L’Anaïs fa un concert
Els pares se n’havien anat a sopar amb uns amics i havien deixat l'Anaïs amb la cangur. Després de sopar li va dir que li volia preparar una cosa. I la cangur la deixà tancar-se a la seva habitació. Es va disfressar i es va pintar una mica els ulls, els pòmuls i els llavis com si hagués d’actuar dalt d’un escenari.
Tot seguit la va cridar i la va fer seure en una cadira.
L'Anaïs s'enfilà a un dels llits i començà amb la presentació: «I aquesta nit per a tots vostès tenim la presència estelar de la gran cantant de rock Anaïs Martí!». La cangur va aplaudir i ella va baixar per engegar el tocadiscos. Va tornar a enfilar-se al llit i, amb una cullera fent de micròfon, començà el concert en directe de Jenny Williams. En acabar cada cançó els aplaudiments de la cangur es confonien amb els de l'enregistrament.
Cap a les deu es va haver de posar al llit, però podia estar llegint fins a quarts d'onze. Quan la cangur entrà a l'habitació, l’Anaïs dormia profundament, amb el llibre obert damunt la cara. Li enretirà, i llegí el títol: «Els Pataners, en concert». El deixà sobre la tauleta; va apagar el llum i només va ajustar la porta per sentir-la si es despertava.
En adormir-se, l'Anaïs poc s'imaginava que aquella nit passaria el que va passar. Quan arribà al racó dels seus somnis, hi trobà reunits els personatges del conte que estava llegint.
El Tomàs, un noi pigat i eixerit, es dirigia als seus amics:
—Hem de fer alguna cosa per la vella Sogues. He sentit dir als meus pares que la farien fora de la casa on viu. L’amo ja li ha dit que si no paga tot el que deu abans d'una setmana, haurà de marxar.
El Tomàs interrompé el seu parlament en veure arribar l'Anaïs.
—Escolta, i tu qui ets?
—Ehem... jo… Jo sóc l'Anaïs. Estic llegint el vostre conte i m'han vingut ganes d'ajudar-vos...
—Ah, bé, bé, molt bé! Seu per aquí, que estem mirant d'organitzar-nos .
—Doncs… Ah, sí! Estàvem dient que hem d'ajudar la vella Sogues. Algú té alguna idea?
De seguida es van aixecar tres o quatre mans.
—Tu mateixa, Clàudia, què proposes?
Una nena es va aixecar.
—Podríem demanar cadascú uns quants diners a casa nostra i entre tots…
Se sentí una remor que indicava que molts no ho veien gaire clar.
—I tu, Pere?
—Mira, ens podríem posar a rentar els vidres dels cotxes a les cantonades i...
—Au, va! —va saltar un altre noi— Que no saps que està prohibit?
Després s'aixecà una nena alta i prima, amb una trena llarga fins a mitja esquena.
—A mi se m'havia acudit que podríem portar cadascú alguna cosa i fem una panera i venem números i…
Ningú no hi deia res i el Tomàs va preguntar què els semblava. Aquell silenci semblava indicar que aquella proposta tampoc no acabava de fer el pes.
—Escolta, i tu, Anaïs? No tens alguna idea?
—Bé, doncs... —li costava intervenir en una reunió on no hi coneixia gaire ningú— Jo havia pensat que potser podríem fer un concert de rock i...
Tot seguit la va cridar i la va fer seure en una cadira.
L'Anaïs s'enfilà a un dels llits i començà amb la presentació: «I aquesta nit per a tots vostès tenim la presència estelar de la gran cantant de rock Anaïs Martí!». La cangur va aplaudir i ella va baixar per engegar el tocadiscos. Va tornar a enfilar-se al llit i, amb una cullera fent de micròfon, començà el concert en directe de Jenny Williams. En acabar cada cançó els aplaudiments de la cangur es confonien amb els de l'enregistrament.
Cap a les deu es va haver de posar al llit, però podia estar llegint fins a quarts d'onze. Quan la cangur entrà a l'habitació, l’Anaïs dormia profundament, amb el llibre obert damunt la cara. Li enretirà, i llegí el títol: «Els Pataners, en concert». El deixà sobre la tauleta; va apagar el llum i només va ajustar la porta per sentir-la si es despertava.
En adormir-se, l'Anaïs poc s'imaginava que aquella nit passaria el que va passar. Quan arribà al racó dels seus somnis, hi trobà reunits els personatges del conte que estava llegint.
