El camí del Forcall (1a part)
Un cotxe vell trescava pel camí pedregós de la Coma. El conduïa una dona gran, en devia comptar més de setanta. Els cabells, blancs i grisos barrejats, li feien un reflex com de plata. Les arrugues dels anys i del sol li emmarcaven els ulls clars, d’un blau verdós. Mig tancats, els fixava en el traçat del camí. Conduïa amb un posat seriós, concentrada. Al seu costat una altra dona, més jove, amb una mà s’aferrava a l’agafador de la porta i amb l’altra aguantava una urna sobre la falda. Se sentien els cops d’alguns còdols que repicaven contra els baixos del cotxe. Feia més de mitja hora que havien deixat enrere l’últim poblet i havien enfilat aquest camí que les duia muntanya amunt.
—Caram, mare, sí que és lluny, això —va dir l’acompanyant.
La seva mare conduïa sense deixar de mirar endavant. Es va limitar a fer-li un lleu somriure alhora que girava el cap per comprovar que portés l’urna ben agafada.
Pujaven cap a la casa del Forcall. Era una casa, lluny de tot arreu, que s’havien comprat els pares de l’Andrea quan es van jubilar. Ja feia més de quatre anys que se n’hi havien anat a viure per estar lluny dels maldecaps i a prop de la natura. El seu pare, que es deia Andreu, deia que hi havien anat «a morir feliçment» i a ella no li feia cap gràcia.
Els bots i els catacrucs en aquell tram de camí feien difícil la conversa, però durant el trajecte mare i filla havien tingut temps de parlar una bona estona. La mare, que es deia Teresa, li havia tornat a explicar com el seu pare aquell dia se n’havia anat a dormir com sempre i ja no es va despertar. Una aturada cardiorespiratòria, havien dit els metges. Ella li havia comentat alguns dels seus projectes i quatre coses de la feina del seu marit, que se n’havia hagut de tornar a Lió fins diumenge. Del que no havien tornat a parlar va ser del que li havien proposat quan sortien del cementiri.
—Ni pensar-hi! —havia saltat com una llebre— No se m’hi ha perdut res, a mi, a casa vostra!
I per això ara l’Andrea l’acompanyava al Forcall.
—Doncs ja pujaré jo per estar amb tu uns quants dies —li havia dit— què has de fer allà dalt tota sola!
La seva intenció, però, era convèncer-la que se n’havia d’anar a viure amb ells. Tot i que, de moment, no sabia pas com s’ho faria.
Uns metres enllà es veia que el camí es bifurcava. Abans d’arribar-hi, però, el cotxe va sortir de la pista i, per un pas poc dibuixat, es va acostar a la casa. Era una construcció de dues plantes, tota de pedra, amb una gran figuera al davant.
La Teresa va estirar el fre, es va descordar el cinturó i va sortir voltant el cotxe per davant. S’acostà a la porta de l’Andrea i li va prendre l’urna. Amb aquell recipient de ceràmica ben agafat, es va estar una estona mirant la vall que s’estenia allà al davant. Respirant profundament. Fixà una bona estona la mirada en el camí, just on feia el forcall. Després, com si tornés de lluny, es girà cap a la casa i va mirar, com si busqués alguna cosa. Es va acostar a la taula de pedra que hi havia sota la figuera i hi deixà l’urna.
—Aquí hi estaràs bé, oi Andreu? —va xiuxiuejar.
La seva filla se la mirava. En adonar-se’n va afegir:
—Al teu pare li agradava més estar-se per fora.
L’Andrea va fer un gest d’assentiment amb el cap.
En entrar a la casa va notar alguna cosa al cap i va fer un gest amb el braç. Era un espantabruixes que balancejava al costat de la porta. La mare va somriure. Tot seguit li va començar a ensenyar una mica la vivenda:
—Veus, Andrea? Un cop es fa fosc, aquí el teu pare i jo… —assenyalant la llar de foc.
Per un costat aquesta sala donava a la cuina i a un lavabo petit. Al fons, hi havia una escala. I al pis de dalt hi havia les habitacions.
Quan la Teresa va obrir la porta de la seva habitació l’Andrea no es va poder estar d’imaginar-s’hi el seu pare ajagut amb els ulls tancats i les mans creuades sobre la panxa. Ella dormiria a l’habitació del costat. Davant per davant hi havia una altra porta que donava al despatx del seu pare. Estava tal com l’havia deixat. La cadira de darrere la taula una mica girada, com si algú s’hi acabés d’aixecar.
