Tot seguint el fil
Estava assegut a terra i anava burxant amb un branquilló a les juntures de les lloses del carrer. L'àvia feia mitja dins el porxo. El sol encara escalfava massa; més tard, quan baixés una mica, l'àvia agafaria la cadireta i es posaria a l’altra banda del carrer amb la de cal Cinto. La mare rentava plats; se sentia xipolleig d'aigua i soroll de coberts i de plats escrostonats de pisa. El pare es devia estar endormiscant davant la tele.
El branquilló, ara clavat entre dues lloses, feia de pal de bandera del fort Swamson. Les molles a terra s'arrengleraven com soldats al seu costat fent una perfecta formació. I començava a sonar la corneta com un grinyol…
Nyigo, nyeeec... Al capdamunt del carrer se sentia el grinyol de les rodes grosses del carro del Cebrià que tot just ara enfilava el carrer i començava a baixar. El Cebrià, com sempre, anava caminant al costat del Negre.
—No sé perquè té el cavall si sempre va a peu —li vaig comentar un dia a la mare—; és com si jo anés caminant al costat de la bicicleta. I ella es va fer un tip de riure.
Tot deixant el fort Swamson parat a terra, m'hi vaig acostar corrent:
— Cebrià, Cebrià, que em muntes fins al revolt?
M'aixecà amb tanta força per les aixelles que em va fer una mica de mal i tot, però quan me’n vaig adonar ja era penjat a la crinera del Negre.
D'allà al damunt estant, el carrer pujava i baixava amb retrucs compassats. Em sentia sioux, xèrif i bandoler tot alhora.
— Siau, Ramona! M'enduc aquest xicotot fins al revolt —el Cebrià avisà l'àvia en passar per davant del porxo de casa.
—Ai, Cebrià, que avui no s'ho mereix... gairebé no ha dinat re.
Jo vaig fer que no els sentia.
—Tant li fa! Més gana tindrà a l'hora de sopar! —contestà el pagès.
El Cebrià és el meu amic… I el seu cavall també.
Jo volia que el Negre corrés més i amb els peus li vaig fer uns copets a la panxa, fluixet per no fer-li mal, és clar...
L'eix grinyolava; les rodes fregaven dures a terra; els cops dels cascos ressonaven a les parets. En passar per davant de cal Baster jo volia que sortís el Tonet però no va sortir.
—Apa, Negre! —deia fluixet. I anava arrapat a la crinera, enganxat al llom del cavall com una taca; les cames em rebotien a la seva panxa grossa i vella; tot jo anava sotraguejant amb el retruc de les pedres. Arribàrem al carrer Gran. El Cebrià em baixà a terra i, fent-me un copet a l’esquena, va dir:
—Au, ara a córrer, valent!
Vaig enfilar carrer amunt galopant i renillant. En arribar al porxo de casa em vaig aturar, cavall i cavaller tot alhora, fent una mica de volta i subjectant-me bé a les brides i renillant com un cavall de l'oest i desmuntant tal com ho fa sempre el xèrif Mac Flai i, posant-me la mà a l’ala del barret:
—Salut, àvia! Que han passat per aquí uns indis? M’han dit que s'han escapat de la reserva i els haurem de posar a ratlla!
—Ves, doncs sí que n'he vist un, d’indi, Ramonet. Anava al damunt d'un cavall que no podia amb la seva ànima i encara arrossegava un carro ple d'alfals.
—Ah sí? Doncs no pateixis. De seguida l'arreplegarem. Seguiu-me, companys! —em vaig tornar a enfilar al meu Rellamp i, fent un gest amb un gest el braç vaig manar que em seguissin els ajudants.
—Vigila, Ramon, que te m'enduus la troca!
Sense adonar-me'n havia donat una puntada a la troca de llana que l'àvia tenia a terra i ara s'anava descabdellant carrer avall. Quan ho vaig veure, vaig arrencar a córrer per aturar-la. De primer seguia muntat al Rellamp, després, en veure que la troca giraria pel carrer Gran abans que la pugués agafar, em vaig deixar estar de Rellamps.
