Jocs de joguines jugant amb mi

    De seguida van estar-hi d'acord i ens vam posar a rumiar a veure què faríem. La nina deia que podíem muntar un circ i tombar món... Coses de nines! Ella volia fer de ballarina i així s’ho passaria bé. El cavall per la seva banda volia anar a la recerca dels prats d'Obombaue, que no sé quin altre cavall li havia dit que tenia herba amb gust de caramels de tots els colors, herba de menta, herba de maduixa, herba de llimona i de taronja... Ben mirat vaig pensar que si mai trobàvem Obombaue a mi m'agradaria anar-hi també en categoria de cavall i poder menjar tanta herba com em vingués de gust… Perquè el cop que em vaig posar a menjar herba sense ser cavall em van agafar unes cagarrines que em van durar més d'una setmana i vinga arròs bullit i més arròs bullit i només arròs bullit. I per menjar arròs bu­llit s'ha de ser xinès com per menjar herba s'ha de ser cavall i jo no era ni xinès ni cavall i per això no m'agradava l'arròs bullit ni l'herba...

    Així que ja teníem dues propostes, d'una banda la nina volia muntar un circ i el cavall anar cap als prats de colors d'Obombaue... Jo encara tenia dret a fer la meva proposta, però de tan ensopit com estava no me'n venia cap al cap, de proposta, i vaig passar com es fa quan jugues al dòmino i no pots tirar. Aleshores va tornar a tocar a la nina, que ma germana li deia «rossa patossa» i la nina s'enfadava i es posava a plorar perquè no li agradava que li diguéssin «rossa patossa» com a ma germana no li agradava que al cole li diguessin «anna campanna» i estirava els cabells a qui li ho deia i l'altre li clavava una bufetada i sempre acabava plorant i enganxada a les faldilles de la meva mare que anava parlant del preu de les patates amb la mare de la nena que li deia «Anna campanna» i no li estava amiga i li treia la llengua.

    La nina, doncs, després de posar els ulls blancs una estona i mirant amunt com fent que pensava, però jo sabia que ho feia per enganyar-me perquè jo ja sé que les nines no pensen i per això es diuen pepes, perquè ho són molt, i tinc una cosina que es diu Pepa i com que no és una nina perquè és una cosina, no és pepa i és més maca que la meva germana Anna, que li diuen campanna perquè acaba igual, Anna i campanna. Anna i campanna, ho veus? I la meva cosina Pepa no és pepa per­què juga més bé que la meva germana. I si la dispares es mor perquè en sap molt de jugar a morts i a vius i a caubois i a policies. I la meva ger­mana no. Si juguem a caubois sempre vol ser índia perquè duu una trena, i la dispares i no es mor i ella et tira una fletxa i quan et mors no et deixa aixecar mai més. I s'avorreix i se'n va a agafar la nina que li diu «rossa patossa» i li plora… Però la Pepa, que no és una nina perquè és una co­sina de veritat, juga a caubois i és un cauboi i si la dispares es mor i ho fa molt bé, perquè si cau a terra queda com si fos una pepa de nina de pepa de veritat però morta.

    I la nina va dir que també li agradaria sortir a jugar amb les al­tres nines i nenes que hi havia per fora. I el cavall li va dir tros de quòniam, que per això se n'anés on vulgués. I que amb nosaltres no hi comptés perquè nosaltres no volíem anar a jugar amb les nines i les nenes perquè són pepes i tòtiles i només saben jugar a firetes i pares i mares i col·legis i senyoretes i beneiteries i això no agrada als cavalls, que els agrada de menjar herba i córrer i saltar i saltar tanques i guanyar carreres i portar caubois a coll-i-bè i indis… I la nina li va dir que no es pensés que no era divertit jugar amb les altres nines i pepes i nenes i que ella s'ho passava d’allò més bé.

    I jo vaig dir que ja n'hi havia prou de bestieses i que diguéssim d'una vegada què volíen fer i ells dos alhora em van dir que no em queixés i que era un ximple perquè ells havien dit coses i jo encara no i que ja estava bé que jo em queixés si no havia dit què volia fer. I vaig dir que havia passat una vegada perquè aleshores no tenia res a dir, però que ara tocava dir al cavall i a veure si no ens quedaríem tota la tarda sense fer res, només pensant què po­díem fer i si passava això, mira quina gràcia! I el cavall es va posar con­tent i va dir que ja ho tenia, que ens podíem disfressar tots tres i sortir i enganyar la gent.

