El camí del Forcall (2a part)
L’endemà al matí l’Andrea es posà roba d’esport i va sortir a córrer una estona. En ser al trencall del camí va dubtar cap a on continuar. Va triar el camí que pujava amunt pensant que en tornar faria baixada. Al principi hi tocava el sol però després feia un revolt i s’endinsava cap al bosc. El camí en algun tram s’amagava entre les herbes i hi havia alguna teranyina. Per allà devia fer molt de temps que no hi passava ningú, va pensar. Pel cap encara li ballaven les paraules de l’herbolària: «ningú no en vol saber res, del Forcall…», «hi passen estranyes coses», «hi ha ànimes que vaguen per allà». De primer quasi li feia gràcia. Fantasies de gent de muntanya, pensava. Però, de mica en mica, se li va anar posant endins una mena de silenci estrany. No se sentien ocells. Ni insectes. Només les seves passes que ressonaven entre la vegetació. Les branques feien com braços recargolats. S’imaginava esquelets de soldats. Sabia que aquelles imatges només eren al seu cap. Però no podia desfer-se’n. Després s’imaginava el seu pare fent el joc del mirall. Ja no hi tornarien a jugar mai més. Però el pressentia. «És un lloc de mal morir» que deia la vella. «Es va morir com sempre havia volgut», deia sa mare. «Ens n’anem al Forcall a ben morir», deia ell. Entre els matolls veia figures que no hi eren. Li faltava l’aire. Es veia ella, com des de fora, resseguint amb el dit el camí d’aquell quadre del seu pare. Es va aturar. Potser havia menystingut la pujada. Va flexionar el cos endavant, respirava amb dificultat. Entre les herbes de la vora del camí es fixà en una peça rovellada potser una carmanyola. Es notava el batec del cor a les temples. La seva part racional la feia sentir estúpida. Les cabòries, però, li rondaven com mosques pel cap que no podia espantar. S’incorporà i inspirà profundament. Aixecà els braços. Es mirà el rellotge, no havia fet ni deu minuts. Mirà el camí cap endavant. No es veia amb cor de continuar. Estava tenint un atac de pànic? Per què? Estava somatitzant el dol? No n’hi havia per tant. Va girar cua i va tornar corrent tan de pressa com va poder. No aixecava els ulls del camí. Intentava mirar només on posar els peus. Potser era el vent entre les fulles però escoltava clarament la veu del seu pare: «Tranquil·la, Andrea, tranquil·la, no passa res». En arribar a la part assolellada del camí es va anar asserenant. Va reduir el ritme i va recuperar l’alè i les polsacions. Va arribar a la casa que ja se sentia millor però no acabava d’entendre què li havia passat.
—Ja ets aquí? —va preguntar la seva mare, sorpresa.
—Sí, sí, és que… No res, no res… Em vaig a dutxar, eh?
Al cap d’una estona va sortir amb els cabells molls, sacsejant el cap. Va anar cap al cobert. Hi havia la seva mare amb la paleta en una mà i un pinzell a l’altra. Es va asseure amb els peus sobre la cadira, agafant-se les cames per davant dels genolls. Mirava com barrejava els colors i de tant en tant mirava el model de la fotografia i després el quadre. Feia algunes pinzellades. S’enretirava una passa i aclucava una mica els ulls. Mai abans no l’havia vista pintar. Però era com si allà, mirant-la pintar, ja hi hagués estat. Es va enretirar els cabells del front i li va preguntar:
—No vols exposar… però… què en faràs, de tots aquests quadres?
—Ai, filla, no ho sé…
Al cap d’una estona, com pensant en veu alta, va continuar:
—Em sembla que ho haureu de decidir quan jo me’n vagi.
—Apa, mare, no ho diguis, això! Si encara ets molt jove!
—Sí, ja veus, com ton pare… Que d’un dia per l’altre…
De sobte, l’Andrea es va aixecar i s’acostà a mirar de prop aquell quadre que li havia ensenyat el dia abans. El que havia començat el seu pare.
