Ves, potser no ens coneixeríem
Baixava l'escala de pressa perquè feia tard. El Raimon s'havia adormit un altre cop i, si no s'espavilava, tornaria a arribar tard a l'escola. Com un llampec travessà el vestíbul i el porter, que estava fregant l'escala, es girà per dir-li bon dia però ja havia desaparegut. Al cap de tres segons, tornà a entrar, xop de cap a peus. Es quedà un instant darrere la porta, mirant enfora; no entenia què li havia passat. Potser algú li havia abocat una galleda d'aigua a sobre? o la veïna del segon ruixava el seu balcó amb una mànega de regar? o potser havia estat ell, que, amb les presses s'havia deixat la dutxa engegada?. No, no podia ser res d'allò.
—"Què, fa un bon xàfec, oi?" —la veu del porter al seu darrere l’ajudava a resoldre l'enigma.
«Vaja, només em faltava aquesta, amb la pressa que tinc!» —va pensar. Ara hauria de pujar un altre cop a dalt per prendre el paraigua… i, sense perdre més temps, es tancà dins l'ascensor i pitjà el botó del sisè.
L'ascensor de cal Raimon, com la majoria d'ascensors de fa més de vint- i-cinc anys, era una capsa de fusta amb dues portelles i un mirall enfront. També tenia els rètols a la paret que deien, en castellà, "3 personas" i "No utilizar menores de 14 años". I era leeeeeent.... lentíííííííssim. I encara se n'hi feia més, de lent, quan qui anava dins tenia pressa; com era el cas del Raimon, aleshores. No deixava de mirar-se el rellotge com si el pogués fer anar més a poc a poc i anava fent copets amb els peus...
El Raimon era un xicot nerviós, amb empenta, trempat, molt de la broma, una mica tossut, intel·ligentet... era ben considerat en general; un noi d'aquells que duen la gresca en el grup on són. Ara, sovint la seva gresca consistia a caricaturitzar qui fos, o a fer-lo fer el ridícul... I si això per una banda feia riure el seu cercle d'amics, també feia que d'altres el consideressin massa lleuger, un xic superficial, de tracte incòmode... Però també sabia riure's d'ell mateix i això era una cosa bona... Una mica com tothom, tenia coses bones i d’altres no tan bones.
L'ascensor seguia pujant a poc a poc. Al Raimon li semblava que no havia d'arribar mai. Es posà a mirar-se al mirall per distreure's. Intentava de veure-s'hi reflectit fins a terra. Primer només es veia fins una mica més avall dels genolls. Acostà el front al mirall. Es posà de puntetes. Així ja gairebé es podia veure fins a la vora dels pantalons. S’enfilà una mica més. Premé el front contra el mirall. De sobte... patapam! L'ascensor va fer una estrebada. Es quedà a les fosques. De cul a terra i amb el coll adolorit, com de torticoli... Es devia haver donat un cop contra el mirall en aturar-se la cabina de cop. A les palpentes, buscà la porta. Estava desorientat. Palpant, trobà el mirall i deduí que les portes havien de ser a l’altra banda. Obrí i s'adonà que l'ascensor havia quedat colgat entre dos pisos. Enfilant-se, va poder sortir. Però en ser al replà va quedar d'una peça. L'escala estava a l'inrevés: en comptes de baixar cap a la dreta, com sempre l'havia vista, baixava cap a l'esquerra. Mirà a quin pis era i encara va quedar més parat. El rètol deia "ÈUQNIC". No entenia res. Sense saber del tot per a què, entrà un altre cop dins l'ascensor.
En mirar el mirall s'adonà del que passava: l'escala de veritat era a l'altra banda! Això volia dir que... No podia ser! Amb l’estrebada havia creuat el mirall?
Tot el que el Raimon podia veure des d'allà el conduïa irremeiablement a aquesta conclusió, però ell es negava a creure que hagués travessat el mirall sense trencar-lo… però a la llarga va haver de deixar de banda qualsevol raonament lògic i va haver d’acceptar l’evidència: era a l’altra banda del mirall.
Provà de tornar a passar a l’altra banda de la mateixa manera, però era impossible: aquell vidre era com qualsevol altre: dur, fred i d'una peça…
Estava mig enfilat al marc quan va sentir el soroll d'una porta que s'obria i es tancava de cop. Tot seguit notà que l'ascensor pujava i s'aturà en un replà. S'obrí la porta de l'altra banda del mirall i aparegué la noia del setè.
—Ho… hola, bon dia –el Raimon la saludà. Però aquella noia, com si sentís ploure, no va dir res, va tancar les portes i va prémer el botó de baixar.
