El príncep dels desigs
Al vidre de l’aparador li quedava la cara reflectida amb una sabata al lloc del nas i semblava un ninot napiüt amb ulleres. Però el Pol no ho veia, això, ell mirava fixament unes sabatilles que, de tant mirar-les, s’havien gastat una mica i tot. Cada dia en tornar de l’escola s’aturava una estona a mirar-les. Li tenien el cor robat. No se’n podia estar.
Quan li va dir al seu pare que li agradaven molt i que les volia, ell li va preguntar quant costaven.
—Què dius ara! Tants diners per unes espardenyes? Ni pensar-hi!
I per això des d’aleshores, quan se les mirava a l’aparador, ho feia amb el cor encongit, perquè sabia que mai no serien seves. O potser... potser... De sobte va girar-se i, com els dibuixos animats que fan unes gambades abans de moure’s, va arrencar a córrer esperitat cap a casa.
Hi va arribar esbufegant. Va fer un petó al seu pare. Li va explicar que tot li havia anat molt bé a l’escola. Va deixar la motxilla a la cadira del costat de la seva taula. Va treure’s la jaqueta i la va penjar al penja-robes. Se’n va anar a rentar les mans. En Pol ja tenia nou anys i, per tant, ja sabia que s’acaba abans fent bé tot el que s’ha de fer, que no pas fent-ho de qualsevol manera per anar de pressa. Segur que si deixava la motxilla per terra, o si llançava la jaqueta al sofà del menjador, o si no es rentava les mans, o si engegava la tele abans de berenar, tard o d’hora sentiria el seu pare: Poooooool! I aleshores hauria de deixar el que estava fent i s’empiparia més i si a sobre rondinava o tocava l’ase ja l’hauria ben espifiat i segurament acabaria castigat i assegut en una cadira durant mitja hora.
Es va tancar a la seva habitació, va desamagar la seva caixa forta, va buscar la clau que guardava en un altre enginyós amagatall i la va obrir assegut damunt del llit. I és que avui, en mirar-se les bambes, havia tingut una idea: potser si li proposava al seu pare de pagar-les a mitges, li deixaria comprar aquelles desitjadíssimes Wondersport.
Comptà tots els cèntims i els euros que tenia i va anar corrent al menjador, on el seu pare s’estava al sofà fullejant una revista de cotxes.
—Pare, recordes allò de les bambes de l’altre dia?
El seu pare va aixecar els ulls per sobre les ulleres i el Pol va continuar:
—Doncs... he pensat que... I si les paguem a mitges?
Al pare del Pol li agradava quan el seu fill s’encarava amb un problema i hi posava de la seva part per a resoldre’l. I així va ser com el dissabte següent el Pol tocava el cel amb les puntes dels dits en calçar-se aquelles sabatilles esportives tan i tan desitjades.
Quan les va dur a l’escola, va ser notícia. Un nen dels grans quan es va assabentar que tenia unes Wondersport Boyhammer el va anar a trobar i li va demanar que li ensenyés i ell, tu diràs, més content que una oliva, li va mostrar totes les excel·lències: el color metal·litzat per les vores, la càmera d’aire que feia suspensió, els cordons de la mida justa, la forma que s’ajustava al peu com un guant…
Va estar uns dies que no li costava gens llevar-se, de tantes ganes que tenia de posar-se les seves Boyhammer. Però les novetats, amb el temps van deixant de ser-ho i, a més a més, van sortir altres models més sofisticats i després de Reis molts nens i nenes duien sabatilles esportives noves i les del Pol ja no cridaven l’atenció de ningú. A sobre, com que ara duia uns pantalons amples, quedaven millor amb unes altres sabates i les seves fantàstiques Wondersport van passar a la segona fila de l’armari de les sabates.
