En Raimon fa de pilot
Duia el cap repenjat contra el vidre i veia com els llums s'anaven acostant i passaven cap enrere; també s’acostaven els arbres i les cases, i se n’anaven. Mirava per la finestreta del cotxe la ratlla blanca de l'autopista que no s'acabava mai, només de tant en tant deixava pas perquè hi poguessin entrar més cotxes. Fosquejava i li pesaven les parpelles.
De tant en tant la mare, que seia just al seu davant, es girava i li somreia. Tornaven de casa els avis. Hi havien estat tot el cap de setmana i no havia parat de jugar amb els seus cosins. Estava cansat i la remor del motor del cotxe l'ensopia. Se li aclucaven els ulls i va sentir: Em sembla que s'està adormint, deu estar baldat, s'ha fet un bon tip de córrer, aquests dies.
Es donà: deixà de fer el mínim esforç per escoltar o per veure res i s'adormí. De seguida que va agafar el son, li acudiren al cap, enjogassats, aquella mena de follets que juguen amb les idees dels qui dormen tot muntant escenaris i situacions inversemblants. Aquests follets són més aviat menuts van vestits amb granota de color d'argent i duen gorra de visera, també platejada. Ara, és molt estrany veure’ls així, tal com són, perquè en els somnis de seguida adopten la forma de persones conegudes.
Aquest cop van deixar el Raimon conduint un cotxe de carreres, a les últimes voltes del Gran Premi Mundial. Sentia la velocitat dintre seu amb aquell batec que gairebé no deixa respirar. Des de la cabina del seu Ferrari vermell només veia la pista corrent a més de dos-cents per hora sota les dues rodes del davant i, de mica en mica s’acostava al Lotus negre del Jan que li anava uns metres per davant. Es veu que un dels follets havia tingut l’acudit de ser aquell nen gran de l'escola que sempre li feia la vida impossible.
A cada volta, el Raimon, notava com els pneumàtics del seu Ferrari s’arrapaven menys. Faltaven només cinc voltes i anava segon. Calia avançar el Jan com fos. Però no havia d’arriscar massa per no sortir de la pista. El Jan també devia tenir els pneumàtics molt gastats, ja. No sabia què fer, si parava ell primer a canviar-los potser podria avançar-lo i posar-se-li al davant. Però i si el Jan no parava a canviar? Aleshores, segur que no l’agafaria… No, segur que ell també hauria de parar, no podia fer tota la cursa amb els mateixos pneumàtics. Estava tan capficat amb això que no s’adonà que s’acostava a la línia de boxes a massa velocitat i ja no pogué aturar-se. Pel retrovisor va veure el seu pare amb la pissarreta enlaire i posant-se les mans al cap. Déu meu! No sé pas si aguantaré una altra volta —va pensar. A cada revolt el seu fórmula ú culejava més. I el Jan? L’havia perdut de vista. Si no era allà al davant, devia haver parat a boxes... Ja he begut oli. Amb les rodes noves no el podré tornar a agafar a no ser que... Va prémer l'accelerador a fons, havia de guanyar tres segons en aquella volta. Era suïcida córrer d'aquella manera amb els pneumàtics tan gastats. L'agulla del compta-quilòmetres tremolava per sobre del tres-cents. Als revolts reduïa el mínim esperant la culejada amb precisió. A la recta d'Arribada va poder veure els seus que l'encoratjaven cridant i aixecant els braços i les senyeres. No podia distreure's ni una mil·lèsima de segon. Anava a totes. Arribà a boxes i…
Es donà: deixà de fer el mínim esforç per escoltar o per veure res i s'adormí. De seguida que va agafar el son, li acudiren al cap, enjogassats, aquella mena de follets que juguen amb les idees dels qui dormen tot muntant escenaris i situacions inversemblants. Aquests follets són més aviat menuts van vestits amb granota de color d'argent i duen gorra de visera, també platejada. Ara, és molt estrany veure’ls així, tal com són, perquè en els somnis de seguida adopten la forma de persones conegudes.
Aquest cop van deixar el Raimon conduint un cotxe de carreres, a les últimes voltes del Gran Premi Mundial. Sentia la velocitat dintre seu amb aquell batec que gairebé no deixa respirar. Des de la cabina del seu Ferrari vermell només veia la pista corrent a més de dos-cents per hora sota les dues rodes del davant i, de mica en mica s’acostava al Lotus negre del Jan que li anava uns metres per davant. Es veu que un dels follets havia tingut l’acudit de ser aquell nen gran de l'escola que sempre li feia la vida impossible.
