El metro de quarts de nou
Eren dos quarts i cinc de nou. La Llúcia baixava les escales del metro entre la munió de gent apressada com cada matí i es creuava amb la mateixa gent de sempre. Ho tenia tot mil·limetrat, vaja més aviat, cronometrat. A dos quarts i sis marcava la targeta i passava pel torn d'accés a les andanes. A partir d'aleshores tenia dos minuts justos per baixar les escales mecàniques, travessar el passadís gris-blau amb cartells de cinema als costats, trencar en direcció a Ramon Llull agafar el passadís beix amb cartells de l'ajuntament, afanyar-se per no trobar-se de cara el corrent de gent que arribava de direcció Sant Mamet, baixar les escales, passar per sota la via cap a l'altra banda de l'andana i pujar unes altres escales. Si aconseguia fer-ho en dos minuts podia pujar al que passava a tres quarts menys cinc, amb la qual cosa arribava a l'escola dos minuts abans no toquessin les nou. Ara, si perdia aquest de tres quarts menys cinc, havia d'esperar el de tres quarts menys dos i aleshores arribava a les nou i un minut i ja es trobava la porta de la classe tancada i l'havia d'obrir, i tothom es girava, i el professor, si ja estava explicant, li feia una mirada de reprovació.
La Llúcia ja era pel passadís beix, el dels cartells de l'ajuntament a banda i banda. S'adonà que els havien posat nous, els cartells. N'hi havia dos d'iguals a cada panell, amb un dibuix de colors vius i unes lletres clares que deien «Fes somriure la teva ciutat». Aquest era l'eslògan de la campanya que ja feia uns quants dies que havien encetat per fer la ciutat més humana, menys impersonal, etc. La Llúcia no se'n va adonar, però en llegir l'eslògan dels cartells, automàticament es posà a taral·lejar per dins la musiqueta de la campanya que es sentia tothora per la ràdio i per la tele.
Arribà al fons del passadís i baixà l'escala que duia cap a l'altra banda de l'andana. Quan era pel passadís de sota les vies, sentí al seu damunt la remor del metro que arribava i s'espavilà. Pujà les altres escales de tres en tres i encara va ser a temps d'entrar al vagó entre les empentes de la gent que en sortia. Les portes se li van tancar fregant-li l’esquena. S'anà a agafar a la barra del mig i esbufegà.
El metro reprengué la marxa. En arrencar, a la Llúcia li semblà que aquell metro tenia alguna cosa estranya. No era ben bé com el que agafava cada dia, però no hauria sabut dir què era exactament el que li feia aquella impressió, no eren els vagons nous... S'adonà que una senyora que estava asseguda al seu davant se la mirava somrient i ella li tornà el somriure. De sobte el metro deixà el túnel fosc de l'estació enrere i es ficà en un túnel de colors virolats. La Llúcia quedà bocabadada, mirant amb sorpresa els colors que anaven passant per la finestra. Li passà pel cap allò de «Fes somriure la teva ciutat» i l'expressió de sorpresa de la cara se li il·luminà amb un somriure. Pensà que l'ajuntament devia haver fet enllumenar i pintar de colors els túnels del metro i li semblà una iniciativa simpàtica. Era bonic passar per un túnel de colors verds i vermells, i blaus, i grocs... S'estava embadalida mirant la desfilada de colors que anava passant per la finestra i li semblà sentir, lluny, una cançoneta de saltar corda, però pensà que s'ho feia ella. Va deixar de mirar per la finestra per fixar-se en l'interior del vagó. Era tan sorprenent com els colors de les parets del túnel: la gent conversava amablement, com si es coneguessin. Uns seients enllà un grupet de gent reia els acudits que explicava un senyor amb gavardina gesticulant i pujant-se el coll per ser més gràfic. Al davant de la porta n'hi havia tres que llegien un mateix diari i es posaven d'acord al moment de passar pàgima. Una senyora oferia pastilletes d'eucaliptus a la que seia al seu costat: No una, no, agafin unes quantes, ja veurà com li agradaran.
