El Jan volia ser... ric
Els pares del Jan s’havien passat la vida treballant. I no és que fossin treballadors de mena sinó que havien de treballar per poder pagar el pis on vivien i per poder menjar dos cops al dia i per poder-se vestir i per calçar una mica com cal i per tenir televisió i rentadora i per pagar el gas i la llum i l’aigua i el telèfon... ah! i per tenir cotxe i per posar-hi gasolina…
—Tot val molts diners! —sospiraven quan arribaven a final de mes amb les butxaques buides.
Treballaven tots dos. La mare en una empresa de servei de neteja, fregava escales i despatxos, i el pare conduïa un camió de recollida d’escombraries. Treballaven moltes hores i arribaven justet a final de mes però no els faltava de res i mai no havien estirat més el braç que la màniga.
Eren prudents i quan van decidir de tenir el Jan van començar a fer un raconet perquè sabien que allò que «els nens vénen amb un pa sota el braç» no és veritat. Tenir un nen o una nena costa diners perquè se li ha de comprar menjar i robeta i bolquers i medicines i se li ha de fer una habitació... I quan es fa més gran vol joguines i llaminadures i se li han de comprar llibres i, i, i... Tot val molts diners!
Però així que el Jan va començar a caminar i a córrer i a jugar a pilota, van veure que se’n sortia molt bé i li van començar a dir: “Janet, tu seràs futbolista, que guanyen molts diners”. I quan els feia riure explicant coses i fent ganyotes li deien: “Molt bé, Janet, tu sortiràs a la tele, que guanyen molts diners”. I quan a l’escola va aprendre a llegir i a escriure i li agradava, li deien: “Janet, aprèn, aprèn moltes coses que podràs ser advocat, que guanyen molts diners”. Fins al punt que, quan algú li preguntava què voldria ser de gran, ell contestava «jo vull ser ric» i ho deia de debò.
Amb aquesta idea tan clara, havia anat construint la seva teoria i s’havia adonat que hi ha tres maneres de fer-se ric:
—Tot val molts diners! —sospiraven quan arribaven a final de mes amb les butxaques buides.
Treballaven tots dos. La mare en una empresa de servei de neteja, fregava escales i despatxos, i el pare conduïa un camió de recollida d’escombraries. Treballaven moltes hores i arribaven justet a final de mes però no els faltava de res i mai no havien estirat més el braç que la màniga.
Eren prudents i quan van decidir de tenir el Jan van començar a fer un raconet perquè sabien que allò que «els nens vénen amb un pa sota el braç» no és veritat. Tenir un nen o una nena costa diners perquè se li ha de comprar menjar i robeta i bolquers i medicines i se li ha de fer una habitació... I quan es fa més gran vol joguines i llaminadures i se li han de comprar llibres i, i, i... Tot val molts diners!
Però així que el Jan va començar a caminar i a córrer i a jugar a pilota, van veure que se’n sortia molt bé i li van començar a dir: “Janet, tu seràs futbolista, que guanyen molts diners”. I quan els feia riure explicant coses i fent ganyotes li deien: “Molt bé, Janet, tu sortiràs a la tele, que guanyen molts diners”. I quan a l’escola va aprendre a llegir i a escriure i li agradava, li deien: “Janet, aprèn, aprèn moltes coses que podràs ser advocat, que guanyen molts diners”. Fins al punt que, quan algú li preguntava què voldria ser de gran, ell contestava «jo vull ser ric» i ho deia de debò.
Amb aquesta idea tan clara, havia anat construint la seva teoria i s’havia adonat que hi ha tres maneres de fer-se ric:
Una —fàcil però amb poques possibilitats— consistia a esperar que et caiguéssin molts diners del cel: jugant a la loteria o rebent l'herència d’una tieta desconeguda que era molt rica. Els pares, però, li van dir que ell no en tenia cap, de tieta rica, i ell els contestava que precisament, per això acostuma a ser una tieta rica «desconeguda».