—Mare, mira! —va cridar.
La Teresa s’hi acostà i es mostrà sorpresa però no va dir res. Es mirava el quadre i es mirava la filla. Al cap d’una estona va preguntar:
—Andrea, què és això?
El quadre estava més pintat que el dia abans. Ara gairebé no hi havia zones en blanc i les taques de color estaven més definides, la casa, el camí com si tingués més presència.
L’Andrea havia decidit no dir-n’hi res però potser havia arribat el moment de fer-ho.
—Mare… Em sembla que tu, de nits…
—I ara! Jo? Quina bestiesa!
—És que l’altre dia… recordes que vas somiar amb el pare? Doncs vas estar tota la nit parlant amb ell. En veu alta. Jo et vaig sentir.
La Teresa la mirava fixament, movent el cap a banda i banda, incrèdula.
—No passa res, mare, de vegades, hi ha persones que…
La seva mare se sentia ferida. Va tornar a la seva pintura. I, al cap d’una estona d’un silenci molt espès, va dir:
—Andrea, de debò? Vols que em pensi que…
—No, mare…
Volia evitar l’enfrontament. Sabia que si s’enrocava, no hi hauria res a fer.
—No ho sé… Potser també podria ser que jo… sense adonar-me’n…
I va continuar, com dient-s’ho per a ella mateixa:
— però jo no en sé, de pintar.
A la tarda la Teresa va sortir una estona a brodar, a la fresca. L’Andrea se n’havia anat a passejar. Havia decidit tornar al camí del matí per llevar-se aquells fantasmes del cap. El sol feia estona que s’havia amagat i a la Teresa li començava a costar una mica encertar les puntades. Va sentir un soroll a la banda de l’hort i va mirar cap allà. No hi havia res d’estrany. Va escoltar amb atenció. A banda dels refilets d’alguna merla, no se sentia res més. Va pensar que devia haver estat qualsevol bestiola movent-se entre les canyes. Va tornar a la labor, però estava descentrada. Quan anava a canviar el fil, va tornar a sentir el soroll. Més clar. Uns cops secs. Rítmics: Clac. Clac. Clac. Com si algú estigués cavant. Es va aixecar. Va notar un calfred al clatell que li va anar esquena avall. Darrere les canyes, a l’hort, hi va veure algú. Era lluny, només una ombra, una silueta. Aquella manera d’inclinar-se… aquella pausa abans de tornar a clavar l’aixada… El jersei…
—Andreu? —va cridar, amb la veu tremolosa.
La figura no es va girar. Va fer un altre cop. I un altre. Després es va aturar. Es va carregar l’aixada a l’esquena. Ben igual com ho feia ell. La Teresa es va quedar immòbil. La figura va desaparèixer entre la vegetació. A l’hort ja no hi havia ningú.
La Teresa es va mirar les mans. Li tremolaven. No. Això no… Va girar cua i va entrar a la casa.
—Andrea?
Silenci.
Va pujar a l’habitació de la filla. Hi havia les bambes en un racó i la roba d’esport sobre la cadira; l’ordinador, la maleta… res d’estrany.
Després anà cap a la seva habitació. La porta de l’armari era oberta però no li donà importància. Aquell armari ja ho tenia, això. Quedava mal tancat i, després, la porta s’obria tota sola. Mirà pels calaixos buscant el jersei de ratlles de l’Andreu. No hi era. En aquell moment va sentir algú pujant per l’escala i, tot i saber que no podia ser, va desitjar que fos l’Andreu. Va tancar els calaixos i l’armari.
—Que busques alguna cosa? —li va preguntar l’Andrea, que duia posat el jersei de ratlles del seu pare.
—No, no… Només que… —va improvisar: — que no sé què faré amb la roba del teu pare… Si un dia d’aquests ve el teu marit…
—Ui, no ho crec… ell és molt seu, amb la roba. Ah, per cert, abans he agafat aquest jersei perquè…
—Ah, bé, bé… I… i fa una estona… que eres a l’hort?