A cada volta, el Raimon, notava com els pneumàtics del seu Ferrari s’arrapaven menys. Faltaven només cinc voltes i anava segon. Calia avançar el Jan com fos. Però no havia d’arriscar massa per no sortir de la pista. El Jan també devia tenir els pneumàtics molt gastats, ja. No sabia què fer, si parava ell primer a canviar-los potser podria avançar-lo i posar-se-li al davant. Però i si el Jan no parava a canviar? Aleshores, segur que no l’agafaria… No, segur que ell també hauria de parar, no podia fer tota la cursa amb els mateixos pneumàtics. Estava tan capficat amb això que no s’adonà que s’acostava a la línia de boxes a massa velocitat i ja no pogué aturar-se. Pel retrovisor va veure el seu pare amb la pissarreta enlaire i posant-se les mans al cap. Déu meu! No sé pas si aguantaré una altra volta —va pensar. A cada revolt el seu fórmula ú culejava més. I el Jan? L’havia perdut de vista. Si no era allà al davant, devia haver parat a boxes... Ja he begut oli. Amb les rodes noves no el podré tornar a agafar a no ser que... Va prémer l'accelerador a fons, havia de guanyar tres segons en aquella volta. Era suïcida córrer d'aquella manera amb els pneumàtics tan gastats. L'agulla del compta-quilòmetres tremolava per sobre del tres-cents. Als revolts reduïa el mínim esperant la culejada amb precisió. A la recta d'Arribada va poder veure els seus que l'encoratjaven cridant i aixecant els braços i les senyeres. No podia distreure's ni una mil·lèsima de segon. Anava a totes. Arribà a boxes i…
El cotxe s'aturà al peatge. La mare aprofità per posar-li una tovallola a sobre. Està ben suat, pobrissó, però si no, s'encostiparà.
… des de dins del seu monoplaça veié com el seu equip actuava amb total sincronia. El pare, com un director d’orquestra, amb gestos, donava les ordres als cosins que aixecaven el cotxe i afluixaven els cargols. La seva mare anava apuntant coses mirant un monitor i tot seguit s'acostà al Raimon amb la pissarreta: Rai, maco, has de donar-ho tot al revolt de l'Estimbada, hem comprovat que allà el Jan es posa per fora… tu has d'entrar-li per dins però amb molt de compte perquè hi ha alguna taca d’oli vessat. Ara, si no pots fer-ho no t'amoïnis, un segon lloc també està molt bé.
El pare acabava de baixar els braços i els cosins empenyien el cotxe cap a la pista. Acabava de passar rebufant el motor del Lotus pel seu costat quan el seu Ferrari bramà amb tota la seva potència i sortí disparat a la pista. Amb el canvi de rodes, el Jan ja li havia tret ben bé un segon. I ara, conduint amb pneumàtics nous, era una altra cosa. Notava com trepitjava segur però havia d'estripar al màxim a cada instant. El cotxe del Jan tenia més motor i sabia que només podria guanyar-lo si conduïa millor. Però el Jan no afluixava enlloc. Ho havia de donar tot. Quedaven tres voltes per intentar allò del revolt de l'Estimbada però no les tenia totes. En passar-hi cada vegada ell també havia d’afluixar i posar-se per fora, i sabia que així no l’avançaria… Li havia d'agafar un altre segon abans del revolt. A més a més s’anava trobant els cotxes de la cua que havia d’anar doblant, això encara ho complicava més.
