Crònica d'una columna impublicable
Acabava d’arribar a casa. M’havia preparat un cafè amb llet i m’havia posat a fullejar el diari ajagut al sofà, amb aquella mena de mandra de quan tornes de la feina. Anava passant planes, llegint molt per sobre, només la lletra menuda del peu de les fotos. En realitat, perdia una mica el temps per amagar-me de la feina. La columna per a l'endemà encara l'havia de començar i no se m'acudia de què parlar. Pel cap m'anaven passant coses desordenades: el comentari del cap de redacció dient-me que hi havia dies que es notava que estava més fi i d'altres que no tant. Que va mal apedaçar amb un: «i és normal, eh? ja ho entenc». La mitja baralla amb la Laia al matí: «no m’esperis a sopar perquè avui surto amb els companys de feina». La trucada a l'agència. Quina merda!
Quan era a la plana d'entreteniments i anava a començar els mots encreuats: «ding, dong», va sonar el timbre. Com si l'hagués tingut connectat dintre meu, em vaig aixecar amb un bot i vaig anar a obrir. A mig camí em vaig adonar que anava descalç. La Laia no podia ser. Seria algú que s'equivocava, o un venedor de qualsevol cosa. Vaig anar a calçar-me i va tornar a sonar: «ding, dong!». Ja va, ja va...
Amb el rebedor fosc, en aquell segon de silenci d'espera, em va passar pel cap la imatge de la mare dient-nos, abans de marxar: «si truca algú pregunteu qui és, i no obriu si no el coneixeu». Ara, a casa meva, em semblava una mica ridícul preguntar qui era, però abans d'obrir vaig mirar pel foradet, això sí. Hi havia un senyor que no coneixia de res, un home no gaire alt, més aviat gran, devia passar de llarg la seixantena. Vaig obrir i se'm va quedar mirant una estona abans de demanar pel senyor Estanislau. No sabia de què em sonava aquell nom. Potser un veí? Un company del diari? En veure'm tan desorientat em va preguntar si no era el primer segona. Sí, sí que ho és. Però, per qui diu que demana. A veure, un moment… Es va treure un paperet de la butxaca i va llegir a poc a poc, sil·labejant: Es-ta-nis-lau. Sí, sí. Estanislau De-lo-lla. Em vaig posar vermell: Sí, sí... és clar! ehem... sóc jo... però és que... sap? ningú mai no em crida així, tothom em diu Lau, Lau Delolla… Ah, bé, així que ets tu, per tant, puc passar, oi? va fer, avançant.
He de reconèixer que em va descol·locar, aquell paio, que es convidava a passar a casa meva. Però jo… jo, sí…. Tot i que no m’agradava, vaig deixar passar aquell desconegut. Què diría ma mare? I just en aquell moment em va semblar sentir els cascos d'un cavall. Com que encara no havia ajustat la porta, em vaig abocar pel forat de l'escala pensant en les extravagàncies del veïnat. Peró no vaig veure ningú i vaig tancar la porta.
En tornar a entrar al rebedor i mirar-me l’home aquell de dalt a baix vaig quedar d’una peça! Duia dos pantalons! I era perquè... perquè tenia quatre cames! Vaja, més aviat quatre «potes», hauria de dir. I en comptes de dos parells de sabates com li escauria, lluïa unes esplèndides peülles de cavall i suposo que amb unes bones ferradures: vet aquí el soroll de l’escala! Tenia una mena de gep a l'alçada dels malucs... O no sé com s’hauria de dir... potser seria el llom... vaja el tros des d’on li sortien les potes del darrere...
Quan es va girar, jo, intentant dissimular el meu astorament, vaig fer com si no m'hagués adonat de la seva singularitat, o més aviat «raresa», i el vaig convidar a «jeure» (o hauria de dir a «seure»?) en un banquet que tenim al rebedor per a aquestes ocasions, vaja, per a ocasions semblants però no tan estranyes.
Malgrat el meus esforços per comportar-me amb naturalitat, ell es devia adonar de la meva sorpresa perquè sense fer cas del meu oferiment em va intentar explicar que no, que no seia perquè era un centaure, i que no m'amolnés, que ja estava acostumat. No sé si vaig caure de cul o va ser un acte voluntari però el cas és que em vaig trobar jo assegut al banquet i ell dret, vaja, de quatre potes... (no sé pas com dir-ho) al meu davant.
