Esportius Baster
En Gepet de cal Baster feia de sabater. Quan tot just aixecava tres pams de terra ja voltava per l’obrador del pare, entre l’olor de cuir i el soroll sec del martell sobre la sola. Cal Baster era la millor sabateria de la comarca. S’hi podien trobar sabates de tota mena: sabatilles per a peus delicats, sabatots per a peus barroers, botes de muntanya, espardenyes, sandàlies… La fama de cal Baster corria de boca en boca i la gent anava a comprar-hi de lluny.
Però el temps no s’atura mai. I a còpia de fer girar els rellotges, les coses van anar canviant. El pare d'en Gepet es va morir i la sabateria quedà per a ell. Els costums de la gent havien anat canviant i en Gepet, que tenia bon olfacte per a aquestes coses, se n'adonà i s'especialitzà en el ram de la sabatilla esportiva. Va penjar un gran rètol sobre la porta de l'obrador que, amb lletres de colors ben virolats, deia: "Esportius Baster" i es va posar a fer sabatilles d'esport de disseny avançat i qualitat immillorable. Les sabatilles Baster eren d'aquelles que sembla que diguin "calça-te'm",
Però tot i així les coses havien canviat tant que la botiga mai no es va tornar a omplir com en aquells dies feliços en què el Gepet treballava amb son pare. I no us penseu que fos perquè la gent d'allà no gastés sabatilles esportives, no. En gastaven més del que mai ningú no hagués pensat. Però les coses són com són i, moguts per qui sap quins fils, en compraven d'altres marques.
I, d'aquesta manera, a poc a poc la pols de l'oblit s'anà posant sobre el rètol de la botigueta de Cal Baster i ningú ja no es recordava d'aquelles espardenyes que s'ajustaven als peus com si fossin mitjons i que duraven anys i panys, de ben fetes com eren.
En Gepet, però, treballador com el qui més, es llevava de matí i seguia fent sabatilles de disseny exclusiu i assajava noves combinacions de colors bo i que sabia que la majoria acabarien avorrides dins una capsa en qualsevol prestatge molt de temps, o tal vegada per sempre més.
Però vet aquí que un dia va entrar a la botiga un senyor vestit de ciutat, ben afaitat, encorbatat i amb aquell aire de qui sap exactament què vol.
—Bon dia, que sou vós, l’amo?
—Jo mateix, en Gep Baster, per servir-lo…
—Veig que teniu la sabateria ben plena… —va dir, mirant a banda i banda les lleixes atapeïdes de capses de cartró— …vull dir de sabates, no pas de gent… Ha, ha, ha
Era ben cert, però no li va fer gens de gràcia aquell acudit, al Gepet .
—Bromes a banda, —va continuar— m'han dit que feu bones sabatilles esportives.
—De les millors! Li puc ben assegurar. Tot i que… ara la gent no s'hi mira com abans.
—És ben veritat. I precisament és per això sóc aquí —va fer aquell home fregant-se la barbeta. Al cap d'una estona continuà:— Què us semblaria si us donés una empenteta amb el negoci… Jo crec que la cosa us podria tornar a rutllar com abans…
—I doncs? —va fer, sense gaire convenciment.
—Mireu, la cosa és senzilla. Hem fet un estudi de mercat i ens hem adonat que la gent no compra allò que ha de comprar. Vaja, que pel que fa al calçat esportiu… Sabeu què es porta ara?
Com que en Gepet no mirava gaire la tele, ni anava al cinema, ni llegia revistes d’actualitat, no n’estava gaire al cas...
—Ja li diré jo, senyor Baster: El vuitanta-nou per cent de consumidors de calçat esportiu ara compren: «Les sabatilles que corren soles en esports de tota mena: sabatilles LAPENA!»
El bon Gepet va quedar una mica parat que un home tan ben posat parlés amb rodolins i fes aquella cantarella tan ridícula.
—...i sap? —va continuar— No tenen competència. I això és dolent. Molt dolent. Si seguim així, el consum s'enfonsarà.
