El Nil i la Lluna

Al Nil li agradava mirar la Lluna. Quan el seu pare l'ajocava i li feia el petó de bona nit, ell li demava: «Obre la cortina, que avui es veu». El pare obria la cortina i entrava una mica més de claror a l'habitació. Aleshores el Nil es quedava mirant fixament aquella rodona de llum penjada a la paret fosca del cel fins que s’adormia.

    Li havien dit que un cop, a la Lluna, van anar-hi uns homes amb un coet i s'hi havien passejat i s'hi havien fet fotos. També sabia que més tard van tornar-hi una altra vegada, amb un cotxe, una mena de jeep amb les rodes molt grosses i s'hi havien tornat a fer fotos. També li havien explicat, que la Lluna no fa llum, que és com un mirall, però no ho acabava d'entendre. Sabia coses de la Lluna que li havien explicat i també en sabia d'altres que no li havien explicat.

    Aquella nit era gairebé rodona i feia molta llum. Ja feia una estona que se la mirava quan va adonar-se que un puntet molt petitó, lluminós, s'hi anava acostant, acostant... Quan aquest puntet es va posar sobre la rodona de claror, es veié fosc. Després devia començar a baixar perquè semblava que no es movia. Al cap d'una estona, al costat del puntet es va fer com una mena de boirina. 

    La nau havia fet contacte amb la superfície de la Lluna i havia aixecat un núvol de pols. El Nil se sentí sotraguejat enmig d'un gran terrabastall. A l'altra banda del vidre s'havia aixecat una polseguera grisenca que no li deixava veure res. Premé un botó i els motors de la nau s'apagaren amb un xiulet. Esperà una estona. No se sentia res. A poc a poc la pols tornava a caure suaument cap al seu lloc. La imatge de darrere el vidre s'anava aclarint. Havia anat a parar al mig d'un mar de pols, voltat de cràters no gaire alts. El cel era ben negre i tot punxat d'estrelles. La Terra es veia com si fos la Lluna, penjada al mig del cel, però una mica blava.
    Es deslligà de la cadira de comandaments de la nau i anà a vestir-se per sortir. Primer es posà el vestit granota metal·litzat, després les botes de sola de plom, es penjà la motxilla amb les bombones d'aire, es posà l'escafandre ben ajustat i després els guants. Finalment, connectà l'oxigen i comprovà la respiració. Tot anava a l'hora.
    S'acostà a la portella de sortida i, rodant un petit volant, l’anà obrint lentament. Abans de sortir es va quedar una estona observant tot aquell paisatge desolat. Res no s'hi movia. Premé un botó i l'escala exterior començà a desplegar-se automàticament. Es girà d'esquena i començà a baixar. Notà que els seus moviments eren lents, com si estigués dins l'aigua. Ben agafat a les baranes seguí descendint. Quan va ser a l'últim graó, s'agafà bé a les baranes i, abans de deixar el peu a terra, comprovà la consistència del terreny. Semblava prou sòlid. Baixà del tot i caminà unes passes. El Nil havia arribat a la Lluna!
    Va treure un plànol d'una de les butxaques de l'equip i mirà d'orientar-se pel relleu dels cràters que el voltaven. S'adonà que era molt a prop d'on havien estat aquells primers homes que van anar-hi ja feia uns quants anys. Es dirigí cap al cràter que al plànol s’indicava amb el nom «Mount Halley». Quan va ser a dalt s'adonà que hi havia un petit esvoranc que feia com una mena de rampa per on podria baixar i la va anar seguint. Era una forma geològica que a mesura que anava descendint entrava per la paret muntanyosa i esdevenia una mena de galeria que penetrava dins el cràter. Al cap d'una estona hagué de treure la llanterna perquè cada cop hi arribava menys llum. Després feia un revolt i, enllà, al final d’aquell passadís estret i fosc s’hi intuïa una mica de claror. A mesura que s’hi acostava cada cop s'hi veia millor i va apagar la llanterna. De sobte, en girar el darrer revolt, hagué de tancar els ulls, enlluernat. Premé el botó lateral de l’escafandre i, per la part de dins del vidre, baixà suaument un altre vidre de color d'ulleres de sol.

    En tornar a obrir els ulls a poc a poc es va adonar que havia anat a parar al mig d’una sala immensa, més gran que un estadi olímpic. Tot al voltant hi havia uns graons alts com si fossin per a asseure-s'hi. I, al mig, una extensió més gran que el terreny de joc d’un camp de futbol, resplendent, com un llac molt quiet, com un mirall que feia molta llum perquè hi tocava el Sol.
    El Nil baixà pels graons amb dificultat, el vestit d'astronauta l'engavanyava i quan va ser a tocar d'aquella superfície que encegava, s'hi veié reflectit. Es mirà la mà dins del guant de color metàl·lic i allargà el braç per palpar aquella capa de vidre platejat. En intentar tocar-la, la mà se li enfonsà com si no hi hagués res. Va moure el braç intentant notar la consistència d’aquella matèria estranya però semblava que no hi havia matèria. No era res. Devia ser una il·lusió. O un miratge.
    S’hi acostà més, amb la intenció d’entrar-hi a poc a poc, com dins una piscina. De mica en mica hi enfonsà els peus, les cames, el seu cos anava desapareixent dins d'aquella coberta resplendent de no-res. Fins que va quedar penjat només pels braços i movia les cames buscant un lloc on fer peu, però no notava res sòlid per enlloc. Va seguir deixant-se anar cap avall i finalment, quan ja només s’aguantava pels dits agafats a aquella estranya superfície inconsistent, amb un gest agosarat es deixà anar del tot. 

    Va continuar enfonsant-se lentament per aquell buit ple de llum. Era com l'espai que havia creuat amb la nau per arribar a la Lluna, però a l'inrevés, en comptes de ser buit i fosc era ple de llum. Com una piscina de llum, sense aigua. I ell s’hi anava enfonsant a poc a poc. Quan ja feia una estona que hi anava caient suaument, fent tomballons a càmera lenta, topà amb una superfície més sòlida i s'aturà. Quedà ajagut mirant amunt i s'adonà, esglaiat, que era a l'altra banda del mirall de la Lluna! 

    Des d'allà veia molt bé la Terra, i el seu poble, i casa seva. Com si estigués mirant una televisió immensa, en aquella superfície va veure com el pare li feia un petó de bona nit i li corria una mica la cortina. I ell, que tancava els ulls i s'adormia amb un somriure als llavis. 

    Una estona més tard, també entrà la seva mare i se’l mirà dolçament. Quan s'adonà que la cortina era oberta, pensà que la claror de l'endemà el despertaria i s’acostà a la finestra. Des d'allà va veure la Lluna ben plena i ben rodona penjada al mig de la paret fosca del cel. Es va quedar una estona contemplant-la i li semblà que era com un gran ull que l'estava mirant des de l’espai. Després va córrer la cortina, va fer un petó al Nil i, sense fer soroll, li va ajustar la porta.

Xavier Àvila i Morera (abril 1990)

Aquest conte pertany al recull "Bonanits"

Si ho has llegit, m'agradarà saber què t'ha semblat.

Pots publicar un comentari a l'entrada, si vols, posant el teu nom.