Una nena una mica rara
Es deia Rosa i acabava d’arribar nova a l’escola. Era de fora i feia poc que havia vingut amb la seva família a viure aquí. Al principi semblava una nena normal. La senyoreta Amàlia ens la va presentar el primer dia i ens va explicar que venia d’un altre lloc i d’una escola diferent. I ens va demanar que a veure si entre tots l’ajudàvem a trobar-se bé entre nosaltres.
Jo, com que després de l’estiu la Júlia i la Joana s’havien fet molt amigues entre elles i passaven bastant de mi, em vaig fer amiga de la Rosa de seguida. A l’hora del pati li vaig anar a preguntar com era l’escola on havia anat i em va explicar que hi havia pocs nens i nenes i que només tenien una classe per als de primer, els de segon i els de tercer i una altra per als de quart, els de cinquè i els de sisè i que a l’hora del pati sortien a jugar a la plaça perquè hi havia uns gronxadors i un tobogan.
La Rosa em semblava molt maca, era bastant morena de pell, tenia els ulls grans i foscos i duia els cabells llargs. Em semblava molt simpàtica, era d’aquelles que et cauen bé a la primera. Però jo de seguida em vaig adonar que no era del tot com nosaltres. No sabria dir ben bé per què, però li trobava alguna cosa que la feia diferent. En realitat els primers dies no se li notava gaire perquè, com que era nova, mirava molt el que fèiem els altres i ens preguntava com fer les coses i nosaltres enteníem que s’havia d’anar adaptant a l’escola i als nostres costums i a totes les novetats i per això no li donàvem més importància.
Però després, quan ja ningú no es recordava que la Rosa era nova i que havia arribat amb el curs ja començat, va anar comportant-se cada vegada més tal com era ella de debò. I aleshores sí que se li començava a notar, aquella diferència. Quan em vaig adonar que els altres nens començaven a veure allò que jo ja havia vist i s’adonaven de les seves rareses, vaig plantejar-me si deixar de ser-li amiga perquè no es pensessin que jo també em tornava rareta com ella… Però com que les meves amigues seguien passant de mi… i potser també perquè la Rosa i jo ja havíem travat una mica d’amistat, en comptes de desentendre-me’n, vaig decidir ajudar-la.
Li volia explicar el que passava perquè em sembla que ella ho feia sense adonar-se’n. Però no era gens fàcil, en primer lloc perquè a mi mateixa em va costar molt esbrinar què era exactament allò que li trobàvem d’estrany. Quan te la miraves, semblava tan com nosaltres! Fins i tot duia un tatuatge ben guapo a la part de dalt del braç, com jo, i deia que per Nadal es faria un altre forat en una orella per portar-hi dues arracades. Per la manera de vestir, tampoc ningú no diria que tingués mal gust ni que fos massa extremada. Un dia duia unes malles liles amb ratlleta blanca molt guapes i quan li vaig dir que m’agradaven molt, em va dir que si volia, me les deixaria! Jo, per situar-la una mica, li vaig dir que això aquí no ho fèiem, que la gent no es deixa les coses, i encara menys peces de roba! Que potser seria diferent si fóssim germanes però que, tot i així, moltes vegades entre germans encara es deixen menys les coses que entre els amics.
M’hi vaig haver de fixar molt per esbrinar ben bé què era allò que la feia tan estranya, però de mica en mica ho vaig anar descobrint. Em vaig adonar que el que la feia rara no era una sola cosa sinó més aviat tot un conjunt de petites coses. Petites coses que d’una a una passaven desapercebudes però que totes juntes la feien ben diferent. Però… tampoc no molt diferent… una mica com els extraterrestres de les pel·lícules, que semblen iguals però que tenen alguna cosa que els fa diferents.
Quan vaig veure que algunes nenes i nens se’n començaven a adonar, vaig pensar que li havia de dir abans que no fos marginada i que ningú no volgués anar amb ella. Així que un dia, en tornar cap a casa, després de pensar-hi molt perquè no és gens fàcil dir coses d’aquesta mena delicada, sense ferir. Li vaig dir que anés amb compte i que no fes aquelles coses a la classe perquè sinó, tothom l’aniria trobant una mica rara i l’anirien deixant de banda i es podria arribar a sentir discriminada i això si no li feien bulling i tot!