—A l’hort? No. Era pel camí.
La Teresa no acabava de veure-ho clar, la trobava estranya, massa.
Aquella nit l’Andrea es va proposar mantenir-se desperta, vigilant el cobert des de la seva habitació. Com que no hi havia Internet es va posar a jugar a l’ordinador però al cap d’una estona se li va acudir anar a veure aquells llibres estranys del seu pare. En sortir al passadís va veure que a l’habitació de la seva mare encara hi havia llum. S’hi acostà. La sentí respirar profundament. Obrí la porta. Dormia.
Al despatx, el jersei de ratlles era sobre la cadira. El va agafar i el va plegar amb cura, sense saber per què ho feia. Es va asseure i va obrir un d’aquells llibres a l’atzar: «…després de partir no s’habita en la distància, sinó en una freqüència més fina de l’aire que es respira…» Va continuar llegint, allò li ressonava amb familiaritat: «…cal afinar el cor com qui afina una arpa antiga…».
Va aixecar el cap. No sabia quanta estona havia passat. Va mirar el rellotge. Era tard. O li ho va semblar. Es va aixecar d’esma. Se sentia adormida. Es va posar el jersei. Va baixar l’escala molt a poc a poc. Els graons no van cruixir. Com si sabessin que no havien de fer-ho. En obrir la porta, va aguantar la campaneta amb els dits. A fora, l’aire era fred. Net. Va caminar cap al cobert. El vidre li va tornar una imatge borrosa. Li va semblar que no era el seu reflex.
Quan va obrir els ulls, tenia el cap sobre el llibre. El coll li feia mal. Va trigar uns segons a entendre on era. El despatx. La cadira. El llibre obert. S’havia adormit. Es va incorporar lentament i es va passar la mà per la cara. Va mirar per la finestra. El cobert era fosc. Se’l va quedar mirant una estona, quieta, preguntant-se si havia somiat…
Va deixar el llibre al seu lloc i va sortir al passadís. Va acostar-se a l’habitació de la seva mare. Se sentia la seva respiració profunda, regular. Dormia. Va baixar l’escala amb cura. En obrir la porta, va aguantar la campaneta. A fora, l’aire fresc li va omplir els pulmons. Li va fer la impressió que allò ja ho hagués viscut. Va entrar al cobert i va encendre el llum. La claror la va encegar un instant. Quan se li va acostumar la vista, va mirar al seu voltant. Tot semblava al seu lloc. Va avançar cap al quadre del seu pare. Es va ajupir. Se li va tallar la respiració. El quadre no era com abans. Els arbres del fons, la línia de la muntanya… tot allò no hi era. O sí? Va acostar-hi la mà. La pintura era fresca. Es fixà en les pinzellades. No s’assemblaven a les de la seva mare. Tampoc li eren del tot estranyes. Va retirar la mà lentament.
En tornar a les habitacions, va comprovar que la seva mare seguia dormint i en passar pel despatx no es va fixar en el jersei de ratlles, ara desplegat sobre la cadira. Es va asseure al llit. Quan s’havia adormit… la seva mare…? Es va estirar sense desvestir-se. Hauria hagut de deixar algun senyal. Un fil a la porta, qualsevol cosa, per comprovar si sortia… Volia saber què passava quan s’adormia… també a ella.
A l’endemà, a mig matí, van baixar a Còdol totes dues. Durant el trajecte no van parlar gaire. La Teresa conduïa pensant que quan marxés l’Andrea es posaria a arreglar l’hort, que li feia il·lusió. Potser també provaria de sortir a pintar a fora. Ja tenia ullats alguns racons on parar el cavallet. Mirà de reüll la seva filla. Com podria fer-li entendre que treure-la d’allà faria morir definitivament el seu pare?
Quan van arribar al poble, mentre l’Andrea es quedava a la plaça per trucar al seu marit, ella va entrar al supermercat. En sortir, l’Andrea baixava pel carrer de l’herbolària tancant-se la motxilla.