Me'l vaig quedar mirant com un babau, sense saber què dir. Què se li diu a un centaure que t’entra així, de cop al teu pis? Vist per davant semblava d’allò més normal, potser amb els pantalons del davant una mica caiguts i els pantalons del darrere estranyament posats cobrint aquella protuberància. El cos el duia cobert amb un jersei gruixut de coll alt i duia una mena de caçadora de pana al damunt que no sé ben bé com li arribava fins a la part del darrere. Ell anava parlant però jo era com si no el sentís, no podia concentrar-me a escoltar-lo, intentar entendre aquella imatge surrealista al rebedor de casa meva em prenia tota l'atenció. Mentre parlava, les dues cames del darrere li anaven caminant una mica, ara cap a un costat ara cap a l'altre. Mirant-lo a la cara, semblava un senyor de debò, com una persona normal, anava xerrant, xerrant, gesticulant i fent unes cares força expressives, però era com si el veiés a la tele sense volum. M'el mirava amb els ulls esbatanats i amb la boca mig oberta com un babau…
Doncs això és tot. Ja ho veus, sóc un centaure i m'agradaria que escriguessis la meva biografia, m’entens? No. No entenc res —vaig contestar automàticament com sortint de cop d’un encanteri.
En el fons semblava un bon home. Em va dir que m'entenia, que es posava en el meu lloc i comprenia que em costés d'entendre-ho, que hi estava acostumat. I aleshores va fer un gest com si s'anés a descordar els pantalons. No, no cal... No cal que ho faci! —el vaig aturar.
Em semblava poc decent que se'm baixés els pantalons allà al davant, així, de sobte un desconegut, al mig del rebedor… El vaig fer passar al despatx. Abans d’entrar va fer una repassada de dalt a baix: la taula desendreçada, els diaris amuntegats, els llibres atapeïts a la prestatgeria... Perdoni però és que... —vaig començar a justificar, adonant-me que no tenia per què. Em va dir que no hi feia re, que ell també era força deixat. Li vaig oferir una cadira instintivament però ell la va enretirar amb un somríure condescendent i va fer el gest d'ajeure's damunt la catifa doblegant les potes del darrere. Aleshores: "treeeec!" —se li van estripar els pantalons del darrere. Vaig notar que em ruboritzava. Quina bestiesa! Hauria estat més lògic que l’afectés a ell, oi? Doncs no, jo em vaig posar vermell com un pigot, vès! I ell: mira que sou complicats els homes, eh? Per què heu d’anar així d’engavanyats? A sobre em renyava...
Es va tornar a posar dret, vaja, de quatre potes, i em va demanar amb un gest que em va semblar mig suplicant, o mig foteta, per treure's els pantalons, que aniria molt més còmode. La situació se m'escapava de les mans. Estava tan atabalat que li vaig dir que ell mateix, com si estigués a casa seva. Evidentment no li volia dir això però és el que em va sortir. I ell s'ho va creure! Va començar traient-se els pantalons: els del davant i els del darrere. Es va treure la caçadora. Em feia sentir incòmode, aquell striptease improvisat. No sabia on mirar. Em vaig posar a moure coses fent veure que endreçava. Es va treure el jersei. A mesura que s’anava traient la roba, l’anava plegant amb parsimònia damunt la cadira. La samarreta... S'ho va treure tot! Quan va estar llest va tossir: ehem... Lau? Vaig fer com que no el sentia. El veia reflectit al vidre de la finestra. No gosava girar-me, ell all, tot nu... com un... com un cavall!. Va insistir: Lau, que no estàs per mi? Seguia sense saber on mirar. Em notava ben sufocat. Ell se n'adonà: Au va, no em diràs que mai no has vist un centaure despullat? M'hi va fer pensar. La veritat és que... més aviat era a l’inrevés: mai no havia vist un centaure vestit. Però és que, de fet, sempre que havia vist un centaure... era dibuixat!
