Una llàntia poc meravellosa
El Marçal esmorza un bol de llet carregat de cereals Kreixpins, que “fan créixer més que els pins” —diuen a la tele. Però ell s’inventa altres rodolins com ara: “els cereals Kreixpins tenen xocolata per dins”, o “són per a paladars molt fins”, o “de cereals Kreixpins n’hi ha de rodons i de prims”, o “són per als ocells i els ratolins”. I a cada una que se li acut crida: Mare, mare, mira, mira: “Els cereals Kreixpins fan tenir molts pipins”. I es posen a riure i després ella li diu: rimar sí que rima, però aquest no val, eh? I és que el Marçal s’inventa els rodolins per poder-los enviar junt amb el codi de barres del paquet per participar en el sorteig d’una «Llàntia Meravellosa» i, si et toca, guanyes el premi de poder demanar un regal cada dia durant tot un mes.
Per poder enviar etiquetes amb tots els rodolins que s’empesca el Marçal ara la seva mare li deixa menjar cereals per berenar i tot i, a més a més, quan vol repetir mai no li diu que no. Ella mateixa ha deixat córrer la dieta per aprimar-se i també esmorza Kreixpins. I està intentant convèncer el pare que també en mengi perquè són tan sans que ell també hauria d’acostumar-s’hi. Es tracta d'anar-ne comprant, com més millor. Fins i tot un dia que el Marçal estava badant i li va caure tot el paquet de cereals per terra, només li va fer: home, ja està bé! Va agafar l’escombra i el recollidor i ho va llençar tot a les escombraries. Va encetar un paquet nou i aquí no ha passat res.
Com que el Marçal s’ha anat inventant un munt de rodolins i han enviat moltíssims codis de barres, vet aquí que un dia li toca el premi. I ja els tenim a tots més feliços que unes pasqües.
Cada matí el Marçal, abans d’anar a l’escola, truca a La Llàntia Meravellosa i li demana: avui un circuit de cotxes, avui el Rover Rider escalador, avui un joc de construccions...
La primera setmana ha hagut de fer esforços per creure-s’ho del tot i cada dia en tornar d’escola i trobar-se el paquet amb el desig que ha formulat ha de pessigar-se per assegurar-se que no està somiant.
La segona setmana ja s’ha d’esforçar una mica per decidir què vol perquè ja ha après que no es tracta de demanar qualsevol cosa. No queda gens bé demanar un dia una cosa de menys valor que la del dia abans. Per això quan vol un monopatí, ha de formular el desig d’un equip complet de skater, d’aquesta manera a més del monopatí tindrà el casc, les genolleres, les colzeres, uns pantalons de butxaques llargs fins a mitja canya i unes bambes amples d'aquestes que es porten descordades.
Desitja unes sabatilles esportives i, és clar, no poden ser només les més cares de la marca de moda. Ha de desitjar just les mateixes que porta el seu ídol de la NBA, que és evident que són de la marca de moda, però d’un model que només es troba als Estats Units i encara segurament serà dificilíssim trobar el seu número. Però, oi que es tracta del premi de La Llàntia Meravellosa? Doncs que el geni de dins s’espavili perquè és el seu desig. I, no sap com s’ho fan els de Kreixpins però en arribar a casa, efectivament, troba el paquet amb les sabates esportives dins i el seu desig es compleix tal dit, tal fet.
Quan arriba a l’escola amb aquelles esportives. Uau, Marçal, quines Kine, tio! Però si són les del William Lorenzo! Es fa una rotllana d’exclamacions al seu voltant. Tot i que aquelles bambes només es veuen de passada quan el Willy salta per encistellar, tots els nens les reconeixen com si les anunciessin per la tele.
Un altre dia, a l’hora del pati juguen als superherois i s’ha trobat, sense adonar-se’n, fent equip amb els de sisè contra la Mireia, el Bernat i el Ferran, que sempre són els seus. A l’hora de dinar també s’ha assegut a la taula d’aquell grupet, que són més grans i que abans li semblava que passaven d’ell. En canvi ara troba que més aviat són els seus amics de sempre els que li fan un posat estrany i el deixen de banda. Però tant se val, aquests nous companys l’aconsellen bé: han decidit que a l’endemà desitjarà l’últim model de consola de nova generació i a la tarda, uns que es diuen Sergi i Borja, aniran a casa seva per explicar-li com s’hi juga.
