Que s’ho cregui qui vulgui

Anava baixant l'escala tot saltant els graons de quatre en quatre i vaig sentir que ja tocaven els tres quarts al rellotge de la plaça. Anava més tard que mai. M'havia adormit. A més a més a primera hora tenia examen de mates. Els graons del vestíbul els vaig saltar tots alhora. El porter, que estava fregant a sota l'escala, es devia girar per dir «bon dia» però aleshores jo ja era fora, al carrer.

Un. Dos. Tres segons i vaig tornar a entrar xop de cap a peus. Tot estant un altre cop dins, mirant el carrer des de darrere la porta de vidre, em vaig aturar a pensar què havia passat. Havia sortit i havia en­trat xop. Que potser algú m'havia tirat una galleda d'aigua? Que potser regava les plantes la veïna del cinquè? O potser jo mateix m'havia deixat la dutxa engegada, de tanta pressa com duia? No, no podia ser...

—Què, ja descarreguen els núvols, oi? —el porter m’ajudava a lligar caps i, efectivament, plovia a bóts i barrals.

Només em faltava aquesta! Ara hauria de pujar un altre cop a dalt per prendre un paraigua. I em vaig tancar dins l'ascensor. L'ascensor de casa és com quasi tots; una capsa de fusta amb dues portelles estretes i un mirall enfront. No hi falten tampoc els rètols de «3 persones» i el «No utilizar menores de 14 años» que llegeixo cada vegada, al costat de tot el reguitzell de normes i instruccions en lletra petita que mai no llegeixo. És un ascensor lent i potser triga un minut fins que no arriba al sisè. M'estava mirant al mirall. Heu provat mai de veure-us fins a les sabates en el mirall d'un ascensor? No és fàcil. Jo ja m'estava veient fins als genolls i em vaig posar de puntetes... Ja em veia fins a la vora dels pantalons. Amb el front tocant el mirall, aguantant-me de puntetes i fent equilibris, ja em veia els cor­dons… De sobte: una estrebada!

Se'n va anar la llum. I amb la patacada ja em teniu amb el cul a terra dins l'ascensor i amb el coll adolorit com de torticoli... M'havia fumut un bon cop de cap contra el mirall! Potser s'havia despenjat l'ascensor? «Em podia haver fet molt de mal», pensava. A les palpentes vaig buscar la porta. No hi era! A veure, vaig anar resseguint les parets amb calma. Si aquí hi ha el mirall… a l'altra banda hi ha d'haver la porta... Desorientat, em semblava que havia d’anar a l’inrevés... L'ascensor deu estar colgat entre dos pisos. M'he d'enfilar per sortir. Surto. Em sento estrany. La patacada. Em costa situar-me. L'escala en comptes de baixar cap a l'esquerra baixa cap a la dreta. Miro amunt i avall. No ho entenc.

L’examen! La pressa. La pluja. No tinc temps per perdre. Començo a pujar. Però, en quin pis estic? Llegeixo a la paret el rètol: «ÈUQNIC». Què és això d'«ÈUQNIC»? On he anat a parar? Però, si no he sortit de l'ascensor! L'ascensor... l'estrebada… això, el mirall! Torno a entrar-hi i, en obrir les portelles, me n'adono. En el mirall el rètol del pis es llegeix bé: «CINQUÈ». Però és que... aquell mirall no és un mirall! El que hi veig no és un reflex... és l'altra banda... És una finestra! Una finestra que dóna a la meva escala! Déu meu! No pot ser… Sóc a l'altra banda del mirall de l'ascensor! No pot ser! Quina bestiesa!

Sense acabar de creure-m'ho provo de creuar-lo un altre cop... Si algú em veiés així intentant enfilar-me al marc d'aquell mirall d'ascensor segur que es pensaria que estic tocat del bolet… No ho aconsegueixo, no hi ha manera. És que és un vidre i prou. Una finestra que no s'obre... Ep! A l’escala de l’altra banda es veu baixar la noia de l'àtic… Que bé, entra a l'ascensor. M'ajudarà a sortir —penso.

—Ho… hola, bon dia! —faig, mirant de no espantar-la... Però ella no em contesta. No s'hi deu haver fixat. Tots anem una mica de bòlit a aquella hora. Tanca la porta i pitja el botó de baixar. 

