El Tomeu que volia ser en Tomeu
Sense saber com, de sobte es trobà davant d'un animal estrany que l’observava amenaçant tot mostrant-li uns ullals esmolats com hams de pescar, cargolats endins. Alguna cosa en mirar-lo feia pensar en un lleó però a banda i banda del llom li naixien unes ales enormes, fines com de papallona, i tenia una cua mig transparent, inflada i plena de verí com una cua d'escorpí gegant, que aixecava, tibada i lluent, des del darrere fins al damunt del cap coronada amb un fibló dur i esmolat com una punta de llança.
La bèstia se li anava acostant amb el posat d'una aranya que avança cap a la seva presa segura, però ell no tenia gens de por. Gens! Ni una ombra de por no se li dibuixava en el seu rostre serè. Amb un posat ferm deixava que la bestiassa se li acostés; segur d'ell mateix; com un domador de circ. L'animalot amb els ulls encesos, avançava cap a ell brandant la cua de costat a costat i fent llambrejar el fibló acerat. La boca oberta mostrant els ullals assassins i regalimant una saliva espessa, disposat a engolir-lo amb una sola queixalada.
La bèstia se li anava acostant amb el posat d'una aranya que avança cap a la seva presa segura, però ell no tenia gens de por. Gens! Ni una ombra de por no se li dibuixava en el seu rostre serè. Amb un posat ferm deixava que la bestiassa se li acostés; segur d'ell mateix; com un domador de circ. L'animalot amb els ulls encesos, avançava cap a ell brandant la cua de costat a costat i fent llambrejar el fibló acerat. La boca oberta mostrant els ullals assassins i regalimant una saliva espessa, disposat a engolir-lo amb una sola queixalada.
El noi fins que no va tenir la bèstia a tocar no va moure ni un pèl. Valent, de pedra, va esperar com una estàtua, i quan va veure que la boca de la bèstia se li obria al davant com una cova, va flexionar i, amb un salt precís, com una molla, se li anà a enganxar a la cua enverinada. Amb això la pobra bèstia quedà desarmada, tenia el noi penjat a la cua i no li podia fer res; torçava el cap amunt, els ulls rojos, inflats de sang i de ràbia, la bava lliscant-li mentó avall... Brandava la cua sacsejant-lo per deseixir-se'n però enmig d'aquell anar i venir d'empentes i trompades el noi aconseguí, no se sap com, fer-li un nus a la cua. I encara, després, enfilat dalt del llom alat d'aquella bèstia de formes oníriques, l'agafà fort per la mandíbula i li tancà la boca, fent-li amagar així aquells ullals esfereïdors, de serpent. Saltà altre cop a terra i li digué que ja se'n podia anar a fer por a una altra banda, que per allà no la volia veure més; i la bèstia, amb la cua nuada entre cames, se n'anà ventant les ales de papallona, transparents a contrallum. I es va anar fent cada cop més petita enmig d'un cel de colors dolços de caramel.
Quan la bestiola no fou més que un puntet a l'infinit, el noi es girà i de darrere els arbres començaren a sortir-ne un munt de nois i noies com ell que havien seguit la seva lluita esporuguits i amagats darrere els arbres. Sortien cridant visques, aplaudint i felicitant-lo. Agraint-li aquell gest tan valent i heroic. Sense saber com, es trobà surant damunt els seus caps, dut per la munió cap a un castell de vidre bastit dalt d'un pujolet de cotó fluix i ell anava saludant a un costat i a l'altre aquells nois i noies que, de tot arreu, agraïts, l'exaltaven...
En Tomeu dormia al llit de dalt de la llitera i el Marçal, son germà, dormia al de sota. Dormia amb un somriure als llavis. Somniava. Somniava l'heroi que no era, l'heroi que volia ser. I era feliç.
En Tomeu era poruc, però volia ser valent; era el més esquifit de la classe, però volia ser ben fornit; volia ser admirat i reconegut, però mai no hi havia cap motiu perquè ningú parés atenció en ell. Només en els seus somnis cada dia podia ser aquell qui volia ser: el Tomeu valent, ben fornit, admirat, reconegut. I per això sempre que dormia ho feia amb un somriure dibuixat als llavis que no se li desfeia fins que sentia la veu de la mare: «Tomeu, Marçal, són les vuit!». I tot era sentir això que el Tomeu intrèpid es desfeia com un terròs de sucre, es difuminava com la son a dintre seu i el seu lloc l'ocupava una mena de «Tomeu poca-cosa» que era el que tots coneixien.