Tenia el tors més aviat esprimatxat. I així, sense roba, em recordava el Gandhi de les fotografies: amb la panxa arrugada, les costelles dibuixades. Però cap a sota el melic s'anava fent pelut, pelut, amb un pèl curt... pèl de cavall, és clar. De mig cos cap avall era ben bé un cavall. Les potes les tenia d'os ferm i acabades amb uns cascos allà on l'home hauria hagut de tenir els peus. També duia cua, és clar. I era una cua bonica, llarga i ben pentinada. Es devia adonar que l'hi mirava perquè se la va agafar amb una mà i, tot pentinant-se-la amb l'altra, me la va ensenyar i em va explicar que li donava molta feina però que era la seva mania. «Com qui ha de dur sempre les sabates ben enllustrades —em deia— jo sempre he de dur la cua ben pentinada i polida.» La va deixar ben estesa sobre la catifa i després d'un moment sense dir res, com per deixar-se mirar, em va començar a explicar: El meu nom és Apol·línex, és un nom força corrent entre els centaures. Vaig fer un gest amb el cap com dient que em semblava bé. Estava tan fora de mi que difícilment hauria pogut fer res més que moure el cap. I he vingut de molt lluny —va continuar.— I, ja ho veus, fins i tot m'he hagut de disfressar com vosaltres. No ha estat fàcil, iImagina't que de poc no perdo les potes del darrere, al metro.Tanta gent! Però així també he passat més desapercebut, Només hi ha hagut un nen que em mirava de dalt a baix, em pensava que em delataria, però l'hi he fet l'ullet i de seguida ha entès que no havia de dir res a ningú. Jo anava fent que sí amb el cap, com si el meu coll fos una molla. Bé, tornant a allò que anàvem, vinc de lluny perquè, ja ho veus, ja sóc gran i, tal com t'he dit abans, voldria que escrivissis la meva biografia perquè ja se sap… Perdó? —el vaig interrompre. Sí, perquè no? Ja fa temps que hi vaig pensant. Però jo, jo no ho he fet mai això. No hi fa res, és més, precisament per això t'he triat a tu: escrius, sembles espavilat… Ah sí? I com ho sap això? Sí home, abans n’he parlat amb gent, m’he informat, et llegeixo sovint, m’agrada la teva columna al "Matinem". Ha parlat amb gent? S’ha informat? I d’on ha tret que jo pugui fer això que em demana? No ho sé... Que potser no pots fer-ho? No, vull dir, sí. Vaja, no ho sé, m'ho hauré de pensar, però...
«Ding-dong» —va sonar el timbre i al mateix moment se’m va glaçar la sang. Senyor, vull dir, centaure —vaig fer, donant-li la roba— amagui's on pugui, vesteixi's, surti al pati...i, sobretot, no faci soroll.
Vaig anar a obrir ben atabalat. Les cames em tremolaven com si hagués fet algun disbarat i arribés la mare. Per cert, i si és la mare? No, no... Avui no ha de venir. És dijous. Miro pel foradet. Vaja, una senyora que no conec. Pel cap em passa novament la pel·lícula de quan he obert al senyor-centaure. Obro amb les mans tremolant. La senyora se'm queda mirant sense dir res. Després sembla que es mira ell rebedor, com buscant algú. Els polsos em bateguen com si m’anéssin inflant el cap. Les mans em suen. Com instintivament li miro a les cames i les compto. Només dues... Uf! Això m’alleuja. M’assereno una mica. Només una mica… Ai, em sembla que m'equivoco –va dir. Sí, sí senyora, s’qeuivoca! –li vaig dir secament i tancant la porta de cop. Normalment no hauria estat tan rude. Jo no ho sóc així.
Vaig córrer cap al pati i vaig fer un gest al centaure que entrés. S’havia vestit i anava un altre cop disfressat de persona, com diria ell. Vagi-se'n, vagi-se'n si us plau —li vaig demanar. Lau, home... No n'hi ha per tant! No t’esveris! Encara em posava més negre la seva calma. Com si no passés res. Jo l'estirava per la màniga cap al rebedor. Si tu no vols, no passa res, noi, ja buscaré algú altre... Però abans, deixa’m que t’expliqui una mica…
No sé del tot com va anar però el cas és que al cap de deu minuts ell tornava a estar tot nu ajagut a la catifa del despatx gesticulant i parlant tranquil·lament i jo, com un escribent egipci, també assegut a terra, amb les cames creuades anava prenent notes al seu costat. Allò va durar força estona, vaja, molta estona. Eren quarts d'una quan l’acomiadava. Em feia por que tornés la Laia i em descobrís amb aquella «estranya relació» desvestida al mig del meu despatx.
