La Lena de les trenes

Havia d'esperar que sortís la seva germana de classe de recuperació i entrà a la biblioteca de l'escola. No hi havia gaire gent, només dues noies de les grans estudiant i tres o quatre nens fent un treball. En un extrem de la sala hi havia la senyoreta Encarnació, que feia de bibliotecària en acabar les classes. 

    Entrà sense fer soroll; deixà la motxilla sobre una cadira i s'acostà a les prestatgeries plenes de llibres de dalt a baix. A cada prestatge deia de què eren i s'acostà al que deia: contes i narracions. Es posà a llegir els títols. No n'hi havia cap que li digués gran cosa i els anava traient per veure la portada i si tenia dibuixos. Aleshores se li acostà la senyoreta Encarnació.
    — Que busques algun conte?
    — Sí, però no sé quin agafar...
    — A veure si et puc ajudar, doncs... T’agraden els contes de fades?, d'aventures?, de colles de nens...?
    — No ho sé, m'és igual... Un que sigui distret i que no tingui gaire lletra...
    La senyoreta es quedà una estona pensant i després se n'anà un parell de prestatgeries enllà i tornà amb un llibre.
    — Mira, aquest segur que t'agradarà, és d'una nena que es diu com tu.
    Però l'Helena mirà el títol i deia: "La Lena de les trenes" i pensà que la senyoreta s’havia equivocat, però no li va dir res. El prengué i se n'anà a la taula on havia deixat la bossa. S'assegué i es mirà el llibre que tenia a les mans. Pensava que ella sola mai no l'hauria triat, aquell llibre. Tenia pocs dibuixos i a sobre en blanc i negre, les planes esgrogueïdes i la lletra més aviat petita... Amb tot, després de veure que no era gaire llarg començà a llegir-lo pensant que si no li agradaven el tornaria, perquè ara no era a "classe de biblioteca" i llegiria el que volgués. 

    Començava així: 

Temps era temps, quan només calia desitjar una cosa perquè el desig s'acomplís, hi havia un rei i una reina que vivien en un castell dalt d'un pujol i volien tenir un fill, un hereu, perquè mantingués el seu regne. Però quan la reina va infantar en comptes d'un nen va néixer una nena. I els va saber molt greu, moltíssim... Amb tot, la reina apaivagava el rei dient-li que seria una princesa encisadora i que tots els prínceps perdrien el son per ella... Però el rei li contestava: —Ja te l'has mirada bé, Eleonora? Si és més lletja que un pecat! I la reina vinga plorar. Aleshores el rei l'agafava de la mà i li deia que no s'amoïnés, que ja ho arreglarien, que per això eren reis; i que en farien d'altres i els sortiria millor. -I d'aquesta què en farem, si serà la pubilla? —preguntava la reina.
    —No t'amoïnis, no t'amoïnis —feia el rei— això és cosa meva... I el rei cridà un servent i li manà que fes desaparèixer la criatura al mig del bosc..."

Mentre llegia això l'Helena pensava que hi ha contes on surten uns pares ben bèsties... i li feia molta ràbia i va estar a punt de deixar el llibre perquè no suportava aquells reis que tenien un cor tan corcat... I és que a l'Helena li havien explicat que quan va néixer ella no era gaire bufona... i, encara ara, en una escala de bellesa de ú a deu, ella es posava un tres o un quatre... I potser perquè volia saber com continuava aquella història seguí llegint: 