Però aquell dia estava tan adormit que ni tan sols va sentir la seva mare que l'avisés. Va mig obrir un ull i es mirà el rellotge: era molt tard. S'aixecà i veié que el seu germà ja no hi era. Sense acabar-se de desvetllar del tot es vestí amb una esgarrapada, arreplegà els llibres i la carpeta i sortí al carrer. Anava mig somnàmbul, amb el sarró penjat i la carpeta sota el braç, amb pas lleuger cap a l'escola.
Quan anava a trencar pel carreró de les Moreres veié a l'altra banda del carrer una colla de nois més grans que ell que tenien acorralada una nena rossa amb un llaç blau. Eren d'aquella mena de nois que ningú no es voldria trobar de nit en un carrer fosc i no calia ser gaire espavilat per adonar-se que no devien voler-li res de bo, a aquella pobra nena. En Tomeu sense pensar-s'hi creuà el carrer; estava prou adormit per no pensar què anava a fer. Segurament, si hi hagués pensat en comptes de creuar per acostar-s'hi, hauria arrencat a córrer.
Fins que no va ser al costat d'aquells nois no s'adonà que al seu costat semblaven les torres de la Sagrada Família, però, adormit com anava, no tenia consciència del perill i com un autòmat agafà un dels nois pel braç i l'hi retorçà fins que el va tenir agenollat als seus peus. Amb això, la nena pogué aprofitar per fugir, però els altres s'abraonaren a sobre d'ell amb empentes i cops de puny de tal manera que, quan en Tomeu es pogué esmunyir d'aquell batibull de braços i cames, els altres ni se n'adonaren i seguiren esbatussant-se entre ells.
Unes cantonades més enllà trobà la nena que l'esperava. «Has estat molt valent» —només li va dir. I en Tomeu, amb aquest reconeixement, es va sentir més que ben pagat. Féu un gest traient-li importància i, sense poder-ho controlar, se li escapà un badall d'aquells que Déu n'hi do. «Perdona, és que encara estic mig adormit, avui» —es va disculpar.
Arribà a l'escola ben tard; però com que en Tomeu, ja ho hem dit, era d'aquella mena de nois que sempre passen desapercebuts, ningú no se'n va adonar. A classe de llengua quasi es va adormir. Tenia moltíssima son. Per fi va escoltar el timbre que anunciava l'estona d'esbarjo.
Al pati, va quedar-se sol, com sempre, menjant-se l'entrepà assegut en un racó. No li agradava gaire jugar a futbol a ell, i esmorzava mirant com els al tres hi jugaven. Aquell dia, però, entre mossegada i mossegada els ulls se li aclucaven. Com si estigués hipnotitzat, la son el vencia. Queia de son, com si fes una setmana que no dormia... Feia veritables esforços per mantenir els ulls oberts, però la son era més forta que ell...
S'adonà que s'havia mig adormit quan el despertà la cridòria dels seus companys. En obrir els ulls s'adonà que en Martinet havia penjat la pilota al pati dels gossos, a la casa del costat, i tots s'estaven mirant amunt, com si només mirant poguessin fer tornar la pilota tota sola.
En Tomeu s'acostà a la reixa que separava el pati de l'escola del pati dels gossos, que quedava més amunt. La reixa, des de terra fins al capdamunt, devia fer ben bé l'alçada de quatre castellers. Era d'aquelles de filferro que fa quadrets. En Tomeu, sense dir res, començà a enfilar-s'hi, arrapat com una sargantana anava pujant sense dubtar. Fins que no va ser ben amunt els seus companys no s'adonaren d'ell: «No és en Tomeu, aquell?» —va fer algú. «Ospes, i tant!»
Quan va ser dalt de tot passà a l'altra banda i baixà fins on hi havia els gossos, que començaren a bordar com folls. Des del pati de l'escola no es veia què feia, en Tomeu. Els lladrucs dels gossos enfollits feien témer una desgràcia però a poc a poc, de mica en mica van anar callant. Després, es va veure volar la pilota per sobre la reixa i acte seguit aparegué de nou en Tomeu a la reixa, badallant. Tal com havia pujat començà a baixar però aquest cop entre crits de visca! i oé-oé-oé! i To-meu, To-meu! barrejats amb aplaudiments, xiulets i cridòria general.
Ell badallava. Quan va ser a terra, entre els crits, el Roger li preguntà què havia fet amb els gossos i aleshores, sense contestar-lo, en Tomeu es tornà a enfilar a la reixa com si s'hagués deixat alguna cosa. Pujà pel filferro, baixà al pati dels gossos i al cap d'una estona ja es tornaven a sentir els lladrucs enfollits. Quan tornà a baixar explicà que els havia omplert la boca de papers i no s'havia recordat de treure'ls-els. I tots vinga riure.
Ara en Tomeu era reconegut entre els seus companys, però tenia massa son per adonar-se'n del tot i tornà a badallar obrint una boca de calaix.