La troca s'anava desfent lligada al mig jersei que l'àvia tenia entre les agulles. En arribar al carrer Gran va girar seguint el pendent i jo li corria al darrere que les cames em picaven al cul. En girar vaig perdre una espardenya alhora que veia com la troca ja saltava pel marge del revolt de la font, directa cap a dins la bassa de ca l'Arderiu. En arribar a la barana de la font em vaig quedar aturat una estona. El fil vermell penjava cap a dins l'aigua. Em vaig girar sense saber gaire què fer. Darrere meu, al carrer, només hi havia el fil que baixava des de casa. I a dalt, al cel, només el sol que s'ho mirava sense dir res.
—Ramon, Ramon, no prenguis mal! —Vaig sentir l'àvia que baixava.
Sense pensar-m'hi gaire vaig passar a l'altra banda de la barana per baixar pel fil tal com s'havien escapat aquells bandolers de la presó de fort Swamson; però la seva corda no era de llana...
Encara vaig veure com l'àvia treia el cap pel carrer Gran. Alçava els braços com si hagués vist el dimoni i cridava: —Ramonet, què fas? Beneit!
Tot fou treure els peus de la repisa, agafat fort amb les dues mans al fil de llana, que, amb una estrebada, la barana de la bassa em desaparegué, l'àvia em desaparegué, el cel em desaparegué… Vaig volar un instant i em vaig enfonsar a la bassa tot seguit. Vaig sentir com l'aigua m'entrava per tots els forats, pel nas, per les orelles, pel melic... Vaig arribar amb un catacruc a l'esquena fins al silenci del fons de la bassa.
Aleshores el cel em tornà a aparèixer però ara estava com darrere d’un vidre al meu damunt. També vaig veure l'àvia darrere com si em mirés des d’una finestra; mirava una mica espantada i aguantava el fil de llana que baixava dret per dins l'aigua fins a nuar-se al meu peu descalç. El fil després seguia com un regueró cap al desguàs de la bassa. Em vaig aixecar. L'àvia va sospirar. Vaig seguir el fil engolit pel forat i el vaig tibar tornant a cabdellar la troca... però estava travat. Per allà dins l'aigua, engavanyat amb la roba xopa, em movia lentament, com els astronautes.
Agenollat al costat del forat, vaig endinsar-hi el braç palpant per veure si podia desencallar el fil... No res, potser més endins… Em vaig estirar a terra. Vaig poder endinsar una mica més el braç en el forat... De sobte... Gloup! Com en treure el tap d'una banyera, el desguàs xuclà el fil, xuclà el braç i em xuclà a mi. Feia un renou eixordador de remolí d'aigua engolida. Em vaig agafar fort al fil de llana i amb l'estrebada em vaig endur l'àvia també de cap a la bassa.
Vaig ser dut per remolins d'aigua i brossa dins el tub, a tomballons, l'àvia, arrossegada pel fil que se li havia nuat a la cama, arribà a la boca del desguàs i l'embussà una estona. En no baixar aigua, vaig quedar penjat com una aranya dins d’un pou. Quan l'àvia es va poder desfer el nus de la llana, va tornar a baixar aigua com una cascada per la canonada i el fil se li anava escorrent a poc a poc entre els dits, no el podia aturar. Jo seguia baixant, lentament, voltat d'aigua i amb glopades de brossa que queia pel meu costat.
L'àvia no aconseguia d'aturar el fil i a mesura que se li anava desfent el jersei notava com se li desfeia alguna cosa molt seva... Però no hi podia fer res. Quan l'àvia es va fer prou petita per passar pel forat també la va xuclar. Aleshores vaig sentir com si el meu fil salvador cedís i vaig caure en el buit. Tombava, girava, no veia res, només sentia la cridòria folla de l'aigua...
Sobtadament el brogit desaparegué i, com si sortís d'una mare, em vaig trobar sortint al silenci d'un món sense remolins d'aigua, al costat d’un doll d'aigua que anava regant un prat verd, ben verd... El forat, juntament amb l'aigua, anava vessant el fil de llana vermell com si fos un rajolinet que s'estenia pel prat com una línia vermella brodada sobre un drap verd. Aleshores, com si la canonada s'hagués embussat, va començar a sortir l'aigua a glopades i en una d'elles escopí una nena feta un embolic amb aquell fil vermell de llana.