La segona manera de fer-se ric —que queda molt bé a les pel·lícules però que és poc real— consistia a atracar un banc, o a assaltar un tren, o a falsificar bitllets dels grossos. Però el Jan, malgrat que als diaris cada cop sortia més gent que tirava per aquest camí, era de mena humil i honesta i va descartar aquesta possibilitat.
I la tercera —amb més possibilitats però que requereix molt d’esforç— consistia a posar-se a treballar de valent en una feina ben pagada perquè, com havia vist amb els seus pares, treballant molt no n’hi havia prou.
Al Jan no li feia por la feina i, com que tenia tan clar el que volia, quan va ser l’hora, es va posar a treballar com un desesperat. De primer feia feinetes que no li donaven gaire rendiment però no parava i, com que no tenia manies, agafava tot el que podia. Dormia poc, de vegades gens. Corria d’aquí cap allà, ara fent encàrrecs, ara ajudant el lampista, ara penjant cartells, ara repartint pizzes... Treballava tant que no tenia temps de gastar en res i així, de mica en mica, va anar fent un raconet.
Com que havia sentit a dir que «diner crida diner» i estava disposat a comprovar-ho, es va informar de com es feia allò i li van parlar d’«invertir el seu capital». De primer li va semblar que li prenien el pèl perquè no veia gens clar que deixant-ne quinze, posem per cas, al cap d’un temps en pogués recollir divuit. Allò li recordava un cop que va veure un mag que s’anava traient bitllets de la mà tancada. De primer va quedar bocabadat però després de l’espectacle el va anar a trobar i el va arribar a atabalar tant que aquell home perquè el deixés en pau d'una vegada li va acabar ensenyant el truc i el Jan va quedar tot decebut.
No tes tenia totes amb això d’invertir però com que van ser uns quants de confiança que li van dir que sí, va fer el cor fort i s’hi va llançar. Previsor, de primer només va invertir una mica i va veure que allò funcionava, cada cop que rebia una notificació del banc li deien que tenia una miqueta més que abans. Poquet però... sense fer res! Allò sí que era màgia de debò!
De mica en mica va anar agafant confiança, invertia més diners i els estalvis creixien sols! Però un dia va tenir un bon ensurt quan a les notícies van informar que la borsa havia fet una davallada important i d’avui per demà tot el que tenia, se li havia reduït a la meitat.
Aquesta patacada li va servir per entendre de cop allò que feia temps que li deien, que havia de «diversificar». És a dir, que havia d’invertir en productes diferents perquè quan una cosa no anés prou bé les altres li fessin de coixí. I a partir d’aleshores ja no es limitava a posar els diners i esperar que li anessin donant interessos, sinó que va començar a comprar d’això i vendre d’allò altre. Llegia diaris d’economia per veure com anaven les empreses i hi tenia traça. No tot era bufar i fer ampolles però s’hi dedicava i li anava prou bé: guanyava més que no perdia.
En algun lloc va llegir que «ric no és qui més té sinó qui necessita menys» i això li va fer prendre el determini de reduir al màxim les seves despeses. La veritat és que el Jan mai no havia gastat gaire. De jove no anava al cinema per estalviar, tampoc no sortia amb els amics perquè gairebé sempre acabaven gastant a la discoteca o prenent alguna cosa, no anava als concerts ni al futbol... tot acabava tocant la butxaca.
Després, quan els nois de la seva edat es casaven o se n’anaven de casa, ell va decidir quedar-se amb els seus pares. Va ser un moment delicat perquè ja feia un temps que sortia amb la Griselda. Una bona noia, molt bufona, d’ulls blaus que quan reia als ulls se li feien com unes estrelletes. Un dia ella li va regalar una novel·la i ell va acceptar-la però amb la condició que mai més no es farien regals que no fossin útils, que allò era malbaratar els diners. Ella ho va acceptar perquè se l’estimava i mai no li va demanar res. No cal dir que la Griselda mai no va rebre una rosa per Sant Jordi tot i que el Jan li deia que l’estimava i li feia un petó. Eren joves i tenien els caparrons plens de pardals però quan la Griselda va començar a parlar d’anar-se’n a viure junts, el Jan, tocant de peus a terra, va pensar que casar-se i muntar un pis volia dir endeutar-se per tota la vida. De manera que ho van deixar córrer i de la Griselda mai més no en va saber res.