En Gepet tampoc no sabia de màrqueting i no ho acabava d'entendre, però anava movent el cap amunt i avall, lentament. Després aquell senyor li va proposar fer el que va anomenar: «una prova expansiva de mercat» i li garantí que abans de quinze dies hauria venut tots els parells que tenia a la botiga. Com que no va veure motius per dir que no, es van donar la mà.
A l'endemà quan anava cap a la botiga es va trobar que un parell d'homes li estaven canviant el rètol de la botiga ara hi posava, amb lletres ben grosses i llampants: «MAIC, calçat esportiu». I a mig matí van entrar a la botiga una colla de nois i noies amb un carregament de càmeres, focus i aparells força estranys que me li van fer posar un xandall i un davantal. El van fer seure a l'obrador amb una sabatilla de colors virolats a les mans i li van fer repetir un grapat de vegades l'estúpida frase: "Els autèntics esportius són MAIC. Fets com abans per a les presses d'avui". Després s'havia d'aixecar, treu-re's el davantal i arrencar a córrer mirant cap a la càmera i cridant: «I si no t'ho creus, emprova-te'ls!"
I encara, a primera hora de la tarda va comparèixer un altre noi que li va portar un carregament de caixes de cartró amb el logotip MAIC imprès. I un grapat d'etiquetes de roba amb el mateix logotip en diferents colors i una llista de preus on deia etiqueta verda: 59€, etiqueta blava: 99€, etiqueta vermella: 159€ ptes i etiqueta negra: 199€. I li va demanar que anés etiquetant els esportius i els anés posant dins les caixes noves.
—Però, i això dels colors de les etiquetes...
—Tant se val, posi-les com vulgui. Unes quantes de cada color.
—Sap què passa? —va afegir el noi—. La gent compra segons l’etiqueta.
—Ah sí? Això va així, ara? —va fer, estranyat— Vaja, vaja...
Amb tot aquell muntatge en Gepet se sentia fora de joc, però va anar fent tot allò que li deien. Se’ls veia tan segurs amb els negocis que no dubtava gens que en devien saber molt.
Cap a les cinc de la tarda va començar la campanya a la televisió. I el van fer mirar-se dins la pantalla ensenyant les sabatilles i engegant a correr carrer avall. Es va sentir més aviat ridícul, però el negoci era el negoci.
Quan encara no eren les sis, va sonar la campaneta de la porta i va entrar un noiet d'uns onze o dotze anys.
– Vull unes MAIC etiqueta vermella.
– Unes què?
– Sí, unes MAIC, aquestes de la tele.
– Ah, ja… I quin número calces?
– Un trenta-sis etiqueta vermella.
– Ah, sí, sobretot, etiqueta vermella!
En Gepet va obrir la capsa amb calma, encara sorprès que el noi no hagués mirat ni la sabata i hi va començar a passar els cordons…
– No cal, no cal.
– Que no te les emprovaràs?
El noi se les va mirar. I, en comprovar l’etiqueta, va fer d’acord!
—Són quaran... Ai, perdona
Es va mirar la tarifa nova i va rectificar
El noi va pagar els 159€ que corresponien a l’etiqueta vermella i just quan sortia per la porta amb la seva caixa, ben satisfet, ja n'entrava un altre.
I així va començar una allau de clients que no semblava tenir fi. Al cap d’uns mesos fins i tot va haver de comprar una nau per convertir l'obrador en una fàbrica. Els seus esportius, ara de la marca MAIC, es venien a tort i a dret. I com que «per raons de mercat» havia de vendre molt més car que no necessitava… I com que també «per raons de mercat», havia d’anar pujant els preus… «Revalorització de la marca», en deien. Doncs, anava fent diners a cabassos i, tot i pagar molts diners de «comissions» que passava puntualment a recollir cada final de mes aquell home planxat i encorbatat, en Gepet es va fer ric gairebé sense voler.
Però heus aquí que un dia tornava de la fàbrica cap a casa i va sentir una discussió a crits que sortia per una finestra oberta. En Gepet s’aturà a escoltar:
—Mare, però si tothom porta MAIC!