SOBRE EL CENTAURE, per Lau Delolla
De vegades es fan coneixences ben interessants en les situacions menys esperades. Ahir mateix, al meu despatx, vaig rebre la visita d’un centaure que havia trucat a la porta tot buscant un autor per a la seva biografia.
El lector ja deu saber que un centaure és una criatura mig home mig cavall: té la part inferior del cos de cavall i, de la cintrura cap amunt, el bust d’home. Però probablement el lector no en sàpiga gaire més, per això avui dedicarem aquest espai a ampliar el coneixement sobre aquests éssers tan desconeguts, dels quals segur que en podríem aprendre moltes coses.
Els centaures, m’explicava aquell senyor, neixen unicorns. L’estat d’unicorn és el de la infantesa: joc, innocència, felicitat. Quan l’unicorn comença a dubtar de la seva felicitat, la banya se li va enfonsant i esdevé cavall. Val a dir que el pas d’unicorn a cavall és complex i igual que els humans travessem un període d’indefinició adolescent, ells, de manera semblant, passen per estadis més o menys confusos de «cavallitat» en què sovint adopten la forma de poltre i no serà fins que es vagin coneixent ells mateixos i vagin definint la seva personalitat que esdevindran cavalls autèntics.
L’estat de cavall és el de l’empenta, del somni, del treball. És l’etapa en què s’aparellen, en què empenyen la societat, en què es desenvolupen. Però no és fàcil mantenir sempre aquesta brasa encesa. Quan el cavall defalleix, quan la rutina l’ofega, pot acabar esdevenint mula, amb certes aptituds atrofiades, només útil per arrossegar embalums.
Finalment, l’estat de centaure s’assoleix quan hom comença a viure la satisfacció d’allò que ha viscut, quan troba el plaer en els records i és capaç de gaudir i valorar el seu passat. El centaure s’adona que mai no ha deixat de ser unicorn, ni cavall, i que fins i tot quan ha fet de mula, poc o molt, també ha après. La riquesa del centaure rau a saber ser sempre allò que un és aprofitant-ho al màxim. I és així com, de tant de rumiar, al centaure el tors i el cap li va prenent la forma humana.
Podríem pensar que més enllà del centaure hauria d’aparèixer l’home complet. Però només cal mirar el món, llegir els diaris, per adonar-nos que això, de moment, és impossible. Fins que no es demostri el contrari, sembla clar que l’home encara ve del mico.
Tocaven tres quarts de tres quan vaig arribar a la redacció amb els folis sota el braç. I en aquell precís instant el director trucava a recepció per saber si m’havien vist entrar. M'hi vaig posar i encara li vaig fer broma. Tenia la satisfacció d’haver fet una feina ben feta. Em resonaven les seves paraules del matí: Hi ha dies que un està fi i d'altres que no tant, oi, Lau?
Vaig tornar-me'n a casa i en arribar vaig despertar la Laia. S'ha de reconèixer que encara estem força sonats. A les quatre de la matinada paràvem taula. Jo encara no havia sopat i ella ja tenia gana un altre cop. Vam muntar nos un soparet d’espelmes i tot. I aquí no ha passat res!
A l'endemà, en despertar-me, em vaig trobar el diari sobre el llit. La Laia ja no hi era. Dins el diari, una nota: «Benvolgut Lau, em sembla que sí que t’anirà bé prendre’t uns dies de vacances, hem decidit que la teva col·laboració la deixarem en suspens fins d’aquí a uns dies, o uns mesos, o potser millor, un parell d’anys. Ah, i allò que ens feia riure ahir, potser sí que t’ho hauries de plantejar: potser sí que hauries de passar la ITV amb un psiquiatre.» I signava el director del Matinem.
