Can Cendrós
A mesura que s’acostava a la torre, tenia la sensació d’anar reculant en el temps. Les extensions de presseguers el retornaven a un passat emboirat que, a poc a poc, s’anava aclarint. Feia més de deu anys que havia marxat. Ara vivia a Milà, a prop de la universitat on treballava. Baixà la finestreta per olorar els préssecs i va treure la mà. L’aire calent el transportava a corredisses entre els fruiters amb els seus germans, jugant a l’amagatall i, de més gran, collint o portant el tractor.
Havia estat una convocatòria estranya, la seva mare li va demanar que hi anés a passar aquell cap de setmana; que era per una cosa important; que també hi hauria els seus germans.
—Que passa alguna cosa? —va preguntar
—Ves, que ton pare i jo ja mos fem grans, —va respondre— només esto.
—Però, us trobeu bé?
Ella li va assegurar que sí, que estigués tranquil.
En arribar a la torre va veure que ja hi havia els cotxes dels seus germans. El del gran, el Joaquim, era un Mercedes tipus berlina, no gaire nou, i el de la Teresa, també més gran que ell, era un Nissan X-trail. El germà gran vivia a Alguaire amb la dona i tres fills. La Teresa vivia a Lleida, tenia dues filles, bessones.
Can Cendrós era de la família de la mare, la Dolors, però quan es van casar el seu pare va passar a ser el Ramon de can Cendrós. La torre tenia dues plantes que s’alçaven enmig de camps de fruiters. La casa era més funcional que bonica. Havia anat creixent amb els anys amb nous annexos i magatzems. La finca també creixia, cada cop tenien més terres.
En sortir del cotxe s’aturà a escoltar la piuladissa dels ocells. Entre els pardals i les tórtores identificà alguna cadernera. S’acostà caminant cap a la casa, fixant-se en els parterres que feia poc que s’havien regat. Pensà que devia ser cosa de la seva mare. Aquelles olors el portaven molts anys enrere, jugant a tites per terra, o a la tella, amb els seus germans. En obrir la porta notà una bafarada de passat encara més intensa. Els seus germans, ara amb quaranta anys, seien a l’escó de la sala xerrant amb la seva mare. S’aixecaren a saludar-lo. La mare li agafà les dues mans i se’l mirà de dalt a baix abans de deixar-se fer un petó. Amb la seva germana es van abraçar una bona estona i amb el Joaquim es van acostar les galtes. Notà com ell li premia el clatell.
—Ara quan baixi el vostre pare, ja podrem passar a sopar, —va fer la mare.
No va trigar a aparèixer per l’escala:
—Que bé que sigueu aquí los tres —va fer, aixecant els braços.
Passà per davant del Roger per acostar-se primer al Joaquim, després besà a la Teresa i a l’últim, a ell. Ignorava si el seu pare s’adonava de com reforçava la jerarquia entre els germans.
Al menjador hi havia la taula parada i, sense dir-s’ho, es van asseure com quan vivien junts. Després de servir, la mare va anar preguntant a cadascú per les seves coses. El Roger els escoltava. No sabia ben bé què dir. I això que quan trucava, la seva mare sempre li explicava alguna cosa de l’un i de l’altra.
Al segon plat van estar recordant facècies de quan eren petits. El Roger es fixà que els seus pares se sorprenien d’algunes coses que no sabien. Preguntaven: això ho va fer el Joaquim? o, la Teresa, va dir allò?
Al germà gran se’l notava intranquil, anava picant amb els dits sobre la taula. La Teresa li va fer una mirada de reprovació. Tots tres havien hagut de deixar coses per fer-se un forat a l’agenda, pensava el Roger.
Després de les postres, el pare va començar amb un to una mica cerimoniós:
—Segurament vos deveu preguntar per què us hem fet venir… Eh que sí?
Van deixar els coberts i van enretirar una mica els plats per parar atenció.
—No us patiu. Ja vos va dir la vostra mare que no era res greu. —Va fer una pausa— No és greu, però sí que és important.
El pare, no era gaire enraonador, però era precís en l’ús de les paraules.
—Jo, enguany, n’hai fet setanta cinc i vostra mare, els farà per Sant Joan. —Es van mirar, compartint un somriure.
—No és cap edat, ja ho sé. Gràcies a Déu, mos anem trobant prou bé.
El Roger veia com el seu germà gran mirava amunt i anava movent la cama com si el volgués fer anar més depressa. Després creuà una mirada amb la seva germana. Tots dos es van somriure, aixecant les celles.
—Doncs això, que mos anem fent grans i aqueixa finca, la torre, els trossos, el magatzem… un dia o altre… Cagondena! que jo mateix no hi seré al davant per sempre. —I, després, mirant la seva dona— i la padrina tampoc, oi xica?
El Joaquim ara sí que semblava estar més al cas. Movia el cap amunt i avall, lentament. La Teresa també fixava la mirada en els seus pares. I el Roger es fixava en com la seva mare anava seguint el discurs del pare amb atenció. El pare els va anar mirant d’un a un abans de continuar:
—M’agradaria que estos dies poguéssim parlar entre naltros. Ha plogut molt de quan vivíeu aquí fins avui. Us heu fet grans i la padrina i jo pensem que qualsevol de vosaltres se’n podria fer càrrec, oi, Dolors?
El germà gran va arrufar les celles i el Roger va fer un gest inclinant el cap, sense acabar d’assentir.
Al cap de poc els pares se’n van anar i van deixar els tres germans al voltant de la taula.
—Ens han fet venir per decidir qui es farà càrrec de can Cendrós? —va preguntar la Teresa.
—Això sembla, —va contestar el Joaquim visiblement contrariat, aixecant-se i anant cap a la seva habitació.
El Roger i la Teresa van pujar junts. Ella li va comentar que no s’ho esperava. I ell reconeixia que també havia quedat bastant sorprès.
