I per què vols tenir un gos?

Ja té vuit anys però li diuen Sersi perquè quan era petit i li preguntaven com et dius ell deia: Sersi. I així li va quedar. 

    A l’escola té molts amics perquè sempre hi porta cromos i enganxines i de vegades en reparteix. I el dia del seu aniversari, en comptes de repartir caramels, porta una bosseta de llaminadures per a cada nen de la classe. De tota manera, a l’hora del pati prefereix estar-se tot sol amb la seva Gameboy perquè un dia van fer equips per jugar a futbol i a l’hora de triar va quedar l’últim i això no li va agradar gens.
    Aquest any li han regalat un gos perquè ell el volia. És un dàlmata molt bonic. Molt més bonic que els cent un dàlmates de la pel·lícula, tots junts –havia dit la seva mare.
    Li diu Guau perquè és el primer que li va sortir i no volia estar-se tot el dia pensant un nom per al seu gos.
    Quan el van anar a buscar, el senyor de la botiga li va dir que un gos no és una joguina. Però ell sí que el vol per jugar.

    Després el seu pare li va aclarir que aquell senyor el que volia dir és que a un gos se l’hi ha de donar menjar i se l’ha de tenir net, que se l’ha de dur al veterinari i que se l’ha de treure a passejar però que és clar que també s’hi pot jugar, amb un gos!
    Quan van arribar a casa, el Sersi li va ensenyar la caseta que li havien muntat en un extrem del jardí i va jugar amb ell fins a l’hora de sopar. Li llançava un os de plàstic i el gos arrencava a córrer, l’agafava amb el musell i li tornava tot remenant la cua. Igual que a les pel·lícules.
    Ara, però, ja fa uns quants dies que el Sersi té el Guau i s’ha tornat un gos avorrit. Mai no vol jugar. Es passa tot el sant dia ajagut a la seva caseta i només surt de tant en tant per fer un pipí al peu de la magnòlia i potser segueix alguna filera de formigues o, amb sort, empaita una papallona.
    És molt injust perquè el Sersi i els seus pares s’han esforçat a donar-li tot el que un gos necessita. Li donen menjar del més car perquè té més vitamines i carn de la carnisseria. Res del que els sobra del dinar! Li han comprat un munt de joguines de gos: ossos de plàstic de totes les mides, pilotes grans, mitjanes i petites, ninos i ninots per rosegar però el Guau ni s’ho mira. Mai no està lligat. El deixen córrer per tot el jardí encara que faci malbé les flors i el senyor Enric s’enfadi una mica. Però el pare li diu al jardiner que estigui tranquil, que ha de considerar el gos com un més de la casa i que tampoc no li diran res si el jardí no està tan bonic com abans.
    El veterinari diu que està perfecte, que és un gran exemplar, ple de salut. I quan els pares del Sersi li expliquen al veterinari que està trist i que no vol jugar sembla que no se’ls cregui i fa: «No res, no res... No en facin cas, aquesta mena de gossos de vegades ja ho tenen això. No s’amoïnin que ja li passarà».
    El Sersi està molt empipat i diu que aquell gos és una merda. Si fos més petit es posaria a marranejar perquè jugués, però ja té vuit anys. I es passa tot el sant dia dient-li a la seva mare que el Guau és un rotllo perquè no vol jugar. I la mare li repeteix el que diu el veterinari: que ja canviarà. Fins que se n’afarta i l’engega amb un: I jo, què vols que hi faci? Després en Sersi se’n va a preguntar-li al pare que què poden fer per què el Guau torni a jugar. I com que el seu pare no ho sap, ell li diu que potser el podrien canviar, perquè si no funciona... Però aleshores el pare també s’enfada i li diu el que deia el senyor de la botiga: que un gos no és una joguina i que no li pots treure les piles i ja està.
    El Sersi no sap què fer amb un gos molt maco però que només es pot mirar perquè no vol fer res. Però vet aquí que un dia, mentre està fent els deures i mira per la finestra de la seva habitació, veu com de sobte el Guau surt de la caseta i s’acosta a la porta del jardí. Ensuma per sota i es posa a remenar la cua. I al cap d’una estona engega a córrer tot al llarg del jardí de banda a banda, resseguint la tanca amunt i avall. Sembla content com mai no ho havia estat.
    El Sersi baixa cuita corrents però així que el Guau el veu, para en sec i se’n torna xino-xano cap a la seva caseta a fer el posat pansit de sempre. El Sersi s’acosta a la porta del reixat i mira cap al carrer però no hi veu ningú.
    Voldria explicar-ho als seus pares però són de viatge i com que la Dolors, que és la senyora amb qui s’està quan els pares no hi són, del Guau no en vol sentir ni el nom, no ho pot explicar a ningú.