—Ja t'he dit que no! Que no vull gastar-me tants diners per una cosa que no els val.
—Au, va! Tu què saps?
—Ja t’ho dic jo. D'aquestes espardenyes el que et fan pagar és la marca i jo per aquí jo no hi passo!
—Doncs jo també et dic, mare, que no en portaré caps d'altres!
—Doncs molt bé. Ves amb les velles o ves descalç! Tu mateix!
—D’acord, doncs els hi diré a tots que no me les voleu comprar perquè no tenim prou diners!
—Pobre de tu que diguis res a ningú!
Aquella nit en va donar moltes voltes al llit i no va aclucar l’ull. Trobava que tot allò era una bestiesa molt grossa.
A l'endemà, a la fàbrica, es tancà al seu despatx, agafà el telèfon i marcà un número...
—Bon dia, sóc en Gepet de cal Baster, vull dir, d'esportius MAIC
—...
—Veurà, és difícil d'explicar... Miri, és que el negoci —vostè ja ho sap— va molt bé. Massa bé i tot, diria jo. Això dels esportius «de marca» dóna calé llarg. I venem més que no produïm. I diner crida diner. I tothom vol…
—…
—Però per altra banda, sap?, sobretot els nois i noies... Això de l'etiqueta... i els preus... I havia pensat que si patatim i si patatam…
—Però… però… Això no ho pot fer! Pensi en el negoci.Pensi en l'equilibri del mercat. Pensi que provocarà un daltabaix… Pensi que...
I a l’endemà, quan tornava a sortir el sol, la botiga tornava a lluir el rètol «BASTER–Esportius» i a l’aparador hi havia tot de sabatilles esportives que es veien molt ben fetes de marca no-t'hi-fixis a uns preus molt raonables.
Dos nois es van parar al davant i, mirant-se les seves esportives les comparaven amb les de l’aparador.
—S’assemblen molt, oi?
—Sí, però no són MAIC. Fixa-t’hi, no duen l’etiqueta.
—Segur que són d’imitació.
En Gepet, des de dins la botiga, els va sentir. Va mirar les sabatilles de l’aparador. Eren les mateixes de sempre.
Però el temps no s’atura mai. I a còpia de fer girar els rellotges, les coses van anar canviant. El pare d'en Gepet es va morir i la sabateria quedà per a ell. Els costums de la gent havien anat canviant i en Gepet, que tenia bon olfacte per a aquestes coses, se n'adonà i s'especialitzà en el ram de la sabatilla esportiva. Va penjar un gran rètol sobre la porta de l'obrador que, amb lletres de colors ben virolats, deia: "Esportius Baster" i es va posar a fer sabatilles d'esport de disseny avançat i qualitat immillorable. Les sabatilles Baster eren d'aquelles que sembla que diguin "calça-te'm",
Però tot i així les coses havien canviat tant que la botiga mai no es va tornar a omplir com en aquells dies feliços en què el Gepet treballava amb son pare. I no us penseu que fos perquè la gent d'allà no gastés sabatilles esportives, no. En gastaven més del que mai ningú no hagués pensat. Però les coses són com són i, moguts per qui sap quins fils, en compraven d'altres marques.
I, d'aquesta manera, a poc a poc la pols de l'oblit s'anà posant sobre el rètol de la botigueta de Cal Baster i ningú ja no es recordava d'aquelles espardenyes que s'ajustaven als peus com si fossin mitjons i que duraven anys i panys, de ben fetes com eren.
En Gepet, però, treballador com el qui més, es llevava de matí i seguia fent sabatilles de disseny exclusiu i assajava noves combinacions de colors bo i que sabia que la majoria acabarien avorrides dins una capsa en qualsevol prestatge molt de temps, o tal vegada per sempre més.
Però vet aquí que un dia va entrar a la botiga un senyor vestit de ciutat, ben afaitat, encorbatat i amb aquell aire de qui sap exactament què vol.