Vaig desfer-li l'embolic i així que es pogué aixecar se m'agafà al coll i em féu un petó. Era una nena bonica, amb les galtes rosades i els ulls de nina. Tots dos estàvem xops, acabats d'escopir per aquella deu. De sobte ella, com si sabés on anava, es posà a caminar per damunt del fil estès pel prat amb els braços ben oberts, jugant, fent equilibris com si anés sobre una corda fluixa. Me la vaig quedar mirant embadalit, com si mirés una joguina d'aquelles de l'aparador de la llibreria. Es girà i, en veure'm allà aturat, va fer amb un gest: «Vine, va!». Aleshores em vaig enfilar al fil amb els braços oberts com ella. El sol de migdia no va trigar gaire a deixar-nos ben eixuts. La nena aquella era ben bé com una nina antiga, amb rulls als cabells rossos, amb la careta de porcellana de galtes rosades i uns ulls durs i lluents. Duia un vestidet de puntes i tenia unes manetes inflades amb els dits enganxats. Així que me l'anava mirant hi trobava algun misteri... Aleshores es girà i em somrigué i, baixant del fil, s'assegué sobre l'herbei del prat. Em vaig acostar al seu costat i vaig fer el mateix. Semblava contenta.
— Vols jugar a les transformacions? —em preguntà de cop.
— Sí. Però… no sé com s'hi juga.
— Sí, home. És molt fàcil. Mira, tu t'has de pensar que ets una cosa i ja està. Fixa't, jo em penso que soc una flor i… Es va convertir en flor! Una flor amb cara de nina antiga entre els pètals.
— Au, ara tu. Prova-ho. —Em demanà.
— Doncs, ara vull ser una flor —vaig dir.
I, patapam! em vaig convertir en una flor amb cara de nen.
— Veus que és fàcil? Ara vull ser un ocellet. —I es va posar a volar.
I jo em vaig fer cavall, ambulància, caramel… I ella, papallona, pilota, corda de saltar...
I amb això ens va anar passant el temps de jugar a les transformacions i vam tornar a caminar damunt del fil. Ara jo anava al seu darrere amb els braços oberts com abans, però ella no; ella anava al davant taral·lejant una cançó.
Quan ens vam tornar a aturar em vaig fixar que ja no semblava aquella nina d'abans. Es va posar a riure, em va agafar la cara i em va fer un petó.
—Vols jugar a les mares? Jo soc la mare i tu el nen petit. Va, vols?
—Sí, sí. I jo estava malalt, d'acord?
Vam jugar molta estona. Ella em bressolava i jo feia de nen petit. M'ho vaig passar molt i molt bé marranejant, plorant a cor què vols... Vaig fer-ho tan bé que la vaig fer enfadar i tot. Ella vinga buscar medicines i inventar-se remeis estranys. Em va fer menjar pedres, infusions de flors; em va ventar amb ales de papallona; em va posar cap per avall; em va embolicar amb plomes d'ocell... Però jo, vinga plorar i plorar. I vaig plorar tant que se'n va anar enfadada.
I em vaig trobar tot sol al mig del prat plorant com un mico i ho feia tan bé que fins i tot el sol i la lluna que, tots dos alhora, em miraven des del cel, no sabien què fer per fer-me callar.
Amb tot això va anar passant el temps i a ella ja no li va agradar jugar a mares i ens vam tornar a enfilar al fil de llana vermella i vam marxar. Aquest cop vaig anar jo al davant. Caminava de costat, feia tombarelles damunt la corda, jugava que era un equilibrista.
—Mira, mira, ara amb els ulls tapats. —I em vaig tapar els ulls amb les mans però mirava una miqueta entre els dits... ha, ha, ha. Ella no se'n va adonar i va quedar tan parada que em va dir que podria treballar en un circ i tot!
Així vam fer un bon tros. I quan la vaig tornar a mirar em va venir al cap el record d'una fotografia que m'havia ensenyat l'àvia: aquell pentinat... aquell vestit...