—Que has comprat més herbes? —li va preguntar.
—Sí, per ajudar a dormir… —va contestar una mica incòmoda.
—Ja ets aquí? —va preguntar la seva mare, sorpresa.
—Sí, sí, és que… No res, no res… Em vaig a dutxar, eh?
Al cap d’una estona va sortir amb els cabells molls, sacsejant el cap. Va anar cap al cobert. Hi havia la seva mare amb la paleta en una mà i un pinzell a l’altra. Es va asseure amb els peus sobre la cadira, agafant-se les cames per davant dels genolls. Mirava com barrejava els colors i de tant en tant mirava el model de la fotografia i després el quadre. Feia algunes pinzellades. S’enretirava una passa i aclucava una mica els ulls. Mai abans no l’havia vista pintar. Però era com si allà, mirant-la pintar, ja hi hagués estat. Es va enretirar els cabells del front i li va preguntar:
—No vols exposar… però… què en faràs, de tots aquests quadres?
—Ai, filla, no ho sé…
Al cap d’una estona, com pensant en veu alta, va continuar:
—Em sembla que ho haureu de decidir quan jo me’n vagi.
—Apa, mare, no ho diguis, això! Si encara ets molt jove!
—Sí, ja veus, com ton pare… Que d’un dia per l’altre…
De sobte, l’Andrea es va aixecar i s’acostà a mirar de prop aquell quadre que li havia ensenyat el dia abans. El que havia començat el seu pare.
—Mare, mira! —va cridar.
La Teresa s’hi acostà i es mostrà sorpresa però no va dir res. Es mirava el quadre i es mirava la filla. Al cap d’una estona va preguntar:
—Andrea, què és això?
El quadre estava més pintat que el dia abans. Ara gairebé no hi havia zones en blanc i les taques de color estaven més definides, la casa, el camí com si tingués més presència.
L’Andrea havia decidit no dir-n’hi res però potser havia arribat el moment de fer-ho.
—Mare… Em sembla que tu, de nits…
—I ara! Jo? Quina bestiesa!
—És que l’altre dia… recordes que vas somiar amb el pare? Doncs vas estar tota la nit parlant amb ell. En veu alta. Jo et vaig sentir.
La Teresa la mirava fixament, movent el cap a banda i banda, incrèdula.
—No passa res, mare, de vegades, hi ha persones que…
La seva mare se sentia ferida. Va tornar a la seva pintura. I, al cap d’una estona d’un silenci molt espès, va dir:
—Andrea, de debò? Vols que em pensi que…
—No, mare…
Volia evitar l’enfrontament. Sabia que si s’enrocava, no hi hauria res a fer.
—No ho sé… Potser també podria ser que jo… sense adonar-me’n…
I va continuar, com dient-s’ho per a ella mateixa:
— però jo no en sé, de pintar.
A la tarda la Teresa va sortir una estona a brodar, a la fresca. L’Andrea se n’havia anat a passejar. Havia decidit tornar al camí del matí per llevar-se aquells fantasmes del cap. El sol feia estona que s’havia amagat i a la Teresa li començava a costar una mica encertar les puntades. Va sentir un soroll a la banda de l’hort i va mirar cap allà. No hi havia res d’estrany. Va escoltar amb atenció. A banda dels refilets d’alguna merla, no se sentia res més. Va pensar que devia haver estat qualsevol bestiola movent-se entre les canyes. Va tornar a la labor, però estava descentrada. Quan anava a canviar el fil, va tornar a sentir el soroll. Més clar. Uns cops secs. Rítmics: Clac. Clac. Clac. Com si algú estigués cavant. Es va aixecar. Va notar un calfred al clatell que li va anar esquena avall. Darrere les canyes, a l’hort, hi va veure algú. Era lluny, només una ombra, una silueta. Aquella manera d’inclinar-se… aquella pausa abans de tornar a clavar l’aixada… El jersei…
—Andreu? —va cridar, amb la veu tremolosa.