D’allò ja havia passat ben bé un any quan van anar a la festa de la comunió de l’Alba, la seva cosina, i, quan ja s’acomiadaven, va veure que el Salvi, el germà de l’Alba, era el centre d’atenció de tota una colla de nens i nenes que s’estaven bocabadats escoltant les excel·lències de les bambes que portava. Mentre tornaven cap a casa ell es va recordar les seves Wondersport Boyhammer tan desitjades en el seu moment i, de seguida que van arribar, va anar a l’armari de les sabates. De primer, en regirar tots els parells sense capsa, no les va trobar. Després va obrir totes les capses i tampoc no hi eren. Va buidar tot l’armari: no res. Havien desaparegut! Assegut a terra enmig de l’escampall de sabates i capses de cartró, es va quedar una estona aguantant-se el cap entre les mans i, traient-se la pols d’un racó de la memòria, va recordar que un dia mentre ell estava enfeinat muntant alguna cosa molt complicada amb el mecano, el seu pare estava endreçant armaris. Devia canviar la roba d’hivern per la d’estiu o ves a saber. I, en un moment molt delicat en què se li escorrien uns cargols una i altra vegada i li començava a pujar la mosca al nas, el seu pare li havia preguntat alguna cosa i ell, sense escoltar, va fer: «molt bé, molt bé... » només perquè el deixés tranquil…
Es va aixecar d’una revolada. I va anar a trobar el seu pare que ja s’estava rentant les dents.
—Pare, aquelles bambes de l’any passat, les que em vaig comprar amb els meus diners...
El pare va fer un gest demanant temps i, després de glopejar, li va contestar que les havia donades. Que li havia preguntat què n’havien de fer, si se les volia emprovar o si les donaven als cosins i com que ell li va contestar que molt bé, que molt bé, va entendre que ja no les volia.
El Pol se’n va anar a dormir molt tocat i es va passar la nit pensant com podria recuperar les seves Wondersport... Una possibilitat era demanar-li al seu pare que truqués a la tieta per dir-li que s’havia equivocat i que el Pol encara les volia. Però segur que el seu pare per aquí no hi passaria. I si trucava ell? Quina jugada per al Salvi! Potser si un dia que anessin a ca’ls cosins… Prendre-les així, tampoc no era bona idea a les cases es perden mitjons, o samarretes, o calçotets... però unes bambes!
Va estar uns quants dies donant-hi voltes i és que cada cop que en veia unes que s’hi assemblaven, li agafava una ràbia de pensar com havia badat! I es posava a recordar com xalava quan se les mirava a l’aparador i com havia estat de content quan se les va poder comprar i com anava de casa a l’escola volant perquè gairebé corrien soles, i com anava pel carrer i li semblava que tothom es girava…
Quan va saber que al cap d’uns dies es veurien amb els cosins va decidir que li explicaria al Salvi que se les havia comprades amb els seus estalvis i que el seu pare els les havia donades per equivocació i... Va obrir l’armari i entre els xandalls i els pantalons va estirar els Kid Silver, se’ls va mirar, i els va posar dins una bossa.
A ca’ls cosins li va explicar al Salvi tota la història de les bambes i, en acabar, el seu cosí ja se les treia i li tornava sense res a canvi. Segur que li sabia molt i molt greu, perquè a ell també li agradaven molt, però entre aquells cosins hi havia molt bon rotllo i. El Pol li va dir que no, que de cap manera, que no li volia prendre, que només si volia, feien un canvi: les bambes pels pantalons Kid Silver, que també li agradaven, però que és clar no eren com les bambes, que se les havia comprades amb els seus estalvis i. El Salvi deia que no calia, que no volia els pantalons perquè li feia por que al cap d’uns dies no li tornés a reclamar. Però el Pol va insistir i li va dir que no, que allò anava de debò i que si li donava, li donava. I que no li donava perquè ell no els volgués, que són uns pantalons molt xulos i que estan quasi nous perquè només els havia dut tres vegades.