—Bon dia, que sou vós, l’amo?
—Jo mateix, en Gep Baster, per servir-lo…
—Veig que teniu la sabateria ben plena… —va dir, mirant a banda i banda les lleixes atapeïdes de capses de cartró— …vull dir de sabates, no pas de gent… Ha, ha, ha
Era ben cert, però no li va fer gens de gràcia aquell acudit, al Gepet .
—Bromes a banda, —va continuar— m'han dit que feu bones sabatilles esportives.
—De les millors! Li puc ben assegurar. Tot i que… ara la gent no s'hi mira com abans.
—És ben veritat. I precisament és per això sóc aquí —va fer aquell home fregant-se la barbeta. Al cap d'una estona continuà:— Què us semblaria si us donés una empenteta amb el negoci… Jo crec que la cosa us podria tornar a rutllar com abans…
—I doncs? —va fer, sense gaire convenciment.
—Mireu, la cosa és senzilla. Hem fet un estudi de mercat i ens hem adonat que la gent no compra allò que ha de comprar. Vaja, que pel que fa al calçat esportiu… Sabeu què es porta ara?
Com que en Gepet no mirava gaire la tele, ni anava al cinema, ni llegia revistes d’actualitat, no n’estava gaire al cas...
—Ja li diré jo, senyor Baster: El vuitanta-nou per cent de consumidors de calçat esportiu ara compren: «Les sabatilles que corren soles en esports de tota mena: sabatilles LAPENA!»
El bon Gepet va quedar una mica parat que un home tan ben posat parlés amb rodolins i fes aquella cantarella tan ridícula.
—...i sap? —va continuar— No tenen competència. I això és dolent. Molt dolent. Si seguim així, el consum s'enfonsarà.
En Gepet tampoc no sabia de màrqueting i no ho acabava d'entendre, però anava movent el cap amunt i avall, lentament. Després aquell senyor li va proposar fer el que va anomenar: «una prova expansiva de mercat» i li garantí que abans de quinze dies hauria venut tots els parells que tenia a la botiga. Com que no va veure motius per dir que no, es van donar la mà.
A l'endemà quan anava cap a la botiga es va trobar que un parell d'homes li estaven canviant el rètol de la botiga ara hi posava, amb lletres ben grosses i llampants: «MAIC, calçat esportiu». I a mig matí van entrar a la botiga una colla de nois i noies amb un carregament de càmeres, focus i aparells força estranys que me li van fer posar un xandall i un davantal. El van fer seure a l'obrador amb una sabatilla de colors virolats a les mans i li van fer repetir un grapat de vegades l'estúpida frase: "Els autèntics esportius són MAIC. Fets com abans per a les presses d'avui". Després s'havia d'aixecar, treu-re's el davantal i arrencar a córrer mirant cap a la càmera i cridant: «I si no t'ho creus, emprova-te'ls!"
I encara, a primera hora de la tarda va comparèixer un altre noi que li va portar un carregament de caixes de cartró amb el logotip MAIC imprès. I un grapat d'etiquetes de roba amb el mateix logotip en diferents colors i una llista de preus on deia etiqueta verda: 59€, etiqueta blava: 99€, etiqueta vermella: 159€ ptes i etiqueta negra: 199€. I li va demanar que anés etiquetant els esportius i els anés posant dins les caixes noves.
—Però, i això dels colors de les etiquetes...
—Tant se val, posi-les com vulgui. Unes quantes de cada color.
—Sap què passa? —va afegir el noi—. La gent compra segons l’etiqueta.
—Ah sí? Això va així, ara? —va fer, estranyat— Vaja, vaja...
Amb tot aquell muntatge en Gepet se sentia fora de joc, però va anar fent tot allò que li deien. Se’ls veia tan segurs amb els negocis que no dubtava gens que en devien saber molt.
Cap a les cinc de la tarda va començar la campanya a la televisió. I el van fer mirar-se dins la pantalla ensenyant les sabatilles i engegant a correr carrer avall. Es va sentir més aviat ridícul, però el negoci era el negoci.