I la nena fou abandonada al mig del bosc com manà el rei. Però un pobre llenyataire la trobà amagada entre uns matolls i la recollí. Amb la seva esposa no havien pogut tenir fills i aquella criatura els semblà caiguda del cel. Li posaren el nom de Lena i la van estimar molt, moltíssim. Eren pobres i s'estaven de moltes coses perquè a la menuda no li faltés res. I així la Lena va anar creixent al redós d'aquells bons pares i tots tres plegats eren feliços. Però la Lena era lletja de debò, i com més gran es feia més lletja es tornava. Per això mai no li van tallar els cabells i la seva mare-llenyataire li feia unes trenes que de tan boniques atreien totes les mirades i així ningú no s'adonava de la seva lletgesa. La Lena va anar-se fent una noia polida, obedient, treballadora... va aprendre a cuinar, a teixir i a fer totes les feines de casa, però el seu aspecte mai no millorà gens i així que es desfeia les trenes feia de mal veure, per això sempre les duia ben fetes i tothom va començar a dir-li la Lena de les trenes.
    Un bon dia anava amb son pare, el llenyataire, a vendre llenya al poble i tot jugant per les pedres del riu, va caure-hi. Va sortir-ne xopa, amb les trenes desfetes i feta un nyap. Son pare en veure-la d'aquella manera va dir-li que seria millor que no seguís amb ell, que ja es trobarien quan tornés; però no li va dir que era perquè havia quedat tan lletja que feia por i tot, i com que no trobà raons per a convèncer-la van seguir tots dos pel camí cap a la vila...

Gairebé sense adonar-se'n, a l'Helena mentre llegia això li passava pel cap el record del dia que les nenes de la classe van trobar un paper secret dels nens en el que hi havia escrits tots els noms de les nenes amb unes puntuacions al costat. El va trobar la Laia i el va passar a la Mercè, i la Mercè a l'Eulàlia, i l'Eulàlia a la Rosa... i així va anar passant de mà en mà per totes les nenes de la classe i vinga riure. Però en arribar a ella, la Rosó i la Maria es van posar vermelles i no l'hi van voler ensenyar. A ella, és clar, no li va fer cap gràcia i es va pensar que es reien d'ella. Com que sabia que no era gens bonica sempre que algú reia a la seva esquena es pensava que reien del seu nas de ganxo, de les seves orelles punxegudes, dels seus ulls petits, de les seves dents grosses o de la seva cara pigada com si hagués pres el sol darrere d'un colador... I aquell cop tenia una mica de raó, perquè a la llista dels nens apareixia classificada com a "la més lletja de la classe" i per això la Rosó i la Maria, que eren les seves amigues, no l'hi havien volgut deixar veure. Però quan tothom va sortir de classe ella va tornar a entrar fent veure que s'havia deixat alguna cosa i remenà el calaix de la taula de la Rosó i trobà el paper. I es posà a plorar.
    Per això a l'Helena li feia molta llàstima la Lena del conte i sabia molt bé com es devia sentir aquella pobra nena tan lletja. I va seguir:

La Lena seguia amb son pare cap al poble, amb les trenes desfetes i carregada de llenya. Pel camí es creuaren amb un home que tornava del mercat amb un ase carregat com un ruc. I quan l'ase va veure la filla del llenyataire començà a bramar i arrencà a córrer.
    —Què li ha passat al ruc, pare? —preguntà la Lena.
    —No res, que es deu haver clavat una pedra.
    Després es creuaren amb dues dones que anaven a la font i, en veure el pare amb la filla, també arrencaren a córrer, com si haguessin vist el mateix diable.
    — Perquè també corren les dones, pare?
    — Deuen haver vist foc i corren a apagar-lo.
    Però la Lena es girà i no veié foc per enlloc.
    El llenyataire li va tornar a dir que si volia esperar-lo allà no calia que hi anessin tots dos, al poble. Però la Lena no veia cap raó per a fer-ho i va seguir amb son pare.
    En entrar al poble trobaren una colla de nens que jugaven a saltar. I en passar pel seu costat un dels nens cridà, assenyalant la Lena: És la filla del dimoni! I tots els nens, espantats, arrencaren a córrer cap a casa.
    Aleshores la Lena comprengué que havia estat ella qui havia espantat l'ase del mercader i les dones de la font. I arrencà a córrer cap a l'indret més amagat del bosc. Allà plorà molt amargament. Molts dies i moltes nits.
    La Lena va plorar tant i tant que amb les llàgrimes es va fer un estanyol. I de dins l'estanyol en va sortir un gripau verd i gros... 

Ecs, quin fàstic —pensava l'Helena imaginant-se els gripaus de la riera de Vallobaga, que és on anava a passar l'estiu.