Això de formular cada dia un desig a La Llàntia Meravellosa no és tan fàcil com pot semblar. Molts dies li costa adormir-se pensant què demanarà a l’endemà. I sovint els seus pares l’han d’ajudar. El dia que demanen un equip de música estéreo li diuen que ha de tenir: dolby surround i subwoffer, altaveus de baixa impedància, auriculars sense fils i un multicanviador de deu cedés automàtic. Per no equivocar-se a l’hora de demanar el desig, s'ho ha d'escriure i tot allò se li fa més llarg i complicat que no pas els deures.
Quan ja porta una bona colla de desigs demanats i concedits, s’adona que ell mateix està canviant. Ara, en tornar de l’escola, quan s’atura una estona a mirar l’aparador de la botiga de joguines ja no es mira aquells petits dinosaures de goma tan ben reproduïts que esperava que algun dia farien companyia al seu tyranosaurus Rex, el que li havien regalat quan va ajudar a canviar de lloc la llibreria del menjador i es va passar tota la tarda carretejant llibres amunt i avall i traient-los la pols.
Ara només es mira coses que valen molts diners: els models de cotxes teledirigits a escala u deu i amb motor de gasolina, els avions d’aeromodelisme, els vaixells amb comandament electrònic, els videojocs, els jocs electrònics... Està canviant tant que fins i tot algun dia ha passat per davant la botiga sense ni aturar-s’hi.
Una tarda, per decidir què desitjar a l’endemà se’n va a fer un tomb per mirar aparadors. S’atura davant la botiga d’esports: patinets, bicicletes, patins en línia, raquetes de tennis, roba esportiva, taules de ping-pong... ja ho té tot. Passa per davant d’una casa de música: guitarres elèctriques, bateries, orgues electrònics... el que li fa gràcia ja ho té i el que no te, no li diu res. A la papereria es mira calculadores, caixes de llapis de cent vint-i-quatre colors, blocs de dibuix molt grans, jocs complets per pintar a l’oli amb cavallet i teles i pinzells i espàtules... tampoc troba res que ja no tingui. No hi ha res que li faci el pes. Entra a les multigaleries del carrer Gran. Vaga pels carrerons amb aparadors a banda i banda i s’ho va mirant tot. Voldria sentir aquella escalforeta a dins, aquell neguit que notava abans quan, anant a comprar amb els pares, s’enamorava d’un cotxet vermell que girava el volant, o d’un estoig de dos pisos amb cremalleres, o d’una samarreta per jugar a bàsquet... I els seus pares li deien que en prengués nota per demanar-ho pel seu sant, o pel seu aniversari, o per Reis.
Com que s’acosten les festes de Nadal, totes les botigues tenen els aparadors ben guarnits i atapeïts de coses cridant a la gent: compra’m, compra’m. Però el Marçal, en passar pel davant, ha de fer un esforç per embadocar-se a veure si alguna cosa li crida l’atenció.
Quan arriba a casa i la seva mare li pregunta què demanarà a La Llàntia Meravellosa, li diu que un Scalextric molt gran que ha vist i que té de tot: semàfors encreuaments, ziga-zagues, comptavoltes... La seva mare se’l mira confosa: Marçalet, si ja en vas demanar un la setmana passada, de Scalextric, amb tot això. Sí, ja ho sé però és que aquest és el model que ha sortit ara i, segurament, deu ser millor —va dir, no gaire convençut.
