Les Jennis saben de tots
—Amb el Nico? —criden sorpreses mirant-se i rient, quatre o cinc nenes i nens.
—El del pírcing a la cella? però si és el més lleig de tots!
—Tal com ho sentiu, ahir m’ho va dir la meva mare —feia amb posat segur la Jenni F.
I, com que tothom sap que la seva mare treballa a la televisió, allò va a missa.
—Ostres! Però si ara està sortint amb el Darío, no? —va fer la Jenni B, que d’això també en sabia un munt, buscant la complicitat de la mirada de l’altra Jenni.
Les dues expertes en temes del safareig televisiu eren el centre de la rotllana de nens i nenes que esmorzaven al costat del lledoner del pati de l’escola.
—Què? La Bel amb el Darío? —algú que se n’acabava d’assabentar es mostrava molt sorprès.
—I tant! Si no, perquè et penses que l’altre dia van cantar tots dos junts?
—Au, va! Això us ho acabeu d’inventar!
—Que no! Que ho vaig llegir en una revista! —assegurava la Jenni B— I si no t’ho creus pregunta-li a la Fer.
La Fer era la Jennifer Fernàndez, la filla de la mare que feia de maquilladora a la televisió, que de vegades li deien Fer i de vegades Jenni F, per diferenciar-la de la Jenni B que era la Jennifer Blasco i que de vegades també li deien Blas.
Les dues Jennis eren com el servei d’informació de l’escola. Ho sabien tot de tots. Sobretot sabien coses dels personatges famosos, dels que sortien a la tele, de la –o el– cantant de moda, dels futbolistes, de les presentadores de televisió i de les models. Que si aquesta s’havia casat amb aquell, que si aquells dos s’havien barallat, que si l’altra s’havia comprat una casa que havia costat no-sé-quant a no-sé-on o que si aquella altra esperava un fill de no-se-sap-qui... Estaven ben informades perquè a casa seva en sentien parlar i perquè tenien revistes d’aquestes amb fotos de tot això. I, sobretot, perquè molts dies les dues Jennis, en sortir de l’escola, se n’anaven a fer els deures juntes a la perruqueria de la mare de la Jenni B. I ja us podeu imaginar si en feien de deures, distretes amb les notícies que allà es ventilaven!
Ja de ben petites feien tanta gràcia que la mestra de P5, a l’estona de l’esbarjo, els demanava que li expliquessin a la mestra de l’altre grup allò de la cantant de flamenc que havia tingut un fill amb el marit torero de la seva germana bessona i com que el torero es deia Joel i al nen li posaria Jolin.
Els altres nens i nenes també es divertien amb totes aquelles tafaneries i les Jennis, no cal dir-ho, s’hi trobaven d’allò més bé sent el centre d’atenció del grup. De manera que cada cop en sabien més de tohom, en buscaven més per explicar i, fins i tot, de vegades hi afegien una mica de salsa de collita pròpia.
Ara bé, no tot el que explicaven eren coses de famosos i del que sortia als mitjans de comunicació, també explicaven coses que els tocaven més de prop. Com ara que el professor Llorenç, de cinquè, quan sortia, anava a l’escola del costat a esperar una mestra i que no era la seva dona perquè un dia l’havien vist pel carrer amb una altra senyora amb un cotxet. I que la senyora Remedios, —la de la Mery, que li deien, perquè sempre anava amb el pal de fregar i una galleda—, de vegades, quan no la veien, telefonava a la seva germana que vivia a Càceres i s'hi estava parlant estona i estona. I que a la classe de sisè A havien aconseguit fer fora la profe de mates a còpia de tirar paperets mullats que s’enganxaven a la pissarra... Sabien tot el que passava al seu voltant i és que les Jennis, de mica en mica havien anat desenvolupant una mena de curiositat que sobrepassava el que ve a ser normal en les noies i els nois de la seva edat.
Un dia la Fer va escoltar dos professors que parlaven d’això. No va ser ben bé per casualitat. Va passar que ella havia hagut de sortir “urgentment” per anar al lavabo perquè la classe de socials se li estava fent insuportable. I com que el lavabo de les noies donava, paret per paret, amb la sala de professors i, és clar, tothom estava a classe i no hi havia gaire xivarri, se sentia el que parlaven. I encara se sentia millor amb l’orella enganxada a la paret.
— ...Doncs a mi em sembla que això de les Jennis no és tan dolent perquè, vulguis que no, van amb els ulls ben oberts per tot arreu.
Reconeixia perfectament la veu del Lluís, que el curs passat era el seu tutor.
—Què vols que et digui... Tu saps què deuen fer a la perruqueria de la mare de la Blasco? Perquè no sé què et feien a tu, però a mi mai no m’han presentat uns deures acabats.
Aquella veu... potser era la Llopis? o potser la Joana...? Com que mai no acabaven ni els deures d’anglès, ni els de llengua...
—No. No barregis les coses, —puntualitzava el tutor de quart— jo només dic que aquesta curiositat que tenen no és dolenta. Que nosaltres hauríem de saber encarrilar-la...
—Què vols que et digui...
Ja està, segur que és la d’anglès! —es va dir per dins la Jenni F— perquè la Llopis sempre diu això de “què vols que et digui...”
— ... ja em diràs de què els serveix saber qui s’embolica amb qui, o quants fills té la MariLú, o quines són les mides dels pits i els malucs de...
— Que no, que jo no et dic això... –al Lluís li costava més fer-se entendre per la Llopis que pels nens– jo et parlo d’aptituds. Les Jennis tenen una curiositat que ja voldria que tinguessin tots. Aquestes nenes volen saber-ho tot. I això és bo.
—Mira, si encara volguessin saber coses interessants d’història o de...