A l’endemà, en despertar-se, el primer que va fer va ser mirar a terra al costat del llit i li va semblar que les Boyhammer li feien l’ullet, com si estiguessin agraïdes d’haver tornat a casa seva. Se les va posar tot cofoi i en anar a l’escola li va semblar que encara es recordaven del camí perquè anaven tan lleugeres que el forçaven a anar de pressa, com si tinguessin ganes de tornar a ser el centre d’atenció del pati de l’escola. Però així que va arribar a l’escola, els seus amics el van assaltar a preguntes sobre el cotxe nou del seu pare, que se l’havia comprat divendres, i de les bambes ningú no en va fer cap comentari. Ell mateix es va oblidar que les duia posades i al vespre, en treure-se-les, pensà que no els havia dedicat ni un sol pensament. Des del llit, abans d’adormir-se, se les mirava i només hi veia unes bambes, unes bones bambes, això sí, però ja no tenien res a veure amb aquelles que havia tingut al cap ni quan s’estaven a l’aparador de la sabateria ni quan sabia que les portava el seu cosí. I es va adormir recordant un conte en què un personatge volia una cosa i quan estirava el braç per agafar-la, se li desfeia entre els dits... però no recordava ni el conte, ni el final.
A l’habitació del costat, el seu pare també ja s’havia estirat i s’estava mirant un fulletó antic d’informació del cotxe que havia deixat a canvi del nou. El nou li havia fet molta il·lusió i estava molt bé però ara que ja el tenia, s’adonava que el cotxe antic tenia alguns detalls… l’indicador de temperatura exterior, els llums del l’interior potser estaven més ben situats, i el portaequipatges del nou ara veia que era una mica més petit… El tenia aparcat al carrer, al costat de casa i es va aixecar a mirar per la finestra. Casualment, just el cotxe del darrere era com el que ell tenia abans però de color gris. Se’ls va estar mirant tots dos una bona estona. Si ara hagués de triar no sabria què fer. De fet el cotxe vell anava prou bé i mai no li havia donat cap problema, l’únic motiu per canviar-se’l havia estat que ja feia més de cinc anys que el tenia, però anava com una seda, i per dins estava impecable, i de línia estava més aconseguit que el model nou... I es deia que aquests dubtes eren perquè encara no estava acostumat al nou, que amb el temps ja s’hi acostumaria i segur que li acabaria agradant més, el nou.
Se’n va tornar al llit i va recordar un conte que de vegades li llegia al seu fill es deia El príncep dels desigs, i anava d’un príncep que cosa que tocava, cosa que se li desfeia entre els dits, convertida en pols... però no recordava el final.
—Què dius ara! Tants diners per unes espardenyes? Ni pensar-hi!
I per això des d’aleshores, quan se les mirava a l’aparador, ho feia amb el cor encongit, perquè sabia que mai no serien seves. O potser... potser... De sobte va girar-se i, com els dibuixos animats que fan unes gambades abans de moure’s, va arrencar a córrer esperitat cap a casa.
Hi va arribar esbufegant. Va fer un petó al seu pare. Li va explicar que tot li havia anat molt bé a l’escola. Va deixar la motxilla a la cadira del costat de la seva taula. Va treure’s la jaqueta i la va penjar al penja-robes. Se’n va anar a rentar les mans. En Pol ja tenia nou anys i, per tant, ja sabia que s’acaba abans fent bé tot el que s’ha de fer, que no pas fent-ho de qualsevol manera per anar de pressa. Segur que si deixava la motxilla per terra, o si llançava la jaqueta al sofà del menjador, o si no es rentava les mans, o si engegava la tele abans de berenar, tard o d’hora sentiria el seu pare: Poooooool! I aleshores hauria de deixar el que estava fent i s’empiparia més i si a sobre rondinava o tocava l’ase ja l’hauria ben espifiat i segurament acabaria castigat i assegut en una cadira durant mitja hora.
Es va tancar a la seva habitació, va desamagar la seva caixa forta, va buscar la clau que guardava en un altre enginyós amagatall i la va obrir assegut damunt del llit. I és que avui, en mirar-se les bambes, havia tingut una idea: potser si li proposava al seu pare de pagar-les a mitges, li deixaria comprar aquelles desitjadíssimes Wondersport.
Comptà tots els cèntims i els euros que tenia i va anar corrent al menjador, on el seu pare s’estava al sofà fullejant una revista de cotxes.