A l’endemà va, amb la seva mare, a ca l’oncle Ramon, que és dentista i té dos fills bessons. Cada any pels volts de les festes hi van per fer-se la higiene dental. L’oncle té la consulta al mateix pis on viuen, i mentre la mare s’està a la sala d’espera, el Marçal se’n va cap a l’altra banda del pis a jugar amb el Gerard i la Marta, que són els seus cosins. Ja l’esperen i només d’entrar el criden: Marçal, vine, vine! I se’n van cap a l’habitació. D’un calaix de l’escriptori comencen a treure’n catàlegs de regals, plens de fotografies, i els van deixant sobre la taula. Saps què, Marçal? per Reis demanarem aquest tren elèctric —el Gerard busca entre les pàgines. Aquest, aquest! Eh que és xulo? El Marçal s’esforça a fer veure que sí, que el troba molt bonic, però en realitat no li fa ni fred ni calor. Després la Marta treu una capsa de sabates com si fos un tresor. A dins hi té cotxets petits i arbrets de plàstic i casetes i ninos, coses que es veuen aprofitades d’altres joguines. Mira, mira, ja tenim tot això per fer la maqueta —diu la Marta. Sí, perquè el pare ens farà una fusta així de gran que es podrà pujar cap al sostre i hi muntarem el tren i hi farem muntanyes i túnels... —afegeix el Gerard. Els cosins del Marçal estan tan il·lusionats amb aquell tren i els fa tanta il·lusió que no li han preguntat a ell què demanaria per Reis. I sort que no li ho han preguntat —pensa— perquè no hauria sabut pas què contestar i hauria quedat com un beneit.
En tornar cap a casa, el Marçal no desenganxa el nas del vidre de la finestreta del cotxe. Pel carrer van desfilant llums de colors i molta gent que passeja amunt i avall però ell no els veu. Està capficat pensant què demanarà a la maleïda Llàntia Meravellosa. Sort que ja s’acaba el mes del premi!
Sent com una mena d’enveja pels seus cosins i li passa pel cap demanar un tren elèctric amb arbrets i casetes i ninos, com ells. Però en imaginar-se muntant-lo, s’adona que no és el tren, el que ell vol. El que ell vol de debò és la il·lusió que els fa el tren als seus cosins. Aquella il·lusió que, de tant gran que és, els surt per les orelles. Els enveja que, només d’explicar-li com hauria de ser el tren que volen, se’ls posin els ulls brillants. Els enveja aquell neguit, de pessigolles a la panxa, que ell també notava abans, quan s’acostava la Nit de Reis.
En passar pel carrer Gran veu que a la porta de les multigaleries hi ha el Carter Reial: una filera de nens i nenes esperen amb els seus pares per fer-se la foto i donar-li la carta als Reis. Ja ho tinc: una carta! —fa, en acudir-se-li la idea. Dius alguna cosa, Marçal? —es gira la mare. No, no res, no res, coses meves... Quan arriben a casa, es tanca a la seva habitació, engega l’ordinador i comença a escriure.
Uns dies després, una nena s’estarà fent una foto al costat del director de Kreixpins davant d’una immensa llàntia com la del conte d’Aladí. Quan acabaran la sessió de fotos, aquell senyor li dirà: Ah, per cert, ja saps que ara et faràs molt famosa, oi? Mira, precisament avui ha vingut un admirador que ens ha demanat que et féssim arribar aquesta carta. I li donarà un sobre tancat que la nena no obrirà fins que arribi a casa seva.
En el paper escrit amb ordinador, sense data ni signatura, s'hi podrà llegir: «Suposo que ara deus estar molt contenta perquè t’ha tocat el premi de la Llàntia Meravellosa. Però vés amb compte perquè té trampa. De primer et semblarà que és fantàstic poder tenir tot el que vols fent només una trucada de telèfon. Però has de vigilar molt amb el que demanes perquè de mica en mica el geni de la Llàntia se t’anirà emportant les il·lusions. No li demanis tot el que vulguis. Guarda’t sempre una cosa que et faci molta il·lusió perquè així, cada nit en posar-te al llit, podràs pensar com t’agradaria aconseguir allò algun dia.»
La mare de la nena, que s’ho estarà llegint al seu darrere, saltarà indignada: Quina barra! primer et diuen que pots demanar tot el que vulguis i a l’hora de la veritat et venen amb això que “no demanis tot el que et faci il·lusió”. Au va! Això és perquè no volen que demanis coses que valguin massa diners! I mira que dir-t’ho amb aquesta trampa de la «carta d’un admirador»! Ja veuràs, ja…!