Vaig buscar la meva columna al diari... No hi era! No l’havien publicada! En el seu lloc hi havien posat una tira còmica i vès, em va fer gràcia. En aquell moment les paraules de l’Apol·línex a la porta, just abans de marxar, em van tornar al cap com una glopada plena de sentit: «Per cert, potser t'ho hauria hagut de dir abans, Lau, però escriure sobre centaures és arriscat: els homes sou molt caparruts i no és perquè sí que encara vivim en mons paral·lels»
Quan era a la plana d'entreteniments i anava a començar els mots encreuats: «ding, dong», va sonar el timbre. Com si l'hagués tingut connectat dintre meu, em vaig aixecar amb un bot i vaig anar a obrir. A mig camí em vaig adonar que anava descalç. La Laia no podia ser. Seria algú que s'equivocava, o un venedor de qualsevol cosa. Vaig anar a calçar-me i va tornar a sonar: «ding, dong!». Ja va, ja va...
Amb el rebedor fosc, en aquell segon de silenci d'espera, em va passar pel cap la imatge de la mare dient-nos, abans de marxar: «si truca algú pregunteu qui és, i no obriu si no el coneixeu». Ara, a casa meva, em semblava una mica ridícul preguntar qui era, però abans d'obrir vaig mirar pel foradet, això sí. Hi havia un senyor que no coneixia de res, un home no gaire alt, més aviat gran, devia passar de llarg la seixantena. Vaig obrir i se'm va quedar mirant una estona abans de demanar pel senyor Estanislau. No sabia de què em sonava aquell nom. Potser un veí? Un company del diari? En veure'm tan desorientat em va preguntar si no era el primer segona. Sí, sí que ho és. Però, per qui diu que demana. A veure, un moment… Es va treure un paperet de la butxaca i va llegir a poc a poc, sil·labejant: Es-ta-nis-lau. Sí, sí. Estanislau De-lo-lla. Em vaig posar vermell: Sí, sí... és clar! ehem... sóc jo... però és que... sap? ningú mai no em crida així, tothom em diu Lau, Lau Delolla… Ah, bé, així que ets tu, per tant, puc passar, oi? va fer, avançant.
He de reconèixer que em va descol·locar, aquell paio, que es convidava a passar a casa meva. Però jo… jo, sí…. Tot i que no m’agradava, vaig deixar passar aquell desconegut. Què diría ma mare? I just en aquell moment em va semblar sentir els cascos d'un cavall. Com que encara no havia ajustat la porta, em vaig abocar pel forat de l'escala pensant en les extravagàncies del veïnat. Peró no vaig veure ningú i vaig tancar la porta.
En tornar a entrar al rebedor i mirar-me l’home aquell de dalt a baix vaig quedar d’una peça! Duia dos pantalons! I era perquè... perquè tenia quatre cames! Vaja, més aviat quatre «potes», hauria de dir. I en comptes de dos parells de sabates com li escauria, lluïa unes esplèndides peülles de cavall i suposo que amb unes bones ferradures: vet aquí el soroll de l’escala! Tenia una mena de gep a l'alçada dels malucs... O no sé com s’hauria de dir... potser seria el llom... vaja el tros des d’on li sortien les potes del darrere...
Quan es va girar, jo, intentant dissimular el meu astorament, vaig fer com si no m'hagués adonat de la seva singularitat, o més aviat «raresa», i el vaig convidar a «jeure» (o hauria de dir a «seure»?) en un banquet que tenim al rebedor per a aquestes ocasions, vaja, per a ocasions semblants però no tan estranyes.
Malgrat el meus esforços per comportar-me amb naturalitat, ell es devia adonar de la meva sorpresa perquè sense fer cas del meu oferiment em va intentar explicar que no, que no seia perquè era un centaure, i que no m'amolnés, que ja estava acostumat. No sé si vaig caure de cul o va ser un acte voluntari però el cas és que em vaig trobar jo assegut al banquet i ell dret, vaja, de quatre potes... (no sé pas com dir-ho) al meu davant.