Van pujar a classe i aquest cop, a Socials, sí que no va poder aguantar. Es va adormir del tot... i tan profundament que fins es posà a somiar d'aquella manera que se li dibuixava un somriure a la cara, com un angelet. El del seu costat se'n va adonar i va anar corrent el xiuxiueig que en Tomeu s'havia adormit com un soc. Es giraven i reien tapant-se el nas... Fins que la mestra s'hi acostà:
—Tomeu Duran! —El va despertar cruelment amb un crit a cau d'orella.
Ell obrí els ulls de cop. Semblava estabornit. Li va costar una bona estona adonar-se que era a classe. «Què feia allà?» —es preguntava. Li era impossible recordar res més que es posà a dormir a casa seva, amb el Marçal al llit de dalt. «Què feia, de sobte, a l'escola?» «Quina hora era?» Pel cap encara li ballaven fragments d'un somni confús... Recordava que lluitava contra una mena de lleó-papallona-escorpí; que lliurava una nena d'una colla de malfactors; que s'enfilava a la reixa del pati de l'escola i agafava la pilota del pati dels gossos...
Quan la bestiola no fou més que un puntet a l'infinit, el noi es girà i de darrere els arbres començaren a sortir-ne un munt de nois i noies com ell que havien seguit la seva lluita esporuguits i amagats darrere els arbres. Sortien cridant visques, aplaudint i felicitant-lo. Agraint-li aquell gest tan valent i heroic. Sense saber com, es trobà surant damunt els seus caps, dut per la munió cap a un castell de vidre bastit dalt d'un pujolet de cotó fluix i ell anava saludant a un costat i a l'altre aquells nois i noies que, de tot arreu, agraïts, l'exaltaven...
.. . .
En Tomeu dormia al llit de dalt de la llitera i el Marçal, son germà, dormia al de sota. Dormia amb un somriure als llavis. Somniava. Somniava l'heroi que no era, l'heroi que volia ser. I era feliç.
En Tomeu era poruc, però volia ser valent; era el més esquifit de la classe, però volia ser ben fornit; volia ser admirat i reconegut, però mai no hi havia cap motiu perquè ningú parés atenció en ell. Només en els seus somnis cada dia podia ser aquell qui volia ser: el Tomeu valent, ben fornit, admirat, reconegut. I per això sempre que dormia ho feia amb un somriure dibuixat als llavis que no se li desfeia fins que sentia la veu de la mare: «Tomeu, Marçal, són les vuit!». I tot era sentir això que el Tomeu intrèpid es desfeia com un terròs de sucre, es difuminava com la son a dintre seu i el seu lloc l'ocupava una mena de «Tomeu poca-cosa» que era el que tots coneixien.
Però aquell dia estava tan adormit que ni tan sols va sentir la seva mare que l'avisés. Va mig obrir un ull i es mirà el rellotge: era molt tard. S'aixecà i veié que el seu germà ja no hi era. Sense acabar-se de desvetllar del tot es vestí amb una esgarrapada, arreplegà els llibres i la carpeta i sortí al carrer. Anava mig somnàmbul, amb el sarró penjat i la carpeta sota el braç, amb pas lleuger cap a l'escola.
Quan anava a trencar pel carreró de les Moreres veié a l'altra banda del carrer una colla de nois més grans que ell que tenien acorralada una nena rossa amb un llaç blau. Eren d'aquella mena de nois que ningú no es voldria trobar de nit en un carrer fosc i no calia ser gaire espavilat per adonar-se que no devien voler-li res de bo, a aquella pobra nena. En Tomeu sense pensar-s'hi creuà el carrer; estava prou adormit per no pensar què anava a fer. Segurament, si hi hagués pensat en comptes de creuar per acostar-s'hi, hauria arrencat a córrer.
Fins que no va ser al costat d'aquells nois no s'adonà que al seu costat semblaven les torres de la Sagrada Família, però, adormit com anava, no tenia consciència del perill i com un autòmat agafà un dels nois pel braç i l'hi retorçà fins que el va tenir agenollat als seus peus. Amb això, la nena pogué aprofitar per fugir, però els altres s'abraonaren a sobre d'ell amb empentes i cops de puny de tal manera que, quan en Tomeu es pogué esmunyir d'aquell batibull de braços i cames, els altres ni se n'adonaren i seguiren esbatussant-se entre ells.
Unes cantonades més enllà trobà la nena que l'esperava. «Has estat molt valent» —només li va dir. I en Tomeu, amb aquest reconeixement, es va sentir més que ben pagat. Féu un gest traient-li importància i, sense poder-ho controlar, se li escapà un badall d'aquells que Déu n'hi do. «Perdona, és que encara estic mig adormit, avui» —es va disculpar.