El Raimon, decidit, dona cop de gas a la recta de les Alberes perquè sap que tot seguit ve el revolt. Se li posa just al darrere. Li té els alerons a fregar. El Jan se n'adona i el tanca. S'acosten al revolt. El Jan s'obre. El Rai mira d'entrar-li per dins. No les té totes. Afluixa un pèl i nota la culejada que li fa perdre empenta. Ha passat per dins però no l'hi ha pogut entrar. Segueixen roda a roda. El Jan aprofita les rectes per intentar deixar-lo. Té molt motor. Als revolts el Rai és una mica més destre. La recta d'Arribada. El Rai no perd ni una mil·lèsima mirant els seus però li sembla sentir els seus crits per sobre del bram eixordador dels motors. Als boxes, els pares i els cosins alcen els punys. Altre cop són a les Alberes i tot seguit al Revolt. Segueix anant a repèl del Jan. Ara sí que ho ha de fer. És ara o mai. Sense pensar-s'ho. Sense reduir. Jugant-se-la. El tot pel tot. Quan s'hi apropen, el Jan ja sap que tornarà a intentar-ho i no se li aparta fins al darrer moment. Així que el Jan s'obre el mínim per no tocar l'oli, el Rai prem a fons l'accelerador i en una dècima de segon es posen de costat. Amb la culejada s'adona que frega la roda del davant del Lotus negre. No s'ho acaba de creure. Ho ha aconseguit! És davant però el porta enganxat al cul. Encara queda volta i mitja. No pot deixar cap forat. El Jan té més motor —es va repetint— si se’m posa de costat, no tindré res a fer. Passen per la recta d'Arribada. Només falta una volta. El Rai prem l'accelerador a fons. Va a tot gas. Però... Oh no! El Jan se li posa a la dreta i amb un cop de gas, li passa al davant. Renoi, quina potència! Déu meu! Hauré de tornar a intentar-ho... Ha de tornar a sortir bé. Passen la recta de les Alberes fregant-se. El Jan evitarà que el Rai torni a intentar-ho com sigui. Aquest cop no s'aparta ni un pèl. Va directe a passar per damunt la taca. El Rai ho veu i s'obre per no topar-hi. El Lotus del Jan derrapa i sembla que aquest no el pot adreçar. En dècimes de segon el Rai veu que tocant-li un pèl la roda pot redreçar-lo i ho fa. Els cotxes són de costat. El Lotus ha perdut adherència amb l'oli i el Ferrari vermell surt llançat del seu costat. En Raimon està eufòric. Sent més fort el bum bum del seu cor que no pas l'estrèpit del motor o la cridòria del públic. Controlant pel retrovisor arriba a la recta d'Arribada amb el Jan a repèl. Té més motor —es va dient. Però ha aconseguit tapar-li els forats i... en Rai passa, llançat, la línia de meta. Ha guanyat! Fa la volta triomfal aixecant el braç i saludant. La cridòria és fantàstica, eixordadora. Arriba a boxes. Tot l'equip s'abraona a felicitar-lo. El treuen de la cabina i l'alcen a braços. És campió. Ho ha aconseguit!
Quan s’acosten al podi, el Jan se li acosta i li agraeix que l’hagi ajudat quan el cotxe li anava a sortir de pista: Ets molt bo, tio —li diu, fent-li un copet a l’espatlla… però, de sobte, enmig d'aquell guirigall de crits, i visques, i felicitacions, veu com una colla de follets amb granota i gorra de color de plata comencen a córrer esperitats i desapareixen entre la gent, entre els cotxes i els boxes.
Quan es troba tot sol, sent una veu familiar que diu: «mira que és pega que no funcioni l'ascensor!», obre una mica els ulls i s'adona que va a coll de la seva mare, i al davant el seu pare va pujant l’escala carregat de bosses. Poc després nota com el deixen sobre el llit i li fan un petó. Quan es tanca la porta, encara mig adormit, busca sota el coixí i agafa ben fort el Ferrari vermell que li va regalar el seu padrí, sense aquell cotxet mai no pot dormir.
… des de dins del seu monoplaça veié com el seu equip actuava amb total sincronia. El pare, com un director d’orquestra, amb gestos, donava les ordres als cosins que aixecaven el cotxe i afluixaven els cargols. La seva mare anava apuntant coses mirant un monitor i tot seguit s'acostà al Raimon amb la pissarreta: Rai, maco, has de donar-ho tot al revolt de l'Estimbada, hem comprovat que allà el Jan es posa per fora… tu has d'entrar-li per dins però amb molt de compte perquè hi ha alguna taca d’oli vessat. Ara, si no pots fer-ho no t'amoïnis, un segon lloc també està molt bé.
El pare acabava de baixar els braços i els cosins empenyien el cotxe cap a la pista. Acabava de passar rebufant el motor del Lotus pel seu costat quan el seu Ferrari bramà amb tota la seva potència i sortí disparat a la pista. Amb el canvi de rodes, el Jan ja li havia tret ben bé un segon. I ara, conduint amb pneumàtics nous, era una altra cosa. Notava com trepitjava segur però havia d'estripar al màxim a cada instant. El cotxe del Jan tenia més motor i sabia que només podria guanyar-lo si conduïa millor. Però el Jan no afluixava enlloc. Ho havia de donar tot. Quedaven tres voltes per intentar allò del revolt de l'Estimbada però no les tenia totes. En passar-hi cada vegada ell també havia d’afluixar i posar-se per fora, i sabia que així no l’avançaria… Li havia d'agafar un altre segon abans del revolt. A més a més s’anava trobant els cotxes de la cua que havia d’anar doblant, això encara ho complicava més.