—Saps? —li vaig dir— sembles una senyora antiga. I es va fer un tip de riure.
Jo estava cansat i ens vam aturar. Em vaig estirar a terra, sobre l'herba i al cap d’una estona vaig notar com em tapava amb el seu xal, igual que la mare em tapava amb el llençol fins al nas. Quan em vaig llevar em va fer banyar i em va tenir l'esmorzar preparat i jugava i em vigilava com una mare, però també li va passar el temps de ser mare i vam anar seguint el fil.
A mi sempre m'agradava caminar sobre la llana, ho trobava molt divertit i anava fent proves i jugant, saltava a peu coix, caminava de puntetes, caminava d'esquenes... Ella em seguia al darrere i jo veia que se li anaven tornant els ulls de vidre i la pell més tova. Ens vam aturar.
—Si vols ves a córrer, Ramon. Jo m'estiro una estona, que estic una mica cansada.
—Molt bé «àvia» —se'm va escapar, però és que s'hi assemblava molt— jo me n'aniré a caçar lleons a la selva aquella d'allà.
Em va fer un somriure com dient que molt bé, que en cacés força. I vaig arrencar a córrer en aquella direcció damunt el meu Jeep tot posant-me bé el salacot.
La cacera va ser extraordinària. Va haver-hi un moment que em vaig trobar tot sol davant d'un lleó. Ell m'anava mirant de cap a peus i anava obrint la boca, una boca gegant, com si comptés les mossegades que hauria de fer per a empassar-se'm. Jo m'hi vaig acostar a poc a poquet però fent com si no tingués por. I quan vaig veure que m'anava a saltar al damunt, li vaig disparar un tret amb tan bona punteria que va caure tan gros com era de cap a terra. Aleshores vaig cridar els portadors, que s'havien amagat de por, i els vaig dir que ja podien sortir i prendre'l cap al poblat. Uns quants em van alçar en braços com si fos un heroi i així em van dur fins al costat de l'àvia que, en veure el lleó mort, em va preguntar què n'hauríem de fer d'aquella pedra tan grossa.
Allà vam estar-hi molt de temps i ella era àvia i prenia el sol i mirava com jo jugava. O bé m'explicava coses. Però també es va cansar de ser àvia i vam tornar al camí de llana altra vegada. Aquest cop, tot seguint el fil, vam arribar allà on s'acabava la troca i em va dir que a partir d'allà ella hauria de seguir tota sola. Em va agafar el cap entre les seves mans arrugades i em va fer un petó a cada galta. Després va seguir caminant més enllà del seu fil. De tant en tant es girava i em feia adéu amb la mà i els petons que m'havia fet es van convertir en dues llagrimetes que em regalimaven per cada galta.
Estava davant del porxo de casa jugant a terra amb un cordill. El sol estava alt. Havíem acabat de dinar. El cordill era una serp verinosa i anava a picar la Jane que estava adormida. Jo era el Tarsan i l'agafava pel coll amb força i li feia escopir el verí, però em va picar a la cama i em va fer mal. A la fi la vaig poder matar. La Jane es va despertar i em va donar les gràcies per salvar-la. Després, com que va veure que anava coix, em va curar embenant-me la cama amb un pal.
Vaig sentir el Cebrià amb el carro al capdamunt del carrer i hi vaig anar corrent amb el pal lligat a la cama i tot.
—Que vas coix, Ramon?
—Sí, és que m'ha picat una serp.
—Vaja, vaja... Així no deus poder caminar gaire, oi? —I em va enfilar damunt el Negre.
Quan vaig tornar cap a casa corrent des del carrer Gran, la mare sortia amb la cadireta que abans era de l'àvia i es va posar a fer mitja sota el porxo. Quan li vaig veure la troca a terra vaig córrer de seguida a posar-li dins el cistellet per por que no rodolés carrer avall.
—Mare, és que si la deixes a terra podria rodolar carrer avall.
—És clar, és clar. Gràcies. —Em va somriure i em va fer un petó.
Després vaig seguir jugant a Tarzan. Havia de buscar la Xita que s'havia amagat a la selva per a jugar... o potser se l'havien endut els homes blancs?