Anys més tard es va adonar que aquesta decisió havia estat clau en la seva vida i que l'havia ben encertat. Sobretot quan va veure que els seus amics començaven a tenir fills i que, ho vulguis o no, entre una cosa i l’altra, pujar canalla costa un munt de diners.
Viatjar? mai no en va tenir cap necessitat. Anava coneixent el món a les fotos de les revistes de cal barber i als noticiaris i als documentals de televisió, que no li costaven ni cinc. En roba sí que gastava alguns diners, però mirant-s’hi molt: duia pantalons amples encara que la moda fossin estrets, comprava de rebaixes i només allò que necessitava, dormia sense pijama i sempre deixava la roba ben plegada a la cadira, anava amb compte per no tacar-se i així no l’havia de rentar gaire i li durava molt. Amb el menjar tampoc mai no havia tingut manies el menjar barat no li feia mal i no li calia pensar en llagostes, ni caviar, ni vins d'aquells que costen un ull de la cara.
Així doncs, fent treballar els seus diners i sense gastar, un bon dia en comptar tot el que tenia s’adonà que ja s’havia fet ric. En aquell moment va tenir una sensació tota estranya. D’una banda estava content perquè havia acomplert el seu somni, però per altra banda l’entristia adonar-se que aquella il·lusió de fer-se ric que sempre l’havia esperonat ara se li fonia com un caramel. De tota manera, va ser una crisi passatgera que va resoldre de seguida en adonar-se que es pot ser «ric», es pot ser «molt ric», o es pot ser «riquíssim» i això l’animà a seguir guanyant diners
Aleshores s'adonà que la gent, els veïns, els dependents de les botigues, el tractaven diferent, com amb més respecte. De primer va pensar que devia ser cosa de l’edat, ja havia complert els seixanta i això imposa. Però un dia va sentir un comentari de refiló que li ho va fer entendre. «El senyor Ferrandis —que era ell, perquè ja feia temps que ningú no li deia Jan— ha estat capaç de crear una gran fortuna del no res» deia un i l'altre li contestava «Sí, ja ho veus, fill d’una dona de fer feines i d’un escombriaire i ara... mira-te’l». Ell feia com que no ho sentia però s’inflava d’orgull. Sobretot perquè tot ho havia aconseguit amb el seu esforç i honestament. Primer treballant molt, després fent treballar els diners amb prudència i amb una mica de sort —sempre ho reconeixia— i, sobretot, sense malbaratar gens.
A més de ric, el senyor Ferrandis també s'havia fet gran i com que no tenia fills ni parents, va decidir anar-se’n a viure a una residència per a gent gran. Allà hi va trobar una àvia de cabells blancs i lluents, d’ulls clars i brillants que sempre tenia un somriure als llavis i que tampoc no tenia ni fills ni parents. Era la senyora Gomis. Es van fer bons amics i moltes tardes sortien a passejar i s’explicaven records. Vaja, més que res era la senyora Gomis que li explicava els seus records perquè el senyor Ferrandis havia estat sempre tan enfeinat a fer-se ric que no havia viscut res prou interessant per explicar.
Un dia, però, el senyor Ferrandis es va recordar de quan era petit i li va explicar que li deien Jan i que quan li preguntaven: «Jan, què voldràs ser quan siguis gran» ell contestava que seria «ric». Aleshores, la senyora Gomis es va posar a riure perquè es pensava que li explicava com un acudit.
El senyor Ferrandis també va somriure per no quedar malament però no acabava d’entendre què li feia tanta gràcia a la seva nova amiga.
—Però, però... —va fer amb un posat seriós— És que.. és que ho he aconseguit. Ara tinc molts diners, jo....
La senyora Gomis va aturar la rialla i el va repassar de dalt a baix: duia un vestit gastat, les ulleres apedaçades, les sabates empolsinades…
—De debò té molts diners, vostè? I doncs… es pot saber per a què li serveixen?