Me'l vaig quedar mirant com un babau, sense saber què dir. Què se li diu a un centaure que t’entra així, de cop al teu pis? Vist per davant semblava d’allò més normal, potser amb els pantalons del davant una mica caiguts i els pantalons del darrere estranyament posats cobrint aquella protuberància. El cos el duia cobert amb un jersei gruixut de coll alt i duia una mena de caçadora de pana al damunt que no sé ben bé com li arribava fins a la part del darrere. Ell anava parlant però jo era com si no el sentís, no podia concentrar-me a escoltar-lo, intentar entendre aquella imatge surrealista al rebedor de casa meva em prenia tota l'atenció. Mentre parlava, les dues cames del darrere li anaven caminant una mica, ara cap a un costat ara cap a l'altre. Mirant-lo a la cara, semblava un senyor de debò, com una persona normal, anava xerrant, xerrant, gesticulant i fent unes cares força expressives, però era com si el veiés a la tele sense volum. M'el mirava amb els ulls esbatanats i amb la boca mig oberta com un babau…
Doncs això és tot. Ja ho veus, sóc un centaure i m'agradaria que escriguessis la meva biografia, m’entens? No. No entenc res —vaig contestar automàticament com sortint de cop d’un encanteri.
En el fons semblava un bon home. Em va dir que m'entenia, que es posava en el meu lloc i comprenia que em costés d'entendre-ho, que hi estava acostumat. I aleshores va fer un gest com si s'anés a descordar els pantalons. No, no cal... No cal que ho faci! —el vaig aturar.
Em semblava poc decent que se'm baixés els pantalons allà al davant, així, de sobte un desconegut, al mig del rebedor… El vaig fer passar al despatx. Abans d’entrar va fer una repassada de dalt a baix: la taula desendreçada, els diaris amuntegats, els llibres atapeïts a la prestatgeria... Perdoni però és que... —vaig començar a justificar, adonant-me que no tenia per què. Em va dir que no hi feia re, que ell també era força deixat. Li vaig oferir una cadira instintivament però ell la va enretirar amb un somríure condescendent i va fer el gest d'ajeure's damunt la catifa doblegant les potes del darrere. Aleshores: "treeeec!" —se li van estripar els pantalons del darrere. Vaig notar que em ruboritzava. Quina bestiesa! Hauria estat més lògic que l’afectés a ell, oi? Doncs no, jo em vaig posar vermell com un pigot, vès! I ell: mira que sou complicats els homes, eh? Per què heu d’anar així d’engavanyats? A sobre em renyava...
Es va tornar a posar dret, vaja, de quatre potes, i em va demanar amb un gest que em va semblar mig suplicant, o mig foteta, per treure's els pantalons, que aniria molt més còmode. La situació se m'escapava de les mans. Estava tan atabalat que li vaig dir que ell mateix, com si estigués a casa seva. Evidentment no li volia dir això però és el que em va sortir. I ell s'ho va creure! Va començar traient-se els pantalons: els del davant i els del darrere. Es va treure la caçadora. Em feia sentir incòmode, aquell striptease improvisat. No sabia on mirar. Em vaig posar a moure coses fent veure que endreçava. Es va treure el jersei. A mesura que s’anava traient la roba, l’anava plegant amb parsimònia damunt la cadira. La samarreta... S'ho va treure tot! Quan va estar llest va tossir: ehem... Lau? Vaig fer com que no el sentia. El veia reflectit al vidre de la finestra. No gosava girar-me, ell all, tot nu... com un... com un cavall!. Va insistir: Lau, que no estàs per mi? Seguia sense saber on mirar. Em notava ben sufocat. Ell se n'adonà: Au va, no em diràs que mai no has vist un centaure despullat? M'hi va fer pensar. La veritat és que... més aviat era a l’inrevés: mai no havia vist un centaure vestit. Però és que, de fet, sempre que havia vist un centaure... era dibuixat!
