parlament, va començar a llegir els noms. Els tres primers, que tothom ja sabia, van ser molt aplaudits. Del tres al deu ja era una altra cosa. Després de cada nom es creuaven mirades carregades de suport, o de recel, i més aplaudiments, la majoria d’esma, alguns més efusius. 

Quan va arribar el sis hi va haver una sorpresa que ningú no s’esperava:

—Jana Deulofeu.

Ells es van mirar. Li hauria fet un petó. No sabia si podia. No sabia si volia. Estava desorientat. Ella, per davant seu? Ella va fer un posat estrany. Ho sabia i no li havia dit res? 

La llista va continuar. El set no va ser el Gerard. Ni el vuit. El nou tampoc.

Notava que es posava vermell. Sentia el cor a les temples. Va buscar el Josep Maria. Mirava endavant, aplaudint cadascun dels noms. La Secretària seguia llegint:

—En el lloc onze, Gerard Garrigós.

La Jana li va esbossar un somriure de felicitació.

Ell li va voler correspondre. Li va sortir una ganyota. Se sentia confús. Irat. 

En acabar l’acte, se n’anà al lavabo. A respirar. A recuperar el posat. Quan va sortir va buscar la Jana.

La va veure envoltada dels primers de la llista. S’hi acostà. 

—Home, Gerard! —va fer el Josep Maria—. Precisament ara estava presentant la Jana: el nostre flamant fitxatge d’aquesta temporada.

Ella li va fer una mirada de compromís. L’altre va continuar:

—Doncs mireu, precisament va ser el Gerard, el nostre millor captador de talent, qui me’n va parlar.

La Jana el va mirar obrint molt els ulls i una mica la boca, sorpresa.

El Gerard se sentia cada cop més incòmode allà al mig, al cercle dels guanyadors. Li venia al cap allò d’aquella noia que se’n va anar. I les coses que se’n van dir. Es va fer fonedís. Va esperar que acabessin per trobar-se sol amb la Jana. 

Quan ja tothom anava marxant va demanar per ella. Algú li va dir que l’havia vista sortir amb el Josep Maria:

—Em sembla que ell l’acompanyava. No sabia que la Jana també vivia a Sant Cugat.

Mentre conduïa cap a casa, el Gerard no sabia què li feia més mal: l'onze o la Jana.

Xavier Àvila i Morera (maig 2026)