Se’m va quedar mirant estranyada, com si no sabés de què li parlava.
—Que no faci... què? —em va preguntar, fingint tan bé que qualsevol s’hauria cregut que de debò no sabia de què li parlava.
Aleshores li vaig anar recordant algunes d’aquelles petites coses que una a una semblaven poc importants però que totes juntes es convertien en el seu problema.
—Per exemple aquell dia que et vas enfadar amb el Salvi perquè li havies deixat un boli —li vaig dir— i que després te’l vas trobar sense el tap i tot rosegat... Jo ja t’havia dit que no deixessis res a ningú!
—Ja però… com que ell el necessitava…
—I aquell dia a Plàstica, te'n recordes? —li vaig preguntar perquè fes memòria— Vam deixar la classe feta una porqueria i quan la senyoreta va demanar si algú es podia quedar a ajudar-la…
—Sí, em vaig quedar jo… —va dir com baixant de l’hort.
—Doncs és això! No ho havies de fer!
I li vaig explicar que aquell dia jo vaig haver de fer veure que m’havia deixat una cosa per tornar a pujar i ajudar-les a netejar. I ho vaig fer perquè érem amigues, però no volia que els meus amics es pensessin que jo també m’estava tornant rareta com ella.
També li vaig dir que a la cua del menjador, això que fa de respectar el torn, també és una mica estrany. I li vaig recordar el que va passar quan vam anar a l’Aquàrium, que ens van obsequiar amb un clauer i que ella es va quedar sense perquè el Nil s'havia posat dues vegades a la filera.
—I què et va contestar la senyoreta Amàlia quan li vas dir que t’havies quedat sense? —li vaig preguntar.
—Doncs que... que algun espavilat en devia tenir dos i que «ja se sap»…
—Veus? Perquè aquí som així…
I li vaig fer veure que potser encara no estava prou preparada per viure entre nosaltres, que s’havia d’espavilar més.
Des d’aquell dia, que vam parlar del seu problema sense embuts, li vaig començar a dir Rous, —com «Rosa», en anglès— perquè li servís per recordar el que havíem parlat i també perquè els altres s’adonessin que ja era dels nostres.
I val a dir que ella, des d'aleshores, hi va posar molt de la seva part perquè a partir d’aquell dia es va anar adaptant molt de pressa. Va deixar de demanar les coses d’aquella manera tan carrinclona: sisplau abans i gràcies després. Va començar a prendre’t els llapis de sobre la taula sense dir res i si li demanaves que te’l tornés encara et deia que t’esperessis. A l’hora de marxar era de les primeres a posar-se la jaqueta i arreplegar la motxilla per no quedar-se a endreçar l’aula. Ah, i el dia que el Nil va trobar a faltar la GameBoy… jo no vull acusar ningú perquè no ho sé… però… no m’estranyaria que la Rous en sabés alguna cosa.
La veritat és que ens vam anar fent bones amigues i cada cop parlàvem més. Segur que la Júlia i la Joana se’n van adonar però com que ja no les necessitava per a res, gairebé ni ens parlàvem.
Un dia vaig convidar la Rous a casa meva perquè veiés tot el que tenia: el home cinema, el jacuzzi, la banyera de bombolles, la sala de jocs... Vam berenar i vam mirar videoclips a la meva habitació; ens ho vam passar molt bé.
Jo, com que després de l’estiu la Júlia i la Joana s’havien fet molt amigues entre elles i passaven bastant de mi, em vaig fer amiga de la Rosa de seguida. A l’hora del pati li vaig anar a preguntar com era l’escola on havia anat i em va explicar que hi havia pocs nens i nenes i que només tenien una classe per als de primer, els de segon i els de tercer i una altra per als de quart, els de cinquè i els de sisè i que a l’hora del pati sortien a jugar a la plaça perquè hi havia uns gronxadors i un tobogan.