El Tomàs, un noi pigat i eixerit, es dirigia als seus amics:
—Hem de fer alguna cosa per la vella Sogues. He sentit dir als meus pares que la farien fora de la casa on viu. L’amo ja li ha dit que si no paga tot el que deu abans d'una setmana, haurà de marxar.
El Tomàs interrompé el seu parlament en veure arribar l'Anaïs.
—Escolta, i tu qui ets?
—Ehem... jo… Jo sóc l'Anaïs. Estic llegint el vostre conte i m'han vingut ganes d'ajudar-vos...
—Ah, bé, bé, molt bé! Seu per aquí, que estem mirant d'organitzar-nos .
—Doncs… Ah, sí! Estàvem dient que hem d'ajudar la vella Sogues. Algú té alguna idea?
De seguida es van aixecar tres o quatre mans.
—Tu mateixa, Clàudia, què proposes?
Una nena es va aixecar.
—Podríem demanar cadascú uns quants diners a casa nostra i entre tots…
Se sentí una remor que indicava que molts no ho veien gaire clar.
—I tu, Pere?
—Mira, ens podríem posar a rentar els vidres dels cotxes a les cantonades i...
—Au, va! —va saltar un altre noi— Que no saps que està prohibit?
Després s'aixecà una nena alta i prima, amb una trena llarga fins a mitja esquena.
—A mi se m'havia acudit que podríem portar cadascú alguna cosa i fem una panera i venem números i…
Ningú no hi deia res i el Tomàs va preguntar què els semblava. Aquell silenci semblava indicar que aquella proposta tampoc no acabava de fer el pes.
—Escolta, i tu, Anaïs? No tens alguna idea?
—Bé, doncs... —li costava intervenir en una reunió on no hi coneixia gaire ningú— Jo havia pensat que potser podríem fer un concert de rock i...
Encara no havia acabat de dir-ho que es va sentir un crit unànime d’aprovació:
—Sííí!
—Òndia, quina idea!
—Serà guai!
—Jo toco una mica la guitarra —deia un fent que tocava.
—Jo tinc una bateria a casa —deia l'altre aixecant la mà.
—Nosaltres podríem ballar dalt de l'escenari —van dir dues bessones aixecant-se i começant a moure els malucs.
—A veure, a veure, una mica d’ordre —demanava el Tomàs intentant coordinar el grup— En primer lloc sembla que tots estem d'acord, oi? Doncs mirem què tenim.
— Tu, Miqui, dius que toques la guitarra, oi? Hi ha algú més que es defensi amb la corda, un altre guitarra, un baix...
—Tu, Xènia? No hi fa res que tot just comencis, tots n'anirem aprenent. Tenim un bateria…
—I teclats? Qui s'hi veu amb els teclats? —fent com que tocava el piano.
—Jo puc portar un orgue electrònic de la meva mare.
—Perfecte! A més a més tenim cors, oi? —Adreçant-se a un grup de tres noies i dos nois.
—Doncs ja ho tenim tot. Els altres muntarem l'escenari, posarem les cadires i ens encarregarem de les entrades.
—Vinga, doncs. Som-hi!
—Ep, ep! Un moment! Ens hem deixat el més important —va dir posant-se les mans al cap, el Tomàs.
—I qui cantarà?
Tots es miraren entre ells. Ningú no es veia prou amb cor de centrar tota l’atenció dalt de l’escenari.
De mica en mica totes les mirades es van anar girant cap a l’Anaïs. Es posà vermella com un tomàquet.
—Jo... a mi ja m'agrada, ja… Però no ho he fet mai. Només faig play-back, jo. Poso el tocadiscos i faig que canto...
—Au, Anaïs, no ens pots deixar a l'estacada. Has tingut molt bona idea i ho hem de fer. Pensa en la vella Sogues...
No sabia què fer; la idea li feia molt respecte. De sobte tots començaren a picar de mans i a cridar sil·labejant:
—A-na-ïs! A-na-ïs! A-na-ïs!
Va accedir, no tenia altra opció. Cantar dalt d'un escenari per un costat li feia molta impressió però per altra banda també li feia moltíssima il.lusió.
De seguida la van envoltar tots els músics per decidir amb ella què cantarien. Ella els va dir que se sabia totes les cançons de la Jenny Williams. I a tots els entusiasmava. Van anar a casa d’un noi que es deia Lluís que tenia els seus dos últims elepés. Havien d'escoltar-los per ajustar-hi la instrumentació.