—Ehem, bon dia —insistí—, però ella, com si res, seguia girada cap a l'altre costat. De sobte, es tombà cap al mirall. Al Raimon li van pujar a la cara tots els colors de l'Arc de Sant Martí. Es sentia tan ridícul! Què pensaria la veïna, en veure'l allà darrere el vidre? Però la noia no mostrà cap sorpresa; ben al contrari, acostà la galta cap al mirall com perquè li fes un petó. El Raimon es volia fondre. No es coneixien de res, només de creuar-se a l'escala... I ara es trobaven tots dos sols, dins l'ascensor i ella li parava la galta, no li feia cap gràcia... Com que no sabia què havia de fer, no va fer res, es quedà palplantat, vermell com un pigot i amb un mig somriure estúpid als llavis. Ella a l’altra banda, seguia mirant-lo provocativament, amb la galta a tocar del vidre. S’acostà la mà a la galta, amb les ungles pintades, i es fregà un granet que li començava a sortir sota la barbeta. El Raimon s'adonà que la noia no el veia, a ell, només s'emmirallava! Va provar de donar uns copets al vidre però en aquell precís instant l'ascensor arribà a baix, la veïna es posà un barretet de plàstic per a la pluja i se n’anà cap al carrer.
El Raimon es quedà un altre cop sol allà dins; amb l'ascensor buit darrere aquella finestra que l'havia xuclat sense saber com... Va provar de trencar el vidre, impossible!, desmuntar el marc, obrir... Res, tots els seus esforços només li van servir per torçar-se els dits.
Al cap d'una estona l'ascensor tornà a enfilar cap amunt. En obrir-se la porta va aparèixer el veí del quart. Era més petit que el Raimon, potser un any o un any i mig, tenia les orelles bastant separades del cap i el nas una mica guerxo. I per això moltes vegades el Raimon, feia riure la seva germana dient-li que quan aquell nen sortia al carrer es ventava les orelles i anava volant com "Dumbo" cap a l'escola, o que tenia el nas tort era perquè de petit li van ensenyar un caramel des de darrere una finestra i quan ell se l'anà a menjar va picar contra el vidre, i la seva germana, vinga riure! De tota manera mai no havien parlat gaire i no es podia dir que es coneguessin. Però aquell dia, des d'allà darrere estant, el Raimon el va veure amb uns altres ulls. Seguia tenint el nas guerxo i les orelles enfora, però tenia un no-sé-què es veia bon noi, se’l veia eixerit, simpàtic, satisfet amb ell mateix, amic de tothom, que sabia riure i que sabia fer riure... vaja, que li semblà un xicot molt ferm. Duia uns llibres sota el braç i taral·larejava una cançó tot emmirallant-se i fent-se la clenxa amb els dits.
El Raimon va picar al vidre. Va cridar-lo. Va fer tot el que va poder. Però res. Arribà a baix i també, com la noia del setè, sortí i el deixà allà tancat i sol. No l'havia vist.
Al cap d'una estona entrà una senyora. Era la que anava a fer feines al tercer. Va pitjar el botó i van pujar tots dos. Ell darrere la gàbia transparent i ella davant del mirall, repassant-se el pentinat amb la mà plana. El Raimon sempre s’havia imaginat que aquella dona potser no sabia ni llegir ni escriure i que devia haver de fer feines per poder tirar endavant amb un grapat de canalla que l'esperaven en un piset petit i rònec dels afores... La realitat, però, estava ben lluny d’això. Aquella senyora tenia estudis i si feia feines no era pas per necessitat, sinó per agraïment, perquè vivia la mar de bé però ajudava la senyora que en altre temps l'havia acollida traient-la de la misèria i que ara ja era gran.
El Raimon estava francament sorprès. Des d'allà darrere veia coses que mai no s’hauria imaginat. Així, darrere la imatge d’aquella senyora que es repassava el cabell podia veure la dona treballadora i agraïda que era per dins, una dona inquieta, bona dona, bona mare...
I així va anar passant el matí. Amunt i avall. Avall i amunt. Descobrint el fons de tot aquell que se li posava al davant emmirallant-se. Va tenir moltes sorpreses. Va descobrir que són poques les persones que duen la seva imatge de la talla adequada. És com un vestit, a uns els ve petita i donen la imatge de ser poca cosa sense ser-ho, i a d'altres, en canvi, els ve més aviat grossa. Li venia la imatge grossa, per exemple, al senyor del quart, un home que semblava molt bon home, simpàtic aparentment, que sempre saludava amb un somriure d'orella a orella... però tot era façana. Des de darrere el mirall el Raimon el va veure del tot corcat per dins: era avar i esquerp a la feina, dèspota amb els qui manava i hipòcrita amb els altres; amb la família, feia dos anys que havia tancat la seva mare en una residència i mai més no l'havia anat a veure... Vaja, una persona per mirar de lluny o, com a màxim per creuar-se un bon-dia a l'escala i no passar d’aquí.