Ell va fer un posat interrogant, aixecant les celles i encongint les espatlles. Aleshores la senyora Gomis, que a ella sí que els anys li havien servit per alguna cosa més i s’havia fet una mica sàvia, sense deixar de somriure li va explicar que està molt bé tenir diners, que són necessaris, però que no serveixen de res si no se saben gastar. I li va proposar d’ensenyar-li com fer-ho: «mai no és tard per a prendre», li va dir.
A l’endemà mateix van sortir a comprar roba i a partir d’aleshores cada vegada que el senyor Ferrandis es mirava al mirall es trobava més jove. Van anar al cinema i s’ho van passar tan bé que cada dimecres, i algun dissabte i tot, hi tornaven. Un altre dia van anar a l’òpera. Quina bogeria! —s’exclamava el senyor Ferrandis enriolat i satisfet mentre pagava dues entrades de les millors.
Quan el senyor Ferrandis es va assabentar que la senyora Gomis no podia menjar tot el que li agradava perquè tenia les dents malament, tan si vols com si no vols, la va dur a cal dentista perquè li fessin una pròtesi d'allò més completa i quan la va tenir ben ajustada se’n van anar a celebrar-ho amb un sopar a ran de mar.
El dia que el senyor Ferrandis va complir els vuitanta, la senyora Gomis li va organitzar una festa d’aniversari. Tothom estava content i després de fer-li bufar totes les espelmes que tocaven, li va donar un paquetet que va desembolicar amb molta il·lusió.
La segona manera de fer-se ric —que queda molt bé a les pel·lícules però que és poc real— consistia a atracar un banc, o a assaltar un tren, o a falsificar bitllets dels grossos. Però el Jan, malgrat que als diaris cada cop sortia més gent que tirava per aquest camí, era de mena humil i honesta i va descartar aquesta possibilitat.
I la tercera —amb més possibilitats però que requereix molt d’esforç— consistia a posar-se a treballar de valent en una feina ben pagada perquè, com havia vist amb els seus pares, treballant molt no n’hi havia prou.
Al Jan no li feia por la feina i, com que tenia tan clar el que volia, quan va ser l’hora, es va posar a treballar com un desesperat. De primer feia feinetes que no li donaven gaire rendiment però no parava i, com que no tenia manies, agafava tot el que podia. Dormia poc, de vegades gens. Corria d’aquí cap allà, ara fent encàrrecs, ara ajudant el lampista, ara penjant cartells, ara repartint pizzes... Treballava tant que no tenia temps de gastar en res i així, de mica en mica, va anar fent un raconet.
Com que havia sentit a dir que «diner crida diner» i estava disposat a comprovar-ho, es va informar de com es feia allò i li van parlar d’«invertir el seu capital». De primer li va semblar que li prenien el pèl perquè no veia gens clar que deixant-ne quinze, posem per cas, al cap d’un temps en pogués recollir divuit. Allò li recordava un cop que va veure un mag que s’anava traient bitllets de la mà tancada. De primer va quedar bocabadat però després de l’espectacle el va anar a trobar i el va arribar a atabalar tant que aquell home perquè el deixés en pau d'una vegada li va acabar ensenyant el truc i el Jan va quedar tot decebut.
No tes tenia totes amb això d’invertir però com que van ser uns quants de confiança que li van dir que sí, va fer el cor fort i s’hi va llançar. Previsor, de primer només va invertir una mica i va veure que allò funcionava, cada cop que rebia una notificació del banc li deien que tenia una miqueta més que abans. Poquet però... sense fer res! Allò sí que era màgia de debò!
De mica en mica va anar agafant confiança, invertia més diners i els estalvis creixien sols! Però un dia va tenir un bon ensurt quan a les notícies van informar que la borsa havia fet una davallada important i d’avui per demà tot el que tenia, se li havia reduït a la meitat.
