Sopa de farigola
Quan era petita, la Lena dibuixava amb un bastonet a la terra eixuta mentre la seva padrina triava olives. S’estaven sota l’olivera. La padrina, amb la cara tan arrugada com l’escorça, li explicava:
—Diu que les oliveres són així de rebregades perquè guarden els records de tots els temps… i de la bona gent... Lo padrí Ramon segur que és per algun d’aquest rebrecs —i mirava fixament un racó de l’escorça.
—Diu que les oliveres són així de rebregades perquè guarden els records de tots els temps… i de la bona gent... Lo padrí Ramon segur que és per algun d’aquest rebrecs —i mirava fixament un racó de l’escorça.
La Lena aixecava el cap i buscava al mateix lloc on mirava la padrina. Després, tornava a guixar a terra. L’àvia continuava:
—Ma padrina també triava olives. I, mentre ho feia, convidava els seus morts, que baixaven de les branques i li feien companyia. Parlaven de les seves coses.
En arribar la vesprada, ella els deia que els convidaria a sopar però que no tenia prou menestra. Aleshores, ells li deien que no s’amoïnés, que amb qualsevol cosa ja farien. Ella posava l’olla al foc. L’un hi tirava unes pedretes dient que eren cigrons; un altre, branquillons que feien de costella. Després, ella hi afegia una mica de farigola i ho feia bullir tot una bona estona.
Jo, que era menuda —seguia explicant l’àvia— m’ho mirava embadalida i, en tastar aquella sopa, et creuràs que hi trobava el gust de cadascuna d’aquelles menges?
Ara la Lena, ja gran, es mira l’olivera antiga, flaira l’olor d’oli i de farigola, i sempre hi veu la padrina que li somriu des d’un replec del tronc.
—Ma padrina també triava olives. I, mentre ho feia, convidava els seus morts, que baixaven de les branques i li feien companyia. Parlaven de les seves coses.
En arribar la vesprada, ella els deia que els convidaria a sopar però que no tenia prou menestra. Aleshores, ells li deien que no s’amoïnés, que amb qualsevol cosa ja farien. Ella posava l’olla al foc. L’un hi tirava unes pedretes dient que eren cigrons; un altre, branquillons que feien de costella. Després, ella hi afegia una mica de farigola i ho feia bullir tot una bona estona.
Jo, que era menuda —seguia explicant l’àvia— m’ho mirava embadalida i, en tastar aquella sopa, et creuràs que hi trobava el gust de cadascuna d’aquelles menges?
Ara la Lena, ja gran, es mira l’olivera antiga, flaira l’olor d’oli i de farigola, i sempre hi veu la padrina que li somriu des d’un replec del tronc.
Xavier Àvila i Morera (maig 2026)
Comentaris