Escriure
La ploma es deixa emportar entre els meus dits. No oposa resistència. Tot i així no surt el que jo voldria. Les lletres se’m torcen. Les mateixes paraules es deformen en el breu camí dels meus pensaments fins al paper. Amb l’escriptura, la idea va prenent consistència bombardejada des de diversos costats.
De cop un sentiment salta per l’aire i s’adhereix al paper amb una forma concreta enganxat a una metàfora, a una comparació. Peces sòlides que s’enganxen entre frases de fang que a cada rellegida canvien ajustant-se a les figures mentals. Pauses. Una frase. Una paraula. I pausa.
La ploma sura uns instants sobre el paper sense dir res. El cap va fent. Pren les tres, quatre idees. Peces que cal acoblar i les va col·locant en diverses posicions. Quan ja li està bé, una ordre fa baixar la ploma i de nou comença la dansa sobre el paper blanc que, amb una certa lentitud, es va omplint des de dalt de fileres de dibuixos de tinta.
Formes curioses que romanen estàtiques damunt del full omplen el buit. Baixen ratlles més o menys paral·leles. Fent, en conjunt, un rectangle, un quadrat, un rectangle que es va allargassant avall amb un cert ordre. Novament es topa amb una pausa.
Els ulls se’n van amunt i tornen a passar per on abans ha passat la puntera que raja paraules i dibuixos. La mirada repassa el camí del traç: “La ploma es deixa emportar entre els meus dits…” Un nou grumoll… com superar-lo? La ment en blanc… o no… el paper sí, encara blanc fins al final de la plana.
Escolto els grills que sé que no veuria en la foscor de la nit. Però els escolto i sé que hi són. Sé que tinc idees que cal fixar sobre el paper, però de moment només són una sensació. Hi ha un vel invisible que no me les deixa veure però sé que hi són… El braç no m’hi arriba i així que m’hi acosto, es fa el silenci. Romanc aturat. No m’hi capfico. Passo ratlla. Accepto la derrota. Potser una altra estona...
De cop un sentiment salta per l’aire i s’adhereix al paper amb una forma concreta enganxat a una metàfora, a una comparació. Peces sòlides que s’enganxen entre frases de fang que a cada rellegida canvien ajustant-se a les figures mentals. Pauses. Una frase. Una paraula. I pausa.
La ploma sura uns instants sobre el paper sense dir res. El cap va fent. Pren les tres, quatre idees. Peces que cal acoblar i les va col·locant en diverses posicions. Quan ja li està bé, una ordre fa baixar la ploma i de nou comença la dansa sobre el paper blanc que, amb una certa lentitud, es va omplint des de dalt de fileres de dibuixos de tinta.
Formes curioses que romanen estàtiques damunt del full omplen el buit. Baixen ratlles més o menys paral·leles. Fent, en conjunt, un rectangle, un quadrat, un rectangle que es va allargassant avall amb un cert ordre. Novament es topa amb una pausa.
Els ulls se’n van amunt i tornen a passar per on abans ha passat la puntera que raja paraules i dibuixos. La mirada repassa el camí del traç: “La ploma es deixa emportar entre els meus dits…” Un nou grumoll… com superar-lo? La ment en blanc… o no… el paper sí, encara blanc fins al final de la plana.
Escolto els grills que sé que no veuria en la foscor de la nit. Però els escolto i sé que hi són. Sé que tinc idees que cal fixar sobre el paper, però de moment només són una sensació. Hi ha un vel invisible que no me les deixa veure però sé que hi són… El braç no m’hi arriba i així que m’hi acosto, es fa el silenci. Romanc aturat. No m’hi capfico. Passo ratlla. Accepto la derrota. Potser una altra estona...
Xavier Àvila i Morera (maig de 1980)
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.
Comentaris