El tretzè aniversari

Cada dia em costava més aixecar-me. Quan sonava el despertador m'havia acostumat a apagar-lo i a concedir-me cinc minuts per mandrejar, corrent el risc de quedar-me adormit. I aquell dia va passar això. Vaig aturar el despertador i es veu que em devia tornar a adormir perquè em va despertar el soroll de la dutxa. Es dutxava la Sònia i allò volia dir que ja m'havia passat el torn i que, per tant, eren més de tres quarts de vuit.

    Vaig aixecar-me d'una revolada i vaig anar al lavabo per, almenys, mullar-me una mica la cara.
    —Nen, podries avisar quan dones l'aixeta! Em prens tota l'aigua freda i m'escaldo!
    —Ho sento, Sònia, però és que faig tard.
    —I, per què fas tard no pots avisar?
    —Bé, no... És igual
    En tornar a entrar a l'habitació vaig quedar d'una peça.
    Damunt del meu llit, mig desfet encara, hi era jo, mal tapat i dormint com un soc.
    No podia ser... Em vaig refregar els ulls.
    Però... Si ja m'havia llevat i m'acabava de rentar la cara!
    Vaig quedar clavat a terra; com un estaquirot; amb la boca oberta i els ulls fent-me pampallugues; el cervell en blanc; mirant-me a mi mateix allà ajagut, sobre el llit, dormint com si res...
    El soroll de la Sònia en córrer la cortina de la dutxa em va fer revenir. M'anava a acostar al llit però aquell «altre jo» es regirà entre els llençols i vaig seguir plantat allà.
    Sense adonar-me'n, el meu cervell treballava buscant una explicació per a aquella incongruència i em va venir al cap la idea que allò que jeia al llit potser només devia ser el meu cos; que podia ser que m'hagués llevat tan de pressa que, en no esperar a estar despert tot, el cos se m'hagués quedat fent el ronsa al llit...
    M'assetjà aleshores un sentiment mig de por. Hauria de mirar-me. I si no em veia? Aleshores el meu cos aniria per un costat i jo per un altre?
    Mentre pensava això i anava endarrerint el moment crític de mirar-me, no queia en el fet que, feia no res, m'acabava de palpar en mullar-me la cara i m'havia vist reflectit al mirall i tot. Per tant, el meu cos seguia amb mi. I, efectivament, així que em vaig decidir, vaig poder comprovar-ho: jo era dins el meu pijama.
 Però... aleshores, qui era aquell de sobre el llit?
 Ves, potser no era ningú i només es tractava d'una al·lucinació —vaig pensar per tranquil·litzar-me.
    Havia d'acostar-m'hi. Havia de tocar-lo. I vaig intentar-ho. Però ni els braços ni les cames no em responien. Garratibats, se m'havien fet com de ciment. Tanmateix un nus a la gola m'ofegava i m'embussava la veu. Només vaig poder tancar els ulls i respirar ben profundament, intentant asserenar-me.
    I així em vaig quedar una estona. Dret. Ulls clucs. Gestant dintre meu l'esperança que, així que miraria, aquella situació increïble es fondria com un malson. I retardava el moment de fer-ho, com si d'aquesta manera garantís l'efectivitat del «desencanteri».
    Respirava lentament i profunda; comptant fins a deu. Notava el cor bategant-me a martellades. I per dins em deia que encara no, que esperés una mica més...
    —Pe... però... què... què és això? —vaig sentir-me dir.
    Vaig obrir els ulls de cop. I en comptes d'esvanir-se'm el malson, el que se m'esvaí fou l'esperança de retrobar la normalitat. Aquell meu «jo» seguia allà al davant. I ara, a sobre, s'havia incorporat i movia els braços amunt i avall cridant sense veu, com si estigués veient el mateix dimoni.
    No sabia què fer. No sabia què dir-me.
    Veia com m'acabava de despertar i m'atabalava en trobar-me al meu davant. Només se'm va acudir dir-me: «doncs mira, ja ho veus...!» Encongint les espatlles amb un gest que volia ser tranquil·litzador.
    I vaig anar a acostar-me al llit. Però en veure'm la intenció aquell meu jo, s'enretirà.
    —Tranquil, home... No passa res… —vaig mirar de fer-me entendre que no em volia cap mal.
    I, a poc a poc, em vaig anar acostant fins a asseure'm als peus del llit.
    —Tu també deus ser el Xavier, oi? —vaig preguntar-me estúpidament per encetar una conversa que m'anés donant confiança.
    —Sí, és clar. A tu què et sembla?
    Hauria volgut poder explicar-me una mica aquella situació però em vaig adonar que el que en sabia i res eren la mateixa cosa. Amb tot, vaig començar:
    —Mira, jo també m'acabo de llevar ara mateix. Només he tingut temps d'anar a rentar-me la cara i en tornar t’he trobat aquí, al meu llit, dormint...
    —Al teu llit? —em vaig saltar indignat.
    —Bé, sí, vaja... o el nostre... no sé com dir-ho...
    Em vaig adonar que m'estava mirant amb una cara d’aquelles de mal mirar, com si temés que jo mateix m'anés a prendre alguna cosa que era molt meva.
    —Bé, Xavier, no et posis així… —se'm feia estrany parlar-me a mi mateix en segona persona— ...estic tan perplex com tu. Creu-me...
    Mentre parlava aquell meu jo va aixecar la mà acostant-me-la a poc a poc per tocar-me, amb molt de compte, com si en fer-ho em pugués cremar, o enrampar, o potser amb l'esperança que no aconseguiria tocar-me perquè aquell jo només seria una imatge...
    Però no. Vaig deixar-me fer i vaig, o vam, poder comprovar que els dos érem reals. Tan real l’un com l’altre...
    Se'm quedà mirant fixament un instant i després em va deixar anar:
    —Bé, noi, ja s'ha acabat la comèdia. Ha estat molt divertit. Ara, em vols dir què coi fas aquí?
    Va ser com si em clavés una plantofada. Però... però, què s'havia cregut! el molt... el molt... Com podia ser que fos tan descregut amb mi, vull dir... amb ell mateix?
    Se m'aixecà el puny amb un gest reflex, amenaçador, però vaig abaixar-lo, reprimint-me, perquè em trobava absurd amenaçant-me a mi mateix...
    Vaig respirar profundament un parell de vegades. Havia d'asserenar-me encara que el meu jo se'm posés impertinent. Calia dominar la situació o acabaria parant boig. Vaja, havíem de dominar la situació tots dos, jo i el meu jo. Quin embolic!