Aquell gripau era savi i bondadós i, en veure la Lena plorant sense consol li va dir: No ploris més, bonica, jo t'ajudaré si tu ets capaç de fer el que et demanaré.
    I la Lena, eixugant-se els ulls, va fer que sí. Aleshores el gripau li saltà al palmell de la mà i li va explicar que era un mag encantat per una bruixa i que només tornaria a ser ell mateix i a tenir els seus poders si una noia era capaç de teixir-li una capa amb els seus cabells. En sentir el que li demanava, la Lena va dubtar un instant i es mirà la seva cabellera que se l'apreciava molt perquè era l'única cosa que podia amagar la seva lletgesa... però, desesperada com estava, ja tant li feia.       Es va tallar les trenes i, com que tenia molta traça, no li va costar gaire teixir amb els seus cabells un mantell per al mag-gripau. Quan el tingué enllestit l'hi posà a l'esquena i així que la capa feta amb els seus cabells daurats tocà la pell llefiscosa del gripau, es convertí en un mag autèntic, amb cucurutxo, mantell de porpra, barba blanca i vareta màgica i tot.                  Aleshores digué a la Lena que perquè ella havia estat capaç de donar tot el que tenia, seria recompensada; i, sacsejant la vareta en l'aire, pronuncià unes paraules màgiques i convidà la Lena a mirar-se dins l'estanyol que havia fet amb el seu plor. La Lena mirà dins l'aigua i hi veié una noia que s’assemblava força a ella però sense trenes, amb la cara pigada, el nas més aviat de ganxo i les orelles una mica punxegudes. L’encanteri no l’havia canviada gaire per fora però alguna cosa dintre seu sí que havia canviat: ara s’agradava tal com era.
    Quan la Lena es girà per agrair-li el favor, el mag-gripau havia desaparegut. Just aleshores, va sentir un soroll com el renill d'un cavall per allà a la vora. S'hi acostà i veié que era un jove molt ben plantat muntant un cavall blanc magnífic. S'amagà darrere uns matolls, però el jove, que l'havia vista, la cridà. Ella va sortir avergonyida però el noi en veure-la es quedà mut una bona estona i al cap d'una estona li va explicar que era un príncep que venia de molt lluny per a casar-se amb la pubilla del Castell del Pujol i que s'havia perdut en creuar el bosc. (Aquella pubilla amb qui s'havia de casar era, en realitat, la segona filla dels reis perquè la primera havia estat la Lena, però això ell no ho sabia). Quan la Lena li anava a explicar com havia de sortir d'aquell bosc per anar al castell, el xicot baixà del cavall i, posant-li un dit als llavis, li va dir que no ho volia saber, que no hi aniria; que si ella volia ser la seva esposa, ell la preferia a qualsevol altra princesa... La Lena li va dir que li semblava molt bé però que de moment no s'ho plantejava i se'n va anar a trobar el seu pare que ja devia tornar del mercat.

En acabar el conte l'Helena va quedar una mica trista... El conte havia acabat prou bé. Però sabia que allò només passava als contes de fades. Ella, com la Lena del conte, no es trobava bonica... Però trobar un gripau embruixat…! –pensava. I un glop de llàgrimes li pujà de dins cap als ulls. Sortí de la biblioteca i es va tancar a plorar als lavabos.

* * *

— Ha, ha, ha! Hi ha entrat l'Helena! —Dos xicotets amagats darrere d'un envà espiaven els lavabos de les nenes.
    — Ja ho veuràs, amb el fàstic que li fan, les bestioles!
    Però l'Helena trigava molt a sortir. I aquells dos nens ja es pensaven que potser s'hauria desmaiat en trobar-se el gripau a la pica... O potser no se l'havia trobat, el gripau, perquè havia saltat? 

Al cap d'una estona s'obrí la porta...
    —Tu, mira,..! —va exclamar un dels nens assenyalant l'Helena amb els ulls tan esbatanats que semblava que li sortirien del seu lloc.

— Ospes! S'ha tallat les trenes! —va fer l'altre, quedant-se amb la boca oberta.

L'Helena s'havia tallat les trenes perquè ja no li calien, ja s’agradava tal com era.

Els nens van sortir del seu amagatall i li van preguntar: —Helena, has vist…? Has vist un gripau?

I ella se’ls va mirar sacsejant el cap i pensant que aquell parell encara eren ben infantils!

Xavier Àvila i Morera (octubre 1984)