La Rosa em semblava molt maca, era bastant morena de pell, tenia els ulls grans i foscos i duia els cabells llargs. Em semblava molt simpàtica, era d’aquelles que et cauen bé a la primera. Però jo de seguida em vaig adonar que no era del tot com nosaltres. No sabria dir ben bé per què, però li trobava alguna cosa que la feia diferent. En realitat els primers dies no se li notava gaire perquè, com que era nova, mirava molt el que fèiem els altres i ens preguntava com fer les coses i nosaltres enteníem que s’havia d’anar adaptant a l’escola i als nostres costums i a totes les novetats i per això no li donàvem més importància.
Però després, quan ja ningú no es recordava que la Rosa era nova i que havia arribat amb el curs ja començat, va anar comportant-se cada vegada més tal com era ella de debò. I aleshores sí que se li començava a notar, aquella diferència. Quan em vaig adonar que els altres nens començaven a veure allò que jo ja havia vist i s’adonaven de les seves rareses, vaig plantejar-me si deixar de ser-li amiga perquè no es pensessin que jo també em tornava rareta com ella… Però com que les meves amigues seguien passant de mi… i potser també perquè la Rosa i jo ja havíem travat una mica d’amistat, en comptes de desentendre-me’n, vaig decidir ajudar-la.
Li volia explicar el que passava perquè em sembla que ella ho feia sense adonar-se’n. Però no era gens fàcil, en primer lloc perquè a mi mateixa em va costar molt esbrinar què era exactament allò que li trobàvem d’estrany. Quan te la miraves, semblava tan com nosaltres! Fins i tot duia un tatuatge ben guapo a la part de dalt del braç, com jo, i deia que per Nadal es faria un altre forat en una orella per portar-hi dues arracades. Per la manera de vestir, tampoc ningú no diria que tingués mal gust ni que fos massa extremada. Un dia duia unes malles liles amb ratlleta blanca molt guapes i quan li vaig dir que m’agradaven molt, em va dir que si volia, me les deixaria! Jo, per situar-la una mica, li vaig dir que això aquí no ho fèiem, que la gent no es deixa les coses, i encara menys peces de roba! Que potser seria diferent si fóssim germanes però que, tot i així, moltes vegades entre germans encara es deixen menys les coses que entre els amics.
M’hi vaig haver de fixar molt per esbrinar ben bé què era allò que la feia tan estranya, però de mica en mica ho vaig anar descobrint. Em vaig adonar que el que la feia rara no era una sola cosa sinó més aviat tot un conjunt de petites coses. Petites coses que d’una a una passaven desapercebudes però que totes juntes la feien ben diferent. Però… tampoc no molt diferent… una mica com els extraterrestres de les pel·lícules, que semblen iguals però que tenen alguna cosa que els fa diferents.
Quan vaig veure que algunes nenes i nens se’n començaven a adonar, vaig pensar que li havia de dir abans que no fos marginada i que ningú no volgués anar amb ella. Així que un dia, en tornar cap a casa, després de pensar-hi molt perquè no és gens fàcil dir coses d’aquesta mena delicada, sense ferir. Li vaig dir que anés amb compte i que no fes aquelles coses a la classe perquè sinó, tothom l’aniria trobant una mica rara i l’anirien deixant de banda i es podria arribar a sentir discriminada i això si no li feien bulling i tot!
Se’m va quedar mirant estranyada, com si no sabés de què li parlava.
—Que no faci... què? —em va preguntar, fingint tan bé que qualsevol s’hauria cregut que de debò no sabia de què li parlava.
Aleshores li vaig anar recordant algunes d’aquelles petites coses que una a una semblaven poc importants però que totes juntes es convertien en el seu problema.
—Per exemple aquell dia que et vas enfadar amb el Salvi perquè li havies deixat un boli —li vaig dir— i que després te’l vas trobar sense el tap i tot rosegat... Jo ja t’havia dit que no deixessis res a ningú!
—Ja però… com que ell el necessitava…
—I aquell dia a Plàstica, te'n recordes? —li vaig preguntar perquè fes memòria— Vam deixar la classe feta una porqueria i quan la senyoreta va demanar si algú es podia quedar a ajudar-la…
—Sí, em vaig quedar jo… —va dir com baixant de l’hort.