    La nina de seguida va dir vale! vale! perquè és pepa i no pensa ni que posi els ulls com si fa que pensa, però jo ja sé que no pensa i li vaig dir tòtila perquè no pensava i de seguida deia vale! vale! i no es diu perquè es diu d'acord! d'acord! I el cavallet em va dir que ja n'hi havia prou que estava molt estúpid i que digués d'una vegada què em semblava de disfressar-nos i sortir a fora. I jo li vaig dir que depèn, que potser sí. I em van dir que si no em tocava a mi de dir què fèiem. I com que no sabia què dir d'ensopit com estava vaig dir que bé, que podíem disfressar-nos i que seria molt divertit i vam començar a obrir caixes i calaixos i a treure robes i barrets de la meva cambra de jocs que era molt bonica i estava molt desordenada.

• • •

Al cap de ben poca estona ja estàvem tots tres disfressats com si fos el dia de Carnaval, que els senyors grans i els nens petits es disfressen, i així com els nens petits es disfressen molts dies els senyors grans només ho fan el dia de Carnaval i duen com unes ulleres negres que no són ben bé ulleres perquè no tenen vidre i estan foradades i hi pots posar el dit i et claven una plantofada perquè en el forat els senyors grans hi posen l'ull i ho sé perquè vaig fer-ho una vegada i me'n vaig anar al llit de valent, sense sopar ni re, perquè el pare es va enfadar molt i feia gràcia de vermell que se li va posar l'ull, perquè el tenia darrere el forat i jo vaig posar-hi el dit per veure si era divertit i no sabia que el pare allà hi guardava un ull.

    I estàvem tots tres ben disfressats i feia riure el cavall que no feia «hi, hi, hi» perquè feia «bup, bup» i anava com si fos un gos que fa «bup, bup» i no de cavall que fa «hi, hi, hi» i la nina es va posar a fer «ha, ha, ha» perquè li feia gràcia de veure un cavall que no és cavall perquè fa «bup, bup» i és gos. I ella anava disfressada de coet i semblava un coet perquè es va posar el cucurutxo del pallasso que estava adormit i trencat d'un braç i no es va despertar i també es va posar dins d'un tub de cartró i no li sor­tien les mans i semblava un coet de bé que s'hi havia posat. I perquè reia i feia «ha, ha, ha» jo li vaig dir bleda perquè els coets no fan «ha, ha, ha» sinó que fan «cinc-quatre-tres-dos-ú-zero i shshshhh i boooom!» i volen i van amunt i lluny i es fan petits i ella no sabia fer-ho tot això perquè és nina i és pepa i no és la meva cosina, que ella ben segur que sí que ho sabria fer, però mai no l'he vista disfressada de coet i per això no ho sé però m'ho penso, perquè la meva cosina sap jugar molt bé i se sap morir i deu saber fer «cinc-quatre-tres-dos...» i tot.

    I la nina estava allà, dintre d'un tub de cartró i amb un cucurutxo al cap i semblava un coet i deia «ha, ha, ha» perquè el cavall feia «bup, bup» i semblava un gos perquè anava disfressat. I jo també hi anava, disfressat, i era molt divertit. Jo era un soldat de plom, perquè un soldat de plom dels meus s'havia trencat i com que no es movia s'havia adormit i jo em vaig posar una galleda que tenia perquè a l'es­tiu m'agradava molt d'anar a la platja i me'n duia la galleda i la pala i feia castells molt bonics i la galleda me la vaig posar al cap i semblava un soldat de debò perquè jo els he vist i duen una galleda al cap perquè així es veuen tots iguals i no hi ha rossos ni calbs, i tots són com els meus soldats que dormen perquè són de plom i no es belluguen i són tots iguals. I des­prés també vaig agafar un pal que no era un pal perquè anava disfressat d'escopeta i va ser molt amic nostre perquè nosaltres anàvem disfressats i ell també hi anava.

