Amics per conveniència
Són a la cua de la duana de l’aeroport de Changi. Duen les motxilles suades tot i que han deixat la calor enganxosa fora de l’edifici. Davant dels arcs metàl·lics, un agent els indica que deixin les motxilles a la cinta. Miren com avancen per la pantalla. Surt primer la de l’Arnau. Després, en passar la del Pol, l’agent aixeca una cella i, mirant-se’l, li demana que s’esperi un moment. Al Pol, se li accelera el pols.
—Passa alguna cosa? —pregunta.
Dos agents s’hi acosten. Obren la motxilla, en treuen roba, un llibre, el carregador del mòbil. Un d’ells palpa el fons, mira el company i obre una costura interior. En treu un paquet rectangular, embolicat amb capes de plàstic. Li demanen el passaport.
Ell es mira l’Arnau que és uns metres enllà, sembla tan perplex com ell. Veu com s’encara amb els policies que no el deixen acostar:
—No pot ser! Ha de ser un error! Pol, t’ajudaré! —crida.
Al Pol li confirmen que està detingut per tràfic de drogues. L’emmanillen, li llegeixen els drets i el fan pujar a un cotxe de policia. El traslladen al Central Narcotics Bureau. Allà li registren les empremtes, li fan fotografies i li prenen declaració. En pocs dies ingressa a la presó. El posen en una cel·la compartida, petita i austera, amb dues plataformes per dormir i una mena de lavabo integrat. Cada matí, abans de les sis fan el recompte. Passa moltes hores tancat, en silenci obligat i amb el cap ple de cabòries.
Només fa tres mesos que es van conèixer. Havien contactat a través d’un amic d’un amic: tots dos volien viatjar a Singapur a l’estiu i es van trobar per fer una cervesa.
—Així, tu ja hi has estat? — li va preguntar —Sí. El sud-est asiàtic em tira molt… —va contestar l’Arnau. —A mi també. He estat a Cambodja, a Vietnam, a Laos… —Ahà… —va fer l’Arnau, enrotllant-se una cigarreta. —I els altres cops hi has anat sol? —No. Com ara: amb algú... Viatjar sol no em mola.
Els primers mesos, de tant en tant l’Arnau el truca, s’interessa per com està i li jura i li perjura que ell no en sabia res. Li diu que s’ha posat en contacte amb la seva família. Els seus pares també el truquen: li expliquen que estan fent gestions, però que tot és molt lent; cada tràmit a l’ambaixada triga mesos. També li diuen que estan en contacte amb l'Arnau, que es veu bon nano i que està tan preocupat.
Dins la presó, els mesos s'allarguen i esdevenen anys. I amb el temps, el record de la seva primera trobada amb l’Arnau cada cop se li fa més inquietant. A dins la presó coneix moltes històries i també fa alguns contactes, sobretot pensant en quan sortirà.
Al cap de cinc anys, gràcies a unes gestions diplomàtiques poc clares, en el marc d’un intercanvi que no acaba d'entendre, és traslladat a Barcelona i, després d’un nou judici, aconsegueix la llibertat. Un cop al carrer contacta amb algú que havia conegut a Changi Prison i, uns dies després, va a veure l’Arnau a casa seva. Li explica com havien estat aquells cinc anys a la presó, les gestions desesperades de la seva família, els diners, els favors, els silencis. Al final, però, celebren que ja és fora. A la tercera birra, el Pol va al lavabo. Es fixa en els estris d’afaitar, la colònia, el raspall de dents, el barnús de darrere la porta; tot indica que l’Arnau viu sol, allà.
Unes setmanes després, una mossa d’esquadra entrarà dins aquell mateix lavabo. Serà una agent força jove, acabada de sortir de l’acadèmia. Obrirà l’armariet del mirall i hi veurà els estris d’afaitar, la colònia, un raspall. Mirarà darrere la porta i hi veurà un sol barnús, en regirarà les butxaques. Obrirà la cisterna del vàter. —Sergent, sergent! —cridarà, traient el cap pel passadís. El sergent treurà la bosseta de dins l’aigua i la identificarà immediatament. —Ui, ui, ui… Això no és d’aquí… és tràfic internacional... Això és greu...—farà, aixecant les celles. I, dirigint-se a la companya: Agent, posi-li les manilles. Després, adreçant-se a l’Arnau: Ens haurà d’acompanyar a comissaria.
