La corbata

Sovint se’n troben que duen una cartera i caminen amb pas lleuger per no perdre el tramvia. D’altres van xano-xano, xerrant cap a la universitat. N’hi ha de grises que menen taxis a les ordres d’altres que són de seda. Unes van amb pantalons grisos, amb la ratlla ben marcada cap a l’escola. Les de cambrer solen ser de negre sobre blanc. D’altres, esvalotades, s’afluixen i torcen el nus. N’hi ha d’atrevides que nuen colls perfumats i llavis de vermell pintat. Quan fa xafogor es donen, i de vegades s’estrenyen fins a fer mal. Les corbates són un estrany producte de la societat organitzada. Reflex d’un subconscient col·lectiu i alhora de la personalitat individual. Lliguen l’home a la ciutat, i a l’ordre establert.
    La corbata, lluny de la utilitat i gairebé a tocar de la incomoditat, s’ha hagut de quedar a la casella de l’elegància. Malgrat aquest temps de rebombori, la corbata roman en la rutina de cada dia. De vegades canvia una mica, ara es fa ampla, ara es duu estreta però només és un reflex del sistema capitalista: cal canviar la moda per promoure el consum. Amb tot, aquest tros llargarut de tela, residu de tradicions molt passades, esquiva els cops de la falç innovadora de l’opinió pública. S’arrauleix en el silenci i així viu en una mena de letargia. Fa de contrapès al sentit pràctic i utilitari que va xopant la vida a les ciutats i es manté com un dogal massificador de la munió… potser.

Xavier Àvila i Morera (abril de 1980)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.

Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.