Van arribar a la parada següent i, en obrir-se les portes, entrà una nena amb unes trenes llargues, negres i boniques, que acabaven amb uns llacets grocs de seda preciosos. S'acostà a la Llúcia i agafant-la pel braç li féu: Au, vine a l'altre vagó amb nosaltres, és més divertit! La Llúcia estava atordida però la seguí cap a l'altre vagó. En entrar-hi s'adonà que la cançoneta de saltar que havia sentit abans no havia estat només figuració seva. En un racó d'aquell vagó, que no tenia ni bancs, ni barres, ni re, només el terra llis cobert amb una mena de moqueta verda com de gespa, hi havia una colla de nens i nenes que saltaven a corda. Com et dius?, li preguntà un nen ros, amb el cabell llarg i llis. Llúcia..., va fer ella sense sortir del seu astorament. Jo em dic Raül. La nena que aguantava un extrem de la corda li va preguntar si li agradava saltar. La Llúcia es va treure l'abric, el deixà amb els llibres en un racó i es posà a la cua de saltar.
No s'ho acabava de creure. Estava jugant a saltar corda dins el metro! Pa i peix, quina hora és? La una. Pa i peix, quina hora és? Les dues… En arribar a l'altra estació per cada una de les finestres del vagó es desplegà una escala de corda i tot seguit hi van començar a baixar nens i nenes que entraven al vagó, visiblement excitats. És divertidíssim! És ben bé igual que a les pel·lícules!, deien. Aquells nens baixaven del sostre del tren, per on havien estat jugant a caubois i bandolers, saltant de vagó a vagó per sobre la coberta. El metro reprengué la marxa i uns quants tornaren a sortir per les finestrelles enfilant-se a les escales de corda. La Llúcia s'hi afegí. Era una aventura de debò. Amb la marxa del tren les escales no s'estaven quietes, anaven boges, picaven contra els vidres, se n'anaven endarrere i els nanos enfilats intentaven anar guanyant graons fins arribar al sostre. Amb molta feina la Llúcia també aconseguí arribar a dalt i va veure que ja hi havia altres nois instal·lats bocaterrosa, arrapats a terra per no caure. Entre l'aire que passava i el motor tren feia un soroll eixordador. Alguns, els més valents, no s'estaven aturats amb la panxa a terra, avançaven a quatre grapes contra el vent. La Llúcia també es posà de quatre grapes i avançà. A poc a poc anà passant d'un vagó a l'altre. Arribà al de davant de tot i, per una altra escala de corda que hi havia al costat, pogué entrar a la cabina. El conductor la saludà somrient: Vaja, quina visita inesperada! I li ensenyà per què servia cada aparell i fins i tot li va deixar comandar el tren una estona.
Quan van entrar a la següent estació encara conduïa la Llúcia i, en veure l'andana, l’assaltà un pensament. Recordà que havia d'anar a l'escola i li preguntà al conductor si faltava gaire per la parada de Puigbell, que era on havia de baixar per anar a l'escola. Aquell home se la mirà amb els ulls molt brillants; es tragué la gorra i es gratà el clatell abans de dir-li: Doncs... no ho sé... No falta ni molt ni poc... Més aviat és que… aquest no hi passa per allà. Em sap greu però em sembla que t’has equivocat de línia. I li explicà que havia de tornar enrere fins a la parada de Riudolles, fer transbordament i agafar la línia grisa. La Llúcia somrigué i, encongint les espatlles, va dir: Doncs què hi farem! I és que no li sabia gens greu haver-se equivocat, encara que ara segur que faria tard.
Apa, doncs, cap a escola, bonica!, l'acomiadà el conductor obrint-li la porta de la cabina perquè baixés a l'andana. En aquella andana hi havia flors pertot i l'aire es respirava fresc, com si acabessin de regar. Feia de bon esperar, allà, però no trigà gaire a passar el metro en l'altra direcció. La Llúcia entrà en un vagó on hi havia nois jugant a escacs, d'altres que llegien, d’altres jugant a cartes i d’altres fent qualsevol altra cosa tranquil·la per l'estil. En un racó hi havia una llibreria plena de còmics i revistes i al costat oposat un moblet amb jocs de taula: parxís, oca, dòmino, trivial... La Llúcia s'acostà a un grupet que jugaven a cartes i de seguida van fer-li lloc. En arribar a la parada de Riudolles s'acomiadà i baixà. Sortí a l'andana i seguí els indicadors cap a la línia grisa, tal com li havia explicat el conductor d'aquell altre metro.
