Cerimònia de casament
«Benvolguts, a continuació farem el ritual del vostre compromís». Fa el capellà adreçant-se als nuvis i invitant-los a acostar-se a l’altar. En dir això, s’adona que des del principi havia estat esperant aquest moment per estar més a prop del nuvi. No sap ben bé per què però sent que amb aquell noi, sense conèixer-se gaire, té una relació molt empàtica.
Un cop s’apropen els nuvis, veu que ell porta el nus de la corbata una mica tort i té l’impuls de posar-li bé, però se n’està. La núvia segur que ni se’n deu haver adonat del nus de la corbata… pensa.
«Estimats germans heu vingut a celebrar el vostre compromís de matrimoni…» comença amb les paraules del ritual i s’adona que el nuvi li somriu lleument. Sent que el cor se li accelera però continua: « …i us hem de preguntar: esteu decidits a estimar-vos i a respectar-vos tota la vida segons la voluntat de Crist?» Els nuvis es miren i, tots dos alhora, fan un «sí» en veu alta que, així tot sol, sona ben desangelat.
Després segueix: «Esteu disposats a rebre amb amor els fills que Déu us vulgui donar i a educar-los segons la llei de Crist i de l’Església?» Aquest fragment sempre l’ha trobat ben desafortunat. I encara l’hi troba més, avui, en imaginar-se aquell noi tan jove d’aquí a uns anys fent de pare de família: arribant a casa cansat i saludant la dona mentre dos o tres nens corren a agafar-se-li a les cames… Immers en aquests pensaments s’adona que el nuvi, somrient, se l’està mirant i, en sentir-se sorprès, nota que li puja la sang a les galtes i li torna el somriure amb un punt de complicitat.
Els nuvis contesten amb un altre sí a dues veus, ell segueix amb la litúrgia: «Doncs, ja que voleu unir-vos en matrimoni, doneu-vos la mà dreta i manifesteu el vostre consentiment davant de Déu i l’Església.» Ara es fixa en les mans del nuvi. Són boniques, té els dits ben arrenglerats i les ungles polides… però, de sobte, la mà flàccida de la núvia, amb els dits més aviat desmanegats, estreny aquella mà perfecta amb un gest buit, com de salutació, més que no pas d’amor, com hauria de ser.
«Bé, doncs ara és el moment que formuleu el vostre consentiment matrimonial. Comença tu, Pol» li diu amb una tendresa que no amaga. El nuvi fa un gest d’assentiment i comença: «Jo, Pol, et vull a tu, Júlia, com a esposa i em lliuro a tu i et prometo ser fidel…» aixeca un moment els ulls del paper i al mossèn li sembla que se’l mira a ell. Nota que té el cor accelerat i sent que respira profundament mentre segueix escoltant com, amb veu ferma i serena, aquell adonis va fent els seus vots nupcials allà, al seu davant.
Després, és el torn de la núvia i quan diu «prometo ser-te fidel en les alegries i en les penes…» el mossèn pensa que si s’haguessin conegut abans amb el Pol… I quan sent aquella veu massa aguda acabant amb «….tots els dies de la meva vida» aterra dels seus pensaments i completa la litúriga sentenciant, amb to solemne: «Doncs que el Senyor confirmi el vostre consentiment i us concedeixi la seva benedicció. Allò que Déu ha unit, que la “dona” no ho separi». I quan s’adona que ha dit «dona» en comptes d’«home», que és el que està escrit, no rectifica. És just el que volia dir.
Un cop s’apropen els nuvis, veu que ell porta el nus de la corbata una mica tort i té l’impuls de posar-li bé, però se n’està. La núvia segur que ni se’n deu haver adonat del nus de la corbata… pensa.
«Estimats germans heu vingut a celebrar el vostre compromís de matrimoni…» comença amb les paraules del ritual i s’adona que el nuvi li somriu lleument. Sent que el cor se li accelera però continua: « …i us hem de preguntar: esteu decidits a estimar-vos i a respectar-vos tota la vida segons la voluntat de Crist?» Els nuvis es miren i, tots dos alhora, fan un «sí» en veu alta que, així tot sol, sona ben desangelat.
Després segueix: «Esteu disposats a rebre amb amor els fills que Déu us vulgui donar i a educar-los segons la llei de Crist i de l’Església?» Aquest fragment sempre l’ha trobat ben desafortunat. I encara l’hi troba més, avui, en imaginar-se aquell noi tan jove d’aquí a uns anys fent de pare de família: arribant a casa cansat i saludant la dona mentre dos o tres nens corren a agafar-se-li a les cames… Immers en aquests pensaments s’adona que el nuvi, somrient, se l’està mirant i, en sentir-se sorprès, nota que li puja la sang a les galtes i li torna el somriure amb un punt de complicitat.
Els nuvis contesten amb un altre sí a dues veus, ell segueix amb la litúrgia: «Doncs, ja que voleu unir-vos en matrimoni, doneu-vos la mà dreta i manifesteu el vostre consentiment davant de Déu i l’Església.» Ara es fixa en les mans del nuvi. Són boniques, té els dits ben arrenglerats i les ungles polides… però, de sobte, la mà flàccida de la núvia, amb els dits més aviat desmanegats, estreny aquella mà perfecta amb un gest buit, com de salutació, més que no pas d’amor, com hauria de ser.
«Bé, doncs ara és el moment que formuleu el vostre consentiment matrimonial. Comença tu, Pol» li diu amb una tendresa que no amaga. El nuvi fa un gest d’assentiment i comença: «Jo, Pol, et vull a tu, Júlia, com a esposa i em lliuro a tu i et prometo ser fidel…» aixeca un moment els ulls del paper i al mossèn li sembla que se’l mira a ell. Nota que té el cor accelerat i sent que respira profundament mentre segueix escoltant com, amb veu ferma i serena, aquell adonis va fent els seus vots nupcials allà, al seu davant.
Després, és el torn de la núvia i quan diu «prometo ser-te fidel en les alegries i en les penes…» el mossèn pensa que si s’haguessin conegut abans amb el Pol… I quan sent aquella veu massa aguda acabant amb «….tots els dies de la meva vida» aterra dels seus pensaments i completa la litúriga sentenciant, amb to solemne: «Doncs que el Senyor confirmi el vostre consentiment i us concedeixi la seva benedicció. Allò que Déu ha unit, que la “dona” no ho separi». I quan s’adona que ha dit «dona» en comptes d’«home», que és el que està escrit, no rectifica. És just el que volia dir.
Xavier Àvila (octubre de 2025)
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.
Comentaris