    A la nit li costa d’adormir-se perquè cada cop que tanca els ulls veu el Guau alegre, corrent i saltant pel jardí com se l’havia imaginat sempre, abans de tenir-lo.
    A l’endemà, més o menys cap a la mateixa hora, el Guau torna a acostar-se a la tanca movent la cua. Aleshores el Sersi, en comptes de baixar al jardí, surt per la porta del darrere i dóna la volta pel carrer fins al reixat per la banda de fora. Des d’allà veu com un nen, si fa no fa de la mateixa edat que ell, amb la pell fosca, s’està ajupit mirant per sota la porta. No s’hi acosta gaire i no li diu res perquè li fa por que si s’adona que l’espia no se’n vagi corrents. Al cap d’un moment aquell nen s’aixeca i es posa a córrer fins l’extrem del carrer. A la banda de dins se sent com el Guau també corre com l’altre dia. El Sersi voldria quedar-se allà però pensa que si la Dolors s’adona que ha deixat la porta del darrere oberta i no el troba fent deures hi haurà un daltabaix. Torna a la seva habitació i des d’allà encara veu com el Guau va corrent amunt i avall una estona, aixecant-se de potes contra la porta del reixat i bordant content com el Sersi mai no l’havia sentit.
    Aquella nit també li costa d’adormir-se i s’està molta estona pensant com fer per afegir-se al joc del Guau amb aquell nen desconegut.
    A l’endemà, en tornar de l’escola, en comptes de berenar mirant la tele i fer-se el ronsa per deixar els deures per mes tard, els enllesteix de seguida i tot seguit li demana a la Dolors si el deixa anar a berenar al jardí, que ja ha fet tots els deures. La Dolors fa que sí amb un somriure de satisfacció. Cada dia, des que li posen deures a l’escola, li ha estat repetint la cantarella que primer faci la feina i que després ja tindrà temps per jugar i encara mai no li havia fet cas. La Dolors es mira el Sersi baixant les escales esperitat i pensa que s’està fent gran.
El Guau s’està, com sempre, ajagut davant la seva caseta i quan escolta remor pel jardí fa el gest d’obrir un ull però en veure que és el Sersi, el torna a tancar. El nen s’amaga darrere dels matolls que hi ha al costat de la tanca i llança una pedreta per fer soroll cap a l’altra banda del jardí. El Guau torna a aixecar una parpella i veu moure’s unes fulles a l’altre extrem. Pensa que el Sersi deu haver marxat. Però el nen s’està amagat darrere els matolls del costat de la porta, immòbil, respirant sense fer soroll.
    Al cap d’una estona se senten els copets a la porta del reixat i el Guau s’hi acosta a olorar per sota. El Sersi abans d’amagar-se ha obert la balda de la porta així que, quan aquell nen s’hi acosta per la part de fora, la porta cedeix, s’obre una mica i, sense esperar-s’ho, aquell nen es troba dins el jardí. El Sersi aprofita el desconcert per sortir del seu amagatall tot rient i invitar-lo a entrar a jugar. Aquell nen dubta si arrencar a córrer o fer cas al Sersi. Es mira el Guau. El dàlmata té una taca al voltant d’un ull que sembla que li faci l’ullet i remena la cua. No del tot convençut, fa un pas endavant i entra.
    Un cop fetes les presentacions, el Sersi li ensenya la caseta del Guau. I el nen, que es diu Roque, en veure els ossos de plàstic, pilotes i coses que hi ha per terra, se’l mira i li pregunta: tot això, per què ho vol un gos? El Sersi encongeix les espatlles i pensa que aquell nen sí que hi entén, de gossos.
Es posen a jugar tots dos amb el Guau. Primer empaitant-se i rebolcant-se per terra, després amagant-se ara l’un, ara l’altre i fent-se buscar pel Guau. Després...
    La mare del Sersi, encara amb l’abric posat, apareix amb els braços oberts per la porta de la casa que dona al jardí: Sersiiii, bufóóó. Ja hem arribaaa...aaahh! Els braços li cauen de cop, els ulls se li esbatanen, la boca li queda oberta amb una ganyota... Intenta entendre l’escena que té al davant: la porta del jardí oberta de bat a bat, el Sersi per terra, amb el gos al damunt, bavejant i llepant-li les galtes i un nen desconegut, suat i descamisat cridant: molt bé, Guau, ja és teu!
En veure aquella senyora fent cara d’haver vist el mateix dimoni, el Roque desapareix cames ajudeu-me. El gos es retira a la seva caseta. I el Sersi, encara de cul a terra, al mig del jardí, intenta aixecar-se dient un confós: Ho... ho.. la.. ma..mà... mirant de somriure i passant-se la mà pel front com pentinant-se.
