Per passar l'estona
Aquesta tarda estic avorrit i no sé com desempallegar-me d'aquesta apatia. Voldria que passés alguna cosa prou extraordinària per treure'm l'ensopiment de sobre però no passa res. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que encara em posa més nerviós. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera. Miro. Torno a tancar. No res. I doncs? Què em pensava? Que dins la nevera trobaria un geni mig mort de fred que m'oferiria l'acompliment de tres desigs? Au ves! A més, ben mirat, si en obrir la nevera me l'arribo a trobar, el geni, encara m'hauria posat en un compromís perquè de tan tèrbol com estic, ni desigs no tinc... Ves, què li hauria pogut demanar a un geni que em sortís tot rodanxó i mig despullat de dins una ampolla de llet... Sí, tal vegada li podria haver demanat que em tragués d'aquest maleït estat de voler fer alguna cosa, de no saber quina cosa fer i de tant se me'n fum... Això! I després em sabria greu haver malbaratat tan estúpidament un dels desigs i ja em tindries maleïnt-me tota la resta de la tarda... Apa!
No res. Ja t'ho dic, estic espès. I ja ho veus, per fer alguna cosa m'he assegut davant la màquina i aquí em tens, mirant de desfogar-me a cops de tecla... Sí, sí, en sóc conscient, si no m'hi miro una mica més també t'ensopiré a tu, amable lector, i aleshores ja l'haurem vessada, oi? Però ben mirat... si tu t'avorreixes tampoc no serà del tot culpa meva... Vull dir, que no és el meu problema que tu no tinguis res millor a fer i et posis a llegir aquestes ratlles... Perdona, no... no em facis cas... escric bajanades, ja ho sé... Encara és més, és que en el fons penso el contrari. Reconec que sí, que si tu t'avorreixes la culpa en gran part serà meva perquè no t'hauré sabut distreure... Doncs au, deixem-nos de romanços i som-hi d'una vegada, no et sembla?
A vejam quina una me'n podria empescar que ens distragués una mica... Bé, en primer lloc no tinc ni idea de què deus voler llegir, tu, perquè, francament, si el que t'ha motivat a llegir això ha estat el títol... ja em diràs! I, d'altra banda també he de confessar que no sé què vull escriure jo, ni què m'empeny a fer-ho... Només sé una cosa i és que... aquest meu ensopiment cada cop se'm fa més insuportable!
Apa, cop de puny a la taula, plam! i tornem a començar:
Aquesta tarda estic avorrit i no sé com desempallegar-me d'aquesta apatia. Voldria que passés alguna cosa prou extraordinària per llevar-me aquest ensopiment de sobre. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que encara em posa més negre. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera...
...prenc l'ampolla de llet. I així que vaig a omplir-ne un vas, no puc decantar l'ampolla. El cul esdevé sorprenentment pesant i el contingut fa unes petites sacsejades. La deixo sobre el marbre com puc, abans no em caigui a terra i me la quedo mirant. Pel broc comença a brollar una mena d'escuma que regalima i s'escampa pel marbre. Embadalit, m'ho miro sense saber què fer. L'escuma degota cap a terra. De sobte comença a fer fum i... flup! amb una petita explosió, al mig d'aquella boirina blanca i espessa apareix un homenet rabassut amb el tors nu i uns pantalons de seda amb els camals molt amples i agafats pels turmells, també duu, tal com s'escau, unes xinel·les ben punxegudes.
Ja ho veus, qui ens anava a dir que aquella bestiesa del geni a la nevera funcionaria, oi? Doncs mira, ja el tenim aquí, què et sembla? Per ser un geni és més menut del que m'hauria imaginat, però en les faccions sí que mostra un pur estil oriental i el fet de dur la closca pelada amb una cua de cavall que li surt del mig del cap li dóna aquell aire dels genis de Les mil i una nits, però a escala reduïda. Diu que d'aquesta mena d'éssers n'hi ha de xirois i de geniüts. El meu, així al primer cop d'ull, sembla dels xirois perquè somriu igual que una figureta que tenim a la vitrina representant un monjo ben farcidet amb un pollastre a cada mà. Jo també li somric i vaig movent el cap com dient: vaja, vaja... Al cap d'una estona és ell qui enceta el diàleg.
—Què hi ha noi, tenies algun problema, no?
—Caram! Si parles en català i tot!