L’endemà el va despertar el parrup impertinent de les tórtores que li van recordar els caps de setmana per la Toscana. En baixar va veure que l’estaven esperant per esmorzar junts. Els pares ja feia hores que s’havien llevat, només van prendre un cafè.
A mig matí, el pare els va reunir al voltant de la taula del menjador gran. Els va proposar de tractar «un tema delicat».
El Roger es fixà com els seus germans grans s’asseien bé a la cadira, tots dos alhora.
En comptes de parlar del futur de can Cendrós, que és el que s’esperaven, va començar a explicar que cada cop la competència en el sector era més agressiva, que tothom mirava de reduir costos, que es forçava els treballadors a fer jornades més llargues, contractacions precàries que només les accepten la gent de fora, intermediaris opacs…
—I natros… naltros sempre hem fet bones condicions… —va dir— …a lo menos, dignes. Però… Cagondena! això mos està fent quedar cada cop més arrere.
—I ara tu vols saber què faríem naltros… oi? —va preguntar el Joaquim, que era qui estava més versat en aquesta mena de reunions.
El pare els va mirar a tots tres fent un gest afirmatiu.
—Doncs jo veig que sí, que és un problema … —va començar el germà gran.— Si s’ha de competir, s’ha de competir. —Va fer una pausa, mesurant el to:— Potser es pot pressionar la mà d’obra sense que es noti gaire… Vull dir, que es poden canviar algunes coses. Mira, quan naltros collíem, n’hi havia que feien molt bé la nectarina però que en la Conference se ressagaven, no? Doncs cal fer que cadascú doni al màxim en lo que fa millor.
El pare escoltava atentament, movent lleument el cap amunt i avall.
—I sobre això de la jornada —va continuar— jo crec que el que es puga fer en dues setmanes, no s’ha de fer en tres. Mai no se sap quan plourà.
La Teresa ja portava una estona fent que no amb el cap i va intervenir dirigint-se directament al seu germà gran:
—El que dius de millorar processos, t’ho compro. Potser canviant les rutes dels tractors o fent grups de jornalers. N’hi ha que s’avenen més que d’altres, oi? Doncs que treballin junts. Si se senten reconeguts, fan millor feina. No sé… petites coses…
El pare anava sospesant les aportacions dels seus fills. Al Roger el sorprengué la seva germana. No s’imaginava que entrés tan de ple en aquell joc. Ella continuava:
—No sé, per exemple, preguntar-los per on volen començar. De vegades, quan fa aquell fàstic de por… o si és a primera hora, o a la tarda… que se sentin implicats.
Quan ella va acabar, el Roger es trobà amb la mirada del seu pare i, sentint-se una mica pressionat, va comentar:
—Potser sí que es poden millorar algunes coses… fer més feina amb los mateixos treballadors... Però això de competir d’aquesta manera… basada en l’explotació... —en escoltar-se, va mirar intentar suavitzar:— No sé… Potser això que dieu… des d’una mirada empresarial… Però…
Es va adonar que el seu pare feia exactament el mateix posat que amb els seus germans, assentint. Va aguantar-li un segon la mirada.
Van estar tractant aquell tema més estona, valorant avantatges, inconvenients, alternatives… fins que la Teresa, mirant primer els seus germans i després al seu pare, va preguntar:
—Perquè… pare… hem de prendre alguna decisió sobre això? O només és així… com per parlar…
El pare li va somriure i va aprofitar per tancar el tema:
—Què carall! És clar que se n’han de prendre, de decisions! Cada dia! I lo fotut és que no són fàcils… Però sí, per ara, d’això ja en tenim prou.
Abans de dinar van anar a veure un tros, a prop del Camí del Rec. Hi estaven acabant de collir préssec groc. La Teresa va explicar que de petita l’avi l’aixecava a coll i havia d’agafar les bresquilles amb les dues mans. El Joaquim va recordar el dia que amb el tractor, se’n va anar enrere i va tombar un palet ple de nectarines. El Roger recordava la bronca del seu pare després d’això i potser d’aquí li venia que a ell mai no li havia fet gaire gràcia portar el tractor.
Un treballador, que devia ser un encarregat, s’acostà per parlar amb el seu pare. Abans de res, el senyor Ramon li va preguntar per la família i altres coses. Al Roger li semblà que tracte de confiança anava més enllà de la relació de l’amo amb un subordinat. Quan el seu pare li demanà què l’amoïnava, va contestar:
—És que n’hi ha una colla que van una mica mosques. Me diuen que si la calor, que si la jornada és tan llarga que si quan pleguen ja és de fosc…
—Osti, Quimet, però és que si no collim de pressa mos arribaran les pluges i quan siga un fangar encara s’emprenyaran més.
El Ramon s’adonà que darrera tenia els seus fills:
—Mira, Quimet, aquestos són los meus fills. Els tinc a casa aquestos dies…
L’encarregat els saludà amb un gest. El germà gran aprofità per preguntar:
—Una cosa… als treballadors els pagueu per jornals o a tant l’hora?
—Naltros fem a jornals —contestà l’encarregat— Bo, però si un dia s’allarga, els ho gratifiquem un poc.
—Ja… I no us heu plantejat de pagar-los a preu fet? —va dir, mirant el seu pare. Ell pare va fer un gest perquè contestés l’encarregat.
—I ca! Ja ho vam provar: a tant el palot o per caixa feta. Però va ser un cacau perquè cadascú fa lo que pot i n’hi havia que en treien molt i d’altres que no arribaven… A més hi ha parcel·les complicades que ningú les volia fer…
Després la Teresa també va intervenir:
—I dieu que només són uns quants, oi?