La figura no es va girar. Va fer un altre cop. I un altre. Després es va aturar. Es va carregar l’aixada a l’esquena. Ben igual com ho feia ell. La Teresa es va quedar immòbil. La figura va desaparèixer entre la vegetació. A l’hort ja no hi havia ningú.
La Teresa es va mirar les mans. Li tremolaven. No. Això no… Va girar cua i va entrar a la casa.
—Andrea?
Silenci.
Va pujar a l’habitació de la filla. Hi havia les bambes en un racó i la roba d’esport sobre la cadira; l’ordinador, la maleta… res d’estrany.
Després anà cap a la seva habitació. La porta de l’armari era oberta però no li donà importància. Aquell armari ja ho tenia, això. Quedava mal tancat i, després, la porta s’obria tota sola. Mirà pels calaixos buscant el jersei de ratlles de l’Andreu. No hi era. En aquell moment va sentir algú pujant per l’escala i, tot i saber que no podia ser, va desitjar que fos l’Andreu. Va tancar els calaixos i l’armari.
—Que busques alguna cosa? —li va preguntar l’Andrea, que duia posat el jersei de ratlles del seu pare.
—No, no… Només que… —va improvisar: — que no sé què faré amb la roba del teu pare… Si un dia d’aquests ve el teu marit…
—Ui, no ho crec… ell és molt seu, amb la roba. Ah, per cert, abans he agafat aquest jersei perquè…
—Ah, bé, bé… I… i fa una estona… que eres a l’hort?
—A l’hort? No. Era pel camí.
La Teresa no acabava de veure-ho clar, la trobava estranya, massa.
Aquella nit l’Andrea es va proposar mantenir-se desperta, vigilant el cobert des de la seva habitació. Com que no hi havia Internet es va posar a jugar a l’ordinador però al cap d’una estona se li va acudir anar a veure aquells llibres estranys del seu pare. En sortir al passadís va veure que a l’habitació de la seva mare encara hi havia llum. S’hi acostà. La sentí respirar profundament. Obrí la porta. Dormia.
Al despatx, el jersei de ratlles era sobre la cadira. El va agafar i el va plegar amb cura, sense saber per què ho feia. Es va asseure i va obrir un d’aquells llibres a l’atzar: «…després de partir no s’habita en la distància, sinó en una freqüència més fina de l’aire que es respira…» Va continuar llegint, allò li ressonava amb familiaritat: «…cal afinar el cor com qui afina una arpa antiga…».
Va aixecar el cap. No sabia quanta estona havia passat. Va mirar el rellotge. Era tard. O li ho va semblar. Es va aixecar d’esma. Se sentia adormida. Es va posar el jersei. Va baixar l’escala molt a poc a poc. Els graons no van cruixir. Com si sabessin que no havien de fer-ho. En obrir la porta, va aguantar la campaneta amb els dits. A fora, l’aire era fred. Net. Va caminar cap al cobert. El vidre li va tornar una imatge borrosa. Li va semblar que no era el seu reflex.
Quan va obrir els ulls, tenia el cap sobre el llibre. El coll li feia mal. Va trigar uns segons a entendre on era. El despatx. La cadira. El llibre obert. S’havia adormit. Es va incorporar lentament i es va passar la mà per la cara. Va mirar per la finestra. El cobert era fosc. Se’l va quedar mirant una estona, quieta, preguntant-se si havia somiat…
Va deixar el llibre al seu lloc i va sortir al passadís. Va acostar-se a l’habitació de la seva mare. Se sentia la seva respiració profunda, regular. Dormia. Va baixar l’escala amb cura. En obrir la porta, va aguantar la campaneta. A fora, l’aire fresc li va omplir els pulmons. Li va fer la impressió que allò ja ho hagués viscut. Va entrar al cobert i va encendre el llum. La claror la va encegar un instant. Quan se li va acostumar la vista, va mirar al seu voltant. Tot semblava al seu lloc. Va avançar cap al quadre del seu pare. Es va ajupir. Se li va tallar la respiració. El quadre no era com abans. Els arbres del fons, la línia de la muntanya… tot allò no hi era. O sí? Va acostar-hi la mà. La pintura era fresca. Es fixà en les pinzellades. No s’assemblaven a les de la seva mare. Tampoc li eren del tot estranyes. Va retirar la mà lentament.