    Aquella situació era un problema del tot meu, és a dir, del tot nostre, del meu jo i de mi mateix. I precisament per això ni jo ni el meu jo no ens en podíem desentendre així com així. Però no sabia si aquell meu jo pensava de la mateixa manera.
    —Escolta... Has d’entendre que jo no sóc aquí per fer-te la guitza —vaig començar amb el to tan suau com vaig saber.—Pensa que jo m'he trobat embolicat en això igual que tu. Ahir em vaig posar a dormir tan tranquil i aquest matí en llevar-me torno del lavabo i et trobo aquí ajagut al meu... vull dir, al «nostre» llit.
    Mentre parlava em mirava als ulls. Quina impressió! Fins aleshores sempre me'ls havia vistos, els ulls, amb un mirall entremig. I aquell meu jo em feia un posat… Diria que una mica impertinent… Com de deixant-me que anés parlant... Amb tot, vaig continuar:
    —Jo també he pensat que no podia ser; que devies ser una al·lucinació... Però ja ho veus. Tots dos som ben reals. Què vols fer-hi? No sé pas què ens pot haver passat. El fet és aquest: estem repetits. I hem d'assumir-ho. No ens podem deixar atabalar.

    Aleshores va ser ell, vaja, jo, que vaig agafar la paraula:
    —Això mateix. És clar! Jo em poso al llit i quan em desperto em trobo a mi mateix plantat al meu davant com un estaquirot amb els ulls clucs, i em dius que res, que estigui tranquil i que ho assumeixi... Sí senyor! Noi, saps què et dic? Que estàs ben guillat i que ja t'ho faràs...!
    Vaig fer el gest d'alçar-me i deixar-me allà al mig.
    —No siguis tan simple, home! Pensa un moment. No ho veus que som iguals? Què dic iguals... jo diria que som el mateix!
    —Què vols que et digui... –em vaig fer una mica despectivament, mirant-me de cantó.
    —Espera... és veritat... Tens raó! Potser no som ben bé el mateix... Ve-t’ho aquí! Noi, ara has tingut un bon acudit... –em vaig dir assenyalant-me des d'una banda i fent-me un posat de no entendre res, des de l'altra.
    Aleshores vam sentir unes passes que s'acostaven pel passadís.
    —Compte, que ve la mare! —m'advertí aquell jo—. Cal que t'amaguis.
    —Com que m'amagui? Amaga't tu!
    —Apa, fica't aquí —em vaig fer com si no em sentís, tot aixecant la roba perquè m'amagués a sota el llit.
    En sentir que girava el pany m'hi vaig esmunyir empassant-me les queixes.
    S'obrí la porta:
    —Xavier, què fas encara així? La teva germana ja esta a punt per marxar.
    —No, si ja m'anava a vestir... és que m'he adormit una mica...
    —Ja, ja... Vinga, espavila't! I abans de marxar desa tota aquesta roba. —I deixà sobre la taula una pila de roba neta i plegada.
    No sé com explicar la sensació que em produí estar amagat i alhora sentir-me parlant amb la meva mare. Vaig sortir.
    —Això ho hem de...
    S'obrí un altre cop la porta. Per sort jo era just darrere meu i vaig quedar amagat.
    —Per cert, Xavier, pensa que demà és el teu aniversari i si vols fer venir algú a berenar hauries de dir-m'ho avui.
    Era veritat, no hi pensava. A l'endemà era el meu aniversari. I encara vaig sentir com jo li deia:
    —Ah sí...? Demà? Però, que no és dia quinze, avui?