Arribà a l'escola ben tard; però com que en Tomeu, ja ho hem dit, era d'aquella mena de nois que sempre passen desapercebuts, ningú no se'n va adonar. A classe de llengua quasi es va adormir. Tenia moltíssima son. Per fi va escoltar el timbre que anunciava l'estona d'esbarjo.
Al pati, va quedar-se sol, com sempre, menjant-se l'entrepà assegut en un racó. No li agradava gaire jugar a futbol a ell, i esmorzava mirant com els al tres hi jugaven. Aquell dia, però, entre mossegada i mossegada els ulls se li aclucaven. Com si estigués hipnotitzat, la son el vencia. Queia de son, com si fes una setmana que no dormia... Feia veritables esforços per mantenir els ulls oberts, però la son era més forta que ell...
S'adonà que s'havia mig adormit quan el despertà la cridòria dels seus companys. En obrir els ulls s'adonà que en Martinet havia penjat la pilota al pati dels gossos, a la casa del costat, i tots s'estaven mirant amunt, com si només mirant poguessin fer tornar la pilota tota sola.
En Tomeu s'acostà a la reixa que separava el pati de l'escola del pati dels gossos, que quedava més amunt. La reixa, des de terra fins al capdamunt, devia fer ben bé l'alçada de quatre castellers. Era d'aquelles de filferro que fa quadrets. En Tomeu, sense dir res, començà a enfilar-s'hi, arrapat com una sargantana anava pujant sense dubtar. Fins que no va ser ben amunt els seus companys no s'adonaren d'ell: «No és en Tomeu, aquell?» —va fer algú. «Ospes, i tant!»
Quan va ser dalt de tot passà a l'altra banda i baixà fins on hi havia els gossos, que començaren a bordar com folls. Des del pati de l'escola no es veia què feia, en Tomeu. Els lladrucs dels gossos enfollits feien témer una desgràcia però a poc a poc, de mica en mica van anar callant. Després, es va veure volar la pilota per sobre la reixa i acte seguit aparegué de nou en Tomeu a la reixa, badallant. Tal com havia pujat començà a baixar però aquest cop entre crits de visca! i oé-oé-oé! i To-meu, To-meu! barrejats amb aplaudiments, xiulets i cridòria general.
Ell badallava. Quan va ser a terra, entre els crits, el Roger li preguntà què havia fet amb els gossos i aleshores, sense contestar-lo, en Tomeu es tornà a enfilar a la reixa com si s'hagués deixat alguna cosa. Pujà pel filferro, baixà al pati dels gossos i al cap d'una estona ja es tornaven a sentir els lladrucs enfollits. Quan tornà a baixar explicà que els havia omplert la boca de papers i no s'havia recordat de treure'ls-els. I tots vinga riure.
Ara en Tomeu era reconegut entre els seus companys, però tenia massa son per adonar-se'n del tot i tornà a badallar obrint una boca de calaix.
Van pujar a classe i aquest cop, a Socials, sí que no va poder aguantar. Es va adormir del tot... i tan profundament que fins es posà a somiar d'aquella manera que se li dibuixava un somriure a la cara, com un angelet. El del seu costat se'n va adonar i va anar corrent el xiuxiueig que en Tomeu s'havia adormit com un soc. Es giraven i reien tapant-se el nas... Fins que la mestra s'hi acostà:
—Tomeu Duran! —El va despertar cruelment amb un crit a cau d'orella.
Ell obrí els ulls de cop. Semblava estabornit. Li va costar una bona estona adonar-se que era a classe. «Què feia allà?» —es preguntava. Li era impossible recordar res més que es posà a dormir a casa seva, amb el Marçal al llit de dalt. «Què feia, de sobte, a l'escola?» «Quina hora era?» Pel cap encara li ballaven fragments d'un somni confús... Recordava que lluitava contra una mena de lleó-papallona-escorpí; que lliurava una nena d'una colla de malfactors; que s'enfilava a la reixa del pati de l'escola i agafava la pilota del pati dels gossos...
Mirava al seu voltant obrint i tancant els ulls. Trasbalsat. Tots els ulls l'escrutaven. Es sentia molt estrany. Es va mirar a veure si duia el pijama i no. Tornà a mirar aquells que se'l miraven i tots, en veure'l tant desorientat, esclafiren a riure. Es va tornar a sentir el Tomeu de sempre, aquell «Tomeu poca-cosa». La mestra va fer seure tothom, van obrir el llibre i la classe, també com sempre, continuà més aviat ensopida.
Aquell dia, però, a la tarda, tornant cap a casa, en passar pel carrer de les Moreres una nena rossa amb un llaç blau se’l va quedar mirant una bona estona i després li va somriure d’una manera especial, com d’agraïment.
Xavier Àvila (octubre de 1984)
Comentaris