Aquesta patacada li va servir per entendre de cop allò que feia temps que li deien, que havia de «diversificar». És a dir, que havia d’invertir en productes diferents perquè quan una cosa no anés prou bé les altres li fessin de coixí. I a partir d’aleshores ja no es limitava a posar els diners i esperar que li anessin donant interessos, sinó que va començar a comprar d’això i vendre d’allò altre. Llegia diaris d’economia per veure com anaven les empreses i hi tenia traça. No tot era bufar i fer ampolles però s’hi dedicava i li anava prou bé: guanyava més que no perdia.
En algun lloc va llegir que «ric no és qui més té sinó qui necessita menys» i això li va fer prendre el determini de reduir al màxim les seves despeses. La veritat és que el Jan mai no havia gastat gaire. De jove no anava al cinema per estalviar, tampoc no sortia amb els amics perquè gairebé sempre acabaven gastant a la discoteca o prenent alguna cosa, no anava als concerts ni al futbol... tot acabava tocant la butxaca.
Després, quan els nois de la seva edat es casaven o se n’anaven de casa, ell va decidir quedar-se amb els seus pares. Va ser un moment delicat perquè ja feia un temps que sortia amb la Griselda. Una bona noia, molt bufona, d’ulls blaus que quan reia als ulls se li feien com unes estrelletes. Un dia ella li va regalar una novel·la i ell va acceptar-la però amb la condició que mai més no es farien regals que no fossin útils, que allò era malbaratar els diners. Ella ho va acceptar perquè se l’estimava i mai no li va demanar res. No cal dir que la Griselda mai no va rebre una rosa per Sant Jordi tot i que el Jan li deia que l’estimava i li feia un petó. Eren joves i tenien els caparrons plens de pardals però quan la Griselda va començar a parlar d’anar-se’n a viure junts, el Jan, tocant de peus a terra, va pensar que casar-se i muntar un pis volia dir endeutar-se per tota la vida. De manera que ho van deixar córrer i de la Griselda mai més no en va saber res.
Anys més tard es va adonar que aquesta decisió havia estat clau en la seva vida i que l'havia ben encertat. Sobretot quan va veure que els seus amics començaven a tenir fills i que, ho vulguis o no, entre una cosa i l’altra, pujar canalla costa un munt de diners.
Viatjar? mai no en va tenir cap necessitat. Anava coneixent el món a les fotos de les revistes de cal barber i als noticiaris i als documentals de televisió, que no li costaven ni cinc. En roba sí que gastava alguns diners, però mirant-s’hi molt: duia pantalons amples encara que la moda fossin estrets, comprava de rebaixes i només allò que necessitava, dormia sense pijama i sempre deixava la roba ben plegada a la cadira, anava amb compte per no tacar-se i així no l’havia de rentar gaire i li durava molt. Amb el menjar tampoc mai no havia tingut manies el menjar barat no li feia mal i no li calia pensar en llagostes, ni caviar, ni vins d'aquells que costen un ull de la cara.
Així doncs, fent treballar els seus diners i sense gastar, un bon dia en comptar tot el que tenia s’adonà que ja s’havia fet ric. En aquell moment va tenir una sensació tota estranya. D’una banda estava content perquè havia acomplert el seu somni, però per altra banda l’entristia adonar-se que aquella il·lusió de fer-se ric que sempre l’havia esperonat ara se li fonia com un caramel. De tota manera, va ser una crisi passatgera que va resoldre de seguida en adonar-se que es pot ser «ric», es pot ser «molt ric», o es pot ser «riquíssim» i això l’animà a seguir guanyant diners
Aleshores s'adonà que la gent, els veïns, els dependents de les botigues, el tractaven diferent, com amb més respecte. De primer va pensar que devia ser cosa de l’edat, ja havia complert els seixanta i això imposa. Però un dia va sentir un comentari de refiló que li ho va fer entendre. «El senyor Ferrandis —que era ell, perquè ja feia temps que ningú no li deia Jan— ha estat capaç de crear una gran fortuna del no res» deia un i l'altre li contestava «Sí, ja ho veus, fill d’una dona de fer feines i d’un escombriaire i ara... mira-te’l». Ell feia com que no ho sentia però s’inflava d’orgull. Sobretot perquè tot ho havia aconseguit amb el seu esforç i honestament. Primer treballant molt, després fent treballar els diners amb prudència i amb una mica de sort —sempre ho reconeixia— i, sobretot, sense malbaratar gens.