—Escolta Llopis. Digue’m una cosa, tu no te les veus com a periodistes, per exemple?
La Jenni F va sentir soroll al passadís i es va apartar de la paret per seure a la tassa.
Aquella tarda al recambró de la perruqueria, les Jennis parlaven del seu futur. La Blas ja s’imaginava fent de paparazzi empaitant famosos per platges tropicals, i la Fer deia que entrevistaria el Jolin, el fill de la germana de la dona del torero davant les càmeres de televisió.
Amb tot això s’anaven fent grans i, val a dir que allò d’estar sempre al centre de la rotllana del costat del lledoner no els feia gaire bé. Els havien anat pujant els fums al cap i quan feien sisè, entre els modelets que portaven, el posat que feien i aquella manera de parlar com si només pogués ser veritat el que deien elles, les va anar fent caure una mica antipàtiques.
* * * * *
Recordo molt bé quan vaig decidir no convidar-les a la meva festa d’aniversari. Jo complia tretze anys i vam anar al cinema una colla que devíem ser deu o dotze. Després jo els vaig convidar a tots a un gelat i vam anar passejant rambla avall fins al port. No va ser res de l’altre món però ens ho vam passar molt bé i vam riure molt. El millor va ser quan el Pol i jo ens vam enfilar damunt d’un banc, i ell es va posar a fer de Jenni F i jo de Jenni B. Tots els altres des de baix feien veure que ens escoltaven i nosaltres vinga dir ximpleries, i els altres vinga riure... Ens vam anar embalant i rient i hi havia gent que passava que s’aturava i no ens tiraven diners perquè no sabien on deixar-los. Vam acabar amb mal de panxa i mal de galtes de tant riure.
El dilluns següent a algú se li devia escapar, o algú es va xivar perquè a partir d’aleshores les Jennis em van girar l’esquena. La veritat és que no m’importava gaire perquè ja he dit que se m’havien fet antipàtiques. Però, de mica en mica em va semblar que no eren només elles les que em feien el buit. Vaig començar a trobar-me en situacions que mai abans no m’havien passat.
Va arribar un moment que si al pati hi havia un grupet parlant de qualsevol cosa i jo m’hi acostava, canviaven de tema. O quan anàvem d’excursió amb autocar, al meu costat no s’hi asseia mai ningú o, si de cas, sempre era l’últim lloc d’ocupar-se. A l’hora de repartir-nos en grups de treball notava com quan es deia el meu nom hi havia una mena de rum-rum que acabava amb una mena de sospir i els del grup al que m’havien assignat acostumaven a arrufar el nas.
Vaig comentar això amb els més amics però d’un a un li treien importància. Ai, doncs, jo no me n’he adonat. Vols dir? Em sembla que t’ho fas tu. I perquè t’hauríem de deixar de banda, a tu?
M’ho fes jo o no, a final de curs, quan tothom semblava que estava trist perquè havíem de canviar de centre per fer secundària després d’haver jugat, i rigut, i plorat, i estudiat junts durant més de vuit anys, jo, malgrat que havia de quedar-me repetint curs perquè m’havia anat molt malament, estava content perquè d’una vegada m’apartaria d’aquella colla que de cop i volta m’havien començat a fer la vida impossible.
Ara, amb la perspectiva del temps, em sembla poca cosa, però en aquell moment em va saber molt greu. No ho vaig acabar d’entendre fins una bona colla d’anys després que em vaig trobar casualment amb el Pol. Em va preguntar com m’anava tot i li vaig comentar que molt bé, que tenia una bona feina, que m’havia casat i que teníem un nen i una nena maquíssims, que feia un parell d’anys que havíem tingut un cop de sort amb la loteria i ens havien tocat molts diners... I va quedar tot parat i va fer un: Ah sí? com si no s’ho acabés de creure. Va ser aleshores quan li vaig poder esgarrapar una confidència que em va fer molt de mal però que em va aclarir d’una vegada què havia estat allò que als tretze anys em va prendre tantes nits de son.
Es veu que les Jennis, dolgudes per no haver estat a la meva festa d’aniversari i encara més perquè ens vam riure a costa d’elles, van tramar una gran mentida que van saber fer córrer amb tanta traça que fins els meus amics més amics se la van acabar empassant i es van anar apartant de mi. Se’ls havia acudit fer córrer que jo era malastruc, és a dir, que portava mala sort allà on anava i que tothom que se m’acostés acabaria malament. De primer ningú no els feia gaire cas i deien que allò era una bestiesa però cada dia les Jennis anaven regant aquella mentida amb arguments, tots inventats, que de mica en mica anaven convencent. Un dia deien que l’escola on jo havia anat abans la van haver de tancar. Un altre dia que si hi va haver unes grans inundacions just al poble on jo anava a passar l’estiu. Veieu? Deien les Jennis. Després van explicar que els meus pares s’havien separat i era veritat però, jo no en tenia cap culpa... Després, allò que el de Natus ens va castigar a tots perquè jo havia apuntat malament els deures a l’agenda de classe... I és que en realitat aquestes coses no eren mentides però, és clar! explicades d'aquella manera tan convincent de les Jennis... Van fer el seu efecte. I tant si el van fer!
Ara en engegar la tele veig que estan acabant el telenotícies. La secció de Fets i gent la porta la Jenni Fer, que s’ha fet famosa tal com li dèiem a l’escola, i ara llegeix que: “La directora d’una prestigiosa cadena de botigues de moda, de la que fa uns mesos es van publicar unes fotos a la coberta d’un iot amb el fill d’un ric xeic àrab, aquest matí l’han trobada morta a la banyera de casa seva... “ i sota les imatges que es van mostrant diu: “reportatge gràfic de J. Blasco”.
Xavier Àvila i Morera (agost 2003)
Comentaris