Aquella nit li va costar molt agafar el son: havia vingut de Lió, havien incinerat el seu pare, la seva mare no es volia moure d’allà dalt. Tot plegat li removia records dels anys que havien viscut junts, que ja li quedaven molt enrere. Als vint anys, se’n va anar a fer el doctorat a París. Allà hi va conèixer el Raymond, amb qui es casaria dos anys més tard. Es van quedar a viure a París i després van anar a Lió. Ara li sabia greu haver estat tan distant.
Estava a punt d’agafar el son quan va escoltar la seva mare a l’habitació del costat. Parlava amb algú:
—M’ha fet molta il·lusió. La nena no hi havia estat mai, aquí.
Al llarg de la nit es va despertar un parell de vegades més i va sentir la seva mare que seguia parlant sola. O això li va semblar. L’endemà no ho tenia clar.
La Teresa s’havia llevat d’hora i era a la cuina acabant d’esbandir els plats del sopar. A l’extrem del marbre hi havia l’urna. Se l’anava mirant. Aquella casa sense l’Andreu se sentia incompleta. Recordava l’Andreu explicant-li que quan ell es morís, l’amor els seguiria mantenint sempre junts. Que era un sentiment que anava més enllà de la vida. Però ella el trobava a faltar. Va sentir que l’Andrea baixava. Es va eixugar les mans.
—Què tal? Has dormit bé?
—Psè… M’he anat despertant sovint…
Li va acostar un vas de llet i el pot de cafè liofilitzat i es va asseure al seu davant.
—I tu, com estàs? —li va preguntar l’Andrea tirant-se els cabells enrere amb la mà des del front.
La Teresa va pensar que aquell gest també el feia l’Andreu.
—Jo? Bé. He dormit molt bé… Estava cansada. I, fixa’t, em sembla que he somiat amb el teu pare. —Ho deia amb els ulls brillants, mirant cap al marbre.
—Sí… és molt normal… quan és tan recent…
La mare va moure el cap sense dir res. Va pensar que a la seva filla li sortia la vena de psicòloga que era, com son pare.
L’Andrea va acabar-se el cafè i es va aixecar fent un altre cop aquell gest d’apartar-se els cabells del front. La Teresa se la mirava esbossant un somriure.
—Què passa?
—Res… Que això que fas amb la mà als cabells… Ton pare ho feia igual.
Va estar a punt de treure el tema. Fer-li veure que quedar-se allà tenia riscos, que estava incomunicada. I si queia i necessitava un metge? I a l’hivern? Amb tot nevat. I si es quedava sense gasoil al generador? No va voler esguerrar aquella estona. A més, era evident que ara començava el dol.
Li va somriure i li va fer un petó.
—Saps què, mare? Com que aquí no hi ha cobertura, baixaré cap al poble a trucar el Ray. Que vols que porti res?
—No. No cal. Al congelador hi ha de tot… O, si vols portar pa…
Quan l’Andrea va marxar, la Teresa va prendre l’urna i la posà damunt la taula. Es va quedar una estona asseguda, mirant-la però com si la traspassés, amb la mirada perduda. Per dins parlava amb el seu marit:
—Andreu, la nena vol que me’n vagi, pobreta… No s’adona que treure’m d’aquí… —Al cap d’una estona:— És clar que no me n’aniré.
Mentre baixava per aquell caminot de fang i de pedres, pensava com s’ho faria per convèncer-la d’anar-se’n. Era tossuda i els arguments racionals no servirien. Potser hauria de fer-li veure que aquella casa no era tan segura com semblava.
S’aturà en un revolt des d’on ja s’albiraven quatre cases al costat del riu i, en comprovar que ja tenia cobertura, va trucar el seu marit. Li va explicar que allò era en un cul de món i que havia hagut de fer mitja hora amb el cotxe per trobar cobertura. I que la seva mare no es voldria moure d’allà.
Al poble va entrar al forn i, en sortir, va entrar a l’herboristeria. La va atendre una dona gran que mirava per sobre les ulleres.
—Tu deus ser la filla, oi?
Ella se la va mirar, sense entendre del tot què li deia.
—Vull dir, la filla dels del Forcall.
—Ah sí… els meus pares… Vull dir, la meva mare… viu allà.
I va aprofitar per preguntar:
—Per cert, aquella casa… És molt antiga, oi?
