El plor d'un infant
La mare li va fúmer un bolet perquè li remenava la troca de llana. Ell, fent el valent, va provar de contenir el plor. La mare volia que plorés, oi?, doncs no! Però els ulls se li negaren i la boca li tremolà. Va vessar-li una llàgrima lliscant galtes avall...
La mare patia, ella no hauria volgut estovar-lo... però se l'estimava molt. Els punts se li escorrien. Estava adolorada. Potser n'havia fet un gra massa…
Ell encetà el plor, no pel dolor de la bufetada. El que li feia mal era el gest: la mare –no son germà ni el pare, no– la Mare, l'havia renyat. Les llàgrimes li pujaven als ulls i ja no va poder contenir els sanglots.
Ella l'havia avisat, però ell, res. Tossut, apa!, torna-hi! Estic neguitosa, sí. Se m'ha socarrimat el dinar. Ma mare no es troba bé. He hagut de començar la màniga de bell nou. I el "nano" apa, vinga fer la guitza... Ja n'hi ha prou, no? No. No l'he de malcriar. Ha de saber que quan es diu prou, és prou.
I plorava, el plor esdevingué marraneria. Les llàgrimes m'afloraven forçades. La gorja se m'irritava. Les baves em regalimaven per la barbeta. I els mocs se'm barrejaven amb la salabror de les llàgrimes. Ara marranejava per plaer. Em desfogava amb delit, m'aprofitava de la condició d'irresponsable.
I tu no ho deies, però ho pensaves, t'adonaves de la injustícia del meu gest, m'ho hauries dit: "Calla, que ja n'hi ha prou!” però seguies desfent passades per tornar-les a fer malament; en sabies prou per deixar-me anar fent, ja me'n cansaria...
I el sol que s'escolava per la finestra va anar empal·lidint, et vas anar apaivagant, sanglotaves de darrere el sofà, tiraves amunt els mocs. A poc a poc t'anares acostant a la finestra; agafat al marc, de puntetes, amb els ulls ben oberts, la cara bruta, la boca oberta i les baves regalimant pel vidre entelat... T'embadalires mirant el no-res... o els cotxes del carrer.
I ella, també... va deixar les agulles i se't va quedar mirant una bona estona en silenci.
La mare patia, ella no hauria volgut estovar-lo... però se l'estimava molt. Els punts se li escorrien. Estava adolorada. Potser n'havia fet un gra massa…
Ell encetà el plor, no pel dolor de la bufetada. El que li feia mal era el gest: la mare –no son germà ni el pare, no– la Mare, l'havia renyat. Les llàgrimes li pujaven als ulls i ja no va poder contenir els sanglots.
Ella l'havia avisat, però ell, res. Tossut, apa!, torna-hi! Estic neguitosa, sí. Se m'ha socarrimat el dinar. Ma mare no es troba bé. He hagut de començar la màniga de bell nou. I el "nano" apa, vinga fer la guitza... Ja n'hi ha prou, no? No. No l'he de malcriar. Ha de saber que quan es diu prou, és prou.
I plorava, el plor esdevingué marraneria. Les llàgrimes m'afloraven forçades. La gorja se m'irritava. Les baves em regalimaven per la barbeta. I els mocs se'm barrejaven amb la salabror de les llàgrimes. Ara marranejava per plaer. Em desfogava amb delit, m'aprofitava de la condició d'irresponsable.
I tu no ho deies, però ho pensaves, t'adonaves de la injustícia del meu gest, m'ho hauries dit: "Calla, que ja n'hi ha prou!” però seguies desfent passades per tornar-les a fer malament; en sabies prou per deixar-me anar fent, ja me'n cansaria...
I el sol que s'escolava per la finestra va anar empal·lidint, et vas anar apaivagant, sanglotaves de darrere el sofà, tiraves amunt els mocs. A poc a poc t'anares acostant a la finestra; agafat al marc, de puntetes, amb els ulls ben oberts, la cara bruta, la boca oberta i les baves regalimant pel vidre entelat... T'embadalires mirant el no-res... o els cotxes del carrer.
I ella, també... va deixar les agulles i se't va quedar mirant una bona estona en silenci.
Xavier Àvila i Morera (maig de 1980)
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.
Comentaris