Quan encara no eren les sis, va sonar la campaneta de la porta i va entrar un noiet d'uns onze o dotze anys.
– Vull unes MAIC etiqueta vermella.
– Unes què?
– Sí, unes MAIC, aquestes de la tele.
– Ah, ja… I quin número calces?
– Un trenta-sis etiqueta vermella.
– Ah, sí, sobretot, etiqueta vermella!
En Gepet va obrir la capsa amb calma, encara sorprès que el noi no hagués mirat ni la sabata i hi va començar a passar els cordons…
– No cal, no cal.
– Que no te les emprovaràs?
El noi se les va mirar. I, en comprovar l’etiqueta, va fer d’acord!
—Són quaran... Ai, perdona
Es va mirar la tarifa nova i va rectificar
El noi va pagar els 159€ que corresponien a l’etiqueta vermella i just quan sortia per la porta amb la seva caixa, ben satisfet, ja n'entrava un altre.
I així va començar una allau de clients que no semblava tenir fi. Al cap d’uns mesos fins i tot va haver de comprar una nau per convertir l'obrador en una fàbrica. Els seus esportius, ara de la marca MAIC, es venien a tort i a dret. I com que «per raons de mercat» havia de vendre molt més car que no necessitava… I com que també «per raons de mercat», havia d’anar pujant els preus… «Revalorització de la marca», en deien. Doncs, anava fent diners a cabassos i, tot i pagar molts diners de «comissions» que passava puntualment a recollir cada final de mes aquell home planxat i encorbatat, en Gepet es va fer ric gairebé sense voler.
Però heus aquí que un dia tornava de la fàbrica cap a casa i va sentir una discussió a crits que sortia per una finestra oberta. En Gepet s’aturà a escoltar:
—Mare, però si tothom porta MAIC!
—Ja t'he dit que no! Que no vull gastar-me tants diners per una cosa que no els val.
—Au, va! Tu què saps?
—Ja t’ho dic jo. D'aquestes espardenyes el que et fan pagar és la marca i jo per aquí jo no hi passo!
—Doncs jo també et dic, mare, que no en portaré caps d'altres!
—Doncs molt bé. Ves amb les velles o ves descalç! Tu mateix!
—D’acord, doncs els hi diré a tots que no me les voleu comprar perquè no tenim prou diners!
—Pobre de tu que diguis res a ningú!
Aquella nit en va donar moltes voltes al llit i no va aclucar l’ull. Trobava que tot allò era una bestiesa molt grossa.
A l'endemà, a la fàbrica, es tancà al seu despatx, agafà el telèfon i marcà un número...
—Bon dia, sóc en Gepet de cal Baster, vull dir, d'esportius MAIC
—...
—Veurà, és difícil d'explicar... Miri, és que el negoci —vostè ja ho sap— va molt bé. Massa bé i tot, diria jo. Això dels esportius «de marca» dóna calé llarg. I venem més que no produïm. I diner crida diner. I tothom vol…
—…
—Però per altra banda, sap?, sobretot els nois i noies... Això de l'etiqueta... i els preus... I havia pensat que si patatim i si patatam…
—Però… però… Això no ho pot fer! Pensi en el negoci.Pensi en l'equilibri del mercat. Pensi que provocarà un daltabaix… Pensi que...
I a l’endemà, quan tornava a sortir el sol, la botiga tornava a lluir el rètol «BASTER–Esportius» i a l’aparador hi havia tot de sabatilles esportives que es veien molt ben fetes de marca no-t'hi-fixis a uns preus molt raonables.
Dos nois es van parar al davant i, mirant-se les seves esportives les comparaven amb les de l’aparador.
—S’assemblen molt, oi?
—Sí, però no són MAIC. Fixa-t’hi, no duen l’etiqueta.
—Segur que són d’imitació.
En Gepet, des de dins la botiga, els va sentir. Va mirar les sabatilles de l’aparador. Eren les mateixes de sempre.
Xavier Àvila i Morera (febrer de 1986)
Comentaris