—Doncs és clar, que potser et pensaves, que tots els genis som de fora?
Per ser un geni és un xic ingenu —trobo—, sembla que no s'adoni que sóc jo qui l'està escrivint. I és clar que sé que hi ha genis catalans, però m'ha semblat que quedava bé fer que em sorprenia per remarcar que era català, precisament.
—Així que no sabies què escriure, oi? —repeteix.
—Què vols que et digui... fa una estona sí que... que no sabia què escriure, però ara... ja ho veus... poc o molt me'n vaig sortint...
—És clar, com que t'he aparegut jo, oi?
—Això mateix. Sort que m'has vingut a ajudar, no sé pas què faria sense tu... —li dic, amb un punt d'ironia que no sé si acaba de caçar. Sembla una mica ximple. Sóc jo qui l'està fent existir a ell i encara em vol donar lliçons... A més a més, fa aquest posat de panxacontent que...
—Bé doncs, tu diràs. Aquí em tens per servir-te —fa, amb una reverència.
—Això mateix. Ja que ets aquí, endavant amb la teva feina!
—Doncs no en parlem més, au, som-hi!
Es posa bé el cinturó, creua els braços, s'escura una mica la gola i comença:
—Beneït sigueu, gran senyor, per tenir la gentilesa d'haver-me tret d'aquella ampolla de llet dins la qual m'havien pasteuritzat fa més de mil centúries. En senyal d'agraïment, us concediré els tres primers desigs que em demaneu. Bé, tres no, ja només podran ser dos perquè el primer us ha estat concedit així que us he portat la inspiració d'aquest bell conte que esteu escrivint...
M'ho temia, ja comencem amb les rebaixes... Oi que t'ho he dit abans, amic lector? No, si tots els genis són si fa no fa. I jo que aquest el volia fer un xic original amb això de fer-lo sortir d'una ampolla de llet, menut i rabassut i que parlés en català! No res, que encara és massa com els altres... fins i tot li sobren els pantalons de seda i les xinel·les punxegudes. El proper cop li tallaré la cua i anirà amb texans i amb vambes... A més a més, ara que hi caic, encara no sé com es diu... Un moment:
—Ep, geni, encara no m'has dit com et dius...
Caram, no me l'esperava aquesta... Així que li faig la pregunta se li esvaeix el somriure dels llavis i fa un posat molt seriós.
—De debò que voleu saber com em dic, mon benfactor?
—Home... Sí... Més que res perquè sempre queda bé posar noms en un conte... No sé com dir-ho. Això dona una certa aparença de veracitat... I en el teu cas, encara estaria millor que fos un nom un xic exòtic, no et sembla? Perquè... a veure, com et dius tu?
—Bé doncs, si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, no seré jo qui s'hi oposi... Vós m'heu lliurat del làctic captiveri i fa cent mil anys que vaig jurar obediència a qui ho faria, per tant és a vós a qui dec els meus favors i no a cap altre... Però...
Renoi, que li costa d'escopir-lo, el seu nom, no li deu agradar gens —penso.
—Va noi, digues d'una vegada...
—Heus aquí doncs, mon senyor, el meu nom és Nicomedes.
—Veus? Ja està, no t'ha costat tant, oi? Nicomedes... Ja m'agrada... trobo que està prou bé per ser el nom del geni del meu conte. Bé, doncs, Nicomedes, què et sembla si ara ja ens posem amb allò dels desigs? Més que res és que si això no va avançant... Hi ha algú que s'ho està llegint, tot això, i em sabria greu que s'avorrís i ens engegués a dida, oi que m'entens?
Ja torna a fer cara de pansit. Què li hauré dit ara? No l'acabo d'entendre jo, aquest personatge... Ep! amic lector, no serà que estàs a punt de deixar de llegir... oi que no? Bé, bé, segueix llegint, segueix llegint si us plau... Bufa! Per un moment he pensat que... Vinga, som-hi a veure si aconseguim remuntar-ho això...
—Escolta, Nicomedes, allò dels dos desigs...?
—Ai, mon bon senyor, és que ja no són dos, els desigs... ja només us en queda un...
—Com que un? Què vols dir?
—Sí, mon senyor, és que... heu desitjat saber el meu nom i...
—Aquesta sí que és bona! Només per dir-me com et dius, m'escatimes un altre desig? Osti, tu! Potser en fas un gra massa filant tan prim, noi...