—Sí, claro, los d’aquí no se queixen perquè després naltros ja els ajudem als seus trossos. Són los de fora que se ratllen…
Van tornar cap a la casa parlant de la feina de pagès: que si depèn tant del temps, i de l’aigua, que si els treballadors… I el seu pare els va dir que era així i que ja podien anar afegint: després cal vendre i, si és a fora, hi ha el transport i els permisos i…
A la tarda també van anar a veure el magatzem. Era a la banda de ponent. Quan ells vivien allà encara no hi era. De fora es veia gran però un cop a dins, era una nau immensa. Hi havia un parell de toros que anaven apilant palots fins al sostre. I mentre eren allà, per la part del darrere va arribar un camió que un altre toro va començar a carregar. El pare els ho ensenyava visiblement satisfet:
—Què? Veieu com ha crescut tot això?
Va fer venir un encarregat. Amb aquest també va estar parlant una estona. Es va interessar pel seu pare, que havia estat malalt i després li va preguntar pels quilos que s’havien recollit.
—Enguany noltros sols n’haurem fet gairebé dos milions. Esto… dues mil tones. Ara, per aquí n’han passat més de quinze mil. Esta collita està anant molt bé, senyor Ramon.
El Roger es fixà en la lluentor als ulls del seu pare i recordà aquells dies que, a final de la temporada, s’asseia amb la mare a repassar els números: tant de préssec rodó, tant de paraguaio, tant de nectarina, tant de Conference, tant de Blanquilla… Després comparaven amb l’any anterior. El Roger associava els percentatges amb un estat d’ànim, no arribar al cent indicava uns dies de mal humor i superar-lo, volia dir que un dia anirien a dinar a un bon restaurant.
En ser de nou a la torre, es van tornar a asseure al voltant de la taula. Aleshores el pare els va explicar que tenien una oferta d’un distribuïdor internacional que els permetria col·locar tota la producció a l’exterior. El marge era considerablement més alt que al mercat d’aquí. Tots tres van fer cara de sorpresa, assentint. El pare va continuar:
—Què us sembla? És una bona cosa, eh? Però tota cara té una creu. Si ho agafem, s’ha acabat distribuir res per aquí. Tot se’n va cap a França i més amunt. Ni supermercats, ni comerços de la vora…
Presentant aquest dilema se’l veia més afectat. Al cap d’una pausa va continuar:
—Sap greu perquè lo d’aquí sempre ha set un bon coixí. Quan ha fet falta… A voltes per quantitat de fruita massa a punt... O més lletja…
—Home, doncs a mi em sembla que encara que tota la producció se’n vagi fora… —va fer el Joaquim— Si és segur i està ben pagada… Ja n’hi haurà d’altres que distribuiran per aquí, no?
El seu pare no feia ni sí ni no. Ell va comprovar la reacció dels seus germans abans de continuar:
—Entrar a Europa no és fàcil. I amb productes agrícoles, encara menys. Jo crec que s’ha d’aprofitar, claro!
—Un moment, un moment… —va fer el Roger només per demanar temps per pensar-hi. La Teresa, aixecant el dit, va preguntar:
—Pare, oi que el benefici no són només els euros?
El pare va inclinar el cap. El Joaquim va fer un gest amb les espatlles mostrant un cert menysteniment. La Teresa va fer un gest com que no, i va continuar:
—A veure, hi ha coses com la imatge d’empresa, el territori… Tot s’ha de tenir en compte. A més a més a Europa… Igual que costa d’entrar-hi, d’un dia per l’altre te foten una puntada al cul. Mira els francesos…
El Joaquim seguia fent gestos.
El Roger es va passar la mà pel front abans de parlar.
—La reputació és important. I té un cost… Tu ho has dit, pare, hi ha moments que necessites els d’aquí. Deixar-los seria… no sé… com trencar un pacte. No se’ls pot girar l’esquena.
A l’hora de sopar, estaven tots a taula però faltava el Joaquim. Just quan la mare havia cridat a sopar, li havia trucat el mòbil i havia sortir a parlar a fora.
Tots tenien la crema servida al davant i l’espera es feia incòmoda. La mare va mirar de destensar l’ambient:
—Així aquesta tarda heu anat al magatzem? I què us ha semblat?
El Roger va somriure recordant quan tornaven d’escola i els preguntava com havia anat. La seva mare se’n va adonar.
—I ara, de què rius, tu, Roger?
—No res, que m’ha semblat com quan erem xics. Que mos preguntaves què havíem fet a escola.
Tots quatre van somriure i després continuà:
—D’això del magatzem, mare, —va seguir el Roger.— És impressionant! Sabia que anàveu comprant terres, que fèieu créixer el negoci… Però no m’imaginava que…
La Teresa anava fent que sí amb el cap. En aquell moment va entrar el Joaquim.
—Perdoneu. És que… de la feina…
Va seure de seguida i el seu pare va dir «bon profit» i va començar a menjar la crema. El Joaquim buscà la mirada dels seus germans però ja s’havien posat a menjar, tots alhora.
—Boníssima, mare, —va fer després de la primera cullerada.
Al cap d’una estona la Teresa li va explicar al Joaquim que abans que arribés estaven parlant de tot el que havien après allà, creixent tots junts.
—Abans que marxés el Roger, vols dir?
El Roger se’l va mirar arrufant les celles. I seguí menjant a poc a poc.
Recordava quan va marxar a estudiar a Barcelona. Tenia divuit anys. Havia estat una mena de fugida. Per lliurar-se de son pare, que li trobava tot malament i, també, del seu germà, que era massa “germà gran”.
—No, parlàvem de quan érem més petits —va precisar la Teresa, conciliadora.
Al Roger, com pensant en veu alta se li escapà, fluix:
—Sí, però aquí també ens vam fer grans…
—Què vols dir? —va preguntar-li el seu germà gran.
—No que… que som molt diferents —va dir, sense ànim de discutir.
—Feia anys que no us sentia parlar així, nois. —Va intervenir la mare.
El gran va deixar els coberts i mirà el Roger fixament. Ell va continuar:
—Sí, Joaquim, és que tu… Tu tot ho veus… No sé, com si només comptessin els euros.
