El Marc i el silenci
—Lluís, Lluís... —deia fluixet el Marc. Però el seu germà no contestava.
—Lluís, que dorms? —encara va provar. Però res. Silenci.
Quan li passava això es posava a escoltar el silenci. Vaja, més aviat escoltava els sorolls que trencaven el silenci. Escoltava el soroll del pis de dalt quan estiraven la cadena. El soroll de l’ascensor. El vent en picar la persiana. La remor dels cotxes pel carrer, o de les motos, que era diferent, o d’algun autobús nocturn. I també sentia el Lluís, respirant profundament. Fixant-s’hi molt, de lluny, també sentia la tele d’algun veí i el camió de les escombraries i un avió i soroll de plats i d’aigua...
En coneixia molts, dels sorolls que sentia, però també n'escoltava alguns que no sabia ben bé què els feia... i aquests eren els que més l'atreien: un fregadís molt fluix, molt fluix, quasi imperceptible, que podia ser de formigues que tornaven cansades al cau, o dels somnis del seu germà, o de la seva son que se li havia escapat i se n'anava a fer un tomb...
Aquella nit descobrí una fressa nova, com de motor. Feia un rum-rum una estona seguida i després s’aturava. Tornava una estona seguida de rum-rum i s’aturava. L'escoltava amb atenció intentant identificar què ho feia. De primer sospità que es tractava d'algun rentaplats nou-arribat al veïnat, però després d'escoltar-lo una bona estona ho descartà, més aviat semblava un compressor d'aire... N'havia escoltat un a l'estiu, a la festa major, el feien servir per inflar un castell de plàstic d’aquests de jugar i saltar pel damunt… O, potser no… Potser s’assemblava més a un cremador d'aquells que duen els globus de cistella per escalfar l'aire i elevar-se… Ho coneixia d’un cop que van anar a Igualada a veure com s’enlairaven. Segur! Segur que era un cremador de globus «airostàtic» que li va dir la seva mare, que es com es deien.
Però, era ben estrany —pensava el Marc— que algú inflés un globus d'aquests tan tard i tan a prop de casa seva... Tal vegada al terrat... No, no, que el soroll venia de baix. Devia ser a la mateixa porteria… Però un cremador per escalfar l'aire a la porteria? —es preguntava— Era ben estrany. Però cada cop li semblava més clar que era allò perquè li semblava que fins i tot li començaven a arribar bafarades d'aire calent.
Intentava foragitar aquella idea tan poc creïble que li passava pel cap però estava massa adormit per no pensar-hi i es va deixar emportar per les seves cabòries. Li semblava que el seu llit es movia una mica i, en mirar cap a la finestra, va veure que la balconada d’aquell edifici també començava a moure's. Com si el dibuix dels balcons s’anés desplaçant cap avall lentament per la finestra. Com quan s’està dins d’un tren que s’atura al costat d’un altre i, en mirar per la finestra, no se sap quin dels dos trens s’està movent. El Marc pensà que potser enlloc d’estar-se enfonsant l’edifici del davant era casa seva que s’anava enlairant. Com un globus airostàtic! El seu bloc de set pisos, s’havia anat inflat d'aire calent a poc a poc i ara començava a enfilar-se cel amunt, lentament.
El Marc s'adonava que estava sent testimoni d'un fet excepcional: el vol nocturn d’una casa-globus. S'aixecà a mirar per la finestra. Feia basarda mirar avall. Es veia el terrat de la casa del davant que s’anava fent petit, i el carrer amb els fanals i els cotxes de joguina, semblava la maqueta d’un tren elèctric, es veien els terrats amb roba estesa i amb plaques solars…
Si l’edifici s’estava aixecant com un globus, havia de baixar a la porteria perquè allà devia haver-hi la cistella dels passatgers. Pel forat de l'escala, una flama encesa escalfava l'aire que pujava. El Marc començà a baixar per l’escala que feia una espiral fins al vestíbul. A cada pis l'escalfor era més insuportable però havia d'arribar a la porteria-cistella: algú havia de comandar aquella nau aerostàtica i només es podia fer des d'allà. A més a més tothom seguia dormint i només ell s'havia adonat del que passava. Quan era al primer pis va passar molt a la vora del cremador que escopia foc com la Guita Grossa, de la Patum. S'acabaren els graons de l’escala i es va adonar que la cistella encara era més avall, penjada en el buit. Molt més avall, encara, es veia la quadrícula que feien els llums dels carrers. Havia de jugar-s'ho tot: només podia saltar al buit i encertar la cistella. I si no encertava? No hi havia de pensar, havia de saltar i encertar. Respirà profundament un parell de vegades, inflà els pulmons, es tapà el nas i va fer una passa llarga endavant com si es llancés del trampolí més alt de la piscina de Blanes. Mentre estava volant, una forta ventada desplaçà la casa-globus lateralment i balancejà la cistella. El Marc hi passà a fregar. Intentà agafar-s'hi però va ser inútil. Rodolant panxa enlaire només veia com cistella i globus s'anaven allunyant amunt, amunt. Institivament començà a moure els braços com si fos un ocell. Havia de fer el que fos. No podia donar-se sense lluita. Bracejava amb una força que no sabia d'on li venia. A poc a poc veié que el puntet de foc del cremador que il·luminava el forat de l'escala deixava d'allunyar-se... Estava volant! Bracejant com un desesperat, s'anava acostant a poc a poc al globus-casa. Ja tornava a sentir el so del parar i engegar del cremador. Era un nen-ocell volant per acostar-se al globus-casa. Quan va ser a l'alçada de la cistella s'hi agafà i s'hi pogué enfilar. Un cop a la cistella, respirà profundament per recuperar l’alè i es quedà una estona mirant la ciutat que es movia lentament als seus peus.