—Mon benfactor, ja em sap greu, ja, però és tal com està establert. Un cop se surt de l'ampolla... A més, jo he intentat atuar-vos, però vós heu insistit i...
Què et sembla? Això ja passa de taca d'oli! I què vol que faci ara? Que me'l quedi mirant amb els braços creuats perquè no se m'escapi també el tercer desig? No ho sé pas, no ho sé pas...
—Bé, Medes... Et fa res que et digui Medes? Ep! No! No em contestis! Ves que perdés el desig que em queda! Tant se val! Doncs això...
No sé què dir-li. Ja em comença a pujar la mosca al nas. A veure què li podria demanar... Diners? Joies? Uf, que materialista. Pau? Felicitat? Entre poc i massa, això sembla una felicitació de Nadal. A vejam, deixa'm pensar... què dec estar desitjant ara mateix...? No puc concentrar-me amb aquest subjecte aquí al davant, mirant-me amb el somriure del monjo dels pollastres de la vitrina. A veure si pots ajudar-me una mica, tu, amic lector. Què li podríem demanar?
–Un momentet, eh, Medes? Deixa'ns pensar-hi una estona.
Fa un gest com dient que estigui tranquil, que no té pressa...
Ah, ja ho tinc! Mira, li demanaré que em solucioni la papereta...
—A vejam, Medes, oi que encara et puc demanar un desig? Doncs mira, el meu desig és que et posis al meu lloc perquè veig que no me n'acabo de sortir... M'entens? Es tracta que et posis a escriure alguna cosa prou interessant per entretenir aquest amable lector que ja fa una estona que va llegint i es deu preguntar a veure si d'una vegada.... Però no qualsevol cosa com fins ara... Ja m'entens, oi? una cosa llegible, que estigui bé, que pugui interessar...
El Medes em mira fent que sí amb el cap però no el veig gaire convençut. De tota manera, jo m'aixeco i li cedeixo el lloc davant la màquina d'escriure. Se la mira. Em mira a mi. I fa un gest de resignació alhora que recita el formulisme: «Si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, serà complert. Vós m'heu lliurat del làctic captiveri...» S'asseu davant la màquina i comença a picar sense gaire decisió. Està vist que això no és el seu fort. Segur que encara mai ningú no li havia plantejat un desig com aquest. Escriu molt a poc a poc i ha d'anar buscant lletra per lletra. Em posa nerviós i opto per deixar-lo que vagi fent ell tot sol. Per això és un geni, no? Me'n vaig a prendre alguna cosa al bar de sota casa.
No res. Ja t'ho dic, estic espès. I ja ho veus, per fer alguna cosa m'he assegut davant la màquina i aquí em tens, mirant de desfogar-me a cops de tecla... Sí, sí, en sóc conscient, si no m'hi miro una mica més també t'ensopiré a tu, amable lector, i aleshores ja l'haurem vessada, oi? Però ben mirat... si tu t'avorreixes tampoc no serà del tot culpa meva... Vull dir, que no és el meu problema que tu no tinguis res millor a fer i et posis a llegir aquestes ratlles... Perdona, no... no em facis cas... escric bajanades, ja ho sé... Encara és més, és que en el fons penso el contrari. Reconec que sí, que si tu t'avorreixes la culpa en gran part serà meva perquè no t'hauré sabut distreure... Doncs au, deixem-nos de romanços i som-hi d'una vegada, no et sembla?
A vejam quina una me'n podria empescar que ens distragués una mica... Bé, en primer lloc no tinc ni idea de què deus voler llegir, tu, perquè, francament, si el que t'ha motivat a llegir això ha estat el títol... ja em diràs! I, d'altra banda també he de confessar que no sé què vull escriure jo, ni què m'empeny a fer-ho... Només sé una cosa i és que... aquest meu ensopiment cada cop se'm fa més insuportable!
Apa, cop de puny a la taula, plam! i tornem a començar:
Aquesta tarda estic avorrit i no sé com desempallegar-me d'aquesta apatia. Voldria que passés alguna cosa prou extraordinària per llevar-me aquest ensopiment de sobre. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que encara em posa més negre. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera...