—Ehem, bon dia!, —insisteixo. Però ella com si res… 

Ara sí! Ara es gira i em mira. Noto que em poso vermell com un tomàquet però li somric, dissimulant. Què deu pensar que estic fent darrere el mirall de l'ascensor? Ella també dissimula? Què fa? Em mira fixament, m'acosta la galta... «Ai, ai, ai, que això no m'agrada gens». Instintivament, jo m'enretiro. Però ella com si res,  tranquil·lament, quasi provocativa, se'm queda mirant, però com si no em mirés. Es frega amb la punta del dit un granet que té sota la barbeta… És clar! No em veu! Aquí darrere el mirall no se’m veu! Pico al vidre però tampoc no se’m deu sentir! Doncs si que l'hem feta bona! Just en aquell moment la cabina s’atura i ella obre la porta de l'altra banda, es posa un barret de plàstic per la pluja i se'n va.

Ara sí que estic perdut. Mira que anar a parar a l'altra banda del mirall! No sé què fer… Per fer alguna cosa, premo altre cop el botó del sisè, que no sembla ni un 6 ni un 9 perquè està invertit de costat. Mentre l’ascensor va pujant intento fer exactament com abans, mirant-me els peus i empenyent fort amb el front adolorit contra el mirall per veure si es desfà l'encís tal com s'ha fet. Però, res. L'ascensor arriba sense més al sisè pis i es detura. En surto, és clar, cap a l’altra banda… Com que la clau –o el pany– estan a l'inrevés no hi ha manera que lliguin i no puc obrir la porta. Truco al timbre. No m'obren. Torno a trucar. No em deuen sentir. I això que ma mare hauria de ser-hi... Tru­co, i truco, i truco… No-res. Silenci. En aquesta banda del mirall sols hi ha silenci, no hi ha ningú. Se sent un silenci esgarrifador i el timbre hi ressona com una sirena de fàbrica. Segueixo trucant però només em contesta el silenci de l'escala. Després que tots els meus intents per entrar a casa han estat inútils i tots els meus esforços per obrir, o trencar, o desenganxar el mirall només m'han servit per torçar-me els dits, he decidit de sortir al carrer. Al carrer d'aquí a darrere els miralls, és clar! 

En ser al carrer vaig passant d'aparador a aparador entre la gent que tot caminant s'hi emmiralla. Em fa la impressió de ser un fantasma com els de les pel·lícules, travessant la gent, els arbres, els cotxes… Veig com molta gent entra cap el metro i, deixat dur per aquest corrent, de cop, com si l'espai no fos continu, em trobo dins un mirall rodó que hi ha a la boca del túnel de l'estació del metro. Veig la gent dreta a l'andana esperant. Sé que no em poden veure. Va arribant més gent. Deuen ser quarts de nou i tothom deu anar cap a la fei­na. Estic ben atabalat, em posa nerviós tot això, tot l'enrenou de gent, com cada dia de cada dia, i jo aquí a dins tancat… Camino amunt i avall donant voltes pel mirall com un animal engabiat en la meva gàbia de vidre. Aaaaaii! Se m'ha escorregut un peu fora el mirall! Com si se m'hagués posat en un forat. Quedo enganxat com si de fora me'l xuclessin. El sento com si l'hagués posat dins una palangana d'aigua tèbia. Per un moment em penso que he estat de sort, que dec haver trobat un forat per sortir-ne! A veure si fent una mica de força… intento empènyer ben fort, com si trepitgés… Però, res, no hi ha manera. Ara no puc moure la cama ni endavant ni enrere. Com si tingués el peu soldat al vidre a l'alçada del turmell. Provo d'ajudar-me amb la mà, a veure si puc eixamplar una mica el forat… No res, ni així... Vaig resseguint amb la mà el turmell, com si m'hi fes un massatge… Ep! ara sí que sembla que es vagi donant... Es dóna, es dóna! Ja m'hi passa tota la mà. Ara ja tinc un peu i una mà fora. A veure si ara… Amb una estrebada… Ben fort… Aai! No em puc moure! Ara sí que he quedat ben travat. Ai, els ronyons! 

