En Bernat juga a futbol
Feien la final de futbol en directe i el pare l'havia deixat quedar-se a mirar-la. Primer ho havia demanat a la mare i li havia dit que no, però després d'insistir-li molt, va claudicar amb un «pregunta-li al teu pare» i així ho va aconseguir.
La primera part l’aguantà força bé tot i que era un partit més aviat ensopit. A la mitja part van aprofitar per sopar pizza. I ara, tot just portaven deu minuts de la segona part i ja començaven a pesar-li les parpelles. De tant en tant la seva mare se’l mirava i per això ell s’esforçava a mantenir els ulls ben oberts. El partit no l’ajudava gens. No feien gols, no feien jugades... El pare es queixava que els dos equips semblava que ja es conformaven amb l’empat a zero. El jugador del Bernat era el Newman però, no sabia per què, el míster encara no l’havia tret.
Al cap d’una estona li semblà escoltar que la mare li deia fluixet al pare: «mira, ja s’ha adormit». Aleshores, tornà a obrir els ulls. Però la veritat és que, amb els ulls oberts o tancats, estava més adormit que no pas despert. Clavava la mirada fixa a la pantalla del televisor però només hi veia puntets de color vermell o de color blau que anaven d’un costat a l’altre per damunt del fons verd. Tampoc no acabava de desxifrar les paraules dels locutors que ara li arribaven barrejades, fent un rum-rum i prou.
Li semblava que anava a caure adormit a la banqueta quan de sobte l’entrenador li va dir: «Bernat, si no els despertes tu, no tenim res a fer. Serà millor que et comencis a escalfar». Va sortir a la gespa amb el xandall a fer unes flexions i unes corregudes per entrar en calor. Encara no havia acabat d'escalfar que el míster ja treia un dels seus companys i el feia entrar a ell. Sabia que en aquell moment les càmeres l'estarien enfocant i va fer un gest. Els seus pares devien ser a l'altre costat del televisor.
La veritat és que va entrar molt animat i va encomanar les ganes de jugar als seus companys. El joc canvià de ritme ràpidament. Quan ell tenia la pilota els feia córrer a tots i s'acostaven de seguida a la porta contrària. Els altres també es van veure forçats a canviar de ritme. Havien d'anar amunt i avall. Es tractava de cansar-los i el Bernat sabia fer-ho. A l’equip del Bernat faltava, però, qui fos capaç d'agafar la centrada i entrar-la dins la malla perquè els dos centrals estaven lesionats.
Només quedaven deu minuts de partit. No era gaire, però era suficient. El Bernat, que jugava pel costat dret, li va dir al Nick, que jugava de davanter per l'esquerra, que havien de provar de desplaçar la defensa cap a ell i quan els tingués ben a prop li llançaria la centrada per tal que fes el gol d’una vegada.
Dir-ho era molt fàcil però dur-ho a terme eren figues d'un altre paner. No hi havia manera que el Nick pogués quedar-se sol i el Bernat, cobert alhora per tres contraris acabava perdent la pilota cada vegada. I amb cadascuna d'aquestes pilotes perdudes se'ls feia un nus a la gola perquè els altres contraatacaven i de seguida s'acostaven a tocar de la seva porteria. Sort en tenien, del Juanjo, el porter basc, que no en deixava passar ni una.
Fos com fos el cert era que des que havia entrat el Bernat, el partit s'havia convertit en tota una altra cosa, tant per als uns com per als altres. Semblava que ara cap dels dos equips no es conformaria amb un resultat sense gols. Quan el Bernat passava per davant de l'entrenador no sabia si el felicitaria o l'esbroncaria perquè des que havia entrat sí que creaven més situacions d'atac però també patien més contraatacs. Buscava en els crits del míster la sortida a aquella situació. Què havien de fer? Havien de canviar d'estratègia? O era millor seguir amb el seu pla amb el Nick? Ja només quedaven tres minuts. La seva defensa podria aguantar-los?
Els contraris van treure un fora de banda i el Bernat va veure com podia fer-se-la seva. S'hi va llançar i quan va tenir l'esfèrica als peus era sobre la ratlla de mig camp. Va fer un gest amb el braç al Nick, que va avançar com un coet cap a la seva posició. Va provar un cop més d'acostar-se als defenses de l'altre equip, però els contraris ja els havien caçat la jugada i van córrer a cobrir el Nick. De sobte al Bernat se li acudí de canviar la jugada, va poder regatejar els dos mitjos que havien retrocedit i es trobà amb un sol defensa al davant, els altres voltaven el Nick. Ara era el moment, ja era dins l'àrea per la banda dreta i era el moment de passar al Nick que començava a córrer cap a la porteria intentant deixar enrere els tres contraris que l'assetjaven. El Bernat va fer un gest amb el braç avisant el Nick. El porter se'n va adonar i estava al cas per al xut del Nick. Però en l'últim instant el Bernat en comptes de fer la centrada que tothom s'esperava va fúmer una canonada directa a porta i... Goooool!!! Va seguir corrent cap al Nick i es van abraçar mentre l'àrbitre xiulava el gol.
A dos minuts del final, ja va ser fàcil aguantar la pilota i els altres no van tenir res a fer. Va acabar el partit i enmig del canvi de samarretes, les càmeres saltaren al camp i s'acostaren al Bernat que en aquella ocasió havia estat l'estrella del joc. El noi somreia d'orella a orella, ningú no es podia imaginar un debut com aquell. Només pensava en els seus pares, asseguts al sofà del menjador, veient-lo a l'altre costat de la pantalla. En un primer pla, somrient, després d'un partidàs. Els hauria volgut dir moltes coses i es mirava fixament l'objectiu d'aquella càmera de TV que l'enfocava. L’entrevistador, que anava amb cascos i un micròfon, li feia alguna pregunta però ell no l'escoltava. Ell estava amb la mirada fixa dins l'objectiu i veia els seus pares, drets al menjador, amb la boca oberta, amb els ulls envidriats d'emoció, el pare amb els braços enlaire: «molt bé nano!» i la mare: «Bernat, fill meu, quin partidàs!» i després va sentir: «Vinga, aixeca'l» I el van alçar en braços enmig la cridòria del final de partit. Tots el victorejaven, havia estat l’ànima de l’equip. I de mica en mica va sentir com la cridòria s'anava fonent fins que la veu del locutor acomiadava la retransmissió: «...i això ha estat tot des de l'estadi del Futbol Club...»
Quan el Bernat va obrir els ulls es va adonar que era als braços del seu pare: «Au, Nat, a dormir que això ja s'ha acabat» Ell va preguntar si havien guanyat i la seva mare, eufòrica, li va dir: «Sí Nat, un golàs fantàstic del Newman al temps de descompte..». El Bernat va obrir més els ulls i, somrient, va preguntar: «Així, el Newman, ha jugat?» Quan va ser al llit li va costar adormir-se, estava molt cansat però satisfet perquè el seu esforç havia pagat la pena.
Al cap d’una estona li semblà escoltar que la mare li deia fluixet al pare: «mira, ja s’ha adormit». Aleshores, tornà a obrir els ulls. Però la veritat és que, amb els ulls oberts o tancats, estava més adormit que no pas despert. Clavava la mirada fixa a la pantalla del televisor però només hi veia puntets de color vermell o de color blau que anaven d’un costat a l’altre per damunt del fons verd. Tampoc no acabava de desxifrar les paraules dels locutors que ara li arribaven barrejades, fent un rum-rum i prou.
Li semblava que anava a caure adormit a la banqueta quan de sobte l’entrenador li va dir: «Bernat, si no els despertes tu, no tenim res a fer. Serà millor que et comencis a escalfar». Va sortir a la gespa amb el xandall a fer unes flexions i unes corregudes per entrar en calor. Encara no havia acabat d'escalfar que el míster ja treia un dels seus companys i el feia entrar a ell. Sabia que en aquell moment les càmeres l'estarien enfocant i va fer un gest. Els seus pares devien ser a l'altre costat del televisor.
La veritat és que va entrar molt animat i va encomanar les ganes de jugar als seus companys. El joc canvià de ritme ràpidament. Quan ell tenia la pilota els feia córrer a tots i s'acostaven de seguida a la porta contrària. Els altres també es van veure forçats a canviar de ritme. Havien d'anar amunt i avall. Es tractava de cansar-los i el Bernat sabia fer-ho. A l’equip del Bernat faltava, però, qui fos capaç d'agafar la centrada i entrar-la dins la malla perquè els dos centrals estaven lesionats.
Només quedaven deu minuts de partit. No era gaire, però era suficient. El Bernat, que jugava pel costat dret, li va dir al Nick, que jugava de davanter per l'esquerra, que havien de provar de desplaçar la defensa cap a ell i quan els tingués ben a prop li llançaria la centrada per tal que fes el gol d’una vegada.