Tenia el tors més aviat esprimatxat. I així, sense roba, em recordava el Gandhi de les fotografies: amb la panxa arrugada, les costelles dibuixades. Però cap a sota el melic s'anava fent pelut, pelut, amb un pèl curt... pèl de cavall, és clar. De mig cos cap avall era ben bé un cavall. Les potes les tenia d'os ferm i acabades amb uns cascos allà on l'home hauria hagut de tenir els peus. També duia cua, és clar. I era una cua bonica, llarga i ben pentinada. Es devia adonar que l'hi mirava perquè se la va agafar amb una mà i, tot pentinant-se-la amb l'altra, me la va ensenyar i em va explicar que li donava molta feina però que era la seva mania. «Com qui ha de dur sempre les sabates ben enllustrades —em deia— jo sempre he de dur la cua ben pentinada i polida.» La va deixar ben estesa sobre la catifa i després d'un moment sense dir res, com per deixar-se mirar, em va començar a explicar: El meu nom és Apol·línex, és un nom força corrent entre els centaures. Vaig fer un gest amb el cap com dient que em semblava bé. Estava tan fora de mi que difícilment hauria pogut fer res més que moure el cap. I he vingut de molt lluny —va continuar.— I, ja ho veus, fins i tot m'he hagut de disfressar com vosaltres. No ha estat fàcil, iImagina't que de poc no perdo les potes del darrere, al metro.Tanta gent! Però així també he passat més desapercebut, Només hi ha hagut un nen que em mirava de dalt a baix, em pensava que em delataria, però l'hi he fet l'ullet i de seguida ha entès que no havia de dir res a ningú. Jo anava fent que sí amb el cap, com si el meu coll fos una molla. Bé, tornant a allò que anàvem, vinc de lluny perquè, ja ho veus, ja sóc gran i, tal com t'he dit abans, voldria que escrivissis la meva biografia perquè ja se sap… Perdó? —el vaig interrompre. Sí, perquè no? Ja fa temps que hi vaig pensant. Però jo, jo no ho he fet mai això. No hi fa res, és més, precisament per això t'he triat a tu: escrius, sembles espavilat… Ah sí? I com ho sap això? Sí home, abans n’he parlat amb gent, m’he informat, et llegeixo sovint, m’agrada la teva columna al "Matinem". Ha parlat amb gent? S’ha informat? I d’on ha tret que jo pugui fer això que em demana? No ho sé... Que potser no pots fer-ho? No, vull dir, sí. Vaja, no ho sé, m'ho hauré de pensar, però...
«Ding-dong» —va sonar el timbre i al mateix moment se’m va glaçar la sang. Senyor, vull dir, centaure —vaig fer, donant-li la roba— amagui's on pugui, vesteixi's, surti al pati...i, sobretot, no faci soroll.
Vaig anar a obrir ben atabalat. Les cames em tremolaven com si hagués fet algun disbarat i arribés la mare. Per cert, i si és la mare? No, no... Avui no ha de venir. És dijous. Miro pel foradet. Vaja, una senyora que no conec. Pel cap em passa novament la pel·lícula de quan he obert al senyor-centaure. Obro amb les mans tremolant. La senyora se'm queda mirant sense dir res. Després sembla que es mira ell rebedor, com buscant algú. Els polsos em bateguen com si m’anéssin inflant el cap. Les mans em suen. Com instintivament li miro a les cames i les compto. Només dues... Uf! Això m’alleuja. M’assereno una mica. Només una mica… Ai, em sembla que m'equivoco –va dir. Sí, sí senyora, s’qeuivoca! –li vaig dir secament i tancant la porta de cop. Normalment no hauria estat tan rude. Jo no ho sóc així.
Vaig córrer cap al pati i vaig fer un gest al centaure que entrés. S’havia vestit i anava un altre cop disfressat de persona, com diria ell. Vagi-se'n, vagi-se'n si us plau —li vaig demanar. Lau, home... No n'hi ha per tant! No t’esveris! Encara em posava més negre la seva calma. Com si no passés res. Jo l'estirava per la màniga cap al rebedor. Si tu no vols, no passa res, noi, ja buscaré algú altre... Però abans, deixa’m que t’expliqui una mica…
No sé del tot com va anar però el cas és que al cap de deu minuts ell tornava a estar tot nu ajagut a la catifa del despatx gesticulant i parlant tranquil·lament i jo, com un escribent egipci, també assegut a terra, amb les cames creuades anava prenent notes al seu costat. Allò va durar força estona, vaja, molta estona. Eren quarts d'una quan l’acomiadava. Em feia por que tornés la Laia i em descobrís amb aquella «estranya relació» desvestida al mig del meu despatx.
Un cop sol, em vaig posar a picar la columna que havia de fer arribar al diari abans de les tres de la matinada. Quan va arribar la Laia i em va trobar escrivint vaig haver de tornar a escoltar aquell reguitzell de floretes: deixat, irresponsable, sopes, somiatruites, brètol, que ja està bé, que sempre ho deixes per última hora… Se'n va anar al llit i jo vaig tenir temps d’acabar la columna i rellegir-la abans de portar-la a la redacció, feia així:
De vegades es fan coneixences ben interessants en les situacions menys esperades. Ahir mateix, al meu despatx, vaig rebre la visita d’un centaure que havia trucat a la porta tot buscant un autor per a la seva biografia.
