Disciplina
Hi havia una munió de gent davant les portes del Parlament. Mentre s’hi acostava es va adonar que encara s’estaven organitzant. Ella avançava amb pas decidit, portant una carpeta agafada davant del pit. Va veure com descargolaven algunes pancartes: “Morir dignament és un dret”, “Eutanasia? Sí!”. Se li va acostar una dona gran amb els ulls plorosos. Ella li va posar la mà a l’espatlla sense aturar-se del tot. Quan estava creuant pel mig de la gentada es va adonar que alguns l’assenyalaven i parlaven entre ells. Abans d’arribar al cordó dels mossos va escoltar com van començar a cridar: “Votar no és decidir contra el poble!” Els mossos li van obrir pas i ella es va esmunyir endins de seguida.
Va saludar amb un gest un grup de diputats que s’estaven per allà fent temps, alguns fumant, i va enfilar l’escala cap al despatx del partit. Va fer un “bon dia” sense adreçar-se a ningú i va deixar la carpeta i la bossa reservant un lloc a la taula. Després s’acostà a la finestra. El grup de manifestants era força nombrós. Es fixà en aquella dona que se li havia acostat. Feia el mateix amb tothom qui arribava ben vestit. Va desviar la mirada carrer enllà, cap als terrats de les cases. I el pensament, el va desviar cap a la conversa que havia tingut amb la seva mare la nit abans. Estava cansada i no es va saber contenir. Va acabar penjant-li el telèfon i després li sabia greu. No havia dormit gens bé. A més a més tenia el dia tan complicat que no podria anar-la a veure fins al vespre.
Van entrar el Joaquim i la Júlia i tots es van anar asseient.
—Bé. No tenim gaire estona perquè ja sabeu que han avançat el ple —va començar la Júlia—. Bàsicament es tracta de conèixer i completar, si cal, l’argumentació del nostre vot. L’exposarà el Joaquim.
—Molt bé doncs, tal com vam acordar serà un “No”. Els nostres vuit vots, tal com estan les coses, seran decisius.
Mentre l’escoltava va pensar en la Sílvia, la seva germana, també l’hauria d’anar a veure. El Joaquim va anar explicant:
—Aquest cop el govern no se’n sortirà! —va fer una pausa i se sentí un aplaudiment, una mica fora de lloc—. La qüestió és molt sensible i el govern s’ha tret aquesta llei de la màniga precisament per això. No ens podem arronsar, ara.
Va continuar fent un llistat dels arguments que exposaria a l’endemà, va demanar si a algú se li acudia alguna cosa a afegir i va acabar, passejant la mirada per cadascun dels que tenien vot, amb un to gairebé amenaçant:
—Cadascun dels nostres vots serà una bufetada al govern. I pobre de qui vulgui anar per lliure: qui trenqui la disciplina, se'n va.
La Mireia ho tenia molt clar, sabia què tocava fer. Feia anys que havia après que, dins del partit, decidir era deixar que decidissin els altres.
Va baixar les escales del Parlament sense entretenir-se. Al carrer encara hi havia manifestants. Va caminar unes passes abans de treure el mòbil de la bossa. Un parell de missatges de la seva germana, ja els llegiria a casa. Va guardar-lo de seguida. Li tornaven al cap algunes mirades dels companys. Si començaven a dubtar, tota l'estratègia podia ensorrar-se.
Va anar a veure la seva mare. Ja l’estava esperant:
—Mireia, què he llegit, que votareu contra la proposta de llei de l'eutanàsia?
La Mireia se la va quedar mirant un instant abans de contestar:
—Encara no s'ha fet públic.
—Doncs aquí a la tauleta he llegit que…
—No sé qui ho pot haver filtrat…
—Però… és veritat o què?
—Sí, segurament…
—No m’ho puc creure! —va fer una pausa— I tu, també? Amb això de la teva germana…?
—Mare, per favor, no barregis les coses. És una qüestió de partit…
—Una qüestió de partit? La Sílvia no et diu res perquè et coneix. Però aquests dies només viu pendent de les notícies.
La Mireia va notar en aquelles paraules un to d’amenaça que li va recordar el del Joaquim: «pobre de qui vagi per lliure…»
La seva mare es va quedar mirant la tauleta, fent que llegia. Al cap d’una estona, la Mireia va intentar explicar-li:
—A veure, de fet, no és que votem contra l’eutanàsia. Només és que… hem de votar contra el govern.
—Romanços! —estava francament molesta—. M’estàs dient que votareu en contra perquè sí? Només per enfonsar el govern? I tu? Que no pots decidir pel teu compte, tu?
—No és el que jo pensi, mare… —Va apartar la mirada cap a la finestra i, al cap d’una estona, com si ho tingués après, va anar dient:
—La política té aquestes coses.... De vegades s’han d’aparcar idees per aconseguir un objectiu més important.
—Un objectiu més important? Au, va! Què m’expliques!