• • •

Des de fora, el mirall semblava un toll d'aigua amb un pom de julivert al mig. Del mirall sortia una sabata i una mà bellugant-se i estirant-se.

Va arribar un metro. Brrrrruuuuummm! Shshshshhhhhh! —s'obrien les portes i la gent baixa­va. Després pujaven els altres i Shshshhhhhh! Meeeeec! Es tancaven les portes i l'encarregat donava el senyal de continuar. Meeeec! Meeeec! Però el tren no reprenia la marxa. Meeeec! Meeeec! Meeeec! L'encarregat donava el senyal però no es reprenia la marxa. Per què no engegava? La gent ja es començava a mirar el rellotge.

Meeeec! Meeeec! Meeeec! Shshshshhhhhh!  Es van tornar a obrir les portes i l'encarregat va baixar demanant amb un crit que què passava.

—Per què no engegues si el semàfor és verd?

—No, home. No veus el senyal que diu que m'aturi? —el conductor veia la mà que sortia del mirall amb els cinc dits oberts fent que s'aturés.

—I ara! Què vols dir? Si no hi ha ningú...

—Sí, home, sí. Allà damunt del semàfor. No ho veus?

Ara l'encarregat de les portes es treia unes ulleres de la butxaca de l'uniforme gris i se les fixava ben fixades a les orelles.

—Ep! I això? No és una mà? I fixa't, també hi ha un peu, oi?

—És el que et deia, i la mà fa «alto», no? No creus que li hem de fer cas?

—Què vols que et digui... No és pas gaire normal, això... A veure, a veure...

Els dos encarregats del metro es van acostar cap a sota el mirall.

La gent ja començava a rondinar i anaven baixant a l'andana a veure què passava.

—Mireu, mireu! Una mà enganxada al mirall! Una mà i una sabata! Allà, al mirall del túnel! Un nen cridava els seus companys que encara eren dins el vagó. La gent en sentir-ho, encuriosida, es va abocar de se­guida a l'andana empenyent-se els uns als altres i s'acostaven a la boca del túnel. Tothom estava bocabadat mirant el mirall i els dits que bellugaven. No va trigar a saltar un set-ciències:

—No res. Això és normal… Els miralls, com les patates, es grillen en fer-se vells, i això no és més que un mirall que s'ha grillat… S'haurà de canviar.

—I ara! Què diu, vostè? Com vol que sigui un mirall grillat? Deuen ser restes d’algun accident… Ja sap que molta gent al metro…

—Vinga! No sigui macabre!

—No, no… Això només deu ser un reflex... Ha de ser un reflex... Als miralls sols s'hi veuen reflexos. Això només pot ser el reflex d'una sabata i d’una mà. La mà i la sabata reals han de ser per aquí… –i començava a mirar el terra dels voltants.

D’altres es van posar a mirar amunt a veure si per la volta de l'estació veien sortir una altra mà al costat d'una sabata… Algú especulava si no devia ser d'algun paleta que es va quedar dins el ciment quan van fer el túnel. De prop el mirall una senyora es va posar a cridar:

—No pot ser! No pot ser! No són un reflex! Són de veritat! Oi, i tant que són de veritat!. És ben clar que surten del mirall. Mirin, mirin! –i aquella senyora, tirant a àvia, anava picant els dits que sor­tien del mirall amb el seu bastó– Veieu com belluguen? Són dits de debò! pobrissons! –però ella insistia, vinga picar i picar. Tot i els cops, de sobte, la mà va poder arreplegar el bastó i, amb un balanceig, el va poder llançar a la via.

—Oh! —va exclamar astorada, l'àvia del bastó– Quina mà més malcarada!

Dolenta! Ja veuràs com t’arreplegui...! –i feia amb la mà com que l’estovaria...

Amb tot això ara baixava el cap d'estació que estava dalt a les taquilles:

—No s'alarmin, no s'alarmin, senyors. No té cap importància. Vagin entrant al comboi que de seguida tornarem a reprendre la marxa...

Però la gent re, com si digués Llúcia.

—Per aquí, per aquí, senyor… —El maquinista el guiava entre la gentada cap a sota el mirall– Miri, miri… Hi ha una mà que surt del retrovisor del túnel...

—Una mà, dius?