—Doncs és això! No ho havies de fer!
I li vaig explicar que aquell dia jo vaig haver de fer veure que m’havia deixat una cosa per tornar a pujar i ajudar-les a netejar. I ho vaig fer perquè érem amigues, però no volia que els meus amics es pensessin que jo també m’estava tornant rareta com ella.
També li vaig dir que a la cua del menjador, això que fa de respectar el torn, també és una mica estrany. I li vaig recordar el que va passar quan vam anar a l’Aquàrium, que ens van obsequiar amb un clauer i que ella es va quedar sense perquè el Nil s'havia posat dues vegades a la filera.
—I què et va contestar la senyoreta Amàlia quan li vas dir que t’havies quedat sense? —li vaig preguntar.
—Doncs que... que algun espavilat en devia tenir dos i que «ja se sap»…
—Veus? Perquè aquí som així…
I li vaig fer veure que potser encara no estava prou preparada per viure entre nosaltres, que s’havia d’espavilar més.
Des d’aquell dia, que vam parlar del seu problema sense embuts, li vaig començar a dir Rous, —com «Rosa», en anglès— perquè li servís per recordar el que havíem parlat i també perquè els altres s’adonessin que ja era dels nostres.
I val a dir que ella, des d'aleshores, hi va posar molt de la seva part perquè a partir d’aquell dia es va anar adaptant molt de pressa. Va deixar de demanar les coses d’aquella manera tan carrinclona: sisplau abans i gràcies després. Va començar a prendre’t els llapis de sobre la taula sense dir res i si li demanaves que te’l tornés encara et deia que t’esperessis. A l’hora de marxar era de les primeres a posar-se la jaqueta i arreplegar la motxilla per no quedar-se a endreçar l’aula. Ah, i el dia que el Nil va trobar a faltar la GameBoy… jo no vull acusar ningú perquè no ho sé… però… no m’estranyaria que la Rous en sabés alguna cosa.
La veritat és que ens vam anar fent bones amigues i cada cop parlàvem més. Segur que la Júlia i la Joana se’n van adonar però com que ja no les necessitava per a res, gairebé ni ens parlàvem.
Un dia vaig convidar la Rous a casa meva perquè veiés tot el que tenia: el home cinema, el jacuzzi, la banyera de bombolles, la sala de jocs... Vam berenar i vam mirar videoclips a la meva habitació; ens ho vam passar molt bé.
Després d’això em vaig pensar que ella em convidaria un dia a casa seva, però no ho va fer. I, com que ella no deia res, un dia que havíem d’acabar un treball li vaig dir jo que per què no anàvem a casa seva a acabar-lo, però ella va dir que no, que seria millor que ens quedéssim a la biblioteca. Jo em vaig pensar que no tenia ganes que jo anés a casa seva perquè devia ser una casa «una mica pobra» i no vaig insistir.
Però vet aquí que al cap d’uns dies sí que em va convidar a berenar a casa seva, sense cap motiu especial. I encara em va sorprendre més quan vaig veure on vivia. Jo em moria de curiositat i m’esperava veure un piset molt humil però estava ben equivocada. Sí que era un pis, però quin pis! Era molt gran i com que estava a dalt de tot tenia terrassa… però no una terrasseta petitona, no, era una terrassa tan gran que fins i tot s’hi podia anar amb bici!
Aquella tarda, a casa seva, vaig acabar d’entendre perquè la Rous era com era, tan educada i responsable i servicial i col·laboradora i amable… i que per això semblava tan rara. Em vaig adonar que en realitat, encara que a l’escola semblava que ja era més normal, ho feia veure, perquè a casa seva seguia sent igual que abans. I no només ella, no, tota la família eren d’aquella mena de manera!
La Rous tenia dos germans bessons, més petits que ella. I perquè us feu una idea de com eren, només us diré que em van explicar que es feien el llit cada dia i escombraven la terrassa, i que deixaven la roba bruta en un cubell i que es desaven la roba neta als armaris ells mateixos, i que a les deu ja eren al llit i que cada dia li tocava a un d’ells anar a comprar el pa… I estic convençuda que era veritat perquè quan van veure que jo feia cara de moniato perquè no m’ho creia, es van fer un tip de riure.
