En Frederic va fer campana!
Anava, com cada matí, cap a l'escola amb la seva carpeta i un parell de llibres sota el braç. Feia fresca. El fang del camí estava endurit i els camps del costat eren blancs de gebre. Duia les mans a les butxaques i s'encongia, enfredorit, dins el seu anorak. Els peus no se’ls notava.
Sentí unes rialles darrera seu i alleugerí el pas. No li calia girar-se per saber que eren el Roger i la Mireia, els dos germans bessons que li feien la vida impossible.
Encara faltava un bon tros per entrar al poble. La situació era incòmoda. Ell caminava davant i aquell parell el seguien, rient, al seu darrere. Anava cada vegada més de pressa. Podia arrencar a córrer, però... seria tan ridícul! També podia deixar caure un llibre i deixar-los passar fent que el recollia, però segur que també es ficarien amb ell.
Es girà dissimuladament i veié que eren més lluny del que es pensava, amb tot, seguí caminant lleuger.
—Frederic! —van cridar-lo. Tornà a girar-se, pensant: «ja hi som!» i se sentí obligat a aturar-se per esperar-los.
El Roger i la Mireia eren dos bessos quasi idèntic, a no ser que un era noi i l’altre noia, De lluny, semblaven bona gent, però així que s'acostaven, la seva cara pigada i el nas arromangat els delatava: eren de la pell del diable. Tenien deu o dotze anys i no hi havia dia que no fessin parlar tot el poble de les seves entremaliadures: que si aquesta nit han deixat anar les vaques de cal Xoriguer, que si va ser pitjor allò que van fer amb els porcs de l'alcalde, lligant-los cua per cua a la font de la plaça, que si ja de ben menuts feien les mil i una... Però en el fons, més aviat queien bé i les dones acabaven sentenciant: «No ho fan amb malícia, pobrets, són d'aquesta mena de manera i no s'hi pot fer res»
En Frederic, però, els tenia veritable pànic. Sabia que no comptava entre els seus amics, potser perquè no era del poble, potser només perquè no els queia bé. Ells tampoc no li queien gens bé, a ell, per això fora de l’escola intentava evitar-los i no li feia cap gràcia trobar-se'ls pel camí, anant sol. I, com que vivien a prop, ell per no trobar-se’ls acostumava a anar a l'escola molt més d'hora. Però aquell dia s'havia adormit… Mentre els esperava, sospitava que ja en devien portar una de cap i li feia més por que una pedregada.
—Bon dia, Frederic! —va fer la Mireia efusivament, atantsant-li la mà. Però així que el pobre Frederic, sorprès per aquell gest tan poc habitual entre ells, es canvià els llibres de costat i li anà a estrènyer, la noia enretirà la mà i el deixà amb un pam de nas. I vinga riure. No sabia quin posat fer. Sempre li tocava fer el ridícul. Es girà i continuaren caminant cap al poble. Els bessons se li posaren un a cada costat. Si fa no fa tots tres feien la mateixa alçada i, amb les seves motxilles, semblaven tres amics camí de l’escola parlant de les seves coses.
—Saps què havíem pensat, Frederic? —començà en Roger— doncs mira... oi que tu mai no fas campana?
—No, és clar que no... —contestà decidit però sabent que s'estava ficant a la gola del llop.
—Doncs avui se'ns acudia que sí, que en podries fer.
Empassà saliva sense saber què dir. Després la Mireia el punxà;
—Què et sembla? Eh, «mestretites»? —li deien així per fer-lo enfadar, al·ludint a les seves ulleretes rodones i al seu posat sempre tan formal.
Al cap d'unes passes intentà explicar-se;
—Doncs, què voleu que us digui... No és que no tingui altres coses a fer, oi? Però és que jo no puc fer-ne, de campana, ho heu de comprendre… No és el mateix que falti jo, a classe, o que hi falteu vosaltres…
Per dins pensava que quan els bessons no hi eren, ell hi estava molt més bé, a l’escola. Però no els ho podia dir.