En tornar a les habitacions, va comprovar que la seva mare seguia dormint i en passar pel despatx no es va fixar en el jersei de ratlles, ara desplegat sobre la cadira. Es va asseure al llit. Quan s’havia adormit… la seva mare…? Es va estirar sense desvestir-se. Hauria hagut de deixar algun senyal. Un fil a la porta, qualsevol cosa, per comprovar si sortia… Volia saber què passava quan s’adormia… també a ella.
A l’endemà, a mig matí, van baixar a Còdol totes dues. Durant el trajecte no van parlar gaire. La Teresa conduïa pensant que quan marxés l’Andrea es posaria a arreglar l’hort, que li feia il·lusió. Potser també provaria de sortir a pintar a fora. Ja tenia ullats alguns racons on parar el cavallet. Mirà de reüll la seva filla. Com podria fer-li entendre que treure-la d’allà faria morir definitivament el seu pare?
Quan van arribar al poble, mentre l’Andrea es quedava a la plaça per trucar al seu marit, ella va entrar al supermercat. En sortir, l’Andrea baixava pel carrer de l’herbolària tancant-se la motxilla.
—Que has comprat més herbes? —li va preguntar.
—Sí, per ajudar a dormir… —va contestar una mica incòmoda.
La Teresa va pensar que potser era de no dormir, que estava així.
Cap al vespre, mentre estava treballant en el seu quadre, l’Andrea va entrar al cobert.
—Cada cop m’agrada més aquesta olor de pintures —va comentar, apartant-se els cabells del front. I es va asseure com l’altre dia, amb els peus sobre la cadira i agafant-se les cames amb els braços.
La Teresa, de tant en tant, es girava. En un moment, l’Andrea mirava cap al racó on hi havia la tela de l’Andreu.
—Per cert, mare, allò del quadre del pare…? —va fer, aixecant-se— Hòstia! —va cridar.
La Teresa es va girar i s’hi va acostar sense saber si aquella sorpresa era del tot sincera.
—Mira, la pintura encara es veu tendra… oi?
—Doncs sí… —va fer, preguntant-se si no l’estava enredant.
—Mare, segur que a la nit tu no…?
—Em vols fer creure que hi ha fantasmes, oi? —va fer, enfadada.
—No, mare, vull que entenguis que potser tu a la nit… Es diu parasòmnia. No és res dolent…
—Ah sí? I també encenc la pipa del teu pare i poso la seva música, oi?
—Mare, per favor… ja vas veure que era jo, al despatx.
—I allò de cavar a l’hort amb el seu jersei?
L’Andrea va aixecar les celles, amb un posat interrogant.
—Ah sí? Cal que t’ho expliqui? No saps què va passar ahir, quan vas sortir?
Es va posar a netejar els pinzells i a recollir les pintures, excitada. A l’Andrea li va semblar veure que li relliscava una llàgrima. Va sortir per deixar-la sola.
Aquella nit van sopar gairebé en silenci.
Quan l’Andrea es va aixecar recollint els plats, la Teresa li va agafar el braç.
—No t’amoïnis tant per mi, filla.
—No m’amoïno… —va mentir.
—Sí que ho fas. Igual que ton pare.
El matí següent, quan la llum es filtrava encara discreta pels porticons, es despertà abaltida. No se sentia cap soroll. Es va incorporar, sobresaltada. De seguida va córrer, descalça, cap a l’habitació de la seva mare. Va obrir sense trucar i s’hi acostà. Se la va mirar una estona, estava amb els ulls tancats, semblava que dormia. Li va tocar el front i li apartà uns cabells. No es va moure. Li va agafar la mà buscant-li el pols. La notà freda, sense cap ombra de batec. Després mirà la tauleta hi havia la tassa i, al costat la bosseta d’herbes de la tisana, tacada de pintura. En anar a agafar-la, s’adonà que ella duia pintura als dits, del mateix color.