—Oi tant! Va estar molt de temps que ningú… Diu que hi passaven estranyes coses…
Se la va quedar mirant, aixecant les celles com demanant-li que li expliqués més. La dona va seguir:
—I això que ara s’hi hagi mort ton pare… —va fer una pausa— Diuen que és un lloc «de mal morir», ves.
—De mal morir? —va repetir, fixant-se en un espantabruixes com el de la casa del Forcall.
Aquella dona gran li va explicar enraonies antigues.
—Jo per allà dalt no m’hi estaria gaire —va dir-se com per a ella mateixa.
Quan tornava, pujant amb el cotxe, mirant el paisatge, no podia evitar pensar en allò. Que si per allà dalt vagarejaven ànimes de difunts que no sabien quin camí agafar. Que si durant la guerra hi havien trobat soldats, vaja, els cossos. Intentava foragitar aquelles falòrnies que li ocupaven el cap. També se li barrejaven amb el record de la seva mare parlant amb el seu pare, de nit, a l’habitació del costat.
En arribar, la Teresa li va ensenyar el taller que tenia al cobert de l’altra banda de l’era. Feia olor d’olis i de trementina. Al mig hi havia un cavallet i al costat una taula amb tubs de pintura, pinzells i uns quants draps. A les parets hi penjaven quadres i per terra, bastidors amuntegats, alguns de pintats i d’altres per pintar.
L’Andrea sabia que la seva mare pintava però no s’imaginava que anés tan de debò. Anava passant les teles de terra i se les mirava atentament.
—Ets una artista! —li va dir, aixecant-se i fent-li una abraçada.
—Deixa, deixa, que ja fas com ton pare.
La Teresa se la va separar i va anar a buscar un bastidor que hi havia en un racó, a l’altra banda.
—Mira aquest, què et sembla? —va preguntar-li mig rient. Ella va fer com que no sabia…
Era una pintura amb prou feines començada. Només s’hi veia un esbós amb línies de color blau i unes primeres taques de color que insinuaven un camí al mig de la muntanya i una casa al costat.
—El va començar el teu pare. Fa un parell de mesos.
L’Andrea es va acostar a la tela i va resseguir l’esbós amb el dit.
—Només amb quatre línies i ja es veu cap on va, aquest camí—va dir, fluixet.
A la tarda l’Andrea va entrar al despatx del seu pare i es va asseure on seia ell. Sobre la taula hi havia el cendrer amb la pipa, un pot de llapis, un parell de llibres. Hi havia una caixa de cd: Romeu i Julieta, de Prokófiev. La capsa era buida. Va prémer el play de l’aparell de música i va començar a sonar. S’aixecà a mirar la llibreria: molta literatura clàssica. Li cridà l’atenció el títol d’alguns llibres: L’àncora de l’esperit, Els miralls de l’Estígia… I, just a sobre, àlbums de fotografies. En va agafar un a l’atzar. Era de quan ella devia tenir sis o set anys. En tornar-se a asseure li van venir ganes de fumar. Va encendre la pipa i va fer un parell de calades. El fum li va omplir la boca amb un regust que reconeixia tot i no haver fumat mai en pipa. Va arrufar el front. En obrir l’àlbum es va veure ella anant amb bicicleta, també amb el seu pare, a les escales de la catedral. En aquella foto es veia com s’assemblaven molt. Va recordar el joc del mirall. El seu pare li feia gestos que ella havia d’imitar. Treia la llengua cap a un costat, arrufava el nas, feia l’ullet. Amb la distància dels anys, aquell joc li va semblar menys innocent. Qui imitava qui, en realitat? Ella a ell? O ell ja l’havia acostumada a deixar-se moure? Va tancar els ulls deixant-se transportar per l’olor del tabac, les notes de les cordes i per la boira dels records de molts anys enrere.
Al cap d’una estona, en sentir soroll al pis de baix, es va despertar amb el cap sobre les fotos. Es mirà l’àlbum que tenia obert al davant. Era el del casament dels seus pares. No recordava haver-lo agafat. El tancà, el desà al seu lloc i sortí del despatx.
La seva mare era a la cuina fent el sopar. Quan ella va entrar-hi, es va girar i la va increpar sense malícia:
—Ai, nena... Tu, què? Que vols que m’agafi un cobriment de cor, a mi?
L’Andrea no sabia què devia haver fet.