Després es va fixar en els comandaments del cremador i de seguida va descobrir com anava. Hi havia una corda que penjava del cremador i estirant-la podia graduar la quantitat de flama que feia. Si treia més foc, escalfava més aire i l’edifici pujava. Si tancava prou el cremador, el podia mantenir a la mateixa alçada i aleshores es deixava dur pel vent. A mesura que l'aire es refredava començava a perdre alçada lentament. Pilotant d'aquesta manera sobrevolà l'avinguda de la Pau de cap a cap, passà per damunt del Museu, baixà a tocar dels arbres al Jardí de les Fonts, anà cap a l'Estadi i, en veure's damunt aquell bonic coixí de gespa il·luminat per la llum de la Lluna, decidí posar a prova l’aparell. Obrí la vàlvula del cremador al màxim i la flama va créixer més de tres o quatre metres. Es començà a escalfar l'aire del forat de l'escala ben de pressa i el globus començà a enfilar-se, enfilar-se... Al Marc l'envaí una mena d'emoció molt forta que el feia somriure i gairebé no el deixava respirar. Aguantava la corda del cremador ben tibada. I el globus anava amunt, amunt… A sota seu l'Estadi s'anava fent petit, petit… El camp de gespa ja només era un puntet verd que encara s'anava fent més petit... Però arribà un moment que el globus era tan amunt i l'aire de fora era tan fred que el cremador ja no escalfava prou i no pujava més...
Als pisos de la casa-globus feia una calorada espantosa. El Marc havia escalfat tan l’aire de l’escala que ara els veïns es despertaven a obrir les finestres.
—No, no, no ho feu! —cridava el Marc des de la cistella, vés avall del vestíbul. Però ningú no el sentia: quedava massa lluny, el foc feia massa soroll i els veïns estaven massa adormits per escoltar-lo. I obrien les finestres i se'n tornaven al llit.
El globus, foradat de finestres obertes, començà a baixar sense control. El Marc prou que aguantava el cremador al màxim, però no hi havia res a fer, l'aire calent sortia per les finestres sense remei i el globus es precipitava al buit com una pedra.
Pensant què podia fer, s’adonà dels saquets pesants que voltaven la cistella. Calia deixar llast. I, ràpidament començà a deslligar-los deixant-los caure avall. Tot i així l'edifici seguia caient sense remei. De sobte recordà com feia una estona havia aconseguit volar movent els braços molt de pressa. S'enfilà a la vora de la cistella i es llançà de nou al buit, bracejant com un esperitat. Aconseguí mantenir-se en l'aire mentre veia com l'edifici seguia caient de pressa pel seu costat. Li sabia greu salvar-se només ell però no podia fer-hi res, no era Superman. I seguia bracejant per anar perdent alçada sense caure. Però encara era molt amunt... De mica en mica s'acostava als terrats però encara eren quadrets molt petits. Els braços li començaven a fer figa. No podia més, perdia les forces... Sabia que si deixava de bracejar cauria com una pedra i s'esclafaria… Però ni aquest pensament no li podia fer treure forces d’on no n’hi havia. Exhaust, va deixar de bracejar. I com si fos una roc llançat dins d'un pou va començar a caure cada cop més de pressa. Va tancar els ulls. Obria els braços però no servia de res. Es va fer una bola, prement les dents i els punys ben fort i esperant la patacada.
Un sobresalt el despertà de cop. S'adonà que era al llit, suat. Mirà per la finestrai va veure que la lluna il·luminava la balconada de la casa de davant.
—Lluís, Lluís... que dorms? —va tornar a provar. El Lluís seguia respirant profundament però ara no sentien ni cotxes, ni plats, ni teles, ni sorollets ni bufadors i la casa del davant no es movia. Així que es deixà bressolar pel silenci i s’adormí.