—Perquè és així —va saltar, sense aixecar gaire la veu—. O tu, com ho faries?
—No ho sé… però no tot és això.
—És clar. Ja ha sortit l’idealista! Les coses no es poden pensar, només. S’han de fer!
—Ja hi som! La cantarella de sempre…
—No si… Per això tu no t’hi has dedicat mai —va tallar-lo, secament.
Tots dos es miraren el seu pare que observava sense dir res.
La Teresa, visiblement molesta, va deixar la cullera de cop i va dir:
—No és només això. Ni ell ni tu no us escolteu.
El Roger va posar les mans a la taula. Va estar a punt d’aixecar-se i marxar però optà per deixar que el sopar continués al seu costat. Aquella sensació d’encapsulament no li era gens nova.
Més tard, des de la seva habitació, mirant per la finestra, va veure que algú s’havia encès un cigarret. Era el Joaquim. Anava caminat lentament cap als fruiters. Va pensar que segurament el seu germà gran era més d’allà. Segur que s’estimava la finca més i tot que el seu rendiment.
L’endemà al matí, quan va baixar al menjador hi trobà els seus germans sols. Els va saludar i va preguntar pels pares.
—Han hagut de sortir. Tornaran cap a les onze, —va explicar el Joaquim.— Han dit que mos estiguem per ací.
La Teresa, li acostà el cafè. S’aixecaren i el van deixar allà sol.
Al cap d’una estona, que s’estaven asseguts per fora, van trucar a la Teresa per telèfon. Es va enretirar una mica però el Roger va poder escoltar que parlava amb una de les seves filles:
—Sí, molt bé. A la torre dels avis… —i, després:— Ja et vaig dir que no! Ni pensar-ho!
Quan va tornar, un xic sufocada, ell no li va preguntar què passava i ella tampoc no va explicar res.
Poc després van arribar els pares, la mare es va quedar a fora, arreglant les plantes. El pare els va convidar a seure altre cop al voltant de la taula:
—Nois, ja s’heu adonat que can Cendrós és molt gran, eh? Movem tant de gènero nosaltros sols que estem en condicions de pressionar lo preu de la fruita i tot. Allavorens podríem eixamplar molt lo mercat d’ací mateix traient bons beneficis. M’enteneu?
—Vols dir “rebentar preus”? —va preguntar la Teresa.
—Si ho vols dir aixina… Només seria comprar més barat. Guanyar més. Fer-nos forts de debò. —Va allargar una pausa abans de continuar:— És cert que aixina… alguns pagesos potser haurien de… Però què vols fer-hi, redéu! n’hi ha molts que ja no els segueix ningú i també acabaran plegant.
Es va fer un silenci llarg, espès.
Després el Joaquim va tornar a arrencar:
—És una possibilitat interessant. De fet, ho fa tothom…
A continuació la Teresa també hi va dir la seva:
—Segur que hi ha altres opcions… No cal anar directament per aquí…
El Roger anava movent el cap, fent que no:
—De cap manera! És caure de quatre grapes al joc del més fort, la llei de la selva…
El pare els havia anat estudiant amb un posat seriós, sense dir res però fixant-se no sols en el que deien sinó en els gestos, les mirades, com s’escoltaven.
Van fer un dinar excel·lent. «De festa major», havia elogiat el pare acostant-se a la mare per fer-li un petó. El Roger, mirant-los, va pensar que aquell home que es mostrava dur i intransigent, dintre seu tenia un racó tendre i suau i, potser la seva mare, afectuosa de mena, també devia tenir un costat amagat que ell no li coneixia prou.
A mitja tarda es van reunir novament al menjador gran. La mare va portar vi ranci, aigua i algunes galetes i aquest cop es va asseure al seu costat.
Amb un posat seriós però gens tibat, el Ramon de can Cendrós, va començar repassant una mica la història de la propietat i, després:
—El balanç entre les males anyades i els cops de sort ens ha estat positiu…
—Sí, havent-mos-hi deixat la pell! —va afegir la mare, tallant-lo.
—Això! Mai mos ha fet por la faena.
Va continuar explicant que hi havia molta gent que ho havia fet possible. També va reconèixer que havien comès errors i potser, de vegades, concessions inoportunes.
—Aquests dies la vostra mare i jo vos hem conegut més… com sou ara, no de canalla. oi, Dolors? I vos hem de dir que estem satisfets si alguna cosa és per com vau créixer aquí. I, claro!, hi ha hagut coses que mos han agradat. I d’altres no tant, què carall!
La Dolors, somreia al Ramon, que seguia explicant:
—Portar tot això de can Cendrós… No és només de saber-ne. És de saber estar amb los altres. I anar plegats. I hi ha moltes coses que se fan quan ningú no te mira, cap endins. Los temps canvien de pressa i no podem seguir sempre igual.
La vostra mare i jo hem decidit que ara cal treballar diferent, que cal treballar amb tots. I amb valtros també, si voleu.
Els fills es van mirar entre ells, compartint un cert desconcert.
—A dia d’avui can Cendrós més que una herència pensem que hauria de ser una cosa de tots… Vaja, que en comptes de la propietat d’una família, hauria de ser propietat de tots los qui lo tiren avant. Vaja, una cooperativa.
Aquelles paraules van caure sobre els tres germans com un cop de pedra.
El Joaquim empassava saliva, mirant la seva mare. La Teresa acotava el cap i es fregava els ulls, com si mirés d’entendre. El pare es va quedar quiet, com si s’hagués tret un pes de sobre. La mare li va posar la mà a l’espatlla.
El Roger va mirar els seus germans. Després, els seus pares. S’adonà que ja no els mirava com abans…
Ningú no va dir res.
Van quedar-se asseguts una estona, sense saber ben bé què fer.
Els dos grans trobaren motius familiars per marxar de seguida.
Ell encara es quedà una estona caminant entre els presseguers, escoltant els pardals, omplint-se d’aquella olor antiga.