—Sí, dona. Quan he entrat i he sentit la música i l’olor de pipa…! M’he pensat que el teu pare…
—Ai, sí que em sap greu… No hi havia pensat…
Li va fer una abraçada i, després, li va preguntar delicadament:
—Mare… que ha de venir algú més a sopar? —assenyalant la taula.
—Ai filla! Deixa, deixa…
I de seguida va retirar un dels coberts.
—Caram, mare, sí que és lluny, això —va dir l’acompanyant.
La seva mare conduïa sense deixar de mirar endavant. Es va limitar a fer-li un lleu somriure alhora que girava el cap per comprovar que portés l’urna ben agafada.
Pujaven cap a la casa del Forcall. Era una casa, lluny de tot arreu, que s’havien comprat els pares de l’Andrea quan es van jubilar. Ja feia més de quatre anys que se n’hi havien anat a viure per estar lluny dels maldecaps i a prop de la natura. El seu pare, que es deia Andreu, deia que hi havien anat «a morir feliçment» i a ella no li feia cap gràcia.
Els bots i els catacrucs en aquell tram de camí feien difícil la conversa, però durant el trajecte mare i filla havien tingut temps de parlar una bona estona. La mare, que es deia Teresa, li havia tornat a explicar com el seu pare aquell dia se n’havia anat a dormir com sempre i ja no es va despertar. Una aturada cardiorespiratòria, havien dit els metges. Ella li havia comentat alguns dels seus projectes i quatre coses de la feina del seu marit, que se n’havia hagut de tornar a Lió fins diumenge. Del que no havien tornat a parlar va ser del que li havien proposat quan sortien del cementiri.
—Ni pensar-hi! —havia saltat com una llebre— No se m’hi ha perdut res, a mi, a casa vostra!
I per això ara l’Andrea l’acompanyava al Forcall.
—Doncs ja pujaré jo per estar amb tu uns quants dies —li havia dit— què has de fer allà dalt tota sola!
La seva intenció, però, era convèncer-la que se n’havia d’anar a viure amb ells. Tot i que, de moment, no sabia pas com s’ho faria.
Uns metres enllà es veia que el camí es bifurcava. Abans d’arribar-hi, però, el cotxe va sortir de la pista i, per un pas poc dibuixat, es va acostar a la casa. Era una construcció de dues plantes, tota de pedra, amb una gran figuera al davant.
La Teresa va estirar el fre, es va descordar el cinturó i va sortir voltant el cotxe per davant. S’acostà a la porta de l’Andrea i li va prendre l’urna. Amb aquell recipient de ceràmica ben agafat, es va estar una estona mirant la vall que s’estenia allà al davant. Respirant profundament. Fixà una bona estona la mirada en el camí, just on feia el forcall. Després, com si tornés de lluny, es girà cap a la casa i va mirar, com si busqués alguna cosa. Es va acostar a la taula de pedra que hi havia sota la figuera i hi deixà l’urna.
—Aquí hi estaràs bé, oi Andreu? —va xiuxiuejar.
La seva filla se la mirava. En adonar-se’n va afegir:
—Al teu pare li agradava més estar-se per fora.
L’Andrea va fer un gest d’assentiment amb el cap.
En entrar a la casa va notar alguna cosa al cap i va fer un gest amb el braç. Era un espantabruixes que balancejava al costat de la porta. La mare va somriure. Tot seguit li va començar a ensenyar una mica la vivenda:
—Veus, Andrea? Un cop es fa fosc, aquí el teu pare i jo… —assenyalant la llar de foc.
Per un costat aquesta sala donava a la cuina i a un lavabo petit. Al fons, hi havia una escala. I al pis de dalt hi havia les habitacions.
Quan la Teresa va obrir la porta de la seva habitació l’Andrea no es va poder estar d’imaginar-s’hi el seu pare ajagut amb els ulls tancats i les mans creuades sobre la panxa. Ella dormiria a l’habitació del costat. Davant per davant hi havia una altra porta que donava al despatx del seu pare. Estava tal com l’havia deixat. La cadira de darrere la taula una mica girada, com si algú s’hi acabés d’aixecar.
Aquella nit li va costar molt agafar el son: havia vingut de Lió, havien incinerat el seu pare, la seva mare no es volia moure d’allà dalt. Tot plegat li removia records dels anys que havien viscut junts, que ja li quedaven molt enrere. Als vint anys, se’n va anar a fer el doctorat a París. Allà hi va conèixer el Raymond, amb qui es casaria dos anys més tard. Es van quedar a viure a París i després van anar a Lió. Ara li sabia greu haver estat tan distant.
