Rondalla de l'estudiant
(PROSA RIMADA)
Aquest conte que us explico, més que un conte és una història. Una història d'aquelles que solen contar les àvies; que corren de boca en boca; que passen de l'un a l'altre. No va succeir, però, ni en una vila llunyana perduda entre les muntanyes, ni s'esdevingué "temps era temps", sinó que va passar no fa gaire i va passar ben a prop.
Tot va començar en un pis al mig d'una gran ciutat. Era un piset d'aquests que, vistos de fora, són talment com un calaix d'una calaixera immensa. Dins del pis, en una cambra tancada, hi ha una taula ben senzilla. I, al damunt, un llibre obert. I, assegut just al davant, un noi que fa que llegeix.
El xicot és com tants d'altres: estudia en una escola, té germans, pares i una àvia que viu amb ells. Porta ben bé mitja tarda, tancat en aquella cambra. Té el llibre obert al davant i fa com que està estudiant, o, si més no, això és el que més s'hi assembla. Amb tot, ja fa molta estona que la lectura no avança. Els ulls mou baixant els rengles d'una mateixa plana. Només veu lletres en doina que deformen les paraules. A l'endemà té l'examen.
S'esforça. Lluita. Intenta, amb tots els mitjans, aturar d'una vegada aquella dansa de lletres. Però el seu esforç és inútil. No pot, per molt que ho intenta, ni tan sols arrenglerar quatre lletres, ni pot lligar tres paraules i encara menys copsar idees! Arriba, un moment, fins i tot, que els dibuixos i els esquemes s'afegeixen al desori: surten de llurs caselles i escampen claus i colors fent un garbuix que és de tot menys comprensible. Tot li balla. El cap li roda. No pot més i, a la fi, es dóna.
Atabalat, alça els ulls d'aquell full que l'aclapara i veu que al davant té una joguina: un cotxet nou de fa poc. Ell que se'l mira i que pensa: «Segur que a les meves mans aquest cotxe em guariria...» El prendria i marxaria cap a un món ben diferent, sense lletres, sense esquemes, sense frases ni problemes. Fugiria tot jugant, lluny del llibre que ara em lliga. Amb els ulls veu la joguina però amb el cap, per altra banda, pensa que no està gens bé defugir els deures que té. «Demà hi ha examen» —és la frase que el tortura. Sent per dintre un gran neguit. Sap del cert que és el dimoni i el seu àngel de la guarda que es barallen.
Per un instant, amb la mà que li tremola, és a punt de prendre el cotxe. Però abans de caure en aquell parany que crema, l'enretira. Mira el llibre: «Potser si torno a intentar-ho» —es diu una altra vegada. Llegeix de bell nou la plana. Una frase. Després l'altra. Mou els llavis. Va avançant. Però es distreu de mica en mica i ve el dimoni i se l'emporta. Per bé que segueix llegint: mou els llavis, mou els ulls, el cervell el té ben lluny. Pensa coses i en recorda però és quan acaba aquell full que s'adona que no hi és. És quan baixa de la Lluna que és conscient del seu desfici.
Aleshores veu les lletres, les paraules i les frases, els dibuixos i els esquemes fent gatzara, festa grossa! tots ballant damunt la plana. I ja hi som! Altra vegada! S'hi baralla, sí. Però la lliçó ar se li apareix com un gran castell impossible d'abastar, voltat d'una gran muralla, un castell inexpugnable. I defalleix. Es veu voltat dins d'un núvol i se l’enduu una febre tèbia.
A l’endemà se'n va moix cap a l'escola, com un be a l'escorxador. S'adona que cada passa l'acosta més a la forca. Les seves passes ressonen com campanes tocant a morts. Els seus ulls buits, carrer enllà, guaiten l'escola. Cada cop li costa més... alçar els peus... moure les cames... A cada peu té una llosa que a cada pas és més grossa. L'escola és allà mateix. Ja s'imagina el botxí, amb la caputxa posada, repartint els fulls en blanc i amagant una rialla. Li pesa tant cada cama! Un quintar! Potser una tona! No es pot moure.
Clavat amb els peus a terra, clavats els ulls a l'escola. Sent com el sòl s'enfonsa i estira els dits arrapant-s'hi per fer arrels a l'escorcell i ser un arbre més sota el cel. Sent la terra, que el demana... i ell s'hi dóna. Sent que el xucla. Sent que és planta. Lentament sent com la terra se’l fa seu i ell s'hi ensorra. Ara el xucla fins les cames; també el xucla fins la panxa; li xucla el pit; també els braços... però en arribar a les espatlles, es detura, ja no el xucla.
Ell voldria ser xuclat fins l'últim pèl, mes la terra no l’empassa. El deixa plantat fins al coll just davant la seva escola. En veure's tan mal parat, enganxat pel coll a terra, arrenca, desconsolat a plorar com un infant. Si el seu desig d’abans era ser empassat per la terra, ara el desig que el crema és fondre's com una espelma. Cada llàgrima que vessa és un pas cap al no-ésser. Plora silenciosament amb llàgrimes que de cocodril que, regalimant fins a terra, fan un llac com un espill, clar com la llum de la lluna, salat com l'alè del mar i més blau que el blau que hi ha al cel.
El xicot ja surt d'escola. Amb dos llibres sota el braç. Surt alleugerit de la prova. Ja, l'ha feta. No prou bé. Tant se val! Havia d'haver estudiat més. Potser serà a la propera que se'n que sortirà un poc més bé. Potser sabrà millor els temes. Potser haurà treballat més. Sap que no es treuen faves de l'olla si abans no hi han estat comptades.
Caminant va pel camí arrossegant les sabates. De poc no trepitja un toll. S'hi emmiralla. Hi veu un cap que es retalla sobre el cel i surt de l'aigua com si fos decapitat. O potser, això és millor encara, sembla com si tingués el cos enterrat sota el bassiol. Un bassiol que, és ben estrany, i es pregunta com s'ha fet sens que plogués? Alça els ulls i mira el cel. Mira el toll. Somriu a terra. I després, tot xino-xano, consirós se’n torna a casa.
Xavier Àvila i Morera (març de 1985)
Comentaris