    I semblava un soldat de debò i feia firmes i el gos, el coet i l'es­copeta es posaven molt seriosos i feien firmes, perquè manava jo que era soldat i un soldat mana tots els gossos, tots els coets i totes les escope­tes encara que no siguin gossos i siguin cavalls i no siguin coets perquè són nines i tampoc no siguin escopetes perquè són pals. Perquè els soldats ho manen tot i jo ho sé perquè a la tele vaig veure un soldat que deia firmes i tots es posaven seriosos i firmes que semblaven els meus soldats que són de plom i no surten de la caixa i quan els dic firmes es posen firmes, perquè són de plom i no es belluguen...

    I els vaig dir que ara sortiríem i vam sortir perquè manava jo i això volia dir que feien el que jo els deia que fessin. I a mi m'agradava ma­nar i vam sortir del lloc de les joguines i fèiem «un, dos, un, dos...». I l'escopeta me la vaig posar a l’espatlla agafada per sota perquè les escopetes no saben caminar i sempre les porten els soldats així i el pal jugava molt bé perquè si les escopetes no caminen el pal tampoc no caminava i es deixava portar.

    I vam sortir tots tres que érem quatre perquè el pal que anava disfresssat d'escopeta també jugava, i érem, el cavall que no era cavall perquè era gos i feia «bup, bup» i caminava sobre les quatre rodes i la nina que era coet i ja sabia fer «cinc-quatre-tres-dos-ú-zero i shshshhh i boooom!» i ho anava fent i jo li deia que ara no, que era beneita i jo que era soldat li deia que havia de fer «un, dos, un, dos...» i ella feia «shshshhh i boooom!» i no ho havia de fer i em vaig enfadar perquè la nina era ximple i tòtila i tros de quòniam, tot junt. I li vaig dir que si no volia jugar bé, que no jugués. I ja està. I es va posar a plorar perquè sempre manava jo i deia que «un, dos, un, dos; ...» i a ella li agradava més «shshshhh i boooom!». I era coet i jo soldat i li vaig dir que si no volia fer «un, dos» que seria coet de veritat i la vaig apuntar amb l'escopeta que era pal que ho feia molt rebé i pum! vaig disparar i el coet es va enlairar cel amunt i la nina pepa havia après a jugar i era coet i es feia petita, peti­ta i arribava a la Lluna, que és molt lluny perquè és grossa i es veu peti­ta, i feia molt bé de coet…

    I va venir la meva germana Anna i em va dir que per què havia tirat la seva nina amunt i li vaig dir que no era la nina rossa perquè era un coet i que se n'anava cap a la Lluna perquè no volia fer «un, dos, un dos». I em va dir «dolent» perquè la nina no va anar a la Lluna i va caure pel cel­obert i ara no la podria agafar i es va posar a plorar i em volia pegar perquè no sabia que jo era soldat i jo manava. I li vaig dir firmes i no em va fer cas. I vaig apretar a córrer i el cavall que era gos també i li vaig demanar que fos cavall un altre cop perquè havíem de marxar molt depressa, que ens empaitaven els indis i eren més que nosaltres i havíem de tocar retirada, que vol dir fugir. I va ser cavall i tornava a fer «hi, hi, hi » i també ho feia molt bé. I vam córrer i córrer i vam arribar als prats d’Obombaue, on hi havia her­ba de colors i jo ja ho sabia. I ell es va posar a menjar aquella herba. I era divertit menjar herba de terra, sense forquilla i sense mans, només posant la boca a terra i «nyam, nyam« i anar fent. Ara de menta, ara de llimona, ara de vermell, ara de blanc de nata… Era bo i no tenia gust d'herba de la que menjava quan no era cavall, que era dolenta i es quedava a la boca i puaf! l'havia d'escopir de dolenta que era. I la mare em va cridar, a sopar!, a sopar!, I jo tenia molta gana i hi vaig anar molt de pressa. I em va fer molts petons. I em va dir que no m'havia vist en tota la tarda i que què havia fet. Pero jo tenia molta gana i em vaig po­sar a menjar la sopa i com que la mare no sabia que era cavall, es va enfadar una mica i em va dir cridant: Però, què fas? Vols agafar la cullera!

Xavier Àvila i Morera (abril 1983)

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.

Publica un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom