Qui diu que en Quim no té què?
S’havia posat a la barana i mirava a un costat i a l’altre; després ajupia el cap i amb el bec picava alguna molla. Tornava a mirar a banda i banda; mirava endins del balcó; feia com si vigilés que no el veiessin. De sobte obrí les ales i se n’anà tal com havia vingut.
Al cap d’una estona n’arribà un altre, un xic més gros, amb les plomes totes grises però que, a la part del coll, en moure’s, se li veien de colors metàl·lics segons com li arribava la llum. Igual que el d’abans, mirava a banda i banda; s’ajupia i picava amb el bec. Caminava d’un costat a l’altre per sobre la barana; semblava que esperés algú. En Quim se’l mirava des de dins. L’ocell també mirà a través del vidre. En Quim s’adonà que si no ho feia aleshores ja no ho faria.
No diria res a ningú. S’acostaria a la finestra. Sortiria a fora i se li enfilaria a l’esquena. L’ocell emprendria el vol duent-lo a coll-i-bè. I ell se li agafaria fort al coll gruixut, de colors segons la llum. Als seus costats, les ales, com dues pales enormes, batrien l’aire rítmicament amunt i avall. Sentiria el vent a la cara que li estiraria els cabells enrere. Miraria a sota seu. Potser veuria els cotxes aturats esperant que el semàfor canviés de color i la gent atrafegada creuant el carrer. Dues senyores s’estarien al xamfrà, amb el cistell de la compra a terra, xerrant; una duria un nen agafat de la mà; el nen veuria el Quim a coll-i-bè del colom i l’hi voldria ensenyar a la seva mare. Sí, sí, reiet... –faria la mare sense mirar. I seguiria garlant amb la veïna. El Quim intentaria saludar el nen amb un gest, però en deixar-se anar per aixecar el braç, de poc no cauria. I el nen seguiria el vol del Quim sobre el colom girant el cap, amb els ulls ben grans i amb la boca ben oberta.
En ser damunt la casa de davant l’escola, l’ocell baixaria al terrat i en Quim desmuntaria. El colom es quedaria una estona picant entre les rajoles i després reprendria el vol cap a una altra banda. Aleshores el Quim s’hauria quedat sol en aquell terrat, sota els estenedors dels llençols. Aniria a mirar a la banda de darrere que devia donar a un pati interior i des d’allà veuria tot de galeries, una sota l’altra a banda i banda, amb safareig, rentadora i estenedors. I hi veuria senyores estenent que parlarien a crits entre elles, d’una galeria a l’altra. A baix de tot, el pati gran devia estar separat en quatre trossos per envans d’obra. Un dels trossos estaria tan ple de plantes que semblaria un tros de selva. En un altre tal vegada hi hauria uns quants testos amb geranis, uns estenedors que més plens de roba no podrien estar i tot de joguines escampades per terra i una bicicleta i un tricicle i un monopatí. Al tercer dels patis, el que quedaria darrere de l’envà i no es veuria gaire bé, hi hauria una taula amb cadires i més enrere uns estenedors buits; i el quart tros de pati estaria tapat per les plantes del primer tros i només es veuria, entre les fulles, el paviment moll, acabat de regar.
En Quim aniria cap a l’altra banda del terrat, passant entre les xemeneies. I veuria que no es veia res; que donava a la paret de l’edifici del costat, més alt i separat només un parell de metres. Entre els dos blocs quedaria un esvoranc estret, allargat i profund.
Aniria al costat del davant, el que dona al carrer, i, mirant avall, veuria això: el carrer, i, mirant enfront, l’edifici de l’escola. Cinc pisos amb balcons amb barana de ferro forjat i les portes amb vuit quadrets de vidre cadascuna. A dins veuria els nens asseguts a les seves taules, més o menys distrets, més o menys enfeinats. I en Quim, en veure’ls tancats allà dins se’n riuria una mica però sense malícia.
Després aniria cap a l’últim costat del terrat; el que dona a un altre terrat més baix, i veuria, potser, en un racó una rentadora vella i rovellada al costat d’una pila d’altres mals endreços coberts amb plàstics. I a la paret del davant, més alta que el terrat des d’on s’ho estaria mirant, hi veuria una porta mig oberta que donaria a una escala fosca; i just a sota seu, al terrat de baix, potser hi veuria una nena petita jugant amb blocs de fusta de colors...
En Quim s’enfilaria a la barana i passaria a l’altra banda. S’agafaria a la canonada gruixuda que baixa esbiaixada i, a poc a poc, assegurant cada moviment, aniria descendint. La nena el veuria i deixaria les fustetes i s’aixecaria assenyalant-lo i cridant: nen, nen, nen. En Quim es posaria a riure i quan arribaria a baix li aixafaria el nassiró amb un dit i la nena riuria. S’acostaria a les fustes de colors i li diria: que jugues amb això? I es posaria a muntar una torre ben alta. La nena s’hi acostaria i aniria a treure una peça de color vermell del mig. La torre cauria per terra i la nena es posaria a riure. En Quim faria: oh! encongint les espatlles i fent comèdia i la nena també faria: oh! encongint les espatlles. Després la nena li demanaria que en fes una altra. En Quim la faria i ella, com abans, acabaria tirant-la a terra i tornarien a fer: oh! tots dos alhora. I així jugarien una estona. Després el Quim la deixaria allà amb les seves fustetes i se n’aniria cap a la porta que donava a l’escala fosca, al peu de la paret del davant. Miraria endins i no hi veuria res més que una escala fosca. Sortiria un altre cop i es miraria la paret de totxos que pujava vertical i aquella visió desvetllaria l’escalador que porta a dins. Els maons serien prou gastats i que entre les juntures li cabrien els dits i provaria d’enfilar-s’hi. De seguida seria un parell de metres amunt. Allà s’aturaria una estona buscant un lloc per fixar el peu i poder anar més amunt. Hauria d’anar de costat perquè enllà els maons eren més gastats i s’hi podria agafar millor. En mirar avall veuria que la nena havia deixat les fustes i era just a sota seu, mirant-se’l sense dir res. Ell seguiria enfilant-se amunt. Aniria guanyant alçada de mica en mica; les puntes dels dits se li farien blanques, sense sang, de fer força. S’ho estaria passant d’allò més bé. Estaria arrapat a la paret, agafat només amb les puntes dels dits i amb el peu esquerre, sense saber què fer del peu dret i l’aniria desplaçant per la paret buscant una esquerda, un entrant, un sortint on recolzar-lo per seguir amunt. Miraria avall i veuria la nena també arrapada a la paret, just a sota seu, enfilada ja mig metre sobre terra. Cridaria: baixa, nena, baixa! Que et faràs mal! La nena en sentir-lo se’l miraria rient, contenta, satisfeta, ensenyant-li que ella també ho sabia fer. En Quim es començaria a posar neguitós, sense trobar un lloc per posar el peu dret; sense poder avançar amunt; amb aquella nena, a sota, inconscient del perill... Hauria de prendre una decisió: podia intentar fer un pas difícil, aguantant-se només amb les puntes dels dits, sense peus i pujar a força de braços per col·locar el peu esquerre més amunt; o bé baixar una mica i buscar una altra via...
A dins la classe un seu company havia acabat de llegir la redacció i la remor que es produí entre els companys va fer tornar el Quim de la paret on era penjat. Estava assegut al seu pupitre, embadocat mirant darrere la finestra però ara el professor diria un altre nom; cridaria algú perquè llegís la seva redacció al mig de la classe... Ell no tenia gens de ganes de sentir el seu nom. No li feia cap gràcia sortir allà al davant a llegir la seva redacció, preferia que li recollís i se la llegís tot sol.
El professor reseguia la llista de la classe amb el dit. Eren cinc segons de gran tensió. S’aturava i deia: Gisela Ricard! Uf! tots els qui encara no l’havien llegida respiraven. La Gisela s’aixecava i deia: Jo ja l’he llegida, professor. Sí, sí, és veritat, perdoni –feia, tornant a recórrer amb el dit la seva llista. S’aturava i, aixecant el cap deia: Doncs... Quim Martí!
Escoltar el seu nom li va fer més mal que un cop de puny al fetge. Agafà la quartilla que tenia damunt la taula i, amb pas indecís passà entre les taules acostant-se cap a la pissarra com un be cap a l’escorxador.
Amb veu tremolosa començà a llegir: «Darrere la finestra, redacció d’imaginació», que era el títol que els havia proposat el mestre.
«Darrere la finestra de la meva classe hi ha una casa de pisos. La casa té cinc pisos i a dalt, un terrat. Al terrat hi ha tres xemeneies, uns estenedors de roba i una caseta per a la maquinària de l’ascensor. En aquell terrat mai no hi passa res. Una senyora de vegades puja i es posa a estendre roba. En aquell terrat hi van molts coloms i es posen sobre els fils dels estenedors, sobre les xemeneies, a la barana i a tot arreu. Un dia la senyora que puja a estendre roba va estendre uns llençols blancs molt grans i quan els va anar a buscar, estaven plens de caques de colom. I va mirar amunt i en va veure uns quants sobre les xemeneies i va fer com si els renyés perquè no li fessin més. Però a aquella senyora els coloms li agraden perquè de vegades els tira molles de pa a terra perquè hi vagin a menjar.»
El Quim va acabar de llegir i es va notar les galtes vermelles i les orelles cremant. Va mirar el professor de cua d’ull. El professor se’l quedà mirant una estona sense dir res i el Quim va pressentir que allò no era cap bon senyal. Es volia fondre. La classe tampoc no s’esperava res de bo. Tothom callava. El professor s’aixecà de la cadira i s’assegué sobre la taula sense dir res, encara. Al cap de cinc segons eterns, començà:
—A vejam... senyor Martí… Vostè deu recordar que l’altre dia vam estar parlant de la imaginació, oi? De com inventar-se allò que no veiem… de la creativitat... de la ficció... oi?
En Quim assentí mirant a terra. Mentre aquell home seguia sermonejant allà al seu davant:
—I vostè també deu saber que l’exercici de redacció precisament anava d’això, oi? És més, fins i tot ho ha escrit al títol, oi? Els vaig proposar precisament que posessin en joc la seva imaginació, oi? És a dir, que havien d’inventar, imaginar, un fet, una aventura, qualsevol cosa, que pugués passar a l’escenari de darrere d’una finestra, oi? Que s’ho havien d’inventar, s’ho havien d’imaginar, oi?
El Quim baixà encara més els ulls i, desitjava que d’una vegada l’engolissin les travesses de l'empostissat, però això no passava i aquell home continuava amb el seu discurs:
—Doncs això que ha escrit vostè és una... una... què sé jo! —es notava que s'aguantava de dir el que volia dir— Vaja, que vostè no en té gens, d’imaginació. O si és que en té una mica… deu ser una imaginació… de cargol, això, o de... de mosquit! —semblava que es volia lluir ell mostrant la seva pròpia imaginació a l’hora de fer-li passar una mala estona davant de tota la classe.
La classe esclafí a riure. El Quim no, ell va seguir mirant a terra.
—I vostès no riguin —continuà el professor, ara dirigint-se a la resta de la classe— que gairebé tots han fet un desastre! Sí, sí, molta tele, molta tele... i que els ho donin tot ben mastegat... Mai no seran capaços d’imaginar res, vostès, mai no seran capaços de... de crear res! El que són és una colla de... una colla de mobles! Això. Són mobles! I, tornant-se a dirigir al Quim, va fer, sacsejant el cap:
—Au, segui, segui... I no li demano que ho repeteixi perquè… perquè d’on no n’hi ha no en raja! —sentenciava, escoltant-se a si mateix amb una satisfacció indignant, aquell profe de llengua.
El Quim va tornar al seu lloc mentre el professor anotava una mala nota al costat del seu nom a la llista i després encara seguia rondinant:
—No, si vostès estan tan deformats per la tele que és impossible que puguin imaginar res pel seu compte. Estan tan lligats a la realitat que fins i tot dormint deuen somiar coses de debò. No sé pas on anirem a parar!
El Quim estava abatut, havia quedat fet pols. Era conscient que la seva redacció no estava gaire bé. Però el professor n’havia fet un gra massa. L’havia humiliat de mala manera davant de tots els seus companys.
Dissimuladament, es tornà a posar a mirar per la finestra. Damunt les cases del carrer de la Riera va veure que ara hi passava un avió donant voltes amb un cartell de propaganda enganxat a la cua… Sortiria al balcó i, enfilant-se a una corda inexistent, aniria pujant amunt, amunt pel cel fins que arribaria a l’avió i s’hi asseuria a l’ala. Notaria l’aire estirant-li els cabells enrere, i el soroll dels dos motors l’eixordarien. I després s’hi posaria bocaterrosa, mirant avall, ben agafat a l’ala, per veure la ciutat en miniatura, els carrers estretíssims, els cotxes de joguina, la gent atrafegada com formigues... I quan passaria per sobre l’escola se’n riuria pensant que allà a dins, al tercer pis, hi hauria els seus companys llegint redaccions i aquell maleït professor fatxenda que els deuria estar renyant, tractant-los tots d’inútils...
Ell, però, seguiria damunt l’ala de l’avió que enfilaria el Passeig i s’aniria a perdre darrere el pujol de Sol-i-vent.
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.
Al cap d’una estona n’arribà un altre, un xic més gros, amb les plomes totes grises però que, a la part del coll, en moure’s, se li veien de colors metàl·lics segons com li arribava la llum. Igual que el d’abans, mirava a banda i banda; s’ajupia i picava amb el bec. Caminava d’un costat a l’altre per sobre la barana; semblava que esperés algú. En Quim se’l mirava des de dins. L’ocell també mirà a través del vidre. En Quim s’adonà que si no ho feia aleshores ja no ho faria.
No diria res a ningú. S’acostaria a la finestra. Sortiria a fora i se li enfilaria a l’esquena. L’ocell emprendria el vol duent-lo a coll-i-bè. I ell se li agafaria fort al coll gruixut, de colors segons la llum. Als seus costats, les ales, com dues pales enormes, batrien l’aire rítmicament amunt i avall. Sentiria el vent a la cara que li estiraria els cabells enrere. Miraria a sota seu. Potser veuria els cotxes aturats esperant que el semàfor canviés de color i la gent atrafegada creuant el carrer. Dues senyores s’estarien al xamfrà, amb el cistell de la compra a terra, xerrant; una duria un nen agafat de la mà; el nen veuria el Quim a coll-i-bè del colom i l’hi voldria ensenyar a la seva mare. Sí, sí, reiet... –faria la mare sense mirar. I seguiria garlant amb la veïna. El Quim intentaria saludar el nen amb un gest, però en deixar-se anar per aixecar el braç, de poc no cauria. I el nen seguiria el vol del Quim sobre el colom girant el cap, amb els ulls ben grans i amb la boca ben oberta.
En ser damunt la casa de davant l’escola, l’ocell baixaria al terrat i en Quim desmuntaria. El colom es quedaria una estona picant entre les rajoles i després reprendria el vol cap a una altra banda. Aleshores el Quim s’hauria quedat sol en aquell terrat, sota els estenedors dels llençols. Aniria a mirar a la banda de darrere que devia donar a un pati interior i des d’allà veuria tot de galeries, una sota l’altra a banda i banda, amb safareig, rentadora i estenedors. I hi veuria senyores estenent que parlarien a crits entre elles, d’una galeria a l’altra. A baix de tot, el pati gran devia estar separat en quatre trossos per envans d’obra. Un dels trossos estaria tan ple de plantes que semblaria un tros de selva. En un altre tal vegada hi hauria uns quants testos amb geranis, uns estenedors que més plens de roba no podrien estar i tot de joguines escampades per terra i una bicicleta i un tricicle i un monopatí. Al tercer dels patis, el que quedaria darrere de l’envà i no es veuria gaire bé, hi hauria una taula amb cadires i més enrere uns estenedors buits; i el quart tros de pati estaria tapat per les plantes del primer tros i només es veuria, entre les fulles, el paviment moll, acabat de regar.
En Quim aniria cap a l’altra banda del terrat, passant entre les xemeneies. I veuria que no es veia res; que donava a la paret de l’edifici del costat, més alt i separat només un parell de metres. Entre els dos blocs quedaria un esvoranc estret, allargat i profund.
Aniria al costat del davant, el que dona al carrer, i, mirant avall, veuria això: el carrer, i, mirant enfront, l’edifici de l’escola. Cinc pisos amb balcons amb barana de ferro forjat i les portes amb vuit quadrets de vidre cadascuna. A dins veuria els nens asseguts a les seves taules, més o menys distrets, més o menys enfeinats. I en Quim, en veure’ls tancats allà dins se’n riuria una mica però sense malícia.
Després aniria cap a l’últim costat del terrat; el que dona a un altre terrat més baix, i veuria, potser, en un racó una rentadora vella i rovellada al costat d’una pila d’altres mals endreços coberts amb plàstics. I a la paret del davant, més alta que el terrat des d’on s’ho estaria mirant, hi veuria una porta mig oberta que donaria a una escala fosca; i just a sota seu, al terrat de baix, potser hi veuria una nena petita jugant amb blocs de fusta de colors...
En Quim s’enfilaria a la barana i passaria a l’altra banda. S’agafaria a la canonada gruixuda que baixa esbiaixada i, a poc a poc, assegurant cada moviment, aniria descendint. La nena el veuria i deixaria les fustetes i s’aixecaria assenyalant-lo i cridant: nen, nen, nen. En Quim es posaria a riure i quan arribaria a baix li aixafaria el nassiró amb un dit i la nena riuria. S’acostaria a les fustes de colors i li diria: que jugues amb això? I es posaria a muntar una torre ben alta. La nena s’hi acostaria i aniria a treure una peça de color vermell del mig. La torre cauria per terra i la nena es posaria a riure. En Quim faria: oh! encongint les espatlles i fent comèdia i la nena també faria: oh! encongint les espatlles. Després la nena li demanaria que en fes una altra. En Quim la faria i ella, com abans, acabaria tirant-la a terra i tornarien a fer: oh! tots dos alhora. I així jugarien una estona. Després el Quim la deixaria allà amb les seves fustetes i se n’aniria cap a la porta que donava a l’escala fosca, al peu de la paret del davant. Miraria endins i no hi veuria res més que una escala fosca. Sortiria un altre cop i es miraria la paret de totxos que pujava vertical i aquella visió desvetllaria l’escalador que porta a dins. Els maons serien prou gastats i que entre les juntures li cabrien els dits i provaria d’enfilar-s’hi. De seguida seria un parell de metres amunt. Allà s’aturaria una estona buscant un lloc per fixar el peu i poder anar més amunt. Hauria d’anar de costat perquè enllà els maons eren més gastats i s’hi podria agafar millor. En mirar avall veuria que la nena havia deixat les fustes i era just a sota seu, mirant-se’l sense dir res. Ell seguiria enfilant-se amunt. Aniria guanyant alçada de mica en mica; les puntes dels dits se li farien blanques, sense sang, de fer força. S’ho estaria passant d’allò més bé. Estaria arrapat a la paret, agafat només amb les puntes dels dits i amb el peu esquerre, sense saber què fer del peu dret i l’aniria desplaçant per la paret buscant una esquerda, un entrant, un sortint on recolzar-lo per seguir amunt. Miraria avall i veuria la nena també arrapada a la paret, just a sota seu, enfilada ja mig metre sobre terra. Cridaria: baixa, nena, baixa! Que et faràs mal! La nena en sentir-lo se’l miraria rient, contenta, satisfeta, ensenyant-li que ella també ho sabia fer. En Quim es començaria a posar neguitós, sense trobar un lloc per posar el peu dret; sense poder avançar amunt; amb aquella nena, a sota, inconscient del perill... Hauria de prendre una decisió: podia intentar fer un pas difícil, aguantant-se només amb les puntes dels dits, sense peus i pujar a força de braços per col·locar el peu esquerre més amunt; o bé baixar una mica i buscar una altra via...
* * *
El professor reseguia la llista de la classe amb el dit. Eren cinc segons de gran tensió. S’aturava i deia: Gisela Ricard! Uf! tots els qui encara no l’havien llegida respiraven. La Gisela s’aixecava i deia: Jo ja l’he llegida, professor. Sí, sí, és veritat, perdoni –feia, tornant a recórrer amb el dit la seva llista. S’aturava i, aixecant el cap deia: Doncs... Quim Martí!
Escoltar el seu nom li va fer més mal que un cop de puny al fetge. Agafà la quartilla que tenia damunt la taula i, amb pas indecís passà entre les taules acostant-se cap a la pissarra com un be cap a l’escorxador.
Amb veu tremolosa començà a llegir: «Darrere la finestra, redacció d’imaginació», que era el títol que els havia proposat el mestre.
«Darrere la finestra de la meva classe hi ha una casa de pisos. La casa té cinc pisos i a dalt, un terrat. Al terrat hi ha tres xemeneies, uns estenedors de roba i una caseta per a la maquinària de l’ascensor. En aquell terrat mai no hi passa res. Una senyora de vegades puja i es posa a estendre roba. En aquell terrat hi van molts coloms i es posen sobre els fils dels estenedors, sobre les xemeneies, a la barana i a tot arreu. Un dia la senyora que puja a estendre roba va estendre uns llençols blancs molt grans i quan els va anar a buscar, estaven plens de caques de colom. I va mirar amunt i en va veure uns quants sobre les xemeneies i va fer com si els renyés perquè no li fessin més. Però a aquella senyora els coloms li agraden perquè de vegades els tira molles de pa a terra perquè hi vagin a menjar.»