La Mireia se'n rigué: Oh, és clar! El «mestretites» no pot fer campana! Ves què diria tothom, oi? Quin daltabaix ! Ell, sempre tan bon noi…
Mirava d’anar-los donant conversa perquè així s’anaven acostant al poble i allà se sentiria més segur.
—I perquè voleu que faci campana, jo, avui?
—No, per re... Com que mai no en fas... Podria ser divertit…
—Divertit per a qui? A mi ja m’està bé anar a l’escola…
—Ja, però és qué… no sabem com dir-ho… busquem noves experiències... oi, Roger?—va fer la Mireia rient i buscant la complicitat del seu germà.
Al Frederic aquell to foteta i de superioritat que adoptava la Mireia quan parlava amb ell, el rebentava. Més d'un i de dos cops havia tingut ganes d’etzibar-li un bolet, però sempre se n’havia estat.
—I com heu pensat de fer-me fer campana? —intentant fer-se el valent.
Els bessons es miraren entre ells espurnejant els ulls amb malícia. Després se’l miraren de dalt a baix rient per sota el nas, sense dir res. Sabien com incomodar la gent, aquell parell.
—Potser em lligareu a un arbre? No veig que porteu cordes… —anava allargant la conversa però les cases del poble encara eren lluny.
—Fred, fred... —va fer la Mireia.
—Ah, ja… em torçareu una cama i em deixareu al mig del bosc.
—Ai, ai… no ens donis idees que encara podries prendre mal, «savicebes»! —el tallà el Roger advertint-lo que no es fes el viu.
Aleshores el Frederic s'adonà que allò anava més de debò que no es pensava i adoptà un to més prudent:
—Doncs, vinga, digueu-me com ho fareu.
— Què, li diem? —va preguntar la Mireia al seu germà.
El Roger va fer que sí amb el cap.
—Doncs mira, serà ben senzill. Nosaltres arrencarem a córrer i arribarem a l'escola abans que tu.
I, sense dir res més, els dos germans arrencaren a córrer cap a l'escola. Mentre el Frederic es quedà allà al mig del camí, ben desconcertat. No acabava d'entendre'ls, aquell parell. I pensà que els nens de poble eren ben estranys. Devia ser per això que no filaven.
Seguí caminant i escoltà, encara lluny, el rellotge del campanar i es va afanyar. Així que va creuar la plaça de l'Ajuntament i va girar el carrer del dispensari, va veure que a l'escola passava alguna cosa: el pati era buit i a les finestres tampoc no s’hi veia ningú. Quan s’acostà a la porta del reixat, va veure una nota que deia: AVUI NO HI HA ESCOLA.
El Frederic sacsejà el cap. Mirà pel voltant i, en no veure-hi ningú, girà cua i se n'anà. Mentre se’n tornava, al seu darrere, a les finestres de l'escola començaren a aparèixer caps de nens i nenes rient però ell no se’n va adonar. Ho havien aconseguit! L’havien enganyat i aquell dia li farien fer campana!
El Frederic, capcot, desfeia el camí per on havia vingut. Allò no li agradava gens, però tampoc no podia fer-hi res. Com que era nouvingut, no s’hi volia enfrontar. Sortí de la vila sense saber cap on anar. Es trobava estrany tenint per davant tot el matí lliure mentre tothom estaria treballant. Trencà per un camí a l'atzar i arribà a la riera. S’assegué a la vora i es posà a llençar pedres a l'aigua, com quan era petit. S’hi estigué una bona estona. Pel cap li passaven tota mena de pensaments. En el fons s'hi trobava bé, allà, sol.
Els bessons no s’ho devien pensar però tenien raó, fer campana era una experiència que al Frederic li feia bé. Ells, ara segur que se n’estarien rient pensant-se que l'havien ensarronat, però estant-se allà sol, podia ordenar les seves idees i, sobretot, els seus sentiments.