La Mireia se sentia molt incòmoda i veia clar que no la treuria d’allà. S’anava a aixecar i la seva mare la va aturar:
—No te’n vagis, no. T’explicaré una cosa que no sap ningú. Ni a ton pare, no li ho vaig explicar mai —va dir, mentre deixava la tauleta digital sobre la tauleta de centre.
La Mireia es va asseure bé i se la va mirar, sorpresa, disposada a escoltar.
Li va explicar que quan tenia divuit anys, un parell d’homes la van arraconar en un portal i la van violar. No en va dir res als seus pares perquè no els havia fet cap gràcia que se n’anés a Barcelona. Al cap d'unes setmanes va saber que estava embarassada. I en aquells temps no hi havia llei d’interrupció de l’embaràs ni res. Se’n va haver d’anar a Londres, d’amagat, amb una amiga. No va ser gens fàcil per a ella. Ho va passar molt malament.
—Ostres, mare! —La Mireia li va agafar la mà i la mirà als ulls, els tenia ben humits. La va abraçar. Al cap d’una estona li va preguntar:
—Però… I tot això, per què m’ho expliques, ara?
—Que no ho veus, Mireia? Si no s’aprova aquesta llei, quan la teva germana estigui més malament…
—Au, mare! No és el mateix…
—Que no és el mateix? Pitjor, serà! Molt pitjor!
Feia mesos que a la família tot girava al voltant de l'ELA de la Sílvia. De moment encara podia moure’s amb cadira de rodes i es podia valdre bastant per ella mateixa, llegia, escrivia i fins i tot a la cuina, de tant en tant, ajudava el seu marit.
Després de sopar, la Mireia es va tancar a la seva habitació, va engegar l’ordinador i va obrir el document de la proposta de llei. Començava a llegir-lo quan vibrà el mòbil. Era un Whatsapp del Roger, un company de partit amb qui ja es coneixien de l’escola.
—Què fas, Mireia? Tot bé?
Va enviar la icona «cara sacsejada». El Roger contestà amb un interrogant. Després la Mireia va escriure:
—Sí, tot bé. Anava a mirar-me la proposta de llei…
—Creus que és bona idea? Que no ho tenim clar?
La Mireia va trigar a contestar. Va mirar cap al portàtil. El Roger va teclejar, omplint la pausa:
—Mireia, demà tots direm el mateix.
—Sí, tens raó. Bona nit. —Va afegir la icona de la cara amb Zzz i va apagar el mòbil. Al portàtil el document continuava obert. Va llegir les dues primeres línies. Es va trobar incòmoda. Si descobria que hi estava d'acord, què faria després? Va tancar el document i va apagar l'ordinador.
L’endemà a la sala de reunions del grup hi havia un cert enrenou. Va preguntar què passava i li van explicar que segurament es demanaria el vot secret.
—Ah sí? —va fer, mirant la resta del grup, dissimulant la seva contrarietat.
—Sí, és pel contingut de la proposta… —va fer la Maria— com que toca qüestions bioètiques… Alguns apel·len a la llibertat de consciència…
—Doncs què voleu que us digui… D’això ja en va parlar ahir el Joaquim, no? Si obrim aquesta porta… quin sentit té votar diferent?
—Mira, hi ha votacions que un les fa pel partit —va comentar el Ramon— i n'hi ha que després t'acompanyen tota la vida.
La Mireia se’l va mirar sense dir res. va notar que se li accelerava el cor.
—No us hi amoïneu—va intervenir la Júlia— al final no depèn de nosaltres, tant els d’Unió com els de Xarxa també ho demanaran, i, segons el reglament, n'hi ha prou amb dues formacions.
—Doncs res, el que cal és que ens mantinguem ferms amb el “no” —va fer la Mireia, intentant mostrar-se tranquil·la —. Ara que tenim el govern contra les cordes... oi?
Van entrar a l’hemicicle que ja s’havia anunciat el procediment de vot secret i es convidava tots els diputats a sortir uns minuts per preparar l’urna, els sobres i les butlletes.
Quan van tornar a entrar, al costat de cada porta hi havia una tauleta amb sobres i dues piles de butlletes, unes en què sols deia “sí”, i a les altres, “no”. Hi havia diputats que agafaven el sobre i només una de les butlletes. D’altres, agafaven el sobre i les dues butlletes. La Mireia va mirar a banda i banda abans d’agafar les dues. En pujar cap al seu escó es va adonar que el Joaquim l’estava observant i li va esquivar la mirada. En general en tot l’hemicicle regnava un ambient tens, amb una remor com d’església, els que parlaven, ho feien fluixet. Li va passar pel cap l’escola de monges, un dia de confessions, quan s’acostava al confessionari sense saber què diria.