Aquest conte va ser reconegut amb el 1r premi de narrativa en català al IV Premi Sant Jordi de Blanquerna, l’any 1984
El branquilló, ara clavat entre dues lloses, feia de pal de bandera del fort Swamson. Les molles a terra s'arrengleraven com soldats al seu costat fent una perfecta formació. I començava a sonar la corneta com un grinyol…
Nyigo, nyeeec... Al capdamunt del carrer se sentia el grinyol de les rodes grosses del carro del Cebrià que tot just ara enfilava el carrer i començava a baixar. El Cebrià, com sempre, anava caminant al costat del Negre.
—No sé perquè té el cavall si sempre va a peu —li vaig comentar un dia a la mare—; és com si jo anés caminant al costat de la bicicleta. I ella es va fer un tip de riure.
Tot deixant el fort Swamson parat a terra, m'hi vaig acostar corrent:
— Cebrià, Cebrià, que em muntes fins al revolt?
M'aixecà amb tanta força per les aixelles que em va fer una mica de mal i tot, però quan me’n vaig adonar ja era penjat a la crinera del Negre.
D'allà al damunt estant, el carrer pujava i baixava amb retrucs compassats. Em sentia sioux, xèrif i bandoler tot alhora.
— Siau, Ramona! M'enduc aquest xicotot fins al revolt —el Cebrià avisà l'àvia en passar per davant del porxo de casa.
—Ai, Cebrià, que avui no s'ho mereix... gairebé no ha dinat re.
Jo vaig fer que no els sentia.
—Tant li fa! Més gana tindrà a l'hora de sopar! —contestà el pagès.
El Cebrià és el meu amic… I el seu cavall també.
Jo volia que el Negre corrés més i amb els peus li vaig fer uns copets a la panxa, fluixet per no fer-li mal, és clar...
L'eix grinyolava; les rodes fregaven dures a terra; els cops dels cascos ressonaven a les parets. En passar per davant de cal Baster jo volia que sortís el Tonet però no va sortir.
—Apa, Negre! —deia fluixet. I anava arrapat a la crinera, enganxat al llom del cavall com una taca; les cames em rebotien a la seva panxa grossa i vella; tot jo anava sotraguejant amb el retruc de les pedres. Arribàrem al carrer Gran. El Cebrià em baixà a terra i, fent-me un copet a l’esquena, va dir:
—Au, ara a córrer, valent!
Vaig enfilar carrer amunt galopant i renillant. En arribar al porxo de casa em vaig aturar, cavall i cavaller tot alhora, fent una mica de volta i subjectant-me bé a les brides i renillant com un cavall de l'oest i desmuntant tal com ho fa sempre el xèrif Mac Flai i, posant-me la mà a l’ala del barret:
—Salut, àvia! Que han passat per aquí uns indis? M’han dit que s'han escapat de la reserva i els haurem de posar a ratlla!
—Ves, doncs sí que n'he vist un, d’indi, Ramonet. Anava al damunt d'un cavall que no podia amb la seva ànima i encara arrossegava un carro ple d'alfals.
—Ah sí? Doncs no pateixis. De seguida l'arreplegarem. Seguiu-me, companys! —em vaig tornar a enfilar al meu Rellamp i, fent un gest amb un gest el braç vaig manar que em seguissin els ajudants.
—Vigila, Ramon, que te m'enduus la troca!
Sense adonar-me'n havia donat una puntada a la troca de llana que l'àvia tenia a terra i ara s'anava descabdellant carrer avall. Quan ho vaig veure, vaig arrencar a córrer per aturar-la. De primer seguia muntat al Rellamp, després, en veure que la troca giraria pel carrer Gran abans que la pugués agafar, em vaig deixar estar de Rellamps.