Abans de marxar, va mirar la torre, quieta, al mig dels camps, i es va imaginar la sala gran plena, amb els seus pares drets al davant.
Va arrencar el cotxe.
Havia estat una convocatòria estranya, la seva mare li va demanar que hi anés a passar aquell cap de setmana; que era per una cosa important; que també hi hauria els seus germans.
—Que passa alguna cosa? —va preguntar
—Ves, que ton pare i jo ja mos fem grans, —va respondre— només esto.
—Però, us trobeu bé?
Ella li va assegurar que sí, que estigués tranquil.
En arribar a la torre va veure que ja hi havia els cotxes dels seus germans. El del gran, el Joaquim, era un Mercedes tipus berlina, no gaire nou, i el de la Teresa, també més gran que ell, era un Nissan X-trail. El germà gran vivia a Alguaire amb la dona i tres fills. La Teresa vivia a Lleida, tenia dues filles, bessones.
Can Cendrós era de la família de la mare, la Dolors, però quan es van casar el seu pare va passar a ser el Ramon de can Cendrós. La torre tenia dues plantes que s’alçaven enmig de camps de fruiters. La casa era més funcional que bonica. Havia anat creixent amb els anys amb nous annexos i magatzems. La finca també creixia, cada cop tenien més terres.
En sortir del cotxe s’aturà a escoltar la piuladissa dels ocells. Entre els pardals i les tórtores identificà alguna cadernera. S’acostà caminant cap a la casa, fixant-se en els parterres que feia poc que s’havien regat. Pensà que devia ser cosa de la seva mare. Aquelles olors el portaven molts anys enrere, jugant a tites per terra, o a la tella, amb els seus germans. En obrir la porta notà una bafarada de passat encara més intensa. Els seus germans, ara amb quaranta anys, seien a l’escó de la sala xerrant amb la seva mare. S’aixecaren a saludar-lo. La mare li agafà les dues mans i se’l mirà de dalt a baix abans de deixar-se fer un petó. Amb la seva germana es van abraçar una bona estona i amb el Joaquim es van acostar les galtes. Notà com ell li premia el clatell.
—Ara quan baixi el vostre pare, ja podrem passar a sopar, —va fer la mare.
No va trigar a aparèixer per l’escala:
—Que bé que sigueu aquí los tres —va fer, aixecant els braços.
Passà per davant del Roger per acostar-se primer al Joaquim, després besà a la Teresa i a l’últim, a ell. Ignorava si el seu pare s’adonava de com reforçava la jerarquia entre els germans.
Al menjador hi havia la taula parada i, sense dir-s’ho, es van asseure com quan vivien junts. Després de servir, la mare va anar preguntant a cadascú per les seves coses. El Roger els escoltava. No sabia ben bé què dir. I això que quan trucava, la seva mare sempre li explicava alguna cosa de l’un i de l’altra.
Al segon plat van estar recordant facècies de quan eren petits. El Roger es fixà que els seus pares se sorprenien d’algunes coses que no sabien. Preguntaven: això ho va fer el Joaquim? o, la Teresa, va dir allò?
Al germà gran se’l notava intranquil, anava picant amb els dits sobre la taula. La Teresa li va fer una mirada de reprovació. Tots tres havien hagut de deixar coses per fer-se un forat a l’agenda, pensava el Roger.
Després de les postres, el pare va començar amb un to una mica cerimoniós:
—Segurament vos deveu preguntar per què us hem fet venir… Eh que sí?
Van deixar els coberts i van enretirar una mica els plats per parar atenció.
—No us patiu. Ja vos va dir la vostra mare que no era res greu. —Va fer una pausa— No és greu, però sí que és important.
El pare, no era gaire enraonador, però era precís en l’ús de les paraules.
—Jo, enguany, n’hai fet setanta cinc i vostra mare, els farà per Sant Joan. —Es van mirar, compartint un somriure.
—No és cap edat, ja ho sé. Gràcies a Déu, mos anem trobant prou bé.
El Roger veia com el seu germà gran mirava amunt i anava movent la cama com si el volgués fer anar més depressa. Després creuà una mirada amb la seva germana. Tots dos es van somriure, aixecant les celles.
—Doncs això, que mos anem fent grans i aqueixa finca, la torre, els trossos, el magatzem… un dia o altre… Cagondena! que jo mateix no hi seré al davant per sempre. —I, després, mirant la seva dona— i la padrina tampoc, oi xica?
El Joaquim ara sí que semblava estar més al cas. Movia el cap amunt i avall, lentament. La Teresa també fixava la mirada en els seus pares. I el Roger es fixava en com la seva mare anava seguint el discurs del pare amb atenció. El pare els va anar mirant d’un a un abans de continuar:
—M’agradaria que estos dies poguéssim parlar entre naltros. Ha plogut molt de quan vivíeu aquí fins avui. Us heu fet grans i la padrina i jo pensem que qualsevol de vosaltres se’n podria fer càrrec, oi, Dolors?
El germà gran va arrufar les celles i el Roger va fer un gest inclinant el cap, sense acabar d’assentir.
Al cap de poc els pares se’n van anar i van deixar els tres germans al voltant de la taula.
—Ens han fet venir per decidir qui es farà càrrec de can Cendrós? —va preguntar la Teresa.
—Això sembla, —va contestar el Joaquim visiblement contrariat, aixecant-se i anant cap a la seva habitació.
El Roger i la Teresa van pujar junts. Ella li va comentar que no s’ho esperava. I ell reconeixia que també havia quedat bastant sorprès.
L’endemà el va despertar el parrup impertinent de les tórtores que li van recordar els caps de setmana per la Toscana. En baixar va veure que l’estaven esperant per esmorzar junts. Els pares ja feia hores que s’havien llevat, només van prendre un cafè.
A mig matí, el pare els va reunir al voltant de la taula del menjador gran. Els va proposar de tractar «un tema delicat».