Va saludar amb un gest un grup de diputats que s’estaven per allà fent temps, alguns fumant, i va enfilar l’escala cap al despatx del partit. Va fer un “bon dia” sense adreçar-se a ningú i va deixar la carpeta i la bossa reservant un lloc a la taula. Després s’acostà a la finestra. El grup de manifestants era força nombrós. Es fixà en aquella dona que se li havia acostat. Feia el mateix amb tothom qui arribava ben vestit. Va desviar la mirada carrer enllà, cap als terrats de les cases. I el pensament, el va desviar cap a la conversa que havia tingut amb la seva mare la nit abans. Estava cansada i no es va saber contenir. Va acabar penjant-li el telèfon i després li sabia greu. No havia dormit gens bé. A més a més tenia el dia tan complicat que no podria anar-la a veure fins al vespre.
Van entrar el Joaquim i la Júlia i tots es van anar asseient.
—Bé. No tenim gaire estona perquè ja sabeu que han avançat el ple —va començar la Júlia—. Bàsicament es tracta de conèixer i completar, si cal, l’argumentació del nostre vot. L’exposarà el Joaquim.
—Molt bé doncs, tal com vam acordar serà un “No”. Els nostres vuit vots, tal com estan les coses, seran decisius.
Mentre l’escoltava va pensar en la Sílvia, la seva germana, també l’hauria d’anar a veure. El Joaquim va anar explicant:
—Aquest cop el govern no se’n sortirà! —va fer una pausa i se sentí un aplaudiment, una mica fora de lloc—. La qüestió és molt sensible i el govern s’ha tret aquesta llei de la màniga precisament per això. No ens podem arronsar, ara.
Va continuar fent un llistat dels arguments que exposaria a l’endemà, va demanar si a algú se li acudia alguna cosa a afegir i va acabar, passejant la mirada per cadascun dels que tenien vot, amb un to gairebé amenaçant:
—Cadascun dels nostres vots serà una bufetada al govern. I pobre de qui vulgui anar per lliure: qui trenqui la disciplina, se'n va.
La Mireia ho tenia molt clar, sabia què tocava fer. Feia anys que havia après que, dins del partit, decidir era deixar que decidissin els altres.
Va baixar les escales del Parlament sense entretenir-se. Al carrer encara hi havia manifestants. Va caminar unes passes abans de treure el mòbil de la bossa. Un parell de missatges de la seva germana, ja els llegiria a casa. Va guardar-lo de seguida. Li tornaven al cap algunes mirades dels companys. Si començaven a dubtar, tota l'estratègia podia ensorrar-se.
Va anar a veure la seva mare. Ja l’estava esperant:
—Mireia, què he llegit, que votareu contra la proposta de llei de l'eutanàsia?
La Mireia se la va quedar mirant un instant abans de contestar:
—Encara no s'ha fet públic.
—Doncs aquí a la tauleta he llegit que…
—No sé qui ho pot haver filtrat…
—Però… és veritat o què?
—Sí, segurament…
—No m’ho puc creure! —va fer una pausa— I tu, també? Amb això de la teva germana…?
—Mare, per favor, no barregis les coses. És una qüestió de partit…
—Una qüestió de partit? La Sílvia no et diu res perquè et coneix. Però aquests dies només viu pendent de les notícies.
La Mireia va notar en aquelles paraules un to d’amenaça que li va recordar el del Joaquim: «pobre de qui vagi per lliure…»
La seva mare es va quedar mirant la tauleta, fent que llegia. Al cap d’una estona, la Mireia va intentar explicar-li:
—A veure, de fet, no és que votem contra l’eutanàsia. Només és que… hem de votar contra el govern.
—Romanços! —estava francament molesta—. M’estàs dient que votareu en contra perquè sí? Només per enfonsar el govern? I tu? Que no pots decidir pel teu compte, tu?
—No és el que jo pensi, mare… —Va apartar la mirada cap a la finestra i, al cap d’una estona, com si ho tingués après, va anar dient:
—La política té aquestes coses.... De vegades s’han d’aparcar idees per aconseguir un objectiu més important.
—Un objectiu més important? Au, va! Què m’expliques!
La Mireia se sentia molt incòmoda i veia clar que no la treuria d’allà. S’anava a aixecar i la seva mare la va aturar:
—No te’n vagis, no. T’explicaré una cosa que no sap ningú. Ni a ton pare, no li ho vaig explicar mai —va dir, mentre deixava la tauleta digital sobre la tauleta de centre.
La Mireia es va asseure bé i se la va mirar, sorpresa, disposada a escoltar.
Li va explicar que quan tenia divuit anys, un parell d’homes la van arraconar en un portal i la van violar. No en va dir res als seus pares perquè no els havia fet cap gràcia que se n’anés a Barcelona. Al cap d'unes setmanes va saber que estava embarassada. I en aquells temps no hi havia llei d’interrupció de l’embaràs ni res. Se’n va haver d’anar a Londres, d’amagat, amb una amiga. No va ser gens fàcil per a ella. Ho va passar molt malament.
—Ostres, mare! —La Mireia li va agafar la mà i la mirà als ulls, els tenia ben humits. La va abraçar. Al cap d’una estona li va preguntar:
—Però… I tot això, per què m’ho expliques, ara?
—Que no ho veus, Mireia? Si no s’aprova aquesta llei, quan la teva germana estigui més malament…
—Au, mare! No és el mateix…