Cap al migdia l'ascensor era a dalt de tot, al pis número dotze, i el van cridar cap a baix. En obrir-se la porta el Raimon va veure entrar un noi com ara ell que al primer cop d'ull no va reconèixer. Va pitjar el botó del sisè. Era un xicot amb una carpeta sota el braç, un paraigua i un parell de llibres... tot plegat molt corrent. Se'l veia eixerit, d'aquella mena de nois que solen fer gresca i que a voltes només per tal de fer riure són capaços de ridiculitzar els altres, d'aquells que de seguida classifiquen les persones sense conèixer-les... potser una mica superficial... però també treballador i espavilat... Se li veia un punt d'orgull, i també d’egoisme, i d'enveges. Però també tenia quelcom de generós, i no tolerava la injustícia i posava il·lusió en el que feia, i era somiador...
Aquell noi , tot emmirallant-se, s’havia posat amb el front clavat al mirall i semblava que intentava veure's reflectit fins a les sabates. En arribar al sisè obrí la porta, sortí al replà, es buscà a les butxaques i s’adonà que al matí, amb les presses, s'havia deixat les claus. Trucà al timbre. Va deixar el paraigua, la carpeta i els llibres. Quan entrà a la cuina la seva mare estava acabant de fregir els bunyols. Ell agafà els plats i els coberts i començà a parar taula. Mentre anava fent, va dir:
—Saps què, mare? m’he adonat que la gent ens emmirallem molt…
—Ah, sí? —va fer ella sense parar gaire atenció.
—Sí, però no ens hi veiem gaire bé, als miralls…
—Ah, no?...
—No, perquè quan un s'emmiralla està molt pendent de com es veu per fora...
—Ah, ja...
Van quedar una estona sense dir res… Després ella va fer:
—I… perquè ho dius això, dels miralls, Raimon?
—No, per res... És que avui pensava que estaria bé que hi haguessin miralls per veure’ns per dins...
—Ah... sí, estaria bé... —va fer la mare traient-se el davantal i pensant que el seu fill adolescent de vegades pensava unes coses...
—I ves, potser no ens coneixeríem... –va fer el Raimon portant la plata dels bunyols a taula i asseient-se per dinar.
«Vaja, només em faltava aquesta, amb la pressa que tinc!» —va pensar. Ara hauria de pujar un altre cop a dalt per prendre el paraigua… i, sense perdre més temps, es tancà dins l'ascensor i pitjà el botó del sisè.
L'ascensor de cal Raimon, com la majoria d'ascensors de fa més de vint- i-cinc anys, era una capsa de fusta amb dues portelles i un mirall enfront. També tenia els rètols a la paret que deien, en castellà, "3 personas" i "No utilizar menores de 14 años". I era leeeeeent.... lentíííííííssim. I encara se n'hi feia més, de lent, quan qui anava dins tenia pressa; com era el cas del Raimon, aleshores. No deixava de mirar-se el rellotge com si el pogués fer anar més a poc a poc i anava fent copets amb els peus...
El Raimon era un xicot nerviós, amb empenta, trempat, molt de la broma, una mica tossut, intel·ligentet... era ben considerat en general; un noi d'aquells que duen la gresca en el grup on són. Ara, sovint la seva gresca consistia a caricaturitzar qui fos, o a fer-lo fer el ridícul... I si això per una banda feia riure el seu cercle d'amics, també feia que d'altres el consideressin massa lleuger, un xic superficial, de tracte incòmode... Però també sabia riure's d'ell mateix i això era una cosa bona... Una mica com tothom, tenia coses bones i d’altres no tan bones.