Feia més aviat fred i quan el sol s'amagava darrera un núvol fugisser, es notava. S’aixecà i es posà un altre cop a passejar per camins sense rumb. Al cap d'una bona estona s'adonà que ja havia passat més de mig matí i es plantejà què estava fent allà, sol, tombant amb els llibres sota el braç. I tot plegat només perquè aquell parell de gamarussos havien tingut l’acudit de fer-lo fer campana, a ell. Era absurd. Era injust. No hi ha via dret. Allò no podia seguir així. I no seguiria així! Havia pres una resolució. Mirà on era. S'orientà i s'encaminà, decidit, cap al poble una altra vegada. Hi arribà per la part de darrere. Des de l'altre costat de la riera veié que el pati de l'escola era ple de nens i nenes que hi jugaven i s’adonà de la presa de pèl. Passà el pont i es dirigí directament a l'ajuntament. Hi entrà. Demanà pel batlle i l'esperà perquè havia anat a buscar el tractor que se li havia espatllat. Quan arribà:
—Bon dia, Frederic. Què hi fas, tu, per aquí?
—Bon dia, senyor batlle. L'he vingut a veure per parlar-li d'una cosa que… —el Frederic s'havia estat pensant aquella frase tota l’estona mentre s'esperava— …que em sembla important i que d'alguna manera afecta tot el poble.
— I doncs? Tu diràs —féu l'alcalde tot eixugant-se les mans al mocador i mirant-se aquell noi des del darrera d’una taula plena de papers.
—Miri, és que... aquest matí els bessons me n'han fet una que…
—Ha, ha, ha... Sí, ja me l'han contada. Mira que en són de…
—No se'n rigui! No fa gens de gràcia. La Mireia i el Roger són un parell de malcriats... Són un parell de...
—No t’enfadis, Frederic… Només t’han fet una broma… ells, que són d'aquesta mena de manera i…
Aquell noi s’estava dret, mirant-se l’alcalde ben enfadat:
—Vostè també, senyor batlle? Ja n'estic fins al capdamunt! Ho tinc decidit: me n'aniré d’aquest poble!
—Home... No t'ho prenguis així, noi…
Però les raons de l'alcalde no serviren per a res. Es sentia rebutjat per tot el poble i se n'aniria. I tant, que se n’aniria!
A l’endemà, quan per la finestra de darrera del cotxe de línia veia com el poble s'allunyava, pensava que no era culpa seva que l’hi haguessin enviat... És que en aquell poble no podia fer de mestre ningú que no fos d’allà? —es preguntava.
Sentí unes rialles darrera seu i alleugerí el pas. No li calia girar-se per saber que eren el Roger i la Mireia, els dos germans bessons que li feien la vida impossible.
Encara faltava un bon tros per entrar al poble. La situació era incòmoda. Ell caminava davant i aquell parell el seguien, rient, al seu darrere. Anava cada vegada més de pressa. Podia arrencar a córrer, però... seria tan ridícul! També podia deixar caure un llibre i deixar-los passar fent que el recollia, però segur que també es ficarien amb ell.
Es girà dissimuladament i veié que eren més lluny del que es pensava, amb tot, seguí caminant lleuger.
—Frederic! —van cridar-lo. Tornà a girar-se, pensant: «ja hi som!» i se sentí obligat a aturar-se per esperar-los.
El Roger i la Mireia eren dos bessos quasi idèntic, a no ser que un era noi i l’altre noia, De lluny, semblaven bona gent, però així que s'acostaven, la seva cara pigada i el nas arromangat els delatava: eren de la pell del diable. Tenien deu o dotze anys i no hi havia dia que no fessin parlar tot el poble de les seves entremaliadures: que si aquesta nit han deixat anar les vaques de cal Xoriguer, que si va ser pitjor allò que van fer amb els porcs de l'alcalde, lligant-los cua per cua a la font de la plaça, que si ja de ben menuts feien les mil i una... Però en el fons, més aviat queien bé i les dones acabaven sentenciant: «No ho fan amb malícia, pobrets, són d'aquesta mena de manera i no s'hi pot fer res»
En Frederic, però, els tenia veritable pànic. Sabia que no comptava entre els seus amics, potser perquè no era del poble, potser només perquè no els queia bé. Ells tampoc no li queien gens bé, a ell, per això fora de l’escola intentava evitar-los i no li feia cap gràcia trobar-se'ls pel camí, anant sol. I, com que vivien a prop, ell per no trobar-se’ls acostumava a anar a l'escola molt més d'hora. Però aquell dia s'havia adormit… Mentre els esperava, sospitava que ja en devien portar una de cap i li feia més por que una pedregada.