La troca s'anava desfent lligada al mig jersei que l'àvia tenia entre les agulles. En arribar al carrer Gran va girar seguint el pendent i jo li corria al darrere que les cames em picaven al cul. En girar vaig perdre una espardenya alhora que veia com la troca ja saltava pel marge del revolt de la font, directa cap a dins la bassa de ca l'Arderiu. En arribar a la barana de la font em vaig quedar aturat una estona. El fil vermell penjava cap a dins l'aigua. Em vaig girar sense saber gaire què fer. Darrere meu, al carrer, només hi havia el fil que baixava des de casa. I a dalt, al cel, només el sol que s'ho mirava sense dir res.
—Ramon, Ramon, no prenguis mal! —Vaig sentir l'àvia que baixava.
Sense pensar-m'hi gaire vaig passar a l'altra banda de la barana per baixar pel fil tal com s'havien escapat aquells bandolers de la presó de fort Swamson; però la seva corda no era de llana...
Encara vaig veure com l'àvia treia el cap pel carrer Gran. Alçava els braços com si hagués vist el dimoni i cridava: —Ramonet, què fas? Beneit!
Tot fou treure els peus de la repisa, agafat fort amb les dues mans al fil de llana, que, amb una estrebada, la barana de la bassa em desaparegué, l'àvia em desaparegué, el cel em desaparegué… Vaig volar un instant i em vaig enfonsar a la bassa tot seguit. Vaig sentir com l'aigua m'entrava per tots els forats, pel nas, per les orelles, pel melic... Vaig arribar amb un catacruc a l'esquena fins al silenci del fons de la bassa.
Aleshores el cel em tornà a aparèixer però ara estava com darrere d’un vidre al meu damunt. També vaig veure l'àvia darrere com si em mirés des d’una finestra; mirava una mica espantada i aguantava el fil de llana que baixava dret per dins l'aigua fins a nuar-se al meu peu descalç. El fil després seguia com un regueró cap al desguàs de la bassa. Em vaig aixecar. L'àvia va sospirar. Vaig seguir el fil engolit pel forat i el vaig tibar tornant a cabdellar la troca... però estava travat. Per allà dins l'aigua, engavanyat amb la roba xopa, em movia lentament, com els astronautes.
Agenollat al costat del forat, vaig endinsar-hi el braç palpant per veure si podia desencallar el fil... No res, potser més endins… Em vaig estirar a terra. Vaig poder endinsar una mica més el braç en el forat... De sobte... Gloup! Com en treure el tap d'una banyera, el desguàs xuclà el fil, xuclà el braç i em xuclà a mi. Feia un renou eixordador de remolí d'aigua engolida. Em vaig agafar fort al fil de llana i amb l'estrebada em vaig endur l'àvia també de cap a la bassa.
Vaig ser dut per remolins d'aigua i brossa dins el tub, a tomballons, l'àvia, arrossegada pel fil que se li havia nuat a la cama, arribà a la boca del desguàs i l'embussà una estona. En no baixar aigua, vaig quedar penjat com una aranya dins d’un pou. Quan l'àvia es va poder desfer el nus de la llana, va tornar a baixar aigua com una cascada per la canonada i el fil se li anava escorrent a poc a poc entre els dits, no el podia aturar. Jo seguia baixant, lentament, voltat d'aigua i amb glopades de brossa que queia pel meu costat.
L'àvia no aconseguia d'aturar el fil i a mesura que se li anava desfent el jersei notava com se li desfeia alguna cosa molt seva... Però no hi podia fer res. Quan l'àvia es va fer prou petita per passar pel forat també la va xuclar. Aleshores vaig sentir com si el meu fil salvador cedís i vaig caure en el buit. Tombava, girava, no veia res, només sentia la cridòria folla de l'aigua...
Sobtadament el brogit desaparegué i, com si sortís d'una mare, em vaig trobar sortint al silenci d'un món sense remolins d'aigua, al costat d’un doll d'aigua que anava regant un prat verd, ben verd... El forat, juntament amb l'aigua, anava vessant el fil de llana vermell com si fos un rajolinet que s'estenia pel prat com una línia vermella brodada sobre un drap verd. Aleshores, com si la canonada s'hagués embussat, va començar a sortir l'aigua a glopades i en una d'elles escopí una nena feta un embolic amb aquell fil vermell de llana.