El lector ja deu saber que un centaure és una criatura mig home mig cavall: té la part inferior del cos de cavall i, de la cintrura cap amunt, el bust d’home. Però probablement el lector no en sàpiga gaire més, per això avui dedicarem aquest espai a ampliar el coneixement sobre aquests éssers tan desconeguts, dels quals segur que en podríem aprendre moltes coses.
Els centaures, m’explicava aquell senyor, neixen unicorns. L’estat d’unicorn és el de la infantesa: joc, innocència, felicitat. Quan l’unicorn comença a dubtar de la seva felicitat, la banya se li va enfonsant i esdevé cavall. Val a dir que el pas d’unicorn a cavall és complex i igual que els humans travessem un període d’indefinició adolescent, ells, de manera semblant, passen per estadis més o menys confusos de «cavallitat» en què sovint adopten la forma de poltre i no serà fins que es vagin coneixent ells mateixos i vagin definint la seva personalitat que esdevindran cavalls autèntics.
L’estat de cavall és el de l’empenta, del somni, del treball. És l’etapa en què s’aparellen, en què empenyen la societat, en què es desenvolupen. Però no és fàcil mantenir sempre aquesta brasa encesa. Quan el cavall defalleix, quan la rutina l’ofega, pot acabar esdevenint mula, amb certes aptituds atrofiades, només útil per arrossegar embalums.
Finalment, l’estat de centaure s’assoleix quan hom comença a viure la satisfacció d’allò que ha viscut, quan troba el plaer en els records i és capaç de gaudir i valorar el seu passat. El centaure s’adona que mai no ha deixat de ser unicorn, ni cavall, i que fins i tot quan ha fet de mula, poc o molt, també ha après. La riquesa del centaure rau a saber ser sempre allò que un és aprofitant-ho al màxim. I és així com, de tant de rumiar, al centaure el tors i el cap li va prenent la forma humana.
Podríem pensar que més enllà del centaure hauria d’aparèixer l’home complet. Però només cal mirar el món, llegir els diaris, per adonar-nos que això, de moment, és impossible. Fins que no es demostri el contrari, sembla clar que l’home encara ve del mico.
Tocaven tres quarts de tres quan vaig arribar a la redacció amb els folis sota el braç. I en aquell precís instant el director trucava a recepció per saber si m’havien vist entrar. M'hi vaig posar i encara li vaig fer broma. Tenia la satisfacció d’haver fet una feina ben feta. Em resonaven les seves paraules del matí: Hi ha dies que un està fi i d'altres que no tant, oi, Lau?
Vaig tornar-me'n a casa i en arribar vaig despertar la Laia. S'ha de reconèixer que encara estem força sonats. A les quatre de la matinada paràvem taula. Jo encara no havia sopat i ella ja tenia gana un altre cop. Vam muntar nos un soparet d’espelmes i tot. I aquí no ha passat res!
A l'endemà, en despertar-me, em vaig trobar el diari sobre el llit. La Laia ja no hi era. Dins el diari, una nota: «Benvolgut Lau, em sembla que sí que t’anirà bé prendre’t uns dies de vacances, hem decidit que la teva col·laboració la deixarem en suspens fins d’aquí a uns dies, o uns mesos, o potser millor, un parell d’anys. Ah, i allò que ens feia riure ahir, potser sí que t’ho hauries de plantejar: potser sí que hauries de passar la ITV amb un psiquiatre.» I signava el director del Matinem.
Vaig buscar la meva columna al diari... No hi era! No l’havien publicada! En el seu lloc hi havien posat una tira còmica i vès, em va fer gràcia. En aquell moment les paraules de l’Apol·línex a la porta, just abans de marxar, em van tornar al cap com una glopada plena de sentit: «Per cert, potser t'ho hauria hagut de dir abans, Lau, però escriure sobre centaures és arriscat: els homes sou molt caparruts i no és perquè sí que encara vivim en mons paral·lels»
Xavier Avila i Morera (abril 1983)
Comentaris