—Pare, recordes allò de les bambes de l’altre dia?
El seu pare va aixecar els ulls per sobre les ulleres i el Pol va continuar:
—Doncs... he pensat que... I si les paguem a mitges?
Al pare del Pol li agradava quan el seu fill s’encarava amb un problema i hi posava de la seva part per a resoldre’l. I així va ser com el dissabte següent el Pol tocava el cel amb les puntes dels dits en calçar-se aquelles sabatilles esportives tan i tan desitjades.
Quan les va dur a l’escola, va ser notícia. Un nen dels grans quan es va assabentar que tenia unes Wondersport Boyhammer el va anar a trobar i li va demanar que li ensenyés i ell, tu diràs, més content que una oliva, li va mostrar totes les excel·lències: el color metal·litzat per les vores, la càmera d’aire que feia suspensió, els cordons de la mida justa, la forma que s’ajustava al peu com un guant…
Va estar uns dies que no li costava gens llevar-se, de tantes ganes que tenia de posar-se les seves Boyhammer. Però les novetats, amb el temps van deixant de ser-ho i, a més a més, van sortir altres models més sofisticats i després de Reis molts nens i nenes duien sabatilles esportives noves i les del Pol ja no cridaven l’atenció de ningú. A sobre, com que ara duia uns pantalons amples, quedaven millor amb unes altres sabates i les seves fantàstiques Wondersport van passar a la segona fila de l’armari de les sabates.
D’allò ja havia passat ben bé un any quan van anar a la festa de la comunió de l’Alba, la seva cosina, i, quan ja s’acomiadaven, va veure que el Salvi, el germà de l’Alba, era el centre d’atenció de tota una colla de nens i nenes que s’estaven bocabadats escoltant les excel·lències de les bambes que portava. Mentre tornaven cap a casa ell es va recordar les seves Wondersport Boyhammer tan desitjades en el seu moment i, de seguida que van arribar, va anar a l’armari de les sabates. De primer, en regirar tots els parells sense capsa, no les va trobar. Després va obrir totes les capses i tampoc no hi eren. Va buidar tot l’armari: no res. Havien desaparegut! Assegut a terra enmig de l’escampall de sabates i capses de cartró, es va quedar una estona aguantant-se el cap entre les mans i, traient-se la pols d’un racó de la memòria, va recordar que un dia mentre ell estava enfeinat muntant alguna cosa molt complicada amb el mecano, el seu pare estava endreçant armaris. Devia canviar la roba d’hivern per la d’estiu o ves a saber. I, en un moment molt delicat en què se li escorrien uns cargols una i altra vegada i li començava a pujar la mosca al nas, el seu pare li havia preguntat alguna cosa i ell, sense escoltar, va fer: «molt bé, molt bé... » només perquè el deixés tranquil…
Es va aixecar d’una revolada. I va anar a trobar el seu pare que ja s’estava rentant les dents.
—Pare, aquelles bambes de l’any passat, les que em vaig comprar amb els meus diners...
El pare va fer un gest demanant temps i, després de glopejar, li va contestar que les havia donades. Que li havia preguntat què n’havien de fer, si se les volia emprovar o si les donaven als cosins i com que ell li va contestar que molt bé, que molt bé, va entendre que ja no les volia.
El Pol se’n va anar a dormir molt tocat i es va passar la nit pensant com podria recuperar les seves Wondersport... Una possibilitat era demanar-li al seu pare que truqués a la tieta per dir-li que s’havia equivocat i que el Pol encara les volia. Però segur que el seu pare per aquí no hi passaria. I si trucava ell? Quina jugada per al Salvi! Potser si un dia que anessin a ca’ls cosins… Prendre-les així, tampoc no era bona idea a les cases es perden mitjons, o samarretes, o calçotets... però unes bambes!