—Sí, i una sabata!

—Apa, què dius ara! Vols dir que no t’ho fas tu? No serà com allò dels zombis de l’altre dia...?

—Que no, que no… Que va de debò, senyor... Avui és veritat! Ben segur que és veritat! Miri, tota la gent ho veu...

Quan el cap d’estació va arribar a l’extrem de l’andana, just a sota el mirall va fer com que analitzava fredament la situació. Amagava tot indici de sorpresa perquè havia de fer el paper de qui ho sap tot, tal com li havien ensenyat al curset de caps d’estació de Metro.

—Doncs, sí. Sembla ben cert… —i es va posar a descriure la situació en veu alta i amb un posat més aviat reflexiu— S’aprecia, sortint del mirall, una mà de cinc dits que pels moviments mostra indicis de vitalitat pròpia i al costat també una sabata que aparentment deu calçar un peu que també mostra certa vida pròpia… 

A continuació, buscant el maquinista i l‘encarregat de les portes entre la multitud que se li havia posat al voltant va fer:

—Està bé, està bé… A vejam, a vejam… Sí, portin una escala.

El maquinista es mirà l’encarregat i l’encarregat en veure que també havien baixat les noies de les taquilles. Va ordenar:

—Noies, Una escala! Vinga, de seguida!

La gent s'ho passava bé. No es veu cada dia un espectacle paranormal com aquest al metro... 

Entre la gent hi havia, un periodista gràfic que no va trigar a reaccionar professionalment i va omplir l'escena amb les característiques llambregades del seu flash. Per altra banda un corresponsal de ràdio atacava la situació amb un micròfon. Va aconseguir atansar-se a la mà i li va preguntar què sentia en ser obser­vada per tanta gent. La mà, és clar, vinga bellugar els dits però dir, no deia ni piu. El periodista era gat vell i estava acostumat a les negatives de col·laboració i sabia com insistir. Va demanar a un parell de joves forts que hi havia per allà si el podien ajudar i vet aquí, coses de l’atzar, eren castellers i amb un tres i no res van muntar una pinya i el van aixecar amb un pilar de dos. I ja teniu al corresponsal acostant el micròfon a la mà per tal que es pogués comunicar donant copets, com es fa quan es prova un micro… I els dits van aprofitar l’ocasió per donar senyals de vida racional fent un claríssim "nas-de-bar-ra-ca Sant-Boi". Els ulls del periodista es van il·luminar. Seria una primícia mundial! Passaria la mà per la cara al tema dels zombis que feia un temps que sortien per tot arreu. Havia aconseguit comunicar-se amb una forma de vida rudimentària quan tot just començava a desenvolupar-se en el planeta! No es va deixar portar per l'emoció i es va llançar sense escrúpols a treure'n el màxim profit amb la seva tasca impertinent tot preguntant que què hi feia, allà, que com era que no volia sortir del mirall, que quina edat tenia, que si li agradava ser tan famós, que quins pro­jectes tenia de cara al futur… I la mà vinga donar copets al micro ara més rítmics, ara més desordenats...

Van arribar les noies amb l'escala. La van passar a l’encarregat de les portes, l’encarregat de les portes al maquinista i el maquinista al cap d'estació que va enretirar la pinya, els castellers i el corresponsal i la va apuntalar a la paret, al costat del mirall. S'hi va enfilar decidit. El fotògraf no parava, vinga fotografies i més fotografies. L'al­tre anava retransmetent cada moviment, enregistrant-ho tot:

«Mentre el Cap d'Estació es disposa a pujar a l'escala hi ha una se­nyora que aixeca un gosset perquè pugui veure els dits misteriosos. El gosset fa un salt i es lliura de les mans de la senyora. S'enfila per sobre els caps expectants saltant tot decidit cap als dits. Arribarà a mossegar-los? Doncs no, senyors! El gosset ha saltat i ha sorprès el cap d’estació que, enfilat a l’escala, amb un gest forçat per recuperar l’equilibri li ha etzibat una empenta que l’ha enviat a estavellar-se a la via!»