Estava a punt d’agafar el son quan va escoltar la seva mare a l’habitació del costat. Parlava amb algú:
—M’ha fet molta il·lusió. La nena no hi havia estat mai, aquí.
Al llarg de la nit es va despertar un parell de vegades més i va sentir la seva mare que seguia parlant sola. O això li va semblar. L’endemà no ho tenia clar.
La Teresa s’havia llevat d’hora i era a la cuina acabant d’esbandir els plats del sopar. A l’extrem del marbre hi havia l’urna. Se l’anava mirant. Aquella casa sense l’Andreu se sentia incompleta. Recordava l’Andreu explicant-li que quan ell es morís, l’amor els seguiria mantenint sempre junts. Que era un sentiment que anava més enllà de la vida. Però ella el trobava a faltar. Va sentir que l’Andrea baixava. Es va eixugar les mans.
—Què tal? Has dormit bé?
—Psè… M’he anat despertant sovint…
Li va acostar un vas de llet i el pot de cafè liofilitzat i es va asseure al seu davant.
—I tu, com estàs? —li va preguntar l’Andrea tirant-se els cabells enrere amb la mà des del front.
La Teresa va pensar que aquell gest també el feia l’Andreu.
—Jo? Bé. He dormit molt bé… Estava cansada. I, fixa’t, em sembla que he somiat amb el teu pare. —Ho deia amb els ulls brillants, mirant cap al marbre.
—Sí… és molt normal… quan és tan recent…
La mare va moure el cap sense dir res. Va pensar que a la seva filla li sortia la vena de psicòloga que era, com son pare.
L’Andrea va acabar-se el cafè i es va aixecar fent un altre cop aquell gest d’apartar-se els cabells del front. La Teresa se la mirava esbossant un somriure.
—Què passa?
—Res… Que això que fas amb la mà als cabells… Ton pare ho feia igual.
Va estar a punt de treure el tema. Fer-li veure que quedar-se allà tenia riscos, que estava incomunicada. I si queia i necessitava un metge? I a l’hivern? Amb tot nevat. I si es quedava sense gasoil al generador? No va voler esguerrar aquella estona. A més, era evident que ara començava el dol.
Li va somriure i li va fer un petó.
—Saps què, mare? Com que aquí no hi ha cobertura, baixaré cap al poble a trucar el Ray. Que vols que porti res?
—No. No cal. Al congelador hi ha de tot… O, si vols portar pa…
Quan l’Andrea va marxar, la Teresa va prendre l’urna i la posà damunt la taula. Es va quedar una estona asseguda, mirant-la però com si la traspassés, amb la mirada perduda. Per dins parlava amb el seu marit:
—Andreu, la nena vol que me’n vagi, pobreta… No s’adona que treure’m d’aquí… —Al cap d’una estona:— És clar que no me n’aniré.
Mentre baixava per aquell caminot de fang i de pedres, pensava com s’ho faria per convèncer-la d’anar-se’n. Era tossuda i els arguments racionals no servirien. Potser hauria de fer-li veure que aquella casa no era tan segura com semblava.
S’aturà en un revolt des d’on ja s’albiraven quatre cases al costat del riu i, en comprovar que ja tenia cobertura, va trucar el seu marit. Li va explicar que allò era en un cul de món i que havia hagut de fer mitja hora amb el cotxe per trobar cobertura. I que la seva mare no es voldria moure d’allà.
Al poble va entrar al forn i, en sortir, va entrar a l’herboristeria. La va atendre una dona gran que mirava per sobre les ulleres.
—Tu deus ser la filla, oi?
Ella se la va mirar, sense entendre del tot què li deia.
—Vull dir, la filla dels del Forcall.
—Ah sí… els meus pares… Vull dir, la meva mare… viu allà.
I va aprofitar per preguntar:
—Per cert, aquella casa… És molt antiga, oi?
—Oi tant! Va estar molt de temps que ningú… Diu que hi passaven estranyes coses…
Se la va quedar mirant, aixecant les celles com demanant-li que li expliqués més. La dona va seguir:
—I això que ara s’hi hagi mort ton pare… —va fer una pausa— Diuen que és un lloc «de mal morir», ves.