El Quim va acabar de llegir i es va notar les galtes vermelles i les orelles cremant. Va mirar el professor de cua d’ull. El professor se’l quedà mirant una estona sense dir res i el Quim va pressentir que allò no era cap bon senyal. Es volia fondre. La classe tampoc no s’esperava res de bo. Tothom callava. El professor s’aixecà de la cadira i s’assegué sobre la taula sense dir res, encara. Al cap de cinc segons eterns, començà:
—A vejam... senyor Martí… Vostè deu recordar que l’altre dia vam estar parlant de la imaginació, oi? De com inventar-se allò que no veiem… de la creativitat... de la ficció... oi?
En Quim assentí mirant a terra. Mentre aquell home seguia sermonejant allà al seu davant:
—I vostè també deu saber que l’exercici de redacció precisament anava d’això, oi? És més, fins i tot ho ha escrit al títol, oi? Els vaig proposar precisament que posessin en joc la seva imaginació, oi? És a dir, que havien d’inventar, imaginar, un fet, una aventura, qualsevol cosa, que pugués passar a l’escenari de darrere d’una finestra, oi? Que s’ho havien d’inventar, s’ho havien d’imaginar, oi?
El Quim baixà encara més els ulls i, desitjava que d’una vegada l’engolissin les travesses de l'empostissat, però això no passava i aquell home continuava amb el seu discurs:
—Doncs això que ha escrit vostè és una... una... què sé jo! —es notava que s'aguantava de dir el que volia dir— Vaja, que vostè no en té gens, d’imaginació. O si és que en té una mica… deu ser una imaginació… de cargol, això, o de... de mosquit! —semblava que es volia lluir ell mostrant la seva pròpia imaginació a l’hora de fer-li passar una mala estona davant de tota la classe.
La classe esclafí a riure. El Quim no, ell va seguir mirant a terra.
—I vostès no riguin —continuà el professor, ara dirigint-se a la resta de la classe— que gairebé tots han fet un desastre! Sí, sí, molta tele, molta tele... i que els ho donin tot ben mastegat... Mai no seran capaços d’imaginar res, vostès, mai no seran capaços de... de crear res! El que són és una colla de... una colla de mobles! Això. Són mobles! I, tornant-se a dirigir al Quim, va fer, sacsejant el cap:
—Au, segui, segui... I no li demano que ho repeteixi perquè… perquè d’on no n’hi ha no en raja! —sentenciava, escoltant-se a si mateix amb una satisfacció indignant, aquell profe de llengua.
El Quim va tornar al seu lloc mentre el professor anotava una mala nota al costat del seu nom a la llista i després encara seguia rondinant:
—No, si vostès estan tan deformats per la tele que és impossible que puguin imaginar res pel seu compte. Estan tan lligats a la realitat que fins i tot dormint deuen somiar coses de debò. No sé pas on anirem a parar!
El Quim estava abatut, havia quedat fet pols. Era conscient que la seva redacció no estava gaire bé. Però el professor n’havia fet un gra massa. L’havia humiliat de mala manera davant de tots els seus companys.
Dissimuladament, es tornà a posar a mirar per la finestra. Damunt les cases del carrer de la Riera va veure que ara hi passava un avió donant voltes amb un cartell de propaganda enganxat a la cua… Sortiria al balcó i, enfilant-se a una corda inexistent, aniria pujant amunt, amunt pel cel fins que arribaria a l’avió i s’hi asseuria a l’ala. Notaria l’aire estirant-li els cabells enrere, i el soroll dels dos motors l’eixordarien. I després s’hi posaria bocaterrosa, mirant avall, ben agafat a l’ala, per veure la ciutat en miniatura, els carrers estretíssims, els cotxes de joguina, la gent atrafegada com formigues... I quan passaria per sobre l’escola se’n riuria pensant que allà a dins, al tercer pis, hi hauria els seus companys llegint redaccions i aquell maleït professor fatxenda que els deuria estar renyant, tractant-los tots d’inútils...
Ell, però, seguiria damunt l’ala de l’avió que enfilaria el Passeig i s’aniria a perdre darrere el pujol de Sol-i-vent.
Xavier Àvila i Morera (octubre de 1984)
Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.
Comentaris