Després, com que es va fer tard, el seu pare va trucar a casa meva i va preguntar a la meva mare si li semblava bé que jo em quedés a sopar i que ell després ja m’acompanyaria.
I aleshores els pares de la Rous, tots dos, se'n van anar a la cuina a fer el sopar i els dos bessons van començar a parar taula sense que els ho haguessin de demanar deu vegades. Però és que, a sobre, els bessons li van dir a la seva germana que nosaltres no ens moguéssim, que jo era la convidada i que seguíssim jugant amb la Playstation. I us voleu creure que la Rous els va contestar que perfecte i que encara que demà no li tocava, es llevaria d’hora per anar a buscar el pa ella?
Jo em sentia com l’aneguet lleig nedant enmig la família dels cignes: ben fora de lloc; tan voltada d’amabilitat que al principi se’m feia una mica incòmode i tot però després ja feia com ells:
—Em pots passar el pa, si us plau? i moltes gràcies, després.
En acabat de sopar, quan la Rous em va acompanyar amb el seu pare a casa meva, creuava els dits perquè em deixessin a la porta del carrer perquè estava convençuda que, si pujaven a saludar, els meus pares els trobarien tan «excessivament educats» que no els faria cap gràcia que seguís sent amiga de la Rosa.
Però vet aquí que al cap d’uns dies sí que em va convidar a berenar a casa seva, sense cap motiu especial. I encara em va sorprendre més quan vaig veure on vivia. Jo em moria de curiositat i m’esperava veure un piset molt humil però estava ben equivocada. Sí que era un pis, però quin pis! Era molt gran i com que estava a dalt de tot tenia terrassa… però no una terrasseta petitona, no, era una terrassa tan gran que fins i tot s’hi podia anar amb bici!
Aquella tarda, a casa seva, vaig acabar d’entendre perquè la Rous era com era, tan educada i responsable i servicial i col·laboradora i amable… i que per això semblava tan rara. Em vaig adonar que en realitat, encara que a l’escola semblava que ja era més normal, ho feia veure, perquè a casa seva seguia sent igual que abans. I no només ella, no, tota la família eren d’aquella mena de manera!
La Rous tenia dos germans bessons, més petits que ella. I perquè us feu una idea de com eren, només us diré que em van explicar que es feien el llit cada dia i escombraven la terrassa, i que deixaven la roba bruta en un cubell i que es desaven la roba neta als armaris ells mateixos, i que a les deu ja eren al llit i que cada dia li tocava a un d’ells anar a comprar el pa… I estic convençuda que era veritat perquè quan van veure que jo feia cara de moniato perquè no m’ho creia, es van fer un tip de riure.
Després, com que es va fer tard, el seu pare va trucar a casa meva i va preguntar a la meva mare si li semblava bé que jo em quedés a sopar i que ell després ja m’acompanyaria.
I aleshores els pares de la Rous, tots dos, se'n van anar a la cuina a fer el sopar i els dos bessons van començar a parar taula sense que els ho haguessin de demanar deu vegades. Però és que, a sobre, els bessons li van dir a la seva germana que nosaltres no ens moguéssim, que jo era la convidada i que seguíssim jugant amb la Playstation. I us voleu creure que la Rous els va contestar que perfecte i que encara que demà no li tocava, es llevaria d’hora per anar a buscar el pa ella?
Jo em sentia com l’aneguet lleig nedant enmig la família dels cignes: ben fora de lloc; tan voltada d’amabilitat que al principi se’m feia una mica incòmode i tot però després ja feia com ells:
—Em pots passar el pa, si us plau? i moltes gràcies, després.
En acabat de sopar, quan la Rous em va acompanyar amb el seu pare a casa meva, creuava els dits perquè em deixessin a la porta del carrer perquè estava convençuda que, si pujaven a saludar, els meus pares els trobarien tan «excessivament educats» que no els faria cap gràcia que seguís sent amiga de la Rosa.
Xavier Àvila i Morera (setembre de 2003)
Comentaris