El destí
Durant la cerimònia ell va veure que ella també hi havia anat. Era dues fileres més endavant, al costat d’un home que devia ser el seu marit. En sortir, enmig de la gentada, s’hi va acostar per saludar-la. Feia més de trenta anys que no es veien.
—Hola, Sílvia… —la va saludar discretament, donant-li temps perquè accedís al seu registre de cares conegudes. Al cap d’uns segons, la va ajudar: —Soc el Gerard. No te’n recordes?
—Ostres, Gerard! Sí, ara sí… Quina passada! —va fer, expansiva, com sempre.
El Gerard es va quedar quiet, somrient, i ella li va fer un petó a cada galta. Després va presentar-los:
—Liam, aquest és el Gerard… de l’esplai… de quan érem petits —i tot seguit:— Gerard, el meu marit, en Liam.
Els homes van encaixar. Després ella va repetir:
—Ostres, Gerard! —I, sacsejant el cap:— Què deu fer? trenta anys?
—Una mica més…
—Perdoneu, jo m’hauré d’anar… —va interrompre el marit i, després, a la Sílvia:— Ens veurem per dinar, oi? —Es van fer un petó i se’n va anar.
—Quina passada, Gerard! Més de trenta anys!
Ell la mirava somrient i pensava com haurien estat les coses si en aquell moment no…
—Escolta, tens pressa? Anem a fer un cafè?
«Segueix tan dinàmica com sempre», pensava ell, sense tenir temps de contestar.
Es van asseure a la terrassa del bar de la plaça.
—Ostres, tu! I què? T’has casat? Tens fills? —abassegadora.
—Sílvia, tu… estàs igual! —Volia dir que trobava que anava tan accelerada com sempre i pensava que potser s’havia posat una mica nerviosa en trobar-se després de tants anys.— No, no m’he casat. I, és clar, tampoc no he tingut fills.
—Jo sí. En tenim tres: dos nois i una noia. Ja són grans. La petita ara n’ha fet setze…
—Setze! —va sospirar el Gerard amb un to carregat de sentiment.
—Sí, els va fer per Sant Joan. Per això es diu Joana. Eh, que som originals?
El Gerard intentava conduir la conversa cap al tema:
—Van ser bonics els nostres setze anys, te’n recordes?
—Sí. I tant! Juventud, divino tesoro!
Ell només va somriure. Tenia la impressió que ella havia tirat molta sorra damunt del passat. Però per a ell eren molt bons records, i els volia compartir. Va assajar una altra aproximació:
—Vam ser tan bons amics, oi?
Ella no va contestar de seguida. Va fer una pausa abans de dir:
—Sí, sí que ho vam ser… Molt bons amics…—i va canviar la mirada, retrocedint en el temps.
El Gerard es va sorprendre per aquell gir sobtat i, confiat, va confessar:
—Tu ho vas ser tot per a mi, aleshores. —Li va sortir així, i es va sentir despullat.
—Jo també et vaig estimar molt. —Ella també es va treure els vels.
En aquell moment se sentien tots dos en la mateixa freqüència. Tornaven a connectar.
—Teníem setze anys i fèiem plans, te’n recordes? —ell, mirant-la endins.
—I descobertes… Va ser tan bonic! —ella, mostrant-se transparent.
—Sí, descobertes… —submergits en el records.
Després d’un silenci pausat:
—Quines coses té la vida, eh? —va sospirar ella.
—Ja ho veus... I per què es va acabar allò, si era tan bonic?
—La mort del teu germà? —ella
—El teu viatge al Canadà? —ell
—El destí! —tots dos alhora, agafant-se les mans sobre la taula.
—Hola, Sílvia… —la va saludar discretament, donant-li temps perquè accedís al seu registre de cares conegudes. Al cap d’uns segons, la va ajudar: —Soc el Gerard. No te’n recordes?
—Ostres, Gerard! Sí, ara sí… Quina passada! —va fer, expansiva, com sempre.
El Gerard es va quedar quiet, somrient, i ella li va fer un petó a cada galta. Després va presentar-los:
—Liam, aquest és el Gerard… de l’esplai… de quan érem petits —i tot seguit:— Gerard, el meu marit, en Liam.
Els homes van encaixar. Després ella va repetir:
—Ostres, Gerard! —I, sacsejant el cap:— Què deu fer? trenta anys?
—Una mica més…
—Perdoneu, jo m’hauré d’anar… —va interrompre el marit i, després, a la Sílvia:— Ens veurem per dinar, oi? —Es van fer un petó i se’n va anar.
—Quina passada, Gerard! Més de trenta anys!
Ell la mirava somrient i pensava com haurien estat les coses si en aquell moment no…
—Escolta, tens pressa? Anem a fer un cafè?
«Segueix tan dinàmica com sempre», pensava ell, sense tenir temps de contestar.
Es van asseure a la terrassa del bar de la plaça.
—Ostres, tu! I què? T’has casat? Tens fills? —abassegadora.
—Sílvia, tu… estàs igual! —Volia dir que trobava que anava tan accelerada com sempre i pensava que potser s’havia posat una mica nerviosa en trobar-se després de tants anys.— No, no m’he casat. I, és clar, tampoc no he tingut fills.
—Jo sí. En tenim tres: dos nois i una noia. Ja són grans. La petita ara n’ha fet setze…
—Setze! —va sospirar el Gerard amb un to carregat de sentiment.
—Sí, els va fer per Sant Joan. Per això es diu Joana. Eh, que som originals?
El Gerard intentava conduir la conversa cap al tema:
—Van ser bonics els nostres setze anys, te’n recordes?
—Sí. I tant! Juventud, divino tesoro!
Ell només va somriure. Tenia la impressió que ella havia tirat molta sorra damunt del passat. Però per a ell eren molt bons records, i els volia compartir. Va assajar una altra aproximació:
—Vam ser tan bons amics, oi?
Ella no va contestar de seguida. Va fer una pausa abans de dir:
—Sí, sí que ho vam ser… Molt bons amics…—i va canviar la mirada, retrocedint en el temps.
El Gerard es va sorprendre per aquell gir sobtat i, confiat, va confessar:
—Tu ho vas ser tot per a mi, aleshores. —Li va sortir així, i es va sentir despullat.
—Jo també et vaig estimar molt. —Ella també es va treure els vels.
En aquell moment se sentien tots dos en la mateixa freqüència. Tornaven a connectar.
—Teníem setze anys i fèiem plans, te’n recordes? —ell, mirant-la endins.
—I descobertes… Va ser tan bonic! —ella, mostrant-se transparent.
—Sí, descobertes… —submergits en el records.
Després d’un silenci pausat:
—Quines coses té la vida, eh? —va sospirar ella.
—Ja ho veus... I per què es va acabar allò, si era tan bonic?
—La mort del teu germà? —ella
—El teu viatge al Canadà? —ell
—El destí! —tots dos alhora, agafant-se les mans sobre la taula.
Xavier Àvila i Morera (novembre de 2025)
Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat. Escriu-me algun comentari si vols deixant el teu nom.
Comentaris