Quan el Pol surt del lavabo, l’Arnau li comenta que està pensant a viatjar a Tailàndia i li pregunta si s’hi apunta. El Pol somriu i li diu que no, que prefereix quedar-se una temporada tranquil, sense moure’s gaire. Tot i que, a Singapur, diu, s’ho van passar molt bé.
—Passa alguna cosa? —pregunta.
Dos agents s’hi acosten. Obren la motxilla, en treuen roba, un llibre, el carregador del mòbil. Un d’ells palpa el fons, mira el company i obre una costura interior. En treu un paquet rectangular, embolicat amb capes de plàstic. Li demanen el passaport.
Ell es mira l’Arnau que és uns metres enllà, sembla tan perplex com ell. Veu com s’encara amb els policies que no el deixen acostar:
—No pot ser! Ha de ser un error! Pol, t’ajudaré! —crida.
Al Pol li confirmen que està detingut per tràfic de drogues. L’emmanillen, li llegeixen els drets i el fan pujar a un cotxe de policia. El traslladen al Central Narcotics Bureau. Allà li registren les empremtes, li fan fotografies i li prenen declaració. En pocs dies ingressa a la presó. El posen en una cel·la compartida, petita i austera, amb dues plataformes per dormir i una mena de lavabo integrat. Cada matí, abans de les sis fan el recompte. Passa moltes hores tancat, en silenci obligat i amb el cap ple de cabòries.
Només fa tres mesos que es van conèixer. Havien contactat a través d’un amic d’un amic: tots dos volien viatjar a Singapur a l’estiu i es van trobar per fer una cervesa.
—Així, tu ja hi has estat? — li va preguntar —Sí. El sud-est asiàtic em tira molt… —va contestar l’Arnau. —A mi també. He estat a Cambodja, a Vietnam, a Laos… —Ahà… —va fer l’Arnau, enrotllant-se una cigarreta. —I els altres cops hi has anat sol? —No. Com ara: amb algú... Viatjar sol no em mola.
Els primers mesos, de tant en tant l’Arnau el truca, s’interessa per com està i li jura i li perjura que ell no en sabia res. Li diu que s’ha posat en contacte amb la seva família. Els seus pares també el truquen: li expliquen que estan fent gestions, però que tot és molt lent; cada tràmit a l’ambaixada triga mesos. També li diuen que estan en contacte amb l'Arnau, que es veu bon nano i que està tan preocupat.
Dins la presó, els mesos s'allarguen i esdevenen anys. I amb el temps, el record de la seva primera trobada amb l’Arnau cada cop se li fa més inquietant. A dins la presó coneix moltes històries i també fa alguns contactes, sobretot pensant en quan sortirà.
Al cap de cinc anys, gràcies a unes gestions diplomàtiques poc clares, en el marc d’un intercanvi que no acaba d'entendre, és traslladat a Barcelona i, després d’un nou judici, aconsegueix la llibertat. Un cop al carrer contacta amb algú que havia conegut a Changi Prison i, uns dies després, va a veure l’Arnau a casa seva. Li explica com havien estat aquells cinc anys a la presó, les gestions desesperades de la seva família, els diners, els favors, els silencis. Al final, però, celebren que ja és fora. A la tercera birra, el Pol va al lavabo. Es fixa en els estris d’afaitar, la colònia, el raspall de dents, el barnús de darrere la porta; tot indica que l’Arnau viu sol, allà.
Unes setmanes després, una mossa d’esquadra entrarà dins aquell mateix lavabo. Serà una agent força jove, acabada de sortir de l’acadèmia. Obrirà l’armariet del mirall i hi veurà els estris d’afaitar, la colònia, un raspall. Mirarà darrere la porta i hi veurà un sol barnús, en regirarà les butxaques. Obrirà la cisterna del vàter. —Sergent, sergent! —cridarà, traient el cap pel passadís. El sergent treurà la bosseta de dins l’aigua i la identificarà immediatament. —Ui, ui, ui… Això no és d’aquí… és tràfic internacional... Això és greu...—farà, aixecant les celles. I, dirigint-se a la companya: Agent, posi-li les manilles. Després, adreçant-se a l’Arnau: Ens haurà d’acompanyar a comissaria.
Quan el Pol surt del lavabo, l’Arnau li comenta que està pensant a viatjar a Tailàndia i li pregunta si s’hi apunta. El Pol somriu i li diu que no, que prefereix quedar-se una temporada tranquil, sense moure’s gaire. Tot i que, a Singapur, diu, s’ho van passar molt bé.
Xavier Àvila i Morera (desembre 25)
Comentaris