S’endinsà per un passadís que a l'extrem només tenia una finestreta d'una mida com ara aquells cartells de la campanya de l'ajuntament. En acostar-s'hi va veure que aquella finestra donava a un altre passadís, més gris, per on la gent circulava apressadament. Creuà la finestra i es quedà una estona allà fora, dreta, observant les corrues de gent cap a una banda i cap a l’altra. Després es va girar per mirar el forat per on acabava de sortir. Al primer cop d'ull semblava només un cartell, com els altres, amb un tren dibuixat, de colors virolats, arribant a una andana florida i amb tot de gent somrient mirant per les finestres.
Es mirà el rellotge, si s'espavilava encara podria arreplegar el de tres quarts menys cinc i potser encara s'estalviaria arribar tard i haver d'obrir la porta, que tothom es girés i que el professor li dirigís una mirada de reprovació. Així doncs, començà a caminar entre la munió de gent. Caminant amb pas lleuger i amb una cançoneta als llavis. Li feia gràcia aquella idea de fer somriure la ciutat. El corrent de gent en arribar al final del corredor es dividia: uns trencaven cap a la dreta i els altres baixaven l'escala per passar per sota la via cap a l'altra banda de l'andana. La Llúcia seguí amb els que baixaven l'escala i es posà a baixar-la a saltirons: Pa i peix, quina hora és? La una. Pa i peix, quina hora és? Les dues… La gent passava pel seu costat i alguns tocaven l'ase, també va sentir algú remugant: Coi de nena! Au, maca, deixa passar… Sentí que arribava el seu metro i s'espavilà. Pujà les altres escales de tres en tres i encara va ser a temps d'entrar al vagó pel mig de les empentes de la gent que en sortia. Les portes se li van tancar just al darrere. S'acostà a agafar-se a la barra del mig. Deixà el sarró amb els llibres a terra, al peu de la barra i, incorporant-se, esbufegà. El metro reprengué la marxa. Només d'arrencar, la Llúcia, recordant el metro de colors, dibuixà un somriure i la senyora que estava asseguda al seu davant, en veure-la, també va somriure, uns seients enllà, un senyor que s’amagava darrere un diari, es va adonar d’aquell creuament de somriures i també se li encomanà el gest. De mica en mica aquell metro de la línia grisa semblava que s’il·luminava amb algunes mirades de colors.
La Llúcia ja era pel passadís beix, el dels cartells de l'ajuntament a banda i banda. S'adonà que els havien posat nous, els cartells. N'hi havia dos d'iguals a cada panell, amb un dibuix de colors vius i unes lletres clares que deien «Fes somriure la teva ciutat». Aquest era l'eslògan de la campanya que ja feia uns quants dies que havien encetat per fer la ciutat més humana, menys impersonal, etc. La Llúcia no se'n va adonar, però en llegir l'eslògan dels cartells, automàticament es posà a taral·lejar per dins la musiqueta de la campanya que es sentia tothora per la ràdio i per la tele.
Arribà al fons del passadís i baixà l'escala que duia cap a l'altra banda de l'andana. Quan era pel passadís de sota les vies, sentí al seu damunt la remor del metro que arribava i s'espavilà. Pujà les altres escales de tres en tres i encara va ser a temps d'entrar al vagó entre les empentes de la gent que en sortia. Les portes se li van tancar fregant-li l’esquena. S'anà a agafar a la barra del mig i esbufegà.