...prenc l'ampolla de llet. I així que vaig a omplir-ne un vas, no puc decantar l'ampolla. El cul esdevé sorprenentment pesant i el contingut fa unes petites sacsejades. La deixo sobre el marbre com puc, abans no em caigui a terra i me la quedo mirant. Pel broc comença a brollar una mena d'escuma que regalima i s'escampa pel marbre. Embadalit, m'ho miro sense saber què fer. L'escuma degota cap a terra. De sobte comença a fer fum i... flup! amb una petita explosió, al mig d'aquella boirina blanca i espessa apareix un homenet rabassut amb el tors nu i uns pantalons de seda amb els camals molt amples i agafats pels turmells, també duu, tal com s'escau, unes xinel·les ben punxegudes.
Ja ho veus, qui ens anava a dir que aquella bestiesa del geni a la nevera funcionaria, oi? Doncs mira, ja el tenim aquí, què et sembla? Per ser un geni és més menut del que m'hauria imaginat, però en les faccions sí que mostra un pur estil oriental i el fet de dur la closca pelada amb una cua de cavall que li surt del mig del cap li dóna aquell aire dels genis de Les mil i una nits, però a escala reduïda. Diu que d'aquesta mena d'éssers n'hi ha de xirois i de geniüts. El meu, així al primer cop d'ull, sembla dels xirois perquè somriu igual que una figureta que tenim a la vitrina representant un monjo ben farcidet amb un pollastre a cada mà. Jo també li somric i vaig movent el cap com dient: vaja, vaja... Al cap d'una estona és ell qui enceta el diàleg.
—Què hi ha noi, tenies algun problema, no?
—Caram! Si parles en català i tot!
—Doncs és clar, que potser et pensaves, que tots els genis som de fora?
Per ser un geni és un xic ingenu —trobo—, sembla que no s'adoni que sóc jo qui l'està escrivint. I és clar que sé que hi ha genis catalans, però m'ha semblat que quedava bé fer que em sorprenia per remarcar que era català, precisament.
—Així que no sabies què escriure, oi? —repeteix.
—Què vols que et digui... fa una estona sí que... que no sabia què escriure, però ara... ja ho veus... poc o molt me'n vaig sortint...
—És clar, com que t'he aparegut jo, oi?
—Això mateix. Sort que m'has vingut a ajudar, no sé pas què faria sense tu... —li dic, amb un punt d'ironia que no sé si acaba de caçar. Sembla una mica ximple. Sóc jo qui l'està fent existir a ell i encara em vol donar lliçons... A més a més, fa aquest posat de panxacontent que...
—Bé doncs, tu diràs. Aquí em tens per servir-te —fa, amb una reverència.
—Això mateix. Ja que ets aquí, endavant amb la teva feina!
—Doncs no en parlem més, au, som-hi!
Es posa bé el cinturó, creua els braços, s'escura una mica la gola i comença:
—Beneït sigueu, gran senyor, per tenir la gentilesa d'haver-me tret d'aquella ampolla de llet dins la qual m'havien pasteuritzat fa més de mil centúries. En senyal d'agraïment, us concediré els tres primers desigs que em demaneu. Bé, tres no, ja només podran ser dos perquè el primer us ha estat concedit així que us he portat la inspiració d'aquest bell conte que esteu escrivint...
M'ho temia, ja comencem amb les rebaixes... Oi que t'ho he dit abans, amic lector? No, si tots els genis són si fa no fa. I jo que aquest el volia fer un xic original amb això de fer-lo sortir d'una ampolla de llet, menut i rabassut i que parlés en català! No res, que encara és massa com els altres... fins i tot li sobren els pantalons de seda i les xinel·les punxegudes. El proper cop li tallaré la cua i anirà amb texans i amb vambes... A més a més, ara que hi caic, encara no sé com es diu... Un moment:
—Ep, geni, encara no m'has dit com et dius...
Caram, no me l'esperava aquesta... Així que li faig la pregunta se li esvaeix el somriure dels llavis i fa un posat molt seriós.
—De debò que voleu saber com em dic, mon benfactor?
—Home... Sí... Més que res perquè sempre queda bé posar noms en un conte... No sé com dir-ho. Això dona una certa aparença de veracitat... I en el teu cas, encara estaria millor que fos un nom un xic exòtic, no et sembla? Perquè... a veure, com et dius tu?
—Bé doncs, si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, no seré jo qui s'hi oposi... Vós m'heu lliurat del làctic captiveri i fa cent mil anys que vaig jurar obediència a qui ho faria, per tant és a vós a qui dec els meus favors i no a cap altre... Però...
