121. Passejant pel bosc

El camí era ple de fulles.
Li van caure les claus i, en ajupir-se, va descobrir infinits camins que feien les formigues.
Tota aquella vida bategant als seus peus el va commoure.
Quan va ser a casa va veure l'incendi que cremava la serra veïna.
Es va posar a plorar.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

I per què vols tenir un gos?

Ja té vuit anys però li diuen Sersi perquè quan era petit i li preguntaven com et dius ell deia: Sersi. I així li va quedar.       A l’escola té molts amics perquè sempre hi porta cromos i enganxines i de vegades en reparteix. I el dia del seu aniversari, en comptes de repartir caramels, porta una bosseta de llaminadures per a cada nen de la classe. De tota manera, a l’hora del pati prefereix estar-se tot sol amb la seva Gameboy perquè un dia van fer equips per jugar a futbol i a l’hora de triar va quedar l’últim i això no li va agradar gens.      Aquest any li han regalat un gos perquè ell el volia. És un dàlmata molt bonic. Molt més bonic que els cent un dàlmates de la pel·lícula, tots junts –havia dit la seva mare.      Li diu Guau perquè és el primer que li va sortir i no volia estar-se tot el dia pensant un nom per al seu gos.      Quan el van anar a buscar, el senyor de la botiga li va dir que un gos no és una joguin...
llegir complet »

Que s’ho cregui qui vulgui

Anava baixant l'escala tot saltant els graons de quatre en quatre i vaig sentir que ja tocaven els tres quarts al rellotge de la plaça. Anava més tard que mai. M'havia adormit. A més a més a primera hora tenia examen de mates. Els graons del vestíbul els vaig saltar tots alhora. El porter, que estava fregant a sota l'escala, es devia girar per dir «bon dia» però aleshores jo ja era fora, al carrer. Un. Dos. Tres segons i vaig tornar a entrar xop de cap a peus. Tot estant un altre cop dins, mirant el carrer des de darrere la porta de vidre, em vaig aturar a pensar què havia passat. Havia sortit i havia en­trat xop. Que potser algú m'havia tirat una galleda d'aigua? Que potser regava les plantes la veïna del cinquè? O potser jo mateix m'havia deixat la dutxa engegada, de tanta pressa com duia? No, no podia ser... —Què, ja descarreguen els núvols, oi? —el porter m’ajudava a lligar caps i, efectivament, plovia a bóts i barrals. Només em faltava aquesta! Ara hauria d...
llegir complet »

L'Oriol vola!

L'Oriol, un xicotet de deu anys que estudiava quart a l'escola de la plaça del Pi, ja feia uns quants dies que anava de casa a l'escola caminant per estalviar-se els diners que la mare li donava per a l'autobús. Necessitava aquests diners per dur a terme una idea que li voltava pel cap de feia temps i que ara ja tenia prou madura. Aquesta idea se li va acudir el dia que va anar amb els de casa a veure com s'enlairava un globus aerostàtic al prat de les Feixes. Li va impressionar tant allò de veure enlairar-se la cistella que aquell mateix dia va decidir que ell se'n faria un, de globus. I s'enlairaria per damunt les teulades de la ciutat i se n'aniria a donar un tomb, penjat al mig del cel, per aquests mons de Déu. I era per això que anava fent bossa. Es guardava els diners de l'autobús; el duro que de tant en tant li donava la tieta i qualsevol altre caleret que pugués arreplegar; com els cinc duros que va guanyar l'altre dia en vendre al drapai...
llegir complet »