El Cap d'Estació, que no s’ha adonat de la ventada que li ha fumut al gos, acosta la seva mà a la del mirall i, dubtant una mica, acaba encaixant per mostrar-li les seves intencions pacífiques. Aquesta encaixada provoca una reacció d’eufòria a tota l’andana. Ressonen aplaudiments, visques i xiulets. El cap d’estació es gira i de poc que no torna a perdre l’equilibri. El repòrter gràfic aprofita per llançar una ràfega de cinc instantànies amb el cap d’estació encaixant encara amb la mà del mirall.

Seguim amb la narració del corresponsal de ràdio:

«El Cap d'Estació ha arribat a l'alçada dels dits i intenta mante­nir amb ells un diàleg digital i convèncer-los que aquell no és un bon lloc per a exhibir-se, que és una estació de metro... L'expectació és angoixosa. Centenars de persones a l'andana; el doble de centenars d'ulls observant les deu ungles bellugadisses. Els dits no volen sortir, els dits es resisteixen també a tornar a entrar dins el vidre platejat. El Cap d'Estació amb moviments mesurats i paraules delicades els va explicant com han de fer bondat i tornar endins. Suaument els va amanyagant; suaument, amb la dolçor d'una mare... Són moments delicats en què es podria esfondrar tot per una manca de tacte... precisament en aquestes situacions el tacte té una importància cabdal. La difícil operació és dirigida pel cap d'estació de les forces metropolitanes de la ciutat. Amb delicadesa, dolçament, va acaronant els dits de la mà i, fent-ne un manyoc, va pressionant suaument per tal que s'introdueixin de nou dins el mirall d'on sembla que deuen ha­ver sortit. A poc a poc, de mica en mica, sembla que ho està aconseguint. Ja s'aprecia com la mà va retrocedint cap a dins el mirall, com un cargol sembla que es vagi amagant dins el seu cau. Pràcticament ja només s'hi veuen les ungles. El valent oficial va treballant amb una amb gran concentració, conscient de la transcendència de l'operació. I... «Goool!» El locutor s'ha deixat emportar per l'emoció personal quan la mà ha estat totalment absorbida pel mirall. Adonant-se que ha pixat fora de test, intenta esmenar-ho: "Sí senyors, gol, gol, gol! La mà ha estat íntegrament introduïda dins el mirall i en aquests moments esclata un aplaudiment eixordador que la massa utilitària del metro ret al seu heroi protector, el senyor Cap d'Estació, el qual sense deixar-se dur per les emocions, amb un gest des de dalt l'escala, reclama de nou la calma, demana silenci i tranquil·litat mentre assenyala el peu que enca­ra sobresurt del mirall. La missió encara no està acomplerta. L'expectació és aclaparadora. Després de mirar-s’ho una estona. Descorda la sabata, la treu i també estira el mitjó. El peu mou els dits com saludant i la gernació esclata en un altre aplaudiment. Al cap d’una estona l'excitació es va transformant en tensió angoixosa. Es re­cupera l'estat de concentració col·laborant així amb el Cap en la tasca de retornar ara el peu, al seu lloc d'origen. Un silenci sepulcral omple la nau del metro que en aquests moments sembla més la nau d'una església romànica en el moment de la consagració que no pas el túnel fosc del cuc metàl·lic ciutadà —el locutor no ho diu però pensa que això li ha quedat molt poètic i segueix— Precisament ara el peu endolcit per les carícies del comandant del metro comença a penetrar dins el seu embolcall metal·litzat… Però… Atenció! Què és el que està passant? Tot d'una sembla que s'hagi llevat l'encís i el peu es revolta. Amb moviments exagerats el peu ara mou tots els dits histèricament..." Entre la munió que remoreja se sent el comentari d'un nen eixerit:

—Ha, ha, ha! És que té pessigolles! Ha, ha ha!

El reporter continua:

«Els cinc dits es rebel·len en bruscos moviments com de rialla. Alhora que la gent es desfoga acompanyant la rialla dels dits del peu amb un esclat general de rialles. Fins i tot el comandant en cap que mantenia tota l’estona un rictus de seriositat i atenció no pot amagar el somriure. La tensió de l'ambient, però, pot abocar-nos a un fracàs general. Novament el general del metro reclama silenci a la multitud i adverteix que la situació és molt delicada i cal la complicitat de tots per culminar amb èxit aquella complicada operació.