Renoi, que li costa d'escopir-lo, el seu nom, no li deu agradar gens —penso.
—Va noi, digues d'una vegada...
—Heus aquí doncs, mon senyor, el meu nom és Nicomedes.
—Veus? Ja està, no t'ha costat tant, oi? Nicomedes... Ja m'agrada... trobo que està prou bé per ser el nom del geni del meu conte. Bé, doncs, Nicomedes, què et sembla si ara ja ens posem amb allò dels desigs? Més que res és que si això no va avançant... Hi ha algú que s'ho està llegint, tot això, i em sabria greu que s'avorrís i ens engegués a dida, oi que m'entens?
Ja torna a fer cara de pansit. Què li hauré dit ara? No l'acabo d'entendre jo, aquest personatge... Ep! amic lector, no serà que estàs a punt de deixar de llegir... oi que no? Bé, bé, segueix llegint, segueix llegint si us plau... Bufa! Per un moment he pensat que... Vinga, som-hi a veure si aconseguim remuntar-ho això...
—Escolta, Nicomedes, allò dels dos desigs...?
—Ai, mon bon senyor, és que ja no són dos, els desigs... ja només us en queda un...
—Com que un? Què vols dir?
—Sí, mon senyor, és que... heu desitjat saber el meu nom i...
—Aquesta sí que és bona! Només per dir-me com et dius, m'escatimes un altre desig? Osti, tu! Potser en fas un gra massa filant tan prim, noi...
—Mon benfactor, ja em sap greu, ja, però és tal com està establert. Un cop se surt de l'ampolla... A més, jo he intentat atuar-vos, però vós heu insistit i...
Què et sembla? Això ja passa de taca d'oli! I què vol que faci ara? Que me'l quedi mirant amb els braços creuats perquè no se m'escapi també el tercer desig? No ho sé pas, no ho sé pas...
—Bé, Medes... Et fa res que et digui Medes? Ep! No! No em contestis! Ves que perdés el desig que em queda! Tant se val! Doncs això...
No sé què dir-li. Ja em comença a pujar la mosca al nas. A veure què li podria demanar... Diners? Joies? Uf, que materialista. Pau? Felicitat? Entre poc i massa, això sembla una felicitació de Nadal. A vejam, deixa'm pensar... què dec estar desitjant ara mateix...? No puc concentrar-me amb aquest subjecte aquí al davant, mirant-me amb el somriure del monjo dels pollastres de la vitrina. A veure si pots ajudar-me una mica, tu, amic lector. Què li podríem demanar?
–Un momentet, eh, Medes? Deixa'ns pensar-hi una estona.
Fa un gest com dient que estigui tranquil, que no té pressa...
Ah, ja ho tinc! Mira, li demanaré que em solucioni la papereta...
—A vejam, Medes, oi que encara et puc demanar un desig? Doncs mira, el meu desig és que et posis al meu lloc perquè veig que no me n'acabo de sortir... M'entens? Es tracta que et posis a escriure alguna cosa prou interessant per entretenir aquest amable lector que ja fa una estona que va llegint i es deu preguntar a veure si d'una vegada.... Però no qualsevol cosa com fins ara... Ja m'entens, oi? una cosa llegible, que estigui bé, que pugui interessar...
El Medes em mira fent que sí amb el cap però no el veig gaire convençut. De tota manera, jo m'aixeco i li cedeixo el lloc davant la màquina d'escriure. Se la mira. Em mira a mi. I fa un gest de resignació alhora que recita el formulisme: «Si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, serà complert. Vós m'heu lliurat del làctic captiveri...» S'asseu davant la màquina i comença a picar sense gaire decisió. Està vist que això no és el seu fort. Segur que encara mai ningú no li havia plantejat un desig com aquest. Escriu molt a poc a poc i ha d'anar buscant lletra per lletra. Em posa nerviós i opto per deixar-lo que vagi fent ell tot sol. Per això és un geni, no? Me'n vaig a prendre alguna cosa al bar de sota casa.
—Doncs això, estimat lector, et deixo amb el Nicomedes, eh? Fins d'aquí a una estona! Passeu-vós-ho bé!
—Nicomedes, et deixo amb el lector, eh? Tracta-me'l bé.
«Aquesta tarda estic avorrit i no sé com desempallegar-me d'aquesta apatia. Voldria que passés alguna cosa prou extraordinària per treure'm l'ensopiment de sobre però no passa res. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que encara em posa més nerviós. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera. Miro. Torno a tancar...»
