Dins el túnel
Només tres anys abans segur que no m’hauria passat. De cop m’he fet gran i els meus reflexos no són els d’abans. He estat a temps d’activar els llums d'emergència, però no sé ben bé per què. El que no he pogut evitar ha estat sortir de la carretera. En prémer el fre, el cotxe encara se n’ha anat amb més empenta cap al marge. Amb el volant només he aconseguit derrapar i saltar al buit d’esquena. No sé quanta estona fa que estic cap per avall. M’imagino les rodes enlaire, rodant lliures. Noto el cap tort, amb tot el pes del meu cos forçant-me el clatell. No tinc esma d’obrir els ulls. Al cap d’una bona estona sento, entre boires, una veu que diu que sembla que encara és viu. En escoltar això, més tranquil, m’abandono deixant-me socorrer. O potser perquè m’he abandonat, ara…
Si fos al passadís de l’hospital, ajagut a la llitera, veuria passar els llums del sostre... Els llums em passen pel costat, com els d'un metro quan entra en una estació. No sóc en una llitera i, tanmateix, noto que em desplaço. Potser sobre una cadira de rodes? No. No sento soroll de rodes. Tampoc no sento veus. El silenci és absolut. No sóc en un passadís. Potser en un túnel? Però si és «el» túnel… Sempre me l’havia imaginat fosc, amb «la llum» com un puntet enlluernador al final. I les imatges? Que no m'han de passar, com diapositives, un carrusel d’imatges de la meva vida pel davant?
Faig l’esforç de tranquil·litzar-me imaginant-me en un quiròfan però no sento metges. Ningú no demana el bisturí. No se senten bips d’aparells electrònics. Les meves constants vitals deuen ser una línia contínua. O, potser… Potser és silenci d’anestèsia i només estic adormit.
A poc a poc, se’m dibuixa una imatge borrosa: la d’un noi jove que em mira sense dir res. Estem asseguts en una sala d’espera. Que no era el malalt, jo? La seva mirada m’inquieta. Potser li recordo algú. S’aixeca i se m’acosta. Em pregunta com em trobo i què hi faig, allà. Li dic que no ho sé. No sé què faig allà i tampoc no sé com em trobo. No em sento jo. Li demano si sap on som. Sacseja el cap com si fos evident i jo ho hagués de saber.
Em pregunta si m’he casat, si he tingut fills. Com si en algun moment, fa molt de temps, m’hagués conegut. Has estat feliç? No sé què contestar.
—I tu? —li pregunto jo, al cap d’una estona— Què hi fas aquí?
—Que em coneixes?
Faig que no... o potser sí. No ho sé.
M’explica que va tenir un accident de moto quan tenia vint anys.
—Jo també, als vint anys… —dic, mirant-me la cicatriu de la cama.
—Sí, ja ho sé —respon ell, mirant-se la seva, idèntica.
—Però no em vaig morir…
—Una mica sí…
—Què vols dir? —pregunto.
—Volies ser músic, te’n recordes? T’agradava tocar la guitarra.
—Sí, però la vaig anar deixant. En començar a estudiar a la universitat… era molt exigent.
—Ah, va ser per això? Quina llàstima!
—Sóc arquitecte. Vaja, ho era. Estic jubilat.
—Arquitecte? És clar, vas deixar el conservatori.
—Sí, també m’hauria agradat ser músic. Vaig haver de triar.
—Triar sempre és morir una mica.
Una veu pronuncia el nostre nom. Ell s’aixeca i se’n va caminant cap a la llum. De sobte, jo em noto el cos pesant.
— Ja torna! Ja torna! Ha mogut els ulls!
Si fos al passadís de l’hospital, ajagut a la llitera, veuria passar els llums del sostre... Els llums em passen pel costat, com els d'un metro quan entra en una estació. No sóc en una llitera i, tanmateix, noto que em desplaço. Potser sobre una cadira de rodes? No. No sento soroll de rodes. Tampoc no sento veus. El silenci és absolut. No sóc en un passadís. Potser en un túnel? Però si és «el» túnel… Sempre me l’havia imaginat fosc, amb «la llum» com un puntet enlluernador al final. I les imatges? Que no m'han de passar, com diapositives, un carrusel d’imatges de la meva vida pel davant?
Faig l’esforç de tranquil·litzar-me imaginant-me en un quiròfan però no sento metges. Ningú no demana el bisturí. No se senten bips d’aparells electrònics. Les meves constants vitals deuen ser una línia contínua. O, potser… Potser és silenci d’anestèsia i només estic adormit.
A poc a poc, se’m dibuixa una imatge borrosa: la d’un noi jove que em mira sense dir res. Estem asseguts en una sala d’espera. Que no era el malalt, jo? La seva mirada m’inquieta. Potser li recordo algú. S’aixeca i se m’acosta. Em pregunta com em trobo i què hi faig, allà. Li dic que no ho sé. No sé què faig allà i tampoc no sé com em trobo. No em sento jo. Li demano si sap on som. Sacseja el cap com si fos evident i jo ho hagués de saber.
Em pregunta si m’he casat, si he tingut fills. Com si en algun moment, fa molt de temps, m’hagués conegut. Has estat feliç? No sé què contestar.
—I tu? —li pregunto jo, al cap d’una estona— Què hi fas aquí?
—Que em coneixes?
Faig que no... o potser sí. No ho sé.
M’explica que va tenir un accident de moto quan tenia vint anys.
—Jo també, als vint anys… —dic, mirant-me la cicatriu de la cama.
—Sí, ja ho sé —respon ell, mirant-se la seva, idèntica.
—Però no em vaig morir…
—Una mica sí…
—Què vols dir? —pregunto.
—Volies ser músic, te’n recordes? T’agradava tocar la guitarra.
—Sí, però la vaig anar deixant. En començar a estudiar a la universitat… era molt exigent.
—Ah, va ser per això? Quina llàstima!
—Sóc arquitecte. Vaja, ho era. Estic jubilat.
—Arquitecte? És clar, vas deixar el conservatori.
—Sí, també m’hauria agradat ser músic. Vaig haver de triar.
—Triar sempre és morir una mica.
Una veu pronuncia el nostre nom. Ell s’aixeca i se’n va caminant cap a la llum. De sobte, jo em noto el cos pesant.
— Ja torna! Ja torna! Ha mogut els ulls!
Xavier Àvila i Morera (octubre 2026)
Comentaris