La mare de la nena anirà a buscar paper i llapis i li dirà: Vine, vine! Ara farem una llista de tot el que anirem demanant. I ja veuràs, ja, els costarà tants diners que, si cal, enfonsarem l’empresa. Què s’han cregut!
Per poder enviar etiquetes amb tots els rodolins que s’empesca el Marçal ara la seva mare li deixa menjar cereals per berenar i tot i, a més a més, quan vol repetir mai no li diu que no. Ella mateixa ha deixat córrer la dieta per aprimar-se i també esmorza Kreixpins. I està intentant convèncer el pare que també en mengi perquè són tan sans que ell també hauria d’acostumar-s’hi. Es tracta d'anar-ne comprant, com més millor. Fins i tot un dia que el Marçal estava badant i li va caure tot el paquet de cereals per terra, només li va fer: home, ja està bé! Va agafar l’escombra i el recollidor i ho va llençar tot a les escombraries. Va encetar un paquet nou i aquí no ha passat res.
Com que el Marçal s’ha anat inventant un munt de rodolins i han enviat moltíssims codis de barres, vet aquí que un dia li toca el premi. I ja els tenim a tots més feliços que unes pasqües.
Cada matí el Marçal, abans d’anar a l’escola, truca a La Llàntia Meravellosa i li demana: avui un circuit de cotxes, avui el Rover Rider escalador, avui un joc de construccions...
La primera setmana ha hagut de fer esforços per creure-s’ho del tot i cada dia en tornar d’escola i trobar-se el paquet amb el desig que ha formulat ha de pessigar-se per assegurar-se que no està somiant.
La segona setmana ja s’ha d’esforçar una mica per decidir què vol perquè ja ha après que no es tracta de demanar qualsevol cosa. No queda gens bé demanar un dia una cosa de menys valor que la del dia abans. Per això quan vol un monopatí, ha de formular el desig d’un equip complet de skater, d’aquesta manera a més del monopatí tindrà el casc, les genolleres, les colzeres, uns pantalons de butxaques llargs fins a mitja canya i unes bambes amples d'aquestes que es porten descordades.
Desitja unes sabatilles esportives i, és clar, no poden ser només les més cares de la marca de moda. Ha de desitjar just les mateixes que porta el seu ídol de la NBA, que és evident que són de la marca de moda, però d’un model que només es troba als Estats Units i encara segurament serà dificilíssim trobar el seu número. Però, oi que es tracta del premi de La Llàntia Meravellosa? Doncs que el geni de dins s’espavili perquè és el seu desig. I, no sap com s’ho fan els de Kreixpins però en arribar a casa, efectivament, troba el paquet amb les sabates esportives dins i el seu desig es compleix tal dit, tal fet.
Quan arriba a l’escola amb aquelles esportives. Uau, Marçal, quines Kine, tio! Però si són les del William Lorenzo! Es fa una rotllana d’exclamacions al seu voltant. Tot i que aquelles bambes només es veuen de passada quan el Willy salta per encistellar, tots els nens les reconeixen com si les anunciessin per la tele.
Un altre dia, a l’hora del pati juguen als superherois i s’ha trobat, sense adonar-se’n, fent equip amb els de sisè contra la Mireia, el Bernat i el Ferran, que sempre són els seus. A l’hora de dinar també s’ha assegut a la taula d’aquell grupet, que són més grans i que abans li semblava que passaven d’ell. En canvi ara troba que més aviat són els seus amics de sempre els que li fan un posat estrany i el deixen de banda. Però tant se val, aquests nous companys l’aconsellen bé: han decidit que a l’endemà desitjarà l’últim model de consola de nova generació i a la tarda, uns que es diuen Sergi i Borja, aniran a casa seva per explicar-li com s’hi juga.