El Raimon, decidit, dona cop de gas a la recta de les Alberes perquè sap que tot seguit ve el revolt. Se li posa just al darrere. Li té els alerons a fregar. El Jan se n'adona i el tanca. S'acosten al revolt. El Jan s'obre. El Rai mira d'entrar-li per dins. No les té totes. Afluixa un pèl i nota la culejada que li fa perdre empenta. Ha passat per dins però no l'hi ha pogut entrar. Segueixen roda a roda. El Jan aprofita les rectes per intentar deixar-lo. Té molt motor. Als revolts el Rai és una mica més destre. La recta d'Arribada. El Rai no perd ni una mil·lèsima mirant els seus però li sembla sentir els seus crits per sobre del bram eixordador dels motors. Als boxes, els pares i els cosins alcen els punys. Altre cop són a les Alberes i tot seguit al Revolt. Segueix anant a repèl del Jan. Ara sí que ho ha de fer. És ara o mai. Sense pensar-s'ho. Sense reduir. Jugant-se-la. El tot pel tot. Quan s'hi apropen, el Jan ja sap que tornarà a intentar-ho i no se li aparta fins al darrer moment. Així que el Jan s'obre el mínim per no tocar l'oli, el Rai prem a fons l'accelerador i en una dècima de segon es posen de costat. Amb la culejada s'adona que frega la roda del davant del Lotus negre. No s'ho acaba de creure. Ho ha aconseguit! És davant però el porta enganxat al cul. Encara queda volta i mitja. No pot deixar cap forat. El Jan té més motor —es va repetint— si se’m posa de costat, no tindré res a fer. Passen per la recta d'Arribada. Només falta una volta. El Rai prem l'accelerador a fons. Va a tot gas. Però... Oh no! El Jan se li posa a la dreta i amb un cop de gas, li passa al davant. Renoi, quina potència! Déu meu! Hauré de tornar a intentar-ho... Ha de tornar a sortir bé. Passen la recta de les Alberes fregant-se. El Jan evitarà que el Rai torni a intentar-ho com sigui. Aquest cop no s'aparta ni un pèl. Va directe a passar per damunt la taca. El Rai ho veu i s'obre per no topar-hi. El Lotus del Jan derrapa i sembla que aquest no el pot adreçar. En dècimes de segon el Rai veu que tocant-li un pèl la roda pot redreçar-lo i ho fa. Els cotxes són de costat. El Lotus ha perdut adherència amb l'oli i el Ferrari vermell surt llançat del seu costat. En Raimon està eufòric. Sent més fort el bum bum del seu cor que no pas l'estrèpit del motor o la cridòria del públic. Controlant pel retrovisor arriba a la recta d'Arribada amb el Jan a repèl. Té més motor —es va dient. Però ha aconseguit tapar-li els forats i... en Rai passa, llançat, la línia de meta. Ha guanyat! Fa la volta triomfal aixecant el braç i saludant. La cridòria és fantàstica, eixordadora. Arriba a boxes. Tot l'equip s'abraona a felicitar-lo. El treuen de la cabina i l'alcen a braços. És campió. Ho ha aconseguit!
Quan s’acosten al podi, el Jan se li acosta i li agraeix que l’hagi ajudat quan el cotxe li anava a sortir de pista: Ets molt bo, tio —li diu, fent-li un copet a l’espatlla… però, de sobte, enmig d'aquell guirigall de crits, i visques, i felicitacions, veu com una colla de follets amb granota i gorra de color de plata comencen a córrer esperitats i desapareixen entre la gent, entre els cotxes i els boxes.
Quan es troba tot sol, sent una veu familiar que diu: «mira que és pega que no funcioni l'ascensor!», obre una mica els ulls i s'adona que va a coll de la seva mare, i al davant el seu pare va pujant l’escala carregat de bosses. Poc després nota com el deixen sobre el llit i li fan un petó. Quan es tanca la porta, encara mig adormit, busca sota el coixí i agafa ben fort el Ferrari vermell que li va regalar el seu padrí, sense aquell cotxet mai no pot dormir.
Xavier Àvila i Morera (octubre 1990)
NOVETAT!! Comentari del text (IA podcast)
Comentaris