    —És clar, per això mateix, demà serà setze...
    —Ah, ja... Sí, és clar, és clar...
    —Vinga, afanya't que faràs tard.
    I se n'anà pensant, segurament, que cada dia em tornava més despistat.
    Vaig sortir de darrere la porta i en trobar-me davant meu vaig veure que em preguntava sorprès:
    —Te n'has adonat?
    —Sí. Dic... no... De què?
    —Que demà és el meu, vaja «el nostre» aniversari...
    —I…?
    —Sí, home. Tu estaves dient allò que potser no devíem ser  exactament el mateix, oi?
    Sentir-me parlant ara, tan assenyat, després d’aquell to d’abans, em va confortar. Ara sí que sentia que jo compartia de debò el problema amb mi mateix. Vaig fer un esforç per mostrar-me atent amb mi mateix.
    —Vols dir que l'aniversari...?
    —Això! Justa la fusta! Fixa-t'hi bé. Demà és el teu aniversari, oi? Per tant, ara mateix tu tens dotze anys, no?
    —Sí, és clar,..
    —Doncs jo no. Jo ja els he fet, els tretze...
    —Què? Com?
    —Doncs això. Tal com ho sents. Jo ja tinc tretze anys.
    No m'entenia gens. M'estava dient a mi mateix que tenia un any més que jo?
    —Saps què? Me'n vaig i ja tornaré demà.Perquè no és fins demà que has de tenir tretze anys. Ho entens? No sé pas què deu haver passat…
    I, ben decidit, em vaig acostar a la finestra i, sense obrir-la, me’n vaig anar a passar el dia per qualsevol lloc on no fes nosa.
    Mentrestant, jo seguia allà palplantat, mirant cap a la finestra i sense saber què feia, què havia fet, ni què havia de fer...
    Va quedar ressonant per les parets o per dins el meu cap: «Saps què? Me'n vaig i ja tornaré demà. No sé pas què deu haver passat...»"
    I a l'endemà… A l’endemà no va passar res. Va ser el meu aniversari i prou, com cada any: complia un any però no notava res, em sentia exactament igual que el dia abans.
   O aquell any potser sí que va ser una mica diferent... he de reconèixer que en algun moment vaig pensar que amb l'edat estava perdent una mica la xaveta... Però tot es va aclarir al cap d'uns dies quan vaig rebre una carta del Registre Ciutadà informant-me que m'haurien d'avançar un dia l'aniversari perquè havien detectat un error en el sistema informàtic. 

    Es veu que com que jo havia nascut just quan tocaven les dotze entre el dia quinze i el setze, els meus pares havien decidit que havia nascut el setze i per això sempre havia celebrat l'aniversari el dia setze de maig. Però el cas és que, en informatitzar el Registre tot havia de ser tan precís que, com que jo havia sortit de l'úter de la meva mare abans que haguessin tocat totes les campanades, s'havia de regularitzar i el meu aniversari havia de ser el dia quinze. 

    És clar, un canvi d'aquesta mena als ordinadors és immediat però en la realitat les coses duen el seu ritme i, com que  segurament trigaria unes hores a fer-se efectiu, m'avisaven que podia haver-hi algun desajustament i, molt amablement, em demanaven disculpes per si era el cas i allò m'ocasionava alguna molèstia.

Xavier Àvila i Morera (novembre 85)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.

Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.