193. Pedres que fan paret

Ben arrenglerades, unes sobre les altres, aixecaven una paret des de feia segles. 
Un dia es va desprendre un tros de gàrgola i va caure al seu costat. Aquella cara estranya els va explicar que des de dalt es veia tota la plana i que, entre totes, feien una catedral magnífica.
A partir d’aleshores, aquella paret es mostrava amb més orgull.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Responsabilitats

Quan va entrar a l’hospital per la rampa de les ambulàncies va entendre que ja no depenia d’ell. Feia només uns mesos que havia tingut el primer infart i semblava que se n’havia sortit. Però només ho semblava, perquè aquella tarda havia repetit amb els mateixos símptomes: dolor al braç, pressió al pit, dificultat per respirar. Aquest cop, però, tot va anar més accelerat. Es va suspendre la conferència i de seguida se’l van endur amb ambulància. A l’hospital, el van poder estabilitzar i van activar el protocol corresponent.      Unes quantes hores més tard, encara a la UCI, el cap de cirurgia cardiològica li explicava l’estat de la qüestió: havia tingut un segon infart que el deixava en una situació molt complexa. La seva insuficiència cardíaca severa requeriria una intervenció delicada. Caldria implantar-li un LVAD.      —És una bomba mecànica que ajuda el ventricle esquerre a impulsar la sang cap a l’aorta —li va explicar el metge. Però no calia, ell ho co...
llegir complet »

Sopa de farigola

Quan era petita, la Lena dibuixava amb un bastonet a la terra eixuta mentre la seva padrina triava olives. S’estaven sota l’olivera. La padrina, amb la cara tan arrugada com l’escorça, li explicava: —Diu que les oliveres són així de rebregades perquè guarden els records de tots els temps… i de la bona gent... Lo padrí Ramon segur que és per algun d’aquest rebrecs —i mirava fixament un racó de l’escorça. La Lena aixecava el cap i buscava al mateix lloc on mirava la padrina. Després, tornava a guixar a terra. L’àvia continuava: —Ma padrina també triava olives. I, mentre ho feia, convidava els seus morts, que baixaven de les branques i li feien companyia. Parlaven de les seves coses. En arribar la vesprada, ella els deia que els convidaria a sopar però que no tenia prou menestra. Aleshores, ells li deien que no s’amoïnés, que amb qualsevol cosa ja farien. Ella posava l’olla al foc. L’un hi tirava unes pedretes dient que eren cigrons; un altre, branquillons que feien de costella. D...
llegir complet »

El fitxatge

Va aturar la moto davant de casa seva. Ella va baixar i es va treure el casc. Mentre ell el desava sota el seient, la Jana li va preguntar: —Ostres, Gerard, això de les llistes és un bon embolic, oi? —Sí, és clar, tots volem ser-hi. I el més amunt possible. —Ja… I al final com es fa? Es vota? —va preguntar, encuriosida. Ell va somriure, condescendent: —No! S’ha de tenir en compte l’estratègia —li va explicar—. Depèn de quants n’hi poden entrar, de les demarcacions, de la paritat… Així doncs, faran la llista des de dalt i ens la presentaran abans de tancar-la. —Ahà…—va fer ella, sacsejant el cap suaument i posant-se els cabells per sobre l’orella.  Es van acomiadar amb dos petons.  Ell se la va quedar mirant fins que es va tancar la porta al seu darrere. La Jana s’havia incorporat al partit feia un parell de mesos i com que tots dos vivien relativament a prop, a l’Eixample, en sortir de les reunions, ell l’acompanyava.  Quan s’acostaven les eleccions dins del partit es res...
llegir complet »