En callar la gent, el peu recupera la serenitat i novament i queda pengim-penjam allà al mig del mirall rodó. Es torna a repetir l'acció, això sí, accentuant tots els miraments y prenent tota mena de precaucions, mirant de no tornar a excitar les pessigolles del peu. Observem com, a poc a poc el peu va lliscant suaument, lentament, dins el mirall, com el cap d’una tortuga espantada que s’arrecera dins la seva closca.

En aquests moments és totalment a dins... però... però… No cantem vic­tòria, encara. El director metropolità fa senyals que encara es mantingui el silenci, com el director d’orquestra que manté la nota final abans del gest definitiu. No entenem per què s’allarga tant aquesta nota… Confiem en el nostre Director. Mantenim el silenci amb seny ciutadà, respectem submisos les seves ordres i mantenim el sepulcral silenci… —això el locutor ho va transmetent fluix, fluixet... amb veu de beata de confessionari— El Director ara, davant els centenars de mirades inquietes, dóna uns copets al vidre com si acabés de plantar-hi una preciosa llavor. I, sense treure els ulls que té clavats en l'espill que ara sense obsta­cles reflecteix la seva cara vestida de bigoti i barba mal afaitada, dema­na que li sigui portat un rotlle d'esparadrap. Des d'aquesta mirada mig absent-mig serena controla les actituds del públic i manté l'expectació en silenci. Encara es podria engegar a rodar tot per una petitesa! Li arriba l'esparadrap. En talla dues tiretes d'uns cinc centímetres i les enganxa fent una creu al lloc exacte per on havien sortit aquells misteriosos ele­ments animats… Aleshores, girant-se definitivament, agafat amb una mà a l’escala, amb l’altra mà fa un gest anunciant el final de l'operació i rep calorosament la felicitació del públic amb un rebombori general d'aplaudiments, visques i xiulets.

El Senyor Comandant de l'Estació alça un braç amb els dos dits enlairats fent la ve victoriosa, alça l'altre braç, posa els ulls en blanc i s'abalança cap endavant de l'escala fent una reve­rència... Atenció! No! No és una reverència, en deixar-se de les dues mans, es desprèn rodolant per l'escala fins arribar molt noblement a terra amb una patacada que ressona pel paviment de tota l'andana».

Se senten comentaris de gent que, acostant-se al tros d'home caigut i arronsat, comenten que deu haver estat l’estrès, pobre home, ha hagut de suportar una pressió excessiva que deu ha­ver acabat amb ell. Se li acosta un metge, l'ausculta i, fent un senyal tranquil·litzador, demana a aquells forts castellers se l'enduguin cap amunt.

• • •

Jo vaig poder sortir però no pas pel mirall del metro sinó per un mirall trencat que vaig trobar en una botiga vella. I en agafar el metro per tornar a casa vaig i veure la creu d'esparadrap al mirall rodó de l’extrem de l’andana vaig preguntar però ningú no en sabia res. 

Aquell dia, en tornar de l'escola, em vaig aturar en una botiga de vidres on hi havia un home tallant un mirall sobre un taulell ben ample que, sense deixar la feina, en veure'm entrar, va fer:

—Bon dia, noi, et puc ajudar amb alguna cosa?.

—Doncs… No, no res, només mirava… O… Sí, sí… Que em podria dir... només per curiositat… què… què hi ha darrera els miralls?

—Ah, doncs… depèn… la majoria són de nitrat de plata, que fa com una pel·lícula… — i va fer una pausa per tirar una línia amb el mànec de diamant.

—Ja… I si… si algú… si algú caigués dins…?

—Dins…? dins del nitrat?

—No, no… dins un mirall…

Va girar el vidre ajustant el senyal al marge de la taula per donar-li el cop de gràcia i va seguir:

—Dins d'un mirall? Home… Si algú cau sobre un mirall... Malaguanyat el mirall, es farà a bocins!

I, en aixecar la vista per mirar qui era aquell noi tan estrany que preguntava, va veure que ja se n'havia anat.

Xavier Àvila i Morera (abril 1983)

Aquest conte va ser reconegut amb el 1r premi de narrativa en català al III Premi Literari Blanquerna l’any 1983

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat. Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.