Vaig desfer-li l'embolic i així que es pogué aixecar se m'agafà al coll i em féu un petó. Era una nena bonica, amb les galtes rosades i els ulls de nina. Tots dos estàvem xops, acabats d'escopir per aquella deu. De sobte ella, com si sabés on anava, es posà a caminar per damunt del fil estès pel prat amb els braços ben oberts, jugant, fent equilibris com si anés sobre una corda fluixa. Me la vaig quedar mirant embadalit, com si mirés una joguina d'aquelles de l'aparador de la llibreria. Es girà i, en veure'm allà aturat, va fer amb un gest: «Vine, va!». Aleshores em vaig enfilar al fil amb els braços oberts com ella. El sol de migdia no va trigar gaire a deixar-nos ben eixuts. La nena aquella era ben bé com una nina antiga, amb rulls als cabells rossos, amb la careta de porcellana de galtes rosades i uns ulls durs i lluents. Duia un vestidet de puntes i tenia unes manetes inflades amb els dits enganxats. Així que me l'anava mirant hi trobava algun misteri... Aleshores es girà i em somrigué i, baixant del fil, s'assegué sobre l'herbei del prat. Em vaig acostar al seu costat i vaig fer el mateix. Semblava contenta.
— Vols jugar a les transformacions? —em preguntà de cop.
— Sí. Però… no sé com s'hi juga.
— Sí, home. És molt fàcil. Mira, tu t'has de pensar que ets una cosa i ja està. Fixa't, jo em penso que soc una flor i… Es va convertir en flor! Una flor amb cara de nina antiga entre els pètals.
— Au, ara tu. Prova-ho. —Em demanà.
— Doncs, ara vull ser una flor —vaig dir.
I, patapam! em vaig convertir en una flor amb cara de nen.
— Veus que és fàcil? Ara vull ser un ocellet. —I es va posar a volar.
I jo em vaig fer cavall, ambulància, caramel… I ella, papallona, pilota, corda de saltar...
I amb això ens va anar passant el temps de jugar a les transformacions i vam tornar a caminar damunt del fil. Ara jo anava al seu darrere amb els braços oberts com abans, però ella no; ella anava al davant taral·lejant una cançó.
Quan ens vam tornar a aturar em vaig fixar que ja no semblava aquella nina d'abans. Es va posar a riure, em va agafar la cara i em va fer un petó.
—Vols jugar a les mares? Jo soc la mare i tu el nen petit. Va, vols?
—Sí, sí. I jo estava malalt, d'acord?
Vam jugar molta estona. Ella em bressolava i jo feia de nen petit. M'ho vaig passar molt i molt bé marranejant, plorant a cor què vols... Vaig fer-ho tan bé que la vaig fer enfadar i tot. Ella vinga buscar medicines i inventar-se remeis estranys. Em va fer menjar pedres, infusions de flors; em va ventar amb ales de papallona; em va posar cap per avall; em va embolicar amb plomes d'ocell... Però jo, vinga plorar i plorar. I vaig plorar tant que se'n va anar enfadada.
I em vaig trobar tot sol al mig del prat plorant com un mico i ho feia tan bé que fins i tot el sol i la lluna que, tots dos alhora, em miraven des del cel, no sabien què fer per fer-me callar.
Amb tot això va anar passant el temps i a ella ja no li va agradar jugar a mares i ens vam tornar a enfilar al fil de llana vermella i vam marxar. Aquest cop vaig anar jo al davant. Caminava de costat, feia tombarelles damunt la corda, jugava que era un equilibrista.
—Mira, mira, ara amb els ulls tapats. —I em vaig tapar els ulls amb les mans però mirava una miqueta entre els dits... ha, ha, ha. Ella no se'n va adonar i va quedar tan parada que em va dir que podria treballar en un circ i tot!
Així vam fer un bon tros. I quan la vaig tornar a mirar em va venir al cap el record d'una fotografia que m'havia ensenyat l'àvia: aquell pentinat... aquell vestit...
—Saps? —li vaig dir— sembles una senyora antiga. I es va fer un tip de riure.