Va caure de genolls. Es va posar a plorar cap endins, tot mirant-se els dits tacats. Aquella nit havia tingut un malson. O vés a saber... Li retornaven imatges que la turmentaven. Es veia asseguda al despatx, llegint un llibre del seu pare: «Hi ha ànimes que, en travessar el vel…» Veia l’espantabruixes que se li enganxava a la cara com una teranyina. La veu del seu pare seguia llegint: «…no anul·la la voluntat: la travessa…» Llegia ella? Llegia el seu pare? Entrava a l’habitació de la mare. S’ajeia al seu costat. La Teresa, mig adormida, preguntava: Andreu? Notava el seu bes als llavis. De sobte l’Andreu era al taller del cobert. Engegava l’aparell de música. Sonava la Suite número 2, de Prokófiev. Agafava els pinzells. Barrejava els colors. Per la finestra rostres de soldats joves espiaven. Ànimes perdudes. Pintava amb un traç incert, amb el dit retocava el gest de la pinzellada. Es deixava endur pels violins. O com si algú altre li mogués el braç. Després treia la llengua jugant al joc del mirall. Sortia del cobert i veia el seu pare que, reflectit al vidre de la porta, li feia una ganyota. Tornava a entrar a l’habitació de la Teresa. Aixecava el cap una mica i preguntava: «Andrea?». Ella es mirava les mans. No sentia que fossin seves. Va agafar la tassa i la va oferir a la Teresa. La seva esposa l’agafava amb les dues mans i li somreia. Xarrupava a poc a poc, abandonant-se a l’escalfor del beuratge. Tranquil·la. Al cap d’una estona, l’Andrea, al seu llit, notava com el cos li retornava entre els llençols.
Quan va arribar el Raymond buscà l’Andrea per la casa. Cridà i ningú no li va contestar. Va pujar a les habitacions. Va trobar la seva mare estirada al llit, amb els ulls tancats. No li va trobar el pols. A la casa no hi havia ningú més. Va sortir i va cridar, espantat:
—Andrea!
Només escoltà el refilet d’alguns ocells enmig d’un silenci esgarrifós.
Es va adonar que hi havia el cobert. La porta era oberta. A dins hi va trobar l’Andrea. S’estava asseguda amb els braços al voltant de les cames. Com absent. Amb la mirada fixa en el quadre que tenia al davant. Hipnotitzada. Es va fixar en el quadre. S’hi veia el camí que duia al Forcall, amb la vall a la banda esquerra i la casa de pedra a la dreta. Li va cridar l’atenció que al fons del camí hi havia dues ombres fora de lloc, com projectades per dues figures que no hi eren.
—Cada cop m’agrada més aquesta olor de pintures —va comentar, apartant-se els cabells del front. I es va asseure com l’altre dia, amb els peus sobre la cadira i agafant-se les cames amb els braços.
La Teresa, de tant en tant, es girava. En un moment, l’Andrea mirava cap al racó on hi havia la tela de l’Andreu.
—Per cert, mare, allò del quadre del pare…? —va fer, aixecant-se— Hòstia! —va cridar.
La Teresa es va girar i s’hi va acostar sense saber si aquella sorpresa era del tot sincera.
—Mira, la pintura encara es veu tendra… oi?
—Doncs sí… —va fer, preguntant-se si no l’estava enredant.
—Mare, segur que a la nit tu no…?
—Em vols fer creure que hi ha fantasmes, oi? —va fer, enfadada.
—No, mare, vull que entenguis que potser tu a la nit… Es diu parasòmnia. No és res dolent…
—Ah sí? I també encenc la pipa del teu pare i poso la seva música, oi?
—Mare, per favor… ja vas veure que era jo, al despatx.
—I allò de cavar a l’hort amb el seu jersei?
L’Andrea va aixecar les celles, amb un posat interrogant.