    A la nit, al llit estant, el Sersi repassa tot el que ha viscut aquella tarda i no entén perquè la seva mare en veure aquell nen tan expert en gossos, que era capaç de tornar-li les ganes de jugar al Guau, s’ha esverat d’aquella manera...
    A l’endemà, en tornar de l’escola, intenta jugar amb el Guau com el dia abans amb el Roque... però res. El gos està tan moix com de costum. Espera a veure si el Roque passa pel carrer, però no passa. Pensa en allò que li va dir de les galindaines de plàstic per al gos, ho fica tot dins una bossa i la porta al garatge. Després surt per fora i dona uns copets a la porta com feia el Roque. El Guau s’hi acosta però així que olora que és el Sersi, se’n torna a la caseta... Però a l’hora de sopar sent el Guau que corre i des de la finestra del menjador pot veure el Roque que se’n va...
    Quan ja és al llit, el seu pare que ha arribat tard, entra a fer-li un petó i ell, sense adonar-se que està de molt mal humor, l’assalta: pare, per què li vam comprar tantes coses per jugar, al Guau? El Roque diu que són una ximpleria. I, saps que el Guau no està malalt? Quan vol, sí que es posa a jugar. Però el Guau només vol jugar si hi ha un nen que es diu Roque... I, saps? Només que el Roque pica a la porta, el Guau es posa content i comença a remenar la cua... I per què la mare no vol que entri a jugar, el Roque? I saps que avui he provat de fer-li al Guau com fa el Roque i amb mi no ha volgut jugar?...
    Amb tant Roque i tant Guau amunt i avall al pare li puja la mosca al nas i ho talla secament: Doncs apa, dona-li el Guau al Roque i llestos! Vinga apaga el llum que ja és tard. Apa, bona nit! I tanca la porta.
    L’endemà sembla un dia com els altres fins que, al vespre, el pare del Sersi va a donar el menjar al gos i troba la caseta buida.
    —Mamà, mamà, que saps on és el Guau? No és a la seva caseta...!
    —Ah no? Però si aquesta tarda el Sersi...
A la tarda la mare havia trobat el Sersi una mica moix i l’havia fet anar a dormir més d’hora.
S’encén el llum de l’habitació i, mentre el Sersi es protegeix de la foscor amb les mans, sent la veu molt seriosa del seu pare:
    —Sersi. Saps on és el Guau?
    —Jo... bé... sí... tu em vas dir que li donés al Roque, oi papà?... que no te’n recordes?
    —Quèèè li has donat el Guau a aquell nen desconegut?
    —Jo no volia... però com que tu m’ho vas dir...
    —Un dàlmata de pura raça! Un gos de més de mil euros! I va el nen i el dona al primer que passa pel carrer! —el pare es posava les mans al cap.
    —Si és que no valores res, fill meu... —la mare es posava del costat del pare.
    —Tu... tu em vas dir...
    —Sí, sí... Jo t’ho vaig, ja ho sé... I és clar que t’ho vaig dir! Com et dic que et compraré la lluna, de vegades!
    —On s’és vist! –va fer la mare tancant el llum i la porta i intentant calmar el pare.
    Al cap d’uns dies el Sersi està fent els deures i s’adona que hi ha algú darrere la porta del jardí. Baixa corrent i, en obrir, es troba el Guau tot sol que entra i se li acosta remenant la cua. Juguen una estona. Després el Guau s’acosta a la seva menjadora i el Sersi corre a omplir-li. Quan l’ha deixada ben buida el gos se’n torna cap a la porta i se’n va movent la cua amb el Roque, que l’espera a l’altra banda del carrer. Des d’aleshores moltes tardes el Guau va a jugar una estona amb el Sersi i s’ho passen molt bé.
    El Sersi, perdó, el Sergi, —perquè ara ja no deixa que ningú li digui el seu nom malament—, ho prefereix així, prefereix ser amic d’un gos feliç que tenir-lo trist a casa.
Els seus pares no l’entenen i diuen que és un malcriat que no valora res i que tot ho dona perquè res no li costa cap esforç. La Dolors, però, segueix dient que s’està fent gran.
    A l’escola ja no porta cromos ni té temps per jugar amb la Gameboy. Ara juga amb tres o quatre amics-més-amics que té moltes ganes de convidar un dia a berenar a casa per jugar amb el Guau quan passi i, si no hi ha els pares, també convidarà a berenar i a jugar el Roque, que en sap molt, de gossos!

Xavier Àvila i Morera (agost 2002)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Creus que el Roque s'havia de quedar amb el gos?
Publica un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.