Els altres van anar cap a l'Ajuntament a demanar permisos i la possibilitat de muntar l'escenari a la plaça de la font. Tot va anar sobre rodes. Uns es trobaven per assajar en un garatge, els altres posaven les cadires, els altres els llums i els altaveus. I quan va arribar el dia del concert tot estava a punt.
—Sííí!
—Òndia, quina idea!
—Serà guai!
—Jo toco una mica la guitarra —deia un fent que tocava.
—Jo tinc una bateria a casa —deia l'altre aixecant la mà.
—Nosaltres podríem ballar dalt de l'escenari —van dir dues bessones aixecant-se i começant a moure els malucs.
—A veure, a veure, una mica d’ordre —demanava el Tomàs intentant coordinar el grup— En primer lloc sembla que tots estem d'acord, oi? Doncs mirem què tenim.
— Tu, Miqui, dius que toques la guitarra, oi? Hi ha algú més que es defensi amb la corda, un altre guitarra, un baix...
—Tu, Xènia? No hi fa res que tot just comencis, tots n'anirem aprenent. Tenim un bateria…
—I teclats? Qui s'hi veu amb els teclats? —fent com que tocava el piano.
—Jo puc portar un orgue electrònic de la meva mare.
—Perfecte! A més a més tenim cors, oi? —Adreçant-se a un grup de tres noies i dos nois.
—Doncs ja ho tenim tot. Els altres muntarem l'escenari, posarem les cadires i ens encarregarem de les entrades.
—Vinga, doncs. Som-hi!
—Ep, ep! Un moment! Ens hem deixat el més important —va dir posant-se les mans al cap, el Tomàs.
—I qui cantarà?
Tots es miraren entre ells. Ningú no es veia prou amb cor de centrar tota l’atenció dalt de l’escenari.
De mica en mica totes les mirades es van anar girant cap a l’Anaïs. Es posà vermella com un tomàquet.
—Jo... a mi ja m'agrada, ja… Però no ho he fet mai. Només faig play-back, jo. Poso el tocadiscos i faig que canto...
—Au, Anaïs, no ens pots deixar a l'estacada. Has tingut molt bona idea i ho hem de fer. Pensa en la vella Sogues...
No sabia què fer; la idea li feia molt respecte. De sobte tots començaren a picar de mans i a cridar sil·labejant:
—A-na-ïs! A-na-ïs! A-na-ïs!
Va accedir, no tenia altra opció. Cantar dalt d'un escenari per un costat li feia molta impressió però per altra banda també li feia moltíssima il.lusió.
De seguida la van envoltar tots els músics per decidir amb ella què cantarien. Ella els va dir que se sabia totes les cançons de la Jenny Williams. I a tots els entusiasmava. Van anar a casa d’un noi que es deia Lluís que tenia els seus dos últims elepés. Havien d'escoltar-los per ajustar-hi la instrumentació.
Els altres van anar cap a l'Ajuntament a demanar permisos i la possibilitat de muntar l'escenari a la plaça de la font. Tot va anar sobre rodes. Uns es trobaven per assajar en un garatge, els altres posaven les cadires, els altres els llums i els altaveus. I quan va arribar el dia del concert tot estava a punt.
El Tomàs era dalt de l'empostissat, vestit d’etiqueta. Entre bastidors l'Anaïs tremolava de nervis. La gent aplaudia.
—Bona nit! —va cridar el Tomàs sense que se’l sentís gaire, de tan xivarri.
Quan van anar parant els aplaudiments, el Tomàs repetí:
—Bona nit a tothom! En primer lloc us volem agrair que sigueu aquí.
Més aplaudiments.
—Ja sabeu que aquest concert és per recollir diners perquè no facin fora de casa seva la vella Sogues.
Vinga aplaudiments. El Tomàs va fer un gest amb els braços demanant atenció.
—Aquesta nit tenim per a tots vosaltres la gran Anaïs Martí amb els Pataners!
Crits, visques, aplaudiments… Des de darrere les cortines a l’Anaïs li va semblar veure Ia cangur davant de tot, aixecant els braços.
El Tomàs sortí de l'escenari i quan va passar pel seu costat li va dir: «molta merda» i li va fer l'ullet.
L'Anaïs va sortir. Els focus de colors l’enlluernaven i no li deixaven veure les cares del públic. Però en sentia els aplaudiments barrejats amb les notes que els seus companys tocaven tot afinant els instruments. Agafà el micròfon i notà que pesava molt més que la cullera amb què havia jugat abans. Se l’acostà a la boca. La veu, en saludar, li sortí una mica trencada:
—Bona nit!
Els aplaudiments es van anar apagant i tornà a dir:
—Bona nit, començarem amb una peça de la grandíssima Jenny Williams que porta per títol: Everything we like.
I, en començar a sonar la bateria rítmicament, altre cop crits i aplaudiments que de seguida es van aturar.
Es féu silenci entre el públic i, per sobre la bateria, s'afegiren els teclats, i després les cordes. I va arribar el moment que entrava ella. Tan bon punt va començar a cantar, els nervis li desaparegueren de cop. S’escoltava la veu com mai no se l’havia sentida. Van començar amb I want you everyday i després tres més del nou àlbum. Quan va cantar We will always be the same s’acostaren les dues guitarres i van cantar a tres veus. En cantar The colors of our friendship el públic va aixecar els encenedors. Les cançons anaven sortint soles. El public taral·lejava les tornades més conegudes. La música inundava tota la plaça. El concert va ser un èxit com no s'imaginaven. En acabar, els crits de «una altra!, una altra!» els van fer sortir tres vegades. Va ser fantàstic.
En llevar-se a l'endemà va veure el llibre a la tauleta i es quedà una estona mirant el dibuix de la portada. S'hi veia la colla dels Pataners dalt de l'escenari i li va semblar, per un instant, que ella també havia estat allà com si encara sentís algun aplaudiment. Agafà el llibre del costat de la cullera i el desà a la prestatgeria. No sabia perquè però preferia no acabar de llegir-lo.
—Bona nit! —va cridar el Tomàs sense que se’l sentís gaire, de tan xivarri.
Quan van anar parant els aplaudiments, el Tomàs repetí:
—Bona nit a tothom! En primer lloc us volem agrair que sigueu aquí.
Més aplaudiments.
—Ja sabeu que aquest concert és per recollir diners perquè no facin fora de casa seva la vella Sogues.
Vinga aplaudiments. El Tomàs va fer un gest amb els braços demanant atenció.
—Aquesta nit tenim per a tots vosaltres la gran Anaïs Martí amb els Pataners!
Crits, visques, aplaudiments… Des de darrere les cortines a l’Anaïs li va semblar veure Ia cangur davant de tot, aixecant els braços.
El Tomàs sortí de l'escenari i quan va passar pel seu costat li va dir: «molta merda» i li va fer l'ullet.
L'Anaïs va sortir. Els focus de colors l’enlluernaven i no li deixaven veure les cares del públic. Però en sentia els aplaudiments barrejats amb les notes que els seus companys tocaven tot afinant els instruments. Agafà el micròfon i notà que pesava molt més que la cullera amb què havia jugat abans. Se l’acostà a la boca. La veu, en saludar, li sortí una mica trencada:
—Bona nit!
Els aplaudiments es van anar apagant i tornà a dir:
—Bona nit, començarem amb una peça de la grandíssima Jenny Williams que porta per títol: Everything we like.
I, en començar a sonar la bateria rítmicament, altre cop crits i aplaudiments que de seguida es van aturar.
Es féu silenci entre el públic i, per sobre la bateria, s'afegiren els teclats, i després les cordes. I va arribar el moment que entrava ella. Tan bon punt va començar a cantar, els nervis li desaparegueren de cop. S’escoltava la veu com mai no se l’havia sentida. Van començar amb I want you everyday i després tres més del nou àlbum. Quan va cantar We will always be the same s’acostaren les dues guitarres i van cantar a tres veus. En cantar The colors of our friendship el públic va aixecar els encenedors. Les cançons anaven sortint soles. El public taral·lejava les tornades més conegudes. La música inundava tota la plaça. El concert va ser un èxit com no s'imaginaven. En acabar, els crits de «una altra!, una altra!» els van fer sortir tres vegades. Va ser fantàstic.
En llevar-se a l'endemà va veure el llibre a la tauleta i es quedà una estona mirant el dibuix de la portada. S'hi veia la colla dels Pataners dalt de l'escenari i li va semblar, per un instant, que ella també havia estat allà com si encara sentís algun aplaudiment. Agafà el llibre del costat de la cullera i el desà a la prestatgeria. No sabia perquè però preferia no acabar de llegir-lo.
Xavier Àvila i Morera (octubre de 1990)
Comentaris