—Lluís, que dorms? —encara va provar. Però res. Silenci.
Quan li passava això es posava a escoltar el silenci. Vaja, més aviat escoltava els sorolls que trencaven el silenci. Escoltava el soroll del pis de dalt quan estiraven la cadena. El soroll de l’ascensor. El vent en picar la persiana. La remor dels cotxes pel carrer, o de les motos, que era diferent, o d’algun autobús nocturn. I també sentia el Lluís, respirant profundament. Fixant-s’hi molt, de lluny, també sentia la tele d’algun veí i el camió de les escombraries i un avió i soroll de plats i d’aigua...
En coneixia molts, dels sorolls que sentia, però també n'escoltava alguns que no sabia ben bé què els feia... i aquests eren els que més l'atreien: un fregadís molt fluix, molt fluix, quasi imperceptible, que podia ser de formigues que tornaven cansades al cau, o dels somnis del seu germà, o de la seva son que se li havia escapat i se n'anava a fer un tomb...
Aquella nit descobrí una fressa nova, com de motor. Feia un rum-rum una estona seguida i després s’aturava. Tornava una estona seguida de rum-rum i s’aturava. L'escoltava amb atenció intentant identificar què ho feia. De primer sospità que es tractava d'algun rentaplats nou-arribat al veïnat, però després d'escoltar-lo una bona estona ho descartà, més aviat semblava un compressor d'aire... N'havia escoltat un a l'estiu, a la festa major, el feien servir per inflar un castell de plàstic d’aquests de jugar i saltar pel damunt… O, potser no… Potser s’assemblava més a un cremador d'aquells que duen els globus de cistella per escalfar l'aire i elevar-se… Ho coneixia d’un cop que van anar a Igualada a veure com s’enlairaven. Segur! Segur que era un cremador de globus «airostàtic» que li va dir la seva mare, que es com es deien.
Però, era ben estrany —pensava el Marc— que algú inflés un globus d'aquests tan tard i tan a prop de casa seva... Tal vegada al terrat... No, no, que el soroll venia de baix. Devia ser a la mateixa porteria… Però un cremador per escalfar l'aire a la porteria? —es preguntava— Era ben estrany. Però cada cop li semblava més clar que era allò perquè li semblava que fins i tot li començaven a arribar bafarades d'aire calent.
Intentava foragitar aquella idea tan poc creïble que li passava pel cap però estava massa adormit per no pensar-hi i es va deixar emportar per les seves cabòries. Li semblava que el seu llit es movia una mica i, en mirar cap a la finestra, va veure que la balconada d’aquell edifici també començava a moure's. Com si el dibuix dels balcons s’anés desplaçant cap avall lentament per la finestra. Com quan s’està dins d’un tren que s’atura al costat d’un altre i, en mirar per la finestra, no se sap quin dels dos trens s’està movent. El Marc pensà que potser enlloc d’estar-se enfonsant l’edifici del davant era casa seva que s’anava enlairant. Com un globus airostàtic! El seu bloc de set pisos, s’havia anat inflat d'aire calent a poc a poc i ara començava a enfilar-se cel amunt, lentament.
El Marc s'adonava que estava sent testimoni d'un fet excepcional: el vol nocturn d’una casa-globus. S'aixecà a mirar per la finestra. Feia basarda mirar avall. Es veia el terrat de la casa del davant que s’anava fent petit, i el carrer amb els fanals i els cotxes de joguina, semblava la maqueta d’un tren elèctric, es veien els terrats amb roba estesa i amb plaques solars…
Si l’edifici s’estava aixecant com un globus, havia de baixar a la porteria perquè allà devia haver-hi la cistella dels passatgers. Pel forat de l'escala, una flama encesa escalfava l'aire que pujava. El Marc començà a baixar per l’escala que feia una espiral fins al vestíbul. A cada pis l'escalfor era més insuportable però havia d'arribar a la porteria-cistella: algú havia de comandar aquella nau aerostàtica i només es podia fer des d'allà. A més a més tothom seguia dormint i només ell s'havia adonat del que passava. Quan era al primer pis va passar molt a la vora del cremador que escopia foc com la Guita Grossa, de la Patum. S'acabaren els graons de l’escala i es va adonar que la cistella encara era més avall, penjada en el buit. Molt més avall, encara, es veia la quadrícula que feien els llums dels carrers. Havia de jugar-s'ho tot: només podia saltar al buit i encertar la cistella. I si no encertava? No hi havia de pensar, havia de saltar i encertar. Respirà profundament un parell de vegades, inflà els pulmons, es tapà el nas i va fer una passa llarga endavant com si es llancés del trampolí més alt de la piscina de Blanes. Mentre estava volant, una forta ventada desplaçà la casa-globus lateralment i balancejà la cistella. El Marc hi passà a fregar. Intentà agafar-s'hi però va ser inútil. Rodolant panxa enlaire només veia com cistella i globus s'anaven allunyant amunt, amunt. Institivament començà a moure els braços com si fos un ocell. Havia de fer el que fos. No podia donar-se sense lluita. Bracejava amb una força que no sabia d'on li venia. A poc a poc veié que el puntet de foc del cremador que il·luminava el forat de l'escala deixava d'allunyar-se... Estava volant! Bracejant com un desesperat, s'anava acostant a poc a poc al globus-casa. Ja tornava a sentir el so del parar i engegar del cremador. Era un nen-ocell volant per acostar-se al globus-casa. Quan va ser a l'alçada de la cistella s'hi agafà i s'hi pogué enfilar. Un cop a la cistella, respirà profundament per recuperar l’alè i es quedà una estona mirant la ciutat que es movia lentament als seus peus.