El Roger es fixà com els seus germans grans s’asseien bé a la cadira, tots dos alhora.
En comptes de parlar del futur de can Cendrós, que és el que s’esperaven, va començar a explicar que cada cop la competència en el sector era més agressiva, que tothom mirava de reduir costos, que es forçava els treballadors a fer jornades més llargues, contractacions precàries que només les accepten la gent de fora, intermediaris opacs…
—I natros… naltros sempre hem fet bones condicions… —va dir— …a lo menos, dignes. Però… Cagondena! això mos està fent quedar cada cop més arrere.
—I ara tu vols saber què faríem naltros… oi? —va preguntar el Joaquim, que era qui estava més versat en aquesta mena de reunions.
El pare els va mirar a tots tres fent un gest afirmatiu.
—Doncs jo veig que sí, que és un problema … —va començar el germà gran.— Si s’ha de competir, s’ha de competir. —Va fer una pausa, mesurant el to:— Potser es pot pressionar la mà d’obra sense que es noti gaire… Vull dir, que es poden canviar algunes coses. Mira, quan naltros collíem, n’hi havia que feien molt bé la nectarina però que en la Conference se ressagaven, no? Doncs cal fer que cadascú doni al màxim en lo que fa millor.
El pare escoltava atentament, movent lleument el cap amunt i avall.
—I sobre això de la jornada —va continuar— jo crec que el que es puga fer en dues setmanes, no s’ha de fer en tres. Mai no se sap quan plourà.
La Teresa ja portava una estona fent que no amb el cap i va intervenir dirigint-se directament al seu germà gran:
—El que dius de millorar processos, t’ho compro. Potser canviant les rutes dels tractors o fent grups de jornalers. N’hi ha que s’avenen més que d’altres, oi? Doncs que treballin junts. Si se senten reconeguts, fan millor feina. No sé… petites coses…
El pare anava sospesant les aportacions dels seus fills. Al Roger el sorprengué la seva germana. No s’imaginava que entrés tan de ple en aquell joc. Ella continuava:
—No sé, per exemple, preguntar-los per on volen començar. De vegades, quan fa aquell fàstic de por… o si és a primera hora, o a la tarda… que se sentin implicats.
Quan ella va acabar, el Roger es trobà amb la mirada del seu pare i, sentint-se una mica pressionat, va comentar:
—Potser sí que es poden millorar algunes coses… fer més feina amb los mateixos treballadors... Però això de competir d’aquesta manera… basada en l’explotació... —en escoltar-se, va mirar intentar suavitzar:— No sé… Potser això que dieu… des d’una mirada empresarial… Però…
Es va adonar que el seu pare feia exactament el mateix posat que amb els seus germans, assentint. Va aguantar-li un segon la mirada.
Van estar tractant aquell tema més estona, valorant avantatges, inconvenients, alternatives… fins que la Teresa, mirant primer els seus germans i després al seu pare, va preguntar:
—Perquè… pare… hem de prendre alguna decisió sobre això? O només és així… com per parlar…
El pare li va somriure i va aprofitar per tancar el tema:
—Què carall! És clar que se n’han de prendre, de decisions! Cada dia! I lo fotut és que no són fàcils… Però sí, per ara, d’això ja en tenim prou.
Abans de dinar van anar a veure un tros, a prop del Camí del Rec. Hi estaven acabant de collir préssec groc. La Teresa va explicar que de petita l’avi l’aixecava a coll i havia d’agafar les bresquilles amb les dues mans. El Joaquim va recordar el dia que amb el tractor, se’n va anar enrere i va tombar un palet ple de nectarines. El Roger recordava la bronca del seu pare després d’això i potser d’aquí li venia que a ell mai no li havia fet gaire gràcia portar el tractor.
Un treballador, que devia ser un encarregat, s’acostà per parlar amb el seu pare. Abans de res, el senyor Ramon li va preguntar per la família i altres coses. Al Roger li semblà que tracte de confiança anava més enllà de la relació de l’amo amb un subordinat. Quan el seu pare li demanà què l’amoïnava, va contestar:
—És que n’hi ha una colla que van una mica mosques. Me diuen que si la calor, que si la jornada és tan llarga que si quan pleguen ja és de fosc…
—Osti, Quimet, però és que si no collim de pressa mos arribaran les pluges i quan siga un fangar encara s’emprenyaran més.
El Ramon s’adonà que darrera tenia els seus fills:
—Mira, Quimet, aquestos són los meus fills. Els tinc a casa aquestos dies…
L’encarregat els saludà amb un gest. El germà gran aprofità per preguntar:
—Una cosa… als treballadors els pagueu per jornals o a tant l’hora?
—Naltros fem a jornals —contestà l’encarregat— Bo, però si un dia s’allarga, els ho gratifiquem un poc.
—Ja… I no us heu plantejat de pagar-los a preu fet? —va dir, mirant el seu pare. Ell pare va fer un gest perquè contestés l’encarregat.
—I ca! Ja ho vam provar: a tant el palot o per caixa feta. Però va ser un cacau perquè cadascú fa lo que pot i n’hi havia que en treien molt i d’altres que no arribaven… A més hi ha parcel·les complicades que ningú les volia fer…
Després la Teresa també va intervenir:
—I dieu que només són uns quants, oi?
—Sí, claro, los d’aquí no se queixen perquè després naltros ja els ajudem als seus trossos. Són los de fora que se ratllen…
Van tornar cap a la casa parlant de la feina de pagès: que si depèn tant del temps, i de l’aigua, que si els treballadors… I el seu pare els va dir que era així i que ja podien anar afegint: després cal vendre i, si és a fora, hi ha el transport i els permisos i…
A la tarda també van anar a veure el magatzem. Era a la banda de ponent. Quan ells vivien allà encara no hi era. De fora es veia gran però un cop a dins, era una nau immensa. Hi havia un parell de toros que anaven apilant palots fins al sostre. I mentre eren allà, per la part del darrere va arribar un camió que un altre toro va començar a carregar. El pare els ho ensenyava visiblement satisfet:
—Què? Veieu com ha crescut tot això?