—Ah sí? Cal que t’ho expliqui? No saps què va passar ahir, quan vas sortir?
Es va posar a netejar els pinzells i a recollir les pintures, excitada. A l’Andrea li va semblar veure que li relliscava una llàgrima. Va sortir per deixar-la sola.
Aquella nit van sopar gairebé en silenci.
Quan l’Andrea es va aixecar recollint els plats, la Teresa li va agafar el braç.
—No t’amoïnis tant per mi, filla.
—No m’amoïno… —va mentir.
—Sí que ho fas. Igual que ton pare.
El matí següent, quan la llum es filtrava encara discreta pels porticons, es despertà abaltida. No se sentia cap soroll. Es va incorporar, sobresaltada. De seguida va córrer, descalça, cap a l’habitació de la seva mare. Va obrir sense trucar i s’hi acostà. Se la va mirar una estona, estava amb els ulls tancats, semblava que dormia. Li va tocar el front i li apartà uns cabells. No es va moure. Li va agafar la mà buscant-li el pols. La notà freda, sense cap ombra de batec. Després mirà la tauleta hi havia la tassa i, al costat la bosseta d’herbes de la tisana, tacada de pintura. En anar a agafar-la, s’adonà que ella duia pintura als dits, del mateix color.
Va caure de genolls. Es va posar a plorar cap endins, tot mirant-se els dits tacats. Aquella nit havia tingut un malson. O vés a saber... Li retornaven imatges que la turmentaven. Es veia asseguda al despatx, llegint un llibre del seu pare: «Hi ha ànimes que, en travessar el vel…» Veia l’espantabruixes que se li enganxava a la cara com una teranyina. La veu del seu pare seguia llegint: «…no anul·la la voluntat: la travessa…» Llegia ella? Llegia el seu pare? Entrava a l’habitació de la mare. S’ajeia al seu costat. La Teresa, mig adormida, preguntava: Andreu? Notava el seu bes als llavis. De sobte l’Andreu era al taller del cobert. Engegava l’aparell de música. Sonava la Suite número 2, de Prokófiev. Agafava els pinzells. Barrejava els colors. Per la finestra rostres de soldats joves espiaven. Ànimes perdudes. Pintava amb un traç incert, amb el dit retocava el gest de la pinzellada. Es deixava endur pels violins. O com si algú altre li mogués el braç. Després treia la llengua jugant al joc del mirall. Sortia del cobert i veia el seu pare que, reflectit al vidre de la porta, li feia una ganyota. Tornava a entrar a l’habitació de la Teresa. Aixecava el cap una mica i preguntava: «Andrea?». Ella es mirava les mans. No sentia que fossin seves. Va agafar la tassa i la va oferir a la Teresa. La seva esposa l’agafava amb les dues mans i li somreia. Xarrupava a poc a poc, abandonant-se a l’escalfor del beuratge. Tranquil·la. Al cap d’una estona, l’Andrea, al seu llit, notava com el cos li retornava entre els llençols.
* * *
Quan va arribar el Raymond buscà l’Andrea per la casa. Cridà i ningú no li va contestar. Va pujar a les habitacions. Va trobar la seva mare estirada al llit, amb els ulls tancats. No li va trobar el pols. A la casa no hi havia ningú més. Va sortir i va cridar, espantat:
—Andrea!
Només escoltà el refilet d’alguns ocells enmig d’un silenci esgarrifós.
Es va adonar que hi havia el cobert. La porta era oberta. A dins hi va trobar l’Andrea. S’estava asseguda amb els braços al voltant de les cames. Com absent. Amb la mirada fixa en el quadre que tenia al davant. Hipnotitzada. Es va fixar en el quadre. S’hi veia el camí que duia al Forcall, amb la vall a la banda esquerra i la casa de pedra a la dreta. Li va cridar l’atenció que al fons del camí hi havia dues ombres fora de lloc, com projectades per dues figures que no hi eren.
Xavier Àvila i Morera (març de 2026)
Comentaris