Va estar uns quants dies donant-hi voltes i és que cada cop que en veia unes que s’hi assemblaven, li agafava una ràbia de pensar com havia badat! I es posava a recordar com xalava quan se les mirava a l’aparador i com havia estat de content quan se les va poder comprar i com anava de casa a l’escola volant perquè gairebé corrien soles, i com anava pel carrer i li semblava que tothom es girava…
Quan va saber que al cap d’uns dies es veurien amb els cosins va decidir que li explicaria al Salvi que se les havia comprades amb els seus estalvis i que el seu pare els les havia donades per equivocació i... Va obrir l’armari i entre els xandalls i els pantalons va estirar els Kid Silver, se’ls va mirar, i els va posar dins una bossa.
A ca’ls cosins li va explicar al Salvi tota la història de les bambes i, en acabar, el seu cosí ja se les treia i li tornava sense res a canvi. Segur que li sabia molt i molt greu, perquè a ell també li agradaven molt, però entre aquells cosins hi havia molt bon rotllo i. El Pol li va dir que no, que de cap manera, que no li volia prendre, que només si volia, feien un canvi: les bambes pels pantalons Kid Silver, que també li agradaven, però que és clar no eren com les bambes, que se les havia comprades amb els seus estalvis i. El Salvi deia que no calia, que no volia els pantalons perquè li feia por que al cap d’uns dies no li tornés a reclamar. Però el Pol va insistir i li va dir que no, que allò anava de debò i que si li donava, li donava. I que no li donava perquè ell no els volgués, que són uns pantalons molt xulos i que estan quasi nous perquè només els havia dut tres vegades.
A l’endemà, en despertar-se, el primer que va fer va ser mirar a terra al costat del llit i li va semblar que les Boyhammer li feien l’ullet, com si estiguessin agraïdes d’haver tornat a casa seva. Se les va posar tot cofoi i en anar a l’escola li va semblar que encara es recordaven del camí perquè anaven tan lleugeres que el forçaven a anar de pressa, com si tinguessin ganes de tornar a ser el centre d’atenció del pati de l’escola. Però així que va arribar a l’escola, els seus amics el van assaltar a preguntes sobre el cotxe nou del seu pare, que se l’havia comprat divendres, i de les bambes ningú no en va fer cap comentari. Ell mateix es va oblidar que les duia posades i al vespre, en treure-se-les, pensà que no els havia dedicat ni un sol pensament. Des del llit, abans d’adormir-se, se les mirava i només hi veia unes bambes, unes bones bambes, això sí, però ja no tenien res a veure amb aquelles que havia tingut al cap ni quan s’estaven a l’aparador de la sabateria ni quan sabia que les portava el seu cosí. I es va adormir recordant un conte en què un personatge volia una cosa i quan estirava el braç per agafar-la, se li desfeia entre els dits... però no recordava ni el conte, ni el final.
A l’habitació del costat, el seu pare també ja s’havia estirat i s’estava mirant un fulletó antic d’informació del cotxe que havia deixat a canvi del nou. El nou li havia fet molta il·lusió i estava molt bé però ara que ja el tenia, s’adonava que el cotxe antic tenia alguns detalls… l’indicador de temperatura exterior, els llums del l’interior potser estaven més ben situats, i el portaequipatges del nou ara veia que era una mica més petit… El tenia aparcat al carrer, al costat de casa i es va aixecar a mirar per la finestra. Casualment, just el cotxe del darrere era com el que ell tenia abans però de color gris. Se’ls va estar mirant tots dos una bona estona. Si ara hagués de triar no sabria què fer. De fet el cotxe vell anava prou bé i mai no li havia donat cap problema, l’únic motiu per canviar-se’l havia estat que ja feia més de cinc anys que el tenia, però anava com una seda, i per dins estava impecable, i de línia estava més aconseguit que el model nou... I es deia que aquests dubtes eren perquè encara no estava acostumat al nou, que amb el temps ja s’hi acostumaria i segur que li acabaria agradant més, el nou.
Se’n va tornar al llit i va recordar un conte que de vegades li llegia al seu fill es deia El príncep dels desigs, i anava d’un príncep que cosa que tocava, cosa que se li desfeia entre els dits, convertida en pols... però no recordava el final.
Xavier Àvila i Morera (setembre de 2003)
Comentaris