Després es va fixar en els comandaments del cremador i de seguida va descobrir com anava. Hi havia una corda que penjava del cremador i estirant-la podia graduar la quantitat de flama que feia. Si treia més foc, escalfava més aire i l’edifici pujava. Si tancava prou el cremador, el podia mantenir a la mateixa alçada i aleshores es deixava dur pel vent. A mesura que l'aire es refredava començava a perdre alçada lentament. Pilotant d'aquesta manera sobrevolà l'avinguda de la Pau de cap a cap, passà per damunt del Museu, baixà a tocar dels arbres al Jardí de les Fonts, anà cap a l'Estadi i, en veure's damunt aquell bonic coixí de gespa il·luminat per la llum de la Lluna, decidí posar a prova l’aparell. Obrí la vàlvula del cremador al màxim i la flama va créixer més de tres o quatre metres. Es començà a escalfar l'aire del forat de l'escala ben de pressa i el globus començà a enfilar-se, enfilar-se... Al Marc l'envaí una mena d'emoció molt forta que el feia somriure i gairebé no el deixava respirar. Aguantava la corda del cremador ben tibada. I el globus anava amunt, amunt… A sota seu l'Estadi s'anava fent petit, petit… El camp de gespa ja només era un puntet verd que encara s'anava fent més petit... Però arribà un moment que el globus era tan amunt i l'aire de fora era tan fred que el cremador ja no escalfava prou i no pujava més...
Als pisos de la casa-globus feia una calorada espantosa. El Marc havia escalfat tan l’aire de l’escala que ara els veïns es despertaven a obrir les finestres.
—No, no, no ho feu! —cridava el Marc des de la cistella, vés avall del vestíbul. Però ningú no el sentia: quedava massa lluny, el foc feia massa soroll i els veïns estaven massa adormits per escoltar-lo. I obrien les finestres i se'n tornaven al llit.
El globus, foradat de finestres obertes, començà a baixar sense control. El Marc prou que aguantava el cremador al màxim, però no hi havia res a fer, l'aire calent sortia per les finestres sense remei i el globus es precipitava al buit com una pedra.
Pensant què podia fer, s’adonà dels saquets pesants que voltaven la cistella. Calia deixar llast. I, ràpidament començà a deslligar-los deixant-los caure avall. Tot i així l'edifici seguia caient sense remei. De sobte recordà com feia una estona havia aconseguit volar movent els braços molt de pressa. S'enfilà a la vora de la cistella i es llançà de nou al buit, bracejant com un esperitat. Aconseguí mantenir-se en l'aire mentre veia com l'edifici seguia caient de pressa pel seu costat. Li sabia greu salvar-se només ell però no podia fer-hi res, no era Superman. I seguia bracejant per anar perdent alçada sense caure. Però encara era molt amunt... De mica en mica s'acostava als terrats però encara eren quadrets molt petits. Els braços li començaven a fer figa. No podia més, perdia les forces... Sabia que si deixava de bracejar cauria com una pedra i s'esclafaria… Però ni aquest pensament no li podia fer treure forces d’on no n’hi havia. Exhaust, va deixar de bracejar. I com si fos una roc llançat dins d'un pou va començar a caure cada cop més de pressa. Va tancar els ulls. Obria els braços però no servia de res. Es va fer una bola, prement les dents i els punys ben fort i esperant la patacada.
Un sobresalt el despertà de cop. S'adonà que era al llit, suat. Mirà per la finestrai va veure que la lluna il·luminava la balconada de la casa de davant.
—Lluís, Lluís... que dorms? —va tornar a provar. El Lluís seguia respirant profundament però ara no sentien ni cotxes, ni plats, ni teles, ni sorollets ni bufadors i la casa del davant no es movia. Així que es deixà bressolar pel silenci i s’adormí.
Xavier Àvila i Morera (agost 1990)
Comentaris