Això de formular cada dia un desig a La Llàntia Meravellosa no és tan fàcil com pot semblar. Molts dies li costa adormir-se pensant què demanarà a l’endemà. I sovint els seus pares l’han d’ajudar. El dia que demanen un equip de música estéreo li diuen que ha de tenir: dolby surround i subwoffer, altaveus de baixa impedància, auriculars sense fils i un multicanviador de deu cedés automàtic. Per no equivocar-se a l’hora de demanar el desig, s'ho ha d'escriure i tot allò se li fa més llarg i complicat que no pas els deures.
Quan ja porta una bona colla de desigs demanats i concedits, s’adona que ell mateix està canviant. Ara, en tornar de l’escola, quan s’atura una estona a mirar l’aparador de la botiga de joguines ja no es mira aquells petits dinosaures de goma tan ben reproduïts que esperava que algun dia farien companyia al seu tyranosaurus Rex, el que li havien regalat quan va ajudar a canviar de lloc la llibreria del menjador i es va passar tota la tarda carretejant llibres amunt i avall i traient-los la pols.
Ara només es mira coses que valen molts diners: els models de cotxes teledirigits a escala u deu i amb motor de gasolina, els avions d’aeromodelisme, els vaixells amb comandament electrònic, els videojocs, els jocs electrònics... Està canviant tant que fins i tot algun dia ha passat per davant la botiga sense ni aturar-s’hi.
Una tarda, per decidir què desitjar a l’endemà se’n va a fer un tomb per mirar aparadors. S’atura davant la botiga d’esports: patinets, bicicletes, patins en línia, raquetes de tennis, roba esportiva, taules de ping-pong... ja ho té tot. Passa per davant d’una casa de música: guitarres elèctriques, bateries, orgues electrònics... el que li fa gràcia ja ho té i el que no te, no li diu res. A la papereria es mira calculadores, caixes de llapis de cent vint-i-quatre colors, blocs de dibuix molt grans, jocs complets per pintar a l’oli amb cavallet i teles i pinzells i espàtules... tampoc troba res que ja no tingui. No hi ha res que li faci el pes. Entra a les multigaleries del carrer Gran. Vaga pels carrerons amb aparadors a banda i banda i s’ho va mirant tot. Voldria sentir aquella escalforeta a dins, aquell neguit que notava abans quan, anant a comprar amb els pares, s’enamorava d’un cotxet vermell que girava el volant, o d’un estoig de dos pisos amb cremalleres, o d’una samarreta per jugar a bàsquet... I els seus pares li deien que en prengués nota per demanar-ho pel seu sant, o pel seu aniversari, o per Reis.
Com que s’acosten les festes de Nadal, totes les botigues tenen els aparadors ben guarnits i atapeïts de coses cridant a la gent: compra’m, compra’m. Però el Marçal, en passar pel davant, ha de fer un esforç per embadocar-se a veure si alguna cosa li crida l’atenció.
Quan arriba a casa i la seva mare li pregunta què demanarà a La Llàntia Meravellosa, li diu que un Scalextric molt gran que ha vist i que té de tot: semàfors encreuaments, ziga-zagues, comptavoltes... La seva mare se’l mira confosa: Marçalet, si ja en vas demanar un la setmana passada, de Scalextric, amb tot això. Sí, ja ho sé però és que aquest és el model que ha sortit ara i, segurament, deu ser millor —va dir, no gaire convençut.
A l’endemà va, amb la seva mare, a ca l’oncle Ramon, que és dentista i té dos fills bessons. Cada any pels volts de les festes hi van per fer-se la higiene dental. L’oncle té la consulta al mateix pis on viuen, i mentre la mare s’està a la sala d’espera, el Marçal se’n va cap a l’altra banda del pis a jugar amb el Gerard i la Marta, que són els seus cosins. Ja l’esperen i només d’entrar el criden: Marçal, vine, vine! I se’n van cap a l’habitació. D’un calaix de l’escriptori comencen a treure’n catàlegs de regals, plens de fotografies, i els van deixant sobre la taula. Saps què, Marçal? per Reis demanarem aquest tren elèctric —el Gerard busca entre les pàgines. Aquest, aquest! Eh que és xulo? El Marçal s’esforça a fer veure que sí, que el troba molt bonic, però en realitat no li fa ni fred ni calor. Després la Marta treu una capsa de sabates com si fos un tresor. A dins hi té cotxets petits i arbrets de plàstic i casetes i ninos, coses que es veuen aprofitades d’altres joguines. Mira, mira, ja tenim tot això per fer la maqueta —diu la Marta. Sí, perquè el pare ens farà una fusta així de gran que es podrà pujar cap al sostre i hi muntarem el tren i hi farem muntanyes i túnels... —afegeix el Gerard. Els cosins del Marçal estan tan il·lusionats amb aquell tren i els fa tanta il·lusió que no li han preguntat a ell què demanaria per Reis. I sort que no li ho han preguntat —pensa— perquè no hauria sabut pas què contestar i hauria quedat com un beneit.