Va fer venir un encarregat. Amb aquest també va estar parlant una estona. Es va interessar pel seu pare, que havia estat malalt i després li va preguntar pels quilos que s’havien recollit.
—Enguany noltros sols n’haurem fet gairebé dos milions. Esto… dues mil tones. Ara, per aquí n’han passat més de quinze mil. Esta collita està anant molt bé, senyor Ramon.
El Roger es fixà en la lluentor als ulls del seu pare i recordà aquells dies que, a final de la temporada, s’asseia amb la mare a repassar els números: tant de préssec rodó, tant de paraguaio, tant de nectarina, tant de Conference, tant de Blanquilla… Després comparaven amb l’any anterior. El Roger associava els percentatges amb un estat d’ànim, no arribar al cent indicava uns dies de mal humor i superar-lo, volia dir que un dia anirien a dinar a un bon restaurant.
En ser de nou a la torre, es van tornar a asseure al voltant de la taula. Aleshores el pare els va explicar que tenien una oferta d’un distribuïdor internacional que els permetria col·locar tota la producció a l’exterior. El marge era considerablement més alt que al mercat d’aquí. Tots tres van fer cara de sorpresa, assentint. El pare va continuar:
—Què us sembla? És una bona cosa, eh? Però tota cara té una creu. Si ho agafem, s’ha acabat distribuir res per aquí. Tot se’n va cap a França i més amunt. Ni supermercats, ni comerços de la vora…
Presentant aquest dilema se’l veia més afectat. Al cap d’una pausa va continuar:
—Sap greu perquè lo d’aquí sempre ha set un bon coixí. Quan ha fet falta… A voltes per quantitat de fruita massa a punt... O més lletja…
—Home, doncs a mi em sembla que encara que tota la producció se’n vagi fora… —va fer el Joaquim— Si és segur i està ben pagada… Ja n’hi haurà d’altres que distribuiran per aquí, no?
El seu pare no feia ni sí ni no. Ell va comprovar la reacció dels seus germans abans de continuar:
—Entrar a Europa no és fàcil. I amb productes agrícoles, encara menys. Jo crec que s’ha d’aprofitar, claro!
—Un moment, un moment… —va fer el Roger només per demanar temps per pensar-hi. La Teresa, aixecant el dit, va preguntar:
—Pare, oi que el benefici no són només els euros?
El pare va inclinar el cap. El Joaquim va fer un gest amb les espatlles mostrant un cert menysteniment. La Teresa va fer un gest com que no, i va continuar:
—A veure, hi ha coses com la imatge d’empresa, el territori… Tot s’ha de tenir en compte. A més a més a Europa… Igual que costa d’entrar-hi, d’un dia per l’altre te foten una puntada al cul. Mira els francesos…
El Joaquim seguia fent gestos.
El Roger es va passar la mà pel front abans de parlar.
—La reputació és important. I té un cost… Tu ho has dit, pare, hi ha moments que necessites els d’aquí. Deixar-los seria… no sé… com trencar un pacte. No se’ls pot girar l’esquena.
A l’hora de sopar, estaven tots a taula però faltava el Joaquim. Just quan la mare havia cridat a sopar, li havia trucat el mòbil i havia sortir a parlar a fora.
Tots tenien la crema servida al davant i l’espera es feia incòmoda. La mare va mirar de destensar l’ambient:
—Així aquesta tarda heu anat al magatzem? I què us ha semblat?
El Roger va somriure recordant quan tornaven d’escola i els preguntava com havia anat. La seva mare se’n va adonar.
—I ara, de què rius, tu, Roger?
—No res, que m’ha semblat com quan erem xics. Que mos preguntaves què havíem fet a escola.
Tots quatre van somriure i després continuà:
—D’això del magatzem, mare, —va seguir el Roger.— És impressionant! Sabia que anàveu comprant terres, que fèieu créixer el negoci… Però no m’imaginava que…
La Teresa anava fent que sí amb el cap. En aquell moment va entrar el Joaquim.
—Perdoneu. És que… de la feina…
Va seure de seguida i el seu pare va dir «bon profit» i va començar a menjar la crema. El Joaquim buscà la mirada dels seus germans però ja s’havien posat a menjar, tots alhora.
—Boníssima, mare, —va fer després de la primera cullerada.
Al cap d’una estona la Teresa li va explicar al Joaquim que abans que arribés estaven parlant de tot el que havien après allà, creixent tots junts.
—Abans que marxés el Roger, vols dir?
El Roger se’l va mirar arrufant les celles. I seguí menjant a poc a poc.
Recordava quan va marxar a estudiar a Barcelona. Tenia divuit anys. Havia estat una mena de fugida. Per lliurar-se de son pare, que li trobava tot malament i, també, del seu germà, que era massa “germà gran”.
—No, parlàvem de quan érem més petits —va precisar la Teresa, conciliadora.
Al Roger, com pensant en veu alta se li escapà, fluix:
—Sí, però aquí també ens vam fer grans…
—Què vols dir? —va preguntar-li el seu germà gran.
—No que… que som molt diferents —va dir, sense ànim de discutir.
—Feia anys que no us sentia parlar així, nois. —Va intervenir la mare.
El gran va deixar els coberts i mirà el Roger fixament. Ell va continuar:
—Sí, Joaquim, és que tu… Tu tot ho veus… No sé, com si només comptessin els euros.
—Perquè és així —va saltar, sense aixecar gaire la veu—. O tu, com ho faries?
—No ho sé… però no tot és això.
—És clar. Ja ha sortit l’idealista! Les coses no es poden pensar, només. S’han de fer!