—Bon dia, Frederic! —va fer la Mireia efusivament, atantsant-li la mà. Però així que el pobre Frederic, sorprès per aquell gest tan poc habitual entre ells, es canvià els llibres de costat i li anà a estrènyer, la noia enretirà la mà i el deixà amb un pam de nas. I vinga riure. No sabia quin posat fer. Sempre li tocava fer el ridícul. Es girà i continuaren caminant cap al poble. Els bessons se li posaren un a cada costat. Si fa no fa tots tres feien la mateixa alçada i, amb les seves motxilles, semblaven tres amics camí de l’escola parlant de les seves coses.
—Saps què havíem pensat, Frederic? —començà en Roger— doncs mira... oi que tu mai no fas campana?
—No, és clar que no... —contestà decidit però sabent que s'estava ficant a la gola del llop.
—Doncs avui se'ns acudia que sí, que en podries fer.
Empassà saliva sense saber què dir. Després la Mireia el punxà;
—Què et sembla? Eh, «mestretites»? —li deien així per fer-lo enfadar, al·ludint a les seves ulleretes rodones i al seu posat sempre tan formal.
Al cap d'unes passes intentà explicar-se;
—Doncs, què voleu que us digui... No és que no tingui altres coses a fer, oi? Però és que jo no puc fer-ne, de campana, ho heu de comprendre… No és el mateix que falti jo, a classe, o que hi falteu vosaltres…
Per dins pensava que quan els bessons no hi eren, ell hi estava molt més bé, a l’escola. Però no els ho podia dir.
La Mireia se'n rigué: Oh, és clar! El «mestretites» no pot fer campana! Ves què diria tothom, oi? Quin daltabaix ! Ell, sempre tan bon noi…
Mirava d’anar-los donant conversa perquè així s’anaven acostant al poble i allà se sentiria més segur.
—I perquè voleu que faci campana, jo, avui?
—No, per re... Com que mai no en fas... Podria ser divertit…
—Divertit per a qui? A mi ja m’està bé anar a l’escola…
—Ja, però és qué… no sabem com dir-ho… busquem noves experiències... oi, Roger?—va fer la Mireia rient i buscant la complicitat del seu germà.
Al Frederic aquell to foteta i de superioritat que adoptava la Mireia quan parlava amb ell, el rebentava. Més d'un i de dos cops havia tingut ganes d’etzibar-li un bolet, però sempre se n’havia estat.
—I com heu pensat de fer-me fer campana? —intentant fer-se el valent.
Els bessons es miraren entre ells espurnejant els ulls amb malícia. Després se’l miraren de dalt a baix rient per sota el nas, sense dir res. Sabien com incomodar la gent, aquell parell.
—Potser em lligareu a un arbre? No veig que porteu cordes… —anava allargant la conversa però les cases del poble encara eren lluny.
—Fred, fred... —va fer la Mireia.
—Ah, ja… em torçareu una cama i em deixareu al mig del bosc.
—Ai, ai… no ens donis idees que encara podries prendre mal, «savicebes»! —el tallà el Roger advertint-lo que no es fes el viu.
Aleshores el Frederic s'adonà que allò anava més de debò que no es pensava i adoptà un to més prudent:
—Doncs, vinga, digueu-me com ho fareu.
— Què, li diem? —va preguntar la Mireia al seu germà.
El Roger va fer que sí amb el cap.
—Doncs mira, serà ben senzill. Nosaltres arrencarem a córrer i arribarem a l'escola abans que tu.
I, sense dir res més, els dos germans arrencaren a córrer cap a l'escola. Mentre el Frederic es quedà allà al mig del camí, ben desconcertat. No acabava d'entendre'ls, aquell parell. I pensà que els nens de poble eren ben estranys. Devia ser per això que no filaven.