El metro reprengué la marxa. En arrencar, a la Llúcia li semblà que aquell metro tenia alguna cosa estranya. No era ben bé com el que agafava cada dia, però no hauria sabut dir què era exactament el que li feia aquella impressió, no eren els vagons nous... S'adonà que una senyora que estava asseguda al seu davant se la mirava somrient i ella li tornà el somriure. De sobte el metro deixà el túnel fosc de l'estació enrere i es ficà en un túnel de colors virolats. La Llúcia quedà bocabadada, mirant amb sorpresa els colors que anaven passant per la finestra. Li passà pel cap allò de «Fes somriure la teva ciutat» i l'expressió de sorpresa de la cara se li il·luminà amb un somriure. Pensà que l'ajuntament devia haver fet enllumenar i pintar de colors els túnels del metro i li semblà una iniciativa simpàtica. Era bonic passar per un túnel de colors verds i vermells, i blaus, i grocs... S'estava embadalida mirant la desfilada de colors que anava passant per la finestra i li semblà sentir, lluny, una cançoneta de saltar corda, però pensà que s'ho feia ella. Va deixar de mirar per la finestra per fixar-se en l'interior del vagó. Era tan sorprenent com els colors de les parets del túnel: la gent conversava amablement, com si es coneguessin. Uns seients enllà un grupet de gent reia els acudits que explicava un senyor amb gavardina gesticulant i pujant-se el coll per ser més gràfic. Al davant de la porta n'hi havia tres que llegien un mateix diari i es posaven d'acord al moment de passar pàgima. Una senyora oferia pastilletes d'eucaliptus a la que seia al seu costat: No una, no, agafin unes quantes, ja veurà com li agradaran.
Van arribar a la parada següent i, en obrir-se les portes, entrà una nena amb unes trenes llargues, negres i boniques, que acabaven amb uns llacets grocs de seda preciosos. S'acostà a la Llúcia i agafant-la pel braç li féu: Au, vine a l'altre vagó amb nosaltres, és més divertit! La Llúcia estava atordida però la seguí cap a l'altre vagó. En entrar-hi s'adonà que la cançoneta de saltar que havia sentit abans no havia estat només figuració seva. En un racó d'aquell vagó, que no tenia ni bancs, ni barres, ni re, només el terra llis cobert amb una mena de moqueta verda com de gespa, hi havia una colla de nens i nenes que saltaven a corda. Com et dius?, li preguntà un nen ros, amb el cabell llarg i llis. Llúcia..., va fer ella sense sortir del seu astorament. Jo em dic Raül. La nena que aguantava un extrem de la corda li va preguntar si li agradava saltar. La Llúcia es va treure l'abric, el deixà amb els llibres en un racó i es posà a la cua de saltar.
No s'ho acabava de creure. Estava jugant a saltar corda dins el metro! Pa i peix, quina hora és? La una. Pa i peix, quina hora és? Les dues… En arribar a l'altra estació per cada una de les finestres del vagó es desplegà una escala de corda i tot seguit hi van començar a baixar nens i nenes que entraven al vagó, visiblement excitats. És divertidíssim! És ben bé igual que a les pel·lícules!, deien. Aquells nens baixaven del sostre del tren, per on havien estat jugant a caubois i bandolers, saltant de vagó a vagó per sobre la coberta. El metro reprengué la marxa i uns quants tornaren a sortir per les finestrelles enfilant-se a les escales de corda. La Llúcia s'hi afegí. Era una aventura de debò. Amb la marxa del tren les escales no s'estaven quietes, anaven boges, picaven contra els vidres, se n'anaven endarrere i els nanos enfilats intentaven anar guanyant graons fins arribar al sostre. Amb molta feina la Llúcia també aconseguí arribar a dalt i va veure que ja hi havia altres nois instal·lats bocaterrosa, arrapats a terra per no caure. Entre l'aire que passava i el motor tren feia un soroll eixordador. Alguns, els més valents, no s'estaven aturats amb la panxa a terra, avançaven a quatre grapes contra el vent. La Llúcia també es posà de quatre grapes i avançà. A poc a poc anà passant d'un vagó a l'altre. Arribà al de davant de tot i, per una altra escala de corda que hi havia al costat, pogué entrar a la cabina. El conductor la saludà somrient: Vaja, quina visita inesperada! I li ensenyà per què servia cada aparell i fins i tot li va deixar comandar el tren una estona.
