Anant cap a Sant Fost

Jo era petit, devia tenir uns deu anys. Anàvem amb cotxe cap a la casa de Sant Fost. Conduïa ma mare perquè el meu pare havia de fer no sé què de la feina i va dir que així aprofitaria. Ells seien al davant i jo al darrere. El meu pare anava llegint però de tant en tant jo veia com aixecava el cap i mirava cap a la mare.
  Seia al lloc del copilot perquè així podia anar revisant l’informe. Com que no duia cap bolígraf, m’ho vaig prendre com un exercici de memòria: llegia un paràgraf i, si calia fer-hi algun canvi, intentava memoritzar-lo. Quan havia fet un parell de pauses d’aquestes em vaig adonar que em quedava mirant el quadre de comandaments i em va semblar que això posava nerviosa la Lluïsa. A partir d’aleshores intentava mirar cap a l’altra banda.
No m’agrada gens conduir amb ell al costat. Em va demanar que conduís perquè havia de llegir no sé què... Sempre tinc la sensació que m’està examinant. Ara mateix no es pot estar de mirar com ho faig, cada dos per tres mira el comptaquilòmetres i em posa nerviosa. Encara que no digui res, m’incomoda. Potser sóc jo, però… Quan canvio de marxes em pregunto si li semblarà bé o no i si vaig massa de pressa o massa a poc a poc… dubto. I quan condueixo sola, això no em passa. Vaig com em sembla i vaig fent, tranquil·la.

    Em semblava que al pare potser no li agradava com conduïa la mare. O potser era que a la mare no li agradava conduir amb el pare al costat. Normalment ella no deia res però moltes vegades, quan ell mirava el comptaquilòmetres, ella sacsejava el cap com fent que no i després em mirava a mi pel retrovisor però jo dissimulava mirant per la finestra i feia com si no me n’adonés.

    Veus? Ara mateix, hem d’entrar a l’autopista i és com si al meu costat portés l’examinador del carnet de conduir. Em sento tensa. Poso l’intermitent, ajusto la velocitat al carril d’incorporació, miro pel retrovisor… Uix! ve un cotxe molt de pressa. Freno.

    «Osti, tu!», se’m va escapar. Un imbècil que anava a dos-cents per hora pel carril dret de l’autopista quasi ens afaita. Sort que la Lluïsa va tenir bons reflexos i va frenar en sec. L’examinador m’hauria dit: «Tranquil·la, hi ha conductors molt eixelebrats, vostè ja ho ha fet molt bé, segueixi», ell en canvi: «osti, tu!».

    Quan el pare va dir: «Osti, tu!» jo no vaig saber si ho deia perquè aquell cotxe corria massa o perquè la meva mare havia fet la frenada i els vaig mirar però el meu pare va seguir llegint i ma mare va accelerar per entrar a l’autopista.    

    Al cap d’una estona ens vam trobar al darrere d’un camió que anava molt a poc a poc. El meu pare llegia una estona i després aixecava el cap mirant el camió.

    M’adonava que amb aquell informe no me’n sortiria. Allò no funcionava, ja portàvem més de la meitat del camí i no havia passat del primer full. Vaig pensar que en arribar m’hi hauria de posar amb l’ordinador i només tindria mitja hora. Això, si aquell camionot que dúiem al davant ens deixava passar d’una vegada. Ens feia anar a pas de tortuga. Sense pensar-hi prou, se’m va escapar de preguntar a la Lluïsa si podia avançar-lo.

    I va i em diu: «per què no l’avances d’una vegada?» No li contesto perquè l’estamparia contra el vidre. El molt… Compto fins a deu…. No, fins a vint… Seguim a poc a poc, darrere el camió fins que sembla que em deixen un forat. Marco amb l’intermitent. Ocupo el carril de l’esquerra. Accelero. Avancem el camió.

    Quan la Lluïsa va posar l’intermitent em vaig adonar que fins aleshores encara no l’havia posat. «És clar, per això ningú no ens deixava avançar», vaig pensar i no vaig ser capaç de mossegar-me la llengua. Com un imbècil li vaig dir: «Has de posar l’intermitent abans perquè així els altres veuran que vols avançar…».

    Un cop vam ser davant del camió i ja tornàvem a córrer, el meu pare li va dir: «Ja saps que l’intermitent serveix per indicar que vols avançar, oi?».

    «De debò, no se n’adona, el molt imbècil?», em pregunto sense ni mirar-lo. Respiro profundament i veig el nen al darrere, mirant per la finestra. Ell, estúpid de debò, segueix sermonejant: «Ja saps que l’intermitent serveix per indicar que vols avançar, oi?».

     «Fins aquí hem arribat! Ja n’hi ha prou!», em dic, intentant conservar la calma per fora. Indico amb l’intermitent de la dreta i aturo el cotxe al voral. «Ja no puc més!»

    Quan va aturar el cotxe al voral em vaig adonar que l’havia cagada ben cagada. La Lluïsa, molt emprenyada, em va dir que conduís jo.

    «No en saps tant? Doncs per què no condueixes, tu? Té, apa!»

    La mare es va treure el cinturó per deixar el volant, va obrir la porta del cotxe, va sortir i, per la finestreta, vaig veure com…

    «Surto del cotxe i… Hòstia putaaa!», sento la meva veu cridant. 

    ... amb una forta patacada, la porta del cotxe va saltar disparada endavant i ma mare, que encara la tenia agafada, era arrossegada per aquell camió que just ens tornava a avançar pel costat.

    Déu meu! Lluïsaaa!

Xavier Àvila i Morera (novembre de 2025)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat. Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.