L'ascensor seguia pujant a poc a poc. Al Raimon li semblava que no havia d'arribar mai. Es posà a mirar-se al mirall per distreure's. Intentava de veure-s'hi reflectit fins a terra. Primer només es veia fins una mica més avall dels genolls. Acostà el front al mirall. Es posà de puntetes. Així ja gairebé es podia veure fins a la vora dels pantalons. S’enfilà una mica més. Premé el front contra el mirall. De sobte... patapam! L'ascensor va fer una estrebada. Es quedà a les fosques. De cul a terra i amb el coll adolorit, com de torticoli... Es devia haver donat un cop contra el mirall en aturar-se la cabina de cop. A les palpentes, buscà la porta. Estava desorientat. Palpant, trobà el mirall i deduí que les portes havien de ser a l’altra banda. Obrí i s'adonà que l'ascensor havia quedat colgat entre dos pisos. Enfilant-se, va poder sortir. Però en ser al replà va quedar d'una peça. L'escala estava a l'inrevés: en comptes de baixar cap a la dreta, com sempre l'havia vista, baixava cap a l'esquerra. Mirà a quin pis era i encara va quedar més parat. El rètol deia "ÈUQNIC". No entenia res. Sense saber del tot per a què, entrà un altre cop dins l'ascensor.
En mirar el mirall s'adonà del que passava: l'escala de veritat era a l'altra banda! Això volia dir que... No podia ser! Amb l’estrebada havia creuat el mirall?
Tot el que el Raimon podia veure des d'allà el conduïa irremeiablement a aquesta conclusió, però ell es negava a creure que hagués travessat el mirall sense trencar-lo… però a la llarga va haver de deixar de banda qualsevol raonament lògic i va haver d’acceptar l’evidència: era a l’altra banda del mirall.
Provà de tornar a passar a l’altra banda de la mateixa manera, però era impossible: aquell vidre era com qualsevol altre: dur, fred i d'una peça…
Estava mig enfilat al marc quan va sentir el soroll d'una porta que s'obria i es tancava de cop. Tot seguit notà que l'ascensor pujava i s'aturà en un replà. S'obrí la porta de l'altra banda del mirall i aparegué la noia del setè.
—Ho… hola, bon dia –el Raimon la saludà. Però aquella noia, com si sentís ploure, no va dir res, va tancar les portes i va prémer el botó de baixar.
—Ehem, bon dia —insistí—, però ella, com si res, seguia girada cap a l'altre costat. De sobte, es tombà cap al mirall. Al Raimon li van pujar a la cara tots els colors de l'Arc de Sant Martí. Es sentia tan ridícul! Què pensaria la veïna, en veure'l allà darrere el vidre? Però la noia no mostrà cap sorpresa; ben al contrari, acostà la galta cap al mirall com perquè li fes un petó. El Raimon es volia fondre. No es coneixien de res, només de creuar-se a l'escala... I ara es trobaven tots dos sols, dins l'ascensor i ella li parava la galta, no li feia cap gràcia... Com que no sabia què havia de fer, no va fer res, es quedà palplantat, vermell com un pigot i amb un mig somriure estúpid als llavis. Ella a l’altra banda, seguia mirant-lo provocativament, amb la galta a tocar del vidre. S’acostà la mà a la galta, amb les ungles pintades, i es fregà un granet que li començava a sortir sota la barbeta. El Raimon s'adonà que la noia no el veia, a ell, només s'emmirallava! Va provar de donar uns copets al vidre però en aquell precís instant l'ascensor arribà a baix, la veïna es posà un barretet de plàstic per a la pluja i se n’anà cap al carrer.
El Raimon es quedà un altre cop sol allà dins; amb l'ascensor buit darrere aquella finestra que l'havia xuclat sense saber com... Va provar de trencar el vidre, impossible!, desmuntar el marc, obrir... Res, tots els seus esforços només li van servir per torçar-se els dits.
Al cap d'una estona l'ascensor tornà a enfilar cap amunt. En obrir-se la porta va aparèixer el veí del quart. Era més petit que el Raimon, potser un any o un any i mig, tenia les orelles bastant separades del cap i el nas una mica guerxo. I per això moltes vegades el Raimon, feia riure la seva germana dient-li que quan aquell nen sortia al carrer es ventava les orelles i anava volant com "Dumbo" cap a l'escola, o que tenia el nas tort era perquè de petit li van ensenyar un caramel des de darrere una finestra i quan ell se l'anà a menjar va picar contra el vidre, i la seva germana, vinga riure! De tota manera mai no havien parlat gaire i no es podia dir que es coneguessin. Però aquell dia, des d'allà darrere estant, el Raimon el va veure amb uns altres ulls. Seguia tenint el nas guerxo i les orelles enfora, però tenia un no-sé-què es veia bon noi, se’l veia eixerit, simpàtic, satisfet amb ell mateix, amic de tothom, que sabia riure i que sabia fer riure... vaja, que li semblà un xicot molt ferm. Duia uns llibres sota el braç i taral·larejava una cançó tot emmirallant-se i fent-se la clenxa amb els dits.