Dir-ho era molt fàcil però dur-ho a terme eren figues d'un altre paner. No hi havia manera que el Nick pogués quedar-se sol i el Bernat, cobert alhora per tres contraris acabava perdent la pilota cada vegada. I amb cadascuna d'aquestes pilotes perdudes se'ls feia un nus a la gola perquè els altres contraatacaven i de seguida s'acostaven a tocar de la seva porteria. Sort en tenien, del Juanjo, el porter basc, que no en deixava passar ni una.
Fos com fos el cert era que des que havia entrat el Bernat, el partit s'havia convertit en tota una altra cosa, tant per als uns com per als altres. Semblava que ara cap dels dos equips no es conformaria amb un resultat sense gols. Quan el Bernat passava per davant de l'entrenador no sabia si el felicitaria o l'esbroncaria perquè des que havia entrat sí que creaven més situacions d'atac però també patien més contraatacs. Buscava en els crits del míster la sortida a aquella situació. Què havien de fer? Havien de canviar d'estratègia? O era millor seguir amb el seu pla amb el Nick? Ja només quedaven tres minuts. La seva defensa podria aguantar-los?
Els contraris van treure un fora de banda i el Bernat va veure com podia fer-se-la seva. S'hi va llançar i quan va tenir l'esfèrica als peus era sobre la ratlla de mig camp. Va fer un gest amb el braç al Nick, que va avançar com un coet cap a la seva posició. Va provar un cop més d'acostar-se als defenses de l'altre equip, però els contraris ja els havien caçat la jugada i van córrer a cobrir el Nick. De sobte al Bernat se li acudí de canviar la jugada, va poder regatejar els dos mitjos que havien retrocedit i es trobà amb un sol defensa al davant, els altres voltaven el Nick. Ara era el moment, ja era dins l'àrea per la banda dreta i era el moment de passar al Nick que començava a córrer cap a la porteria intentant deixar enrere els tres contraris que l'assetjaven. El Bernat va fer un gest amb el braç avisant el Nick. El porter se'n va adonar i estava al cas per al xut del Nick. Però en l'últim instant el Bernat en comptes de fer la centrada que tothom s'esperava va fúmer una canonada directa a porta i... Goooool!!! Va seguir corrent cap al Nick i es van abraçar mentre l'àrbitre xiulava el gol.
A dos minuts del final, ja va ser fàcil aguantar la pilota i els altres no van tenir res a fer. Va acabar el partit i enmig del canvi de samarretes, les càmeres saltaren al camp i s'acostaren al Bernat que en aquella ocasió havia estat l'estrella del joc. El noi somreia d'orella a orella, ningú no es podia imaginar un debut com aquell. Només pensava en els seus pares, asseguts al sofà del menjador, veient-lo a l'altre costat de la pantalla. En un primer pla, somrient, després d'un partidàs. Els hauria volgut dir moltes coses i es mirava fixament l'objectiu d'aquella càmera de TV que l'enfocava. L’entrevistador, que anava amb cascos i un micròfon, li feia alguna pregunta però ell no l'escoltava. Ell estava amb la mirada fixa dins l'objectiu i veia els seus pares, drets al menjador, amb la boca oberta, amb els ulls envidriats d'emoció, el pare amb els braços enlaire: «molt bé nano!» i la mare: «Bernat, fill meu, quin partidàs!» i després va sentir: «Vinga, aixeca'l» I el van alçar en braços enmig la cridòria del final de partit. Tots el victorejaven, havia estat l’ànima de l’equip. I de mica en mica va sentir com la cridòria s'anava fonent fins que la veu del locutor acomiadava la retransmissió: «...i això ha estat tot des de l'estadi del Futbol Club...»
Quan el Bernat va obrir els ulls es va adonar que era als braços del seu pare: «Au, Nat, a dormir que això ja s'ha acabat» Ell va preguntar si havien guanyat i la seva mare, eufòrica, li va dir: «Sí Nat, un golàs fantàstic del Newman al temps de descompte..». El Bernat va obrir més els ulls i, somrient, va preguntar: «Així, el Newman, ha jugat?» Quan va ser al llit li va costar adormir-se, estava molt cansat però satisfet perquè el seu esforç havia pagat la pena.
Xavier Àvila i Morera (octubre 1990)
Aquest conte pernatny al recull "Bonanits"
Comentaris