—De mal morir? —va repetir, fixant-se en un espantabruixes com el de la casa del Forcall.
Aquella dona gran li va explicar enraonies antigues.
—Jo per allà dalt no m’hi estaria gaire —va dir-se com per a ella mateixa.
Quan tornava, pujant amb el cotxe, mirant el paisatge, no podia evitar pensar en allò. Que si per allà dalt vagarejaven ànimes de difunts que no sabien quin camí agafar. Que si durant la guerra hi havien trobat soldats, vaja, els cossos. Intentava foragitar aquelles falòrnies que li ocupaven el cap. També se li barrejaven amb el record de la seva mare parlant amb el seu pare, de nit, a l’habitació del costat.
En arribar, la Teresa li va ensenyar el taller que tenia al cobert de l’altra banda de l’era. Feia olor d’olis i de trementina. Al mig hi havia un cavallet i al costat una taula amb tubs de pintura, pinzells i uns quants draps. A les parets hi penjaven quadres i per terra, bastidors amuntegats, alguns de pintats i d’altres per pintar.
L’Andrea sabia que la seva mare pintava però no s’imaginava que anés tan de debò. Anava passant les teles de terra i se les mirava atentament.
—Ets una artista! —li va dir, aixecant-se i fent-li una abraçada.
—Deixa, deixa, que ja fas com ton pare.
La Teresa se la va separar i va anar a buscar un bastidor que hi havia en un racó, a l’altra banda.
—Mira aquest, què et sembla? —va preguntar-li mig rient. Ella va fer com que no sabia…
Era una pintura amb prou feines començada. Només s’hi veia un esbós amb línies de color blau i unes primeres taques de color que insinuaven un camí al mig de la muntanya i una casa al costat.
—El va començar el teu pare. Fa un parell de mesos.
L’Andrea es va acostar a la tela i va resseguir l’esbós amb el dit.
—Només amb quatre línies i ja es veu cap on va, aquest camí—va dir, fluixet.
A la tarda l’Andrea va entrar al despatx del seu pare i es va asseure on seia ell. Sobre la taula hi havia el cendrer amb la pipa, un pot de llapis, un parell de llibres. Hi havia una caixa de cd: Romeu i Julieta, de Prokófiev. La capsa era buida. Va prémer el play de l’aparell de música i va començar a sonar. S’aixecà a mirar la llibreria: molta literatura clàssica. Li cridà l’atenció el títol d’alguns llibres: L’àncora de l’esperit, Els miralls de l’Estígia… I, just a sobre, àlbums de fotografies. En va agafar un a l’atzar. Era de quan ella devia tenir sis o set anys. En tornar-se a asseure li van venir ganes de fumar. Va encendre la pipa i va fer un parell de calades. El fum li va omplir la boca amb un regust que reconeixia tot i no haver fumat mai en pipa. Va arrufar el front. En obrir l’àlbum es va veure ella anant amb bicicleta, també amb el seu pare, a les escales de la catedral. En aquella foto es veia com s’assemblaven molt. Va recordar el joc del mirall. El seu pare li feia gestos que ella havia d’imitar. Treia la llengua cap a un costat, arrufava el nas, feia l’ullet. Amb la distància dels anys, aquell joc li va semblar menys innocent. Qui imitava qui, en realitat? Ella a ell? O ell ja l’havia acostumada a deixar-se moure? Va tancar els ulls deixant-se transportar per l’olor del tabac, les notes de les cordes i per la boira dels records de molts anys enrere.
Al cap d’una estona, en sentir soroll al pis de baix, es va despertar amb el cap sobre les fotos. Es mirà l’àlbum que tenia obert al davant. Era el del casament dels seus pares. No recordava haver-lo agafat. El tancà, el desà al seu lloc i sortí del despatx.
La seva mare era a la cuina fent el sopar. Quan ella va entrar-hi, es va girar i la va increpar sense malícia:
—Ai, nena... Tu, què? Que vols que m’agafi un cobriment de cor, a mi?
L’Andrea no sabia què devia haver fet.
—Sí, dona. Quan he entrat i he sentit la música i l’olor de pipa…! M’he pensat que el teu pare…
—Ai, sí que em sap greu… No hi havia pensat…
Li va fer una abraçada i, després, li va preguntar delicadament:
—Mare… que ha de venir algú més a sopar? —assenyalant la taula.
—Ai filla! Deixa, deixa…
I de seguida va retirar un dels coberts.
Comentaris