Així que torno a pujar al pis obro la porta i em trobo amb un enrenou de mil diables. Sembla la redacció d'un diari. Se senten moltíssimes màquines d'escriure picant totes alhora. Què estarà fent? Estranyat, obro la porta del despatx i... Redéu! Està atapeït de genis menuts i rabassuts, tots iguals, amb el tors nu, picant a màquina com desesperats...
I doncs, ara què? —em pregunto retòricament, allà al mig del meu despatx tot sol, com quan has començat a llegir.
—Nicomedes, et deixo amb el lector, eh? Tracta-me'l bé.
«Aquesta tarda estic avorrit i no sé com desempallegar-me d'aquesta apatia. Voldria que passés alguna cosa prou extraordinària per treure'm l'ensopiment de sobre però no passa res. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que encara em posa més nerviós. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera. Miro. Torno a tancar...»
Així que torno a pujar al pis obro la porta i em trobo amb un enrenou de mil diables. Sembla la redacció d'un diari. Se senten moltíssimes màquines d'escriure picant totes alhora. Què estarà fent? Estranyat, obro la porta del despatx i... Redéu! Està atapeït de genis menuts i rabassuts, tots iguals, amb el tors nu, picant a màquina com desesperats...
—Nicomedes! —crido, sortint fora de mi.
Se'm giren alhora una cinquantena de cares somrient com el monjo dels pollastres. Déu meu! Quin desastre!
Els mano: atureu-vos! S'aturen tots alhora i com un cor de cinquanta veus totes iguals reciten el formulisme: «Si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, serà complert. Vós m'heu lliurat del làctic captiveri...» S'aixequen i, amb els braços creuats sobre la panxa, se'm queden mirant mig estúpids mig afables. M'acosto a una màquina. Estiro el paper. Llegeixo. Oh, no! S'han posat a copiar el meu text! Com hi ha món! És clar! Així, copiant, copiant, cada un ha anat creant un altre Nicomedes exactament igual que ell... Quin desastre!
Per cert, ara que hi caic, Nicomedes... què se n'ha fet del lector? Els cinquanta genis es limiten a encongir les espatlles fent una ganyota de no saber res... Segur que es deu haver afartat de tant veure'm ensopit, mirant per la finestra i anant a la cuina a obrir la nevera i se'n deu haver anat... Ara sí que l'hem feta bona! Veieu què heu aconseguit, ximples! ja podeu fotre al camp! I flup! Desapareixen de cop deixant un lleu rastre de boira.
Se'm giren alhora una cinquantena de cares somrient com el monjo dels pollastres. Déu meu! Quin desastre!
Els mano: atureu-vos! S'aturen tots alhora i com un cor de cinquanta veus totes iguals reciten el formulisme: «Si aquest és el vostre desig, mon benfactor senyor, serà complert. Vós m'heu lliurat del làctic captiveri...» S'aixequen i, amb els braços creuats sobre la panxa, se'm queden mirant mig estúpids mig afables. M'acosto a una màquina. Estiro el paper. Llegeixo. Oh, no! S'han posat a copiar el meu text! Com hi ha món! És clar! Així, copiant, copiant, cada un ha anat creant un altre Nicomedes exactament igual que ell... Quin desastre!
Per cert, ara que hi caic, Nicomedes... què se n'ha fet del lector? Els cinquanta genis es limiten a encongir les espatlles fent una ganyota de no saber res... Segur que es deu haver afartat de tant veure'm ensopit, mirant per la finestra i anant a la cuina a obrir la nevera i se'n deu haver anat... Ara sí que l'hem feta bona! Veieu què heu aconseguit, ximples! ja podeu fotre al camp! I flup! Desapareixen de cop deixant un lleu rastre de boira.
I doncs, ara què? —em pregunto retòricament, allà al mig del meu despatx tot sol, com quan has començat a llegir.
Trec el paper del carro. El llegeixo. No m'acaba de fer el pes. El rebrego i... a la paperera! M'aixeco. Miro per la finestra. El carrer és tan tranquil que em posa nerviós. Vaig cap a la cuina. Obro la nevera. Miro. Torno a tancar. I... no res...
I doncs, què et pensaves?
I doncs, què et pensaves?
Xavier Àvila i Morera (desembre 1985)
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.
Comentaris