El Raimon va picar al vidre. Va cridar-lo. Va fer tot el que va poder. Però res. Arribà a baix i també, com la noia del setè, sortí i el deixà allà tancat i sol. No l'havia vist.
Al cap d'una estona entrà una senyora. Era la que anava a fer feines al tercer. Va pitjar el botó i van pujar tots dos. Ell darrere la gàbia transparent i ella davant del mirall, repassant-se el pentinat amb la mà plana. El Raimon sempre s’havia imaginat que aquella dona potser no sabia ni llegir ni escriure i que devia haver de fer feines per poder tirar endavant amb un grapat de canalla que l'esperaven en un piset petit i rònec dels afores... La realitat, però, estava ben lluny d’això. Aquella senyora tenia estudis i si feia feines no era pas per necessitat, sinó per agraïment, perquè vivia la mar de bé però ajudava la senyora que en altre temps l'havia acollida traient-la de la misèria i que ara ja era gran.
El Raimon estava francament sorprès. Des d'allà darrere veia coses que mai no s’hauria imaginat. Així, darrere la imatge d’aquella senyora que es repassava el cabell podia veure la dona treballadora i agraïda que era per dins, una dona inquieta, bona dona, bona mare...
I així va anar passant el matí. Amunt i avall. Avall i amunt. Descobrint el fons de tot aquell que se li posava al davant emmirallant-se. Va tenir moltes sorpreses. Va descobrir que són poques les persones que duen la seva imatge de la talla adequada. És com un vestit, a uns els ve petita i donen la imatge de ser poca cosa sense ser-ho, i a d'altres, en canvi, els ve més aviat grossa. Li venia la imatge grossa, per exemple, al senyor del quart, un home que semblava molt bon home, simpàtic aparentment, que sempre saludava amb un somriure d'orella a orella... però tot era façana. Des de darrere el mirall el Raimon el va veure del tot corcat per dins: era avar i esquerp a la feina, dèspota amb els qui manava i hipòcrita amb els altres; amb la família, feia dos anys que havia tancat la seva mare en una residència i mai més no l'havia anat a veure... Vaja, una persona per mirar de lluny o, com a màxim per creuar-se un bon-dia a l'escala i no passar d’aquí.
Cap al migdia l'ascensor era a dalt de tot, al pis número dotze, i el van cridar cap a baix. En obrir-se la porta el Raimon va veure entrar un noi com ara ell que al primer cop d'ull no va reconèixer. Va pitjar el botó del sisè. Era un xicot amb una carpeta sota el braç, un paraigua i un parell de llibres... tot plegat molt corrent. Se'l veia eixerit, d'aquella mena de nois que solen fer gresca i que a voltes només per tal de fer riure són capaços de ridiculitzar els altres, d'aquells que de seguida classifiquen les persones sense conèixer-les... potser una mica superficial... però també treballador i espavilat... Se li veia un punt d'orgull, i també d’egoisme, i d'enveges. Però també tenia quelcom de generós, i no tolerava la injustícia i posava il·lusió en el que feia, i era somiador...
Aquell noi , tot emmirallant-se, s’havia posat amb el front clavat al mirall i semblava que intentava veure's reflectit fins a les sabates. En arribar al sisè obrí la porta, sortí al replà, es buscà a les butxaques i s’adonà que al matí, amb les presses, s'havia deixat les claus. Trucà al timbre. Va deixar el paraigua, la carpeta i els llibres. Quan entrà a la cuina la seva mare estava acabant de fregir els bunyols. Ell agafà els plats i els coberts i començà a parar taula. Mentre anava fent, va dir:
—Saps què, mare? m’he adonat que la gent ens emmirallem molt…
—Ah, sí? —va fer ella sense parar gaire atenció.
—Sí, però no ens hi veiem gaire bé, als miralls…
—Ah, no?...
—No, perquè quan un s'emmiralla està molt pendent de com es veu per fora...
—Ah, ja...
Van quedar una estona sense dir res… Després ella va fer:
—I… perquè ho dius això, dels miralls, Raimon?
—No, per res... És que avui pensava que estaria bé que hi haguessin miralls per veure’ns per dins...
—Ah... sí, estaria bé... —va fer la mare traient-se el davantal i pensant que el seu fill adolescent de vegades pensava unes coses...
—I ves, potser no ens coneixeríem... –va fer el Raimon portant la plata dels bunyols a taula i asseient-se per dinar.
Xavier Àvila i Morera (octubre 1984)
Comentaris