Quan van entrar a la següent estació encara conduïa la Llúcia i, en veure l'andana, l’assaltà un pensament. Recordà que havia d'anar a l'escola i li preguntà al conductor si faltava gaire per la parada de Puigbell, que era on havia de baixar per anar a l'escola. Aquell home se la mirà amb els ulls molt brillants; es tragué la gorra i es gratà el clatell abans de dir-li: Doncs... no ho sé... No falta ni molt ni poc... Més aviat és que… aquest no hi passa per allà. Em sap greu però em sembla que t’has equivocat de línia. I li explicà que havia de tornar enrere fins a la parada de Riudolles, fer transbordament i agafar la línia grisa. La Llúcia somrigué i, encongint les espatlles, va dir: Doncs què hi farem! I és que no li sabia gens greu haver-se equivocat, encara que ara segur que faria tard.
Apa, doncs, cap a escola, bonica!, l'acomiadà el conductor obrint-li la porta de la cabina perquè baixés a l'andana. En aquella andana hi havia flors pertot i l'aire es respirava fresc, com si acabessin de regar. Feia de bon esperar, allà, però no trigà gaire a passar el metro en l'altra direcció. La Llúcia entrà en un vagó on hi havia nois jugant a escacs, d'altres que llegien, d’altres jugant a cartes i d’altres fent qualsevol altra cosa tranquil·la per l'estil. En un racó hi havia una llibreria plena de còmics i revistes i al costat oposat un moblet amb jocs de taula: parxís, oca, dòmino, trivial... La Llúcia s'acostà a un grupet que jugaven a cartes i de seguida van fer-li lloc. En arribar a la parada de Riudolles s'acomiadà i baixà. Sortí a l'andana i seguí els indicadors cap a la línia grisa, tal com li havia explicat el conductor d'aquell altre metro.
S’endinsà per un passadís que a l'extrem només tenia una finestreta d'una mida com ara aquells cartells de la campanya de l'ajuntament. En acostar-s'hi va veure que aquella finestra donava a un altre passadís, més gris, per on la gent circulava apressadament. Creuà la finestra i es quedà una estona allà fora, dreta, observant les corrues de gent cap a una banda i cap a l’altra. Després es va girar per mirar el forat per on acabava de sortir. Al primer cop d'ull semblava només un cartell, com els altres, amb un tren dibuixat, de colors virolats, arribant a una andana florida i amb tot de gent somrient mirant per les finestres.
Es mirà el rellotge, si s'espavilava encara podria arreplegar el de tres quarts menys cinc i potser encara s'estalviaria arribar tard i haver d'obrir la porta, que tothom es girés i que el professor li dirigís una mirada de reprovació. Així doncs, començà a caminar entre la munió de gent. Caminant amb pas lleuger i amb una cançoneta als llavis. Li feia gràcia aquella idea de fer somriure la ciutat. El corrent de gent en arribar al final del corredor es dividia: uns trencaven cap a la dreta i els altres baixaven l'escala per passar per sota la via cap a l'altra banda de l'andana. La Llúcia seguí amb els que baixaven l'escala i es posà a baixar-la a saltirons: Pa i peix, quina hora és? La una. Pa i peix, quina hora és? Les dues… La gent passava pel seu costat i alguns tocaven l'ase, també va sentir algú remugant: Coi de nena! Au, maca, deixa passar… Sentí que arribava el seu metro i s'espavilà. Pujà les altres escales de tres en tres i encara va ser a temps d'entrar al vagó pel mig de les empentes de la gent que en sortia. Les portes se li van tancar just al darrere. S'acostà a agafar-se a la barra del mig. Deixà el sarró amb els llibres a terra, al peu de la barra i, incorporant-se, esbufegà. El metro reprengué la marxa. Només d'arrencar, la Llúcia, recordant el metro de colors, dibuixà un somriure i la senyora que estava asseguda al seu davant, en veure-la, també va somriure, uns seients enllà, un senyor que s’amagava darrere un diari, es va adonar d’aquell creuament de somriures i també se li encomanà el gest. De mica en mica aquell metro de la línia grisa semblava que s’il·luminava amb algunes mirades de colors.
Xavier Àvila i Morera (octubre 84)
Comentaris