En tornar cap a casa, el Marçal no desenganxa el nas del vidre de la finestreta del cotxe. Pel carrer van desfilant llums de colors i molta gent que passeja amunt i avall però ell no els veu. Està capficat pensant què demanarà a la maleïda Llàntia Meravellosa. Sort que ja s’acaba el mes del premi!
Sent com una mena d’enveja pels seus cosins i li passa pel cap demanar un tren elèctric amb arbrets i casetes i ninos, com ells. Però en imaginar-se muntant-lo, s’adona que no és el tren, el que ell vol. El que ell vol de debò és la il·lusió que els fa el tren als seus cosins. Aquella il·lusió que, de tant gran que és, els surt per les orelles. Els enveja que, només d’explicar-li com hauria de ser el tren que volen, se’ls posin els ulls brillants. Els enveja aquell neguit, de pessigolles a la panxa, que ell també notava abans, quan s’acostava la Nit de Reis.
En passar pel carrer Gran veu que a la porta de les multigaleries hi ha el Carter Reial: una filera de nens i nenes esperen amb els seus pares per fer-se la foto i donar-li la carta als Reis. Ja ho tinc: una carta! —fa, en acudir-se-li la idea. Dius alguna cosa, Marçal? —es gira la mare. No, no res, no res, coses meves... Quan arriben a casa, es tanca a la seva habitació, engega l’ordinador i comença a escriure.
Uns dies després, una nena s’estarà fent una foto al costat del director de Kreixpins davant d’una immensa llàntia com la del conte d’Aladí. Quan acabaran la sessió de fotos, aquell senyor li dirà: Ah, per cert, ja saps que ara et faràs molt famosa, oi? Mira, precisament avui ha vingut un admirador que ens ha demanat que et féssim arribar aquesta carta. I li donarà un sobre tancat que la nena no obrirà fins que arribi a casa seva.
En el paper escrit amb ordinador, sense data ni signatura, s'hi podrà llegir: «Suposo que ara deus estar molt contenta perquè t’ha tocat el premi de la Llàntia Meravellosa. Però vés amb compte perquè té trampa. De primer et semblarà que és fantàstic poder tenir tot el que vols fent només una trucada de telèfon. Però has de vigilar molt amb el que demanes perquè de mica en mica el geni de la Llàntia se t’anirà emportant les il·lusions. No li demanis tot el que vulguis. Guarda’t sempre una cosa que et faci molta il·lusió perquè així, cada nit en posar-te al llit, podràs pensar com t’agradaria aconseguir allò algun dia.»
La mare de la nena, que s’ho estarà llegint al seu darrere, saltarà indignada: Quina barra! primer et diuen que pots demanar tot el que vulguis i a l’hora de la veritat et venen amb això que “no demanis tot el que et faci il·lusió”. Au va! Això és perquè no volen que demanis coses que valguin massa diners! I mira que dir-t’ho amb aquesta trampa de la «carta d’un admirador»! Ja veuràs, ja…!
La mare de la nena anirà a buscar paper i llapis i li dirà: Vine, vine! Ara farem una llista de tot el que anirem demanant. I ja veuràs, ja, els costarà tants diners que, si cal, enfonsarem l’empresa. Què s’han cregut!
Xavier Àvila (agost de 2002)
Comentaris