Jo estava cansat i ens vam aturar. Em vaig estirar a terra, sobre l'herba i al cap d’una estona vaig notar com em tapava amb el seu xal, igual que la mare em tapava amb el llençol fins al nas. Quan em vaig llevar em va fer banyar i em va tenir l'esmorzar preparat i jugava i em vigilava com una mare, però també li va passar el temps de ser mare i vam anar seguint el fil.
A mi sempre m'agradava caminar sobre la llana, ho trobava molt divertit i anava fent proves i jugant, saltava a peu coix, caminava de puntetes, caminava d'esquenes... Ella em seguia al darrere i jo veia que se li anaven tornant els ulls de vidre i la pell més tova. Ens vam aturar.
—Si vols ves a córrer, Ramon. Jo m'estiro una estona, que estic una mica cansada.
—Molt bé «àvia» —se'm va escapar, però és que s'hi assemblava molt— jo me n'aniré a caçar lleons a la selva aquella d'allà.
Em va fer un somriure com dient que molt bé, que en cacés força. I vaig arrencar a córrer en aquella direcció damunt el meu Jeep tot posant-me bé el salacot.
La cacera va ser extraordinària. Va haver-hi un moment que em vaig trobar tot sol davant d'un lleó. Ell m'anava mirant de cap a peus i anava obrint la boca, una boca gegant, com si comptés les mossegades que hauria de fer per a empassar-se'm. Jo m'hi vaig acostar a poc a poquet però fent com si no tingués por. I quan vaig veure que m'anava a saltar al damunt, li vaig disparar un tret amb tan bona punteria que va caure tan gros com era de cap a terra. Aleshores vaig cridar els portadors, que s'havien amagat de por, i els vaig dir que ja podien sortir i prendre'l cap al poblat. Uns quants em van alçar en braços com si fos un heroi i així em van dur fins al costat de l'àvia que, en veure el lleó mort, em va preguntar què n'hauríem de fer d'aquella pedra tan grossa.
Allà vam estar-hi molt de temps i ella era àvia i prenia el sol i mirava com jo jugava. O bé m'explicava coses. Però també es va cansar de ser àvia i vam tornar al camí de llana altra vegada. Aquest cop, tot seguint el fil, vam arribar allà on s'acabava la troca i em va dir que a partir d'allà ella hauria de seguir tota sola. Em va agafar el cap entre les seves mans arrugades i em va fer un petó a cada galta. Després va seguir caminant més enllà del seu fil. De tant en tant es girava i em feia adéu amb la mà i els petons que m'havia fet es van convertir en dues llagrimetes que em regalimaven per cada galta.
Estava davant del porxo de casa jugant a terra amb un cordill. El sol estava alt. Havíem acabat de dinar. El cordill era una serp verinosa i anava a picar la Jane que estava adormida. Jo era el Tarsan i l'agafava pel coll amb força i li feia escopir el verí, però em va picar a la cama i em va fer mal. A la fi la vaig poder matar. La Jane es va despertar i em va donar les gràcies per salvar-la. Després, com que va veure que anava coix, em va curar embenant-me la cama amb un pal.
Vaig sentir el Cebrià amb el carro al capdamunt del carrer i hi vaig anar corrent amb el pal lligat a la cama i tot.
—Que vas coix, Ramon?
—Sí, és que m'ha picat una serp.
—Vaja, vaja... Així no deus poder caminar gaire, oi? —I em va enfilar damunt el Negre.
Quan vaig tornar cap a casa corrent des del carrer Gran, la mare sortia amb la cadireta que abans era de l'àvia i es va posar a fer mitja sota el porxo. Quan li vaig veure la troca a terra vaig córrer de seguida a posar-li dins el cistellet per por que no rodolés carrer avall.
—Mare, és que si la deixes a terra podria rodolar carrer avall.
—És clar, és clar. Gràcies. —Em va somriure i em va fer un petó.
Després vaig seguir jugant a Tarzan. Havia de buscar la Xita que s'havia amagat a la selva per a jugar... o potser se l'havien endut els homes blancs?
Xavier Àvila i Morera (abril 1984)
Aquest conte va ser reconegut amb el 1r premi de narrativa en català al IV Premi Sant Jordi de Blanquerna, l’any 1984
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.
Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.
Comentaris