A més de ric, el senyor Ferrandis també s'havia fet gran i com que no tenia fills ni parents, va decidir anar-se’n a viure a una residència per a gent gran. Allà hi va trobar una àvia de cabells blancs i lluents, d’ulls clars i brillants que sempre tenia un somriure als llavis i que tampoc no tenia ni fills ni parents. Era la senyora Gomis. Es van fer bons amics i moltes tardes sortien a passejar i s’explicaven records. Vaja, més que res era la senyora Gomis que li explicava els seus records perquè el senyor Ferrandis havia estat sempre tan enfeinat a fer-se ric que no havia viscut res prou interessant per explicar.
Un dia, però, el senyor Ferrandis es va recordar de quan era petit i li va explicar que li deien Jan i que quan li preguntaven: «Jan, què voldràs ser quan siguis gran» ell contestava que seria «ric». Aleshores, la senyora Gomis es va posar a riure perquè es pensava que li explicava com un acudit.
El senyor Ferrandis també va somriure per no quedar malament però no acabava d’entendre què li feia tanta gràcia a la seva nova amiga.
—Però, però... —va fer amb un posat seriós— És que.. és que ho he aconseguit. Ara tinc molts diners, jo....
La senyora Gomis va aturar la rialla i el va repassar de dalt a baix: duia un vestit gastat, les ulleres apedaçades, les sabates empolsinades…
—De debò té molts diners, vostè? I doncs… es pot saber per a què li serveixen?
Ell va fer un posat interrogant, aixecant les celles i encongint les espatlles. Aleshores la senyora Gomis, que a ella sí que els anys li havien servit per alguna cosa més i s’havia fet una mica sàvia, sense deixar de somriure li va explicar que està molt bé tenir diners, que són necessaris, però que no serveixen de res si no se saben gastar. I li va proposar d’ensenyar-li com fer-ho: «mai no és tard per a prendre», li va dir.
A l’endemà mateix van sortir a comprar roba i a partir d’aleshores cada vegada que el senyor Ferrandis es mirava al mirall es trobava més jove. Van anar al cinema i s’ho van passar tan bé que cada dimecres, i algun dissabte i tot, hi tornaven. Un altre dia van anar a l’òpera. Quina bogeria! —s’exclamava el senyor Ferrandis enriolat i satisfet mentre pagava dues entrades de les millors.
Quan el senyor Ferrandis es va assabentar que la senyora Gomis no podia menjar tot el que li agradava perquè tenia les dents malament, tan si vols com si no vols, la va dur a cal dentista perquè li fessin una pròtesi d'allò més completa i quan la va tenir ben ajustada se’n van anar a celebrar-ho amb un sopar a ran de mar.
El dia que el senyor Ferrandis va complir els vuitanta, la senyora Gomis li va organitzar una festa d’aniversari. Tothom estava content i després de fer-li bufar totes les espelmes que tocaven, li va donar un paquetet que va desembolicar amb molta il·lusió.
Feia molts anys, gairebé tots, que no rebia cap regal i estava emocionat. En obrir la capseta hi va trobar una agulla per a la corbata. Va quedar molt parat, feia molt de temps que no en duia, de corbata. Va buscar els ulls de la senyora Gomis i es va trobar amb aquell somriure tan afable, que li feia com unes estrelletes dins els ulls. Fins aleshores el senyor Ferrandis no sabia que el nom de la senyora Gomis era Griselda i que, precisament, havia anat a buscar el regal més inútil que se li havia acudit.
Des d'aleshores el senyor Ferrandis sempre més va portar aquella agulla a la butxaca i quan la tocava amb les puntes dels dits pensava en aquells ullets riallers que en només uns mesos l’havien fet sentir més ric que tots els diners que havia guanyat en la seva vida.
Xavier Àvila i Morera (agost de 2002)
Comentaris