Seguí caminant i escoltà, encara lluny, el rellotge del campanar i es va afanyar. Així que va creuar la plaça de l'Ajuntament i va girar el carrer del dispensari, va veure que a l'escola passava alguna cosa: el pati era buit i a les finestres tampoc no s’hi veia ningú. Quan s’acostà a la porta del reixat, va veure una nota que deia: AVUI NO HI HA ESCOLA.
El Frederic sacsejà el cap. Mirà pel voltant i, en no veure-hi ningú, girà cua i se n'anà. Mentre se’n tornava, al seu darrere, a les finestres de l'escola començaren a aparèixer caps de nens i nenes rient però ell no se’n va adonar. Ho havien aconseguit! L’havien enganyat i aquell dia li farien fer campana!
El Frederic, capcot, desfeia el camí per on havia vingut. Allò no li agradava gens, però tampoc no podia fer-hi res. Com que era nouvingut, no s’hi volia enfrontar. Sortí de la vila sense saber cap on anar. Es trobava estrany tenint per davant tot el matí lliure mentre tothom estaria treballant. Trencà per un camí a l'atzar i arribà a la riera. S’assegué a la vora i es posà a llençar pedres a l'aigua, com quan era petit. S’hi estigué una bona estona. Pel cap li passaven tota mena de pensaments. En el fons s'hi trobava bé, allà, sol.
Els bessons no s’ho devien pensar però tenien raó, fer campana era una experiència que al Frederic li feia bé. Ells, ara segur que se n’estarien rient pensant-se que l'havien ensarronat, però estant-se allà sol, podia ordenar les seves idees i, sobretot, els seus sentiments.
Feia més aviat fred i quan el sol s'amagava darrera un núvol fugisser, es notava. S’aixecà i es posà un altre cop a passejar per camins sense rumb. Al cap d'una bona estona s'adonà que ja havia passat més de mig matí i es plantejà què estava fent allà, sol, tombant amb els llibres sota el braç. I tot plegat només perquè aquell parell de gamarussos havien tingut l’acudit de fer-lo fer campana, a ell. Era absurd. Era injust. No hi ha via dret. Allò no podia seguir així. I no seguiria així! Havia pres una resolució. Mirà on era. S'orientà i s'encaminà, decidit, cap al poble una altra vegada. Hi arribà per la part de darrere. Des de l'altre costat de la riera veié que el pati de l'escola era ple de nens i nenes que hi jugaven i s’adonà de la presa de pèl. Passà el pont i es dirigí directament a l'ajuntament. Hi entrà. Demanà pel batlle i l'esperà perquè havia anat a buscar el tractor que se li havia espatllat. Quan arribà:
—Bon dia, Frederic. Què hi fas, tu, per aquí?
—Bon dia, senyor batlle. L'he vingut a veure per parlar-li d'una cosa que… —el Frederic s'havia estat pensant aquella frase tota l’estona mentre s'esperava— …que em sembla important i que d'alguna manera afecta tot el poble.
— I doncs? Tu diràs —féu l'alcalde tot eixugant-se les mans al mocador i mirant-se aquell noi des del darrera d’una taula plena de papers.
—Miri, és que... aquest matí els bessons me n'han fet una que…
—Ha, ha, ha... Sí, ja me l'han contada. Mira que en són de…
—No se'n rigui! No fa gens de gràcia. La Mireia i el Roger són un parell de malcriats... Són un parell de...
—No t’enfadis, Frederic… Només t’han fet una broma… ells, que són d'aquesta mena de manera i…
Aquell noi s’estava dret, mirant-se l’alcalde ben enfadat:
—Vostè també, senyor batlle? Ja n'estic fins al capdamunt! Ho tinc decidit: me n'aniré d’aquest poble!
—Home... No t'ho prenguis així, noi…
Però les raons de l'alcalde no serviren per a res. Es sentia rebutjat per tot el poble i se n'aniria. I tant, que se n’aniria!
A l’endemà, quan per la finestra de darrera del cotxe de línia veia com el poble s'allunyava, pensava que no era culpa seva que l’hi haguessin enviat... És que en aquell poble no podia fer de mestre ningú que no fos d’allà? —es preguntava.
Xavier Àvila i Morera (febrer de å1986)
Comentaris