—Ja hi som! La cantarella de sempre…
—No si… Per això tu no t’hi has dedicat mai —va tallar-lo, secament.
Tots dos es miraren el seu pare que observava sense dir res.
La Teresa, visiblement molesta, va deixar la cullera de cop i va dir:
—No és només això. Ni ell ni tu no us escolteu.
El Roger va posar les mans a la taula. Va estar a punt d’aixecar-se i marxar però optà per deixar que el sopar continués al seu costat. Aquella sensació d’encapsulament no li era gens nova.
Més tard, des de la seva habitació, mirant per la finestra, va veure que algú s’havia encès un cigarret. Era el Joaquim. Anava caminat lentament cap als fruiters. Va pensar que segurament el seu germà gran era més d’allà. Segur que s’estimava la finca més i tot que el seu rendiment.
L’endemà al matí, quan va baixar al menjador hi trobà els seus germans sols. Els va saludar i va preguntar pels pares.
—Han hagut de sortir. Tornaran cap a les onze, —va explicar el Joaquim.— Han dit que mos estiguem per ací.
La Teresa, li acostà el cafè. S’aixecaren i el van deixar allà sol.
Al cap d’una estona, que s’estaven asseguts per fora, van trucar a la Teresa per telèfon. Es va enretirar una mica però el Roger va poder escoltar que parlava amb una de les seves filles:
—Sí, molt bé. A la torre dels avis… —i, després:— Ja et vaig dir que no! Ni pensar-ho!
Quan va tornar, un xic sufocada, ell no li va preguntar què passava i ella tampoc no va explicar res.
Poc després van arribar els pares, la mare es va quedar a fora, arreglant les plantes. El pare els va convidar a seure altre cop al voltant de la taula:
—Nois, ja s’heu adonat que can Cendrós és molt gran, eh? Movem tant de gènero nosaltros sols que estem en condicions de pressionar lo preu de la fruita i tot. Allavorens podríem eixamplar molt lo mercat d’ací mateix traient bons beneficis. M’enteneu?
—Vols dir “rebentar preus”? —va preguntar la Teresa.
—Si ho vols dir aixina… Només seria comprar més barat. Guanyar més. Fer-nos forts de debò. —Va allargar una pausa abans de continuar:— És cert que aixina… alguns pagesos potser haurien de… Però què vols fer-hi, redéu! n’hi ha molts que ja no els segueix ningú i també acabaran plegant.
Es va fer un silenci llarg, espès.
Després el Joaquim va tornar a arrencar:
—És una possibilitat interessant. De fet, ho fa tothom…
A continuació la Teresa també hi va dir la seva:
—Segur que hi ha altres opcions… No cal anar directament per aquí…
El Roger anava movent el cap, fent que no:
—De cap manera! És caure de quatre grapes al joc del més fort, la llei de la selva…
El pare els havia anat estudiant amb un posat seriós, sense dir res però fixant-se no sols en el que deien sinó en els gestos, les mirades, com s’escoltaven.
Van fer un dinar excel·lent. «De festa major», havia elogiat el pare acostant-se a la mare per fer-li un petó. El Roger, mirant-los, va pensar que aquell home que es mostrava dur i intransigent, dintre seu tenia un racó tendre i suau i, potser la seva mare, afectuosa de mena, també devia tenir un costat amagat que ell no li coneixia prou.
A mitja tarda es van reunir novament al menjador gran. La mare va portar vi ranci, aigua i algunes galetes i aquest cop es va asseure al seu costat.
Amb un posat seriós però gens tibat, el Ramon de can Cendrós, va començar repassant una mica la història de la propietat i, després:
—El balanç entre les males anyades i els cops de sort ens ha estat positiu…
—Sí, havent-mos-hi deixat la pell! —va afegir la mare, tallant-lo.
—Això! Mai mos ha fet por la faena.
Va continuar explicant que hi havia molta gent que ho havia fet possible. També va reconèixer que havien comès errors i potser, de vegades, concessions inoportunes.
—Aquests dies la vostra mare i jo vos hem conegut més… com sou ara, no de canalla. oi, Dolors? I vos hem de dir que estem satisfets si alguna cosa és per com vau créixer aquí. I, claro!, hi ha hagut coses que mos han agradat. I d’altres no tant, què carall!
La Dolors, somreia al Ramon, que seguia explicant:
—Portar tot això de can Cendrós… No és només de saber-ne. És de saber estar amb los altres. I anar plegats. I hi ha moltes coses que se fan quan ningú no te mira, cap endins. Los temps canvien de pressa i no podem seguir sempre igual.
La vostra mare i jo hem decidit que ara cal treballar diferent, que cal treballar amb tots. I amb valtros també, si voleu.
Els fills es van mirar entre ells, compartint un cert desconcert.
—A dia d’avui can Cendrós més que una herència pensem que hauria de ser una cosa de tots… Vaja, que en comptes de la propietat d’una família, hauria de ser propietat de tots los qui lo tiren avant. Vaja, una cooperativa.
Aquelles paraules van caure sobre els tres germans com un cop de pedra.
El Joaquim empassava saliva, mirant la seva mare. La Teresa acotava el cap i es fregava els ulls, com si mirés d’entendre. El pare es va quedar quiet, com si s’hagués tret un pes de sobre. La mare li va posar la mà a l’espatlla.
El Roger va mirar els seus germans. Després, els seus pares. S’adonà que ja no els mirava com abans…
Ningú no va dir res.
Van quedar-se asseguts una estona, sense saber ben bé què fer.
Els dos grans trobaren motius familiars per marxar de seguida.
Ell encara es quedà una estona caminant entre els presseguers, escoltant els pardals, omplint-se d’aquella olor antiga.
Abans de marxar, va mirar la torre, quieta, al mig dels camps, i es va imaginar la sala gran plena, amb els seus pares drets al davant.
Va arrencar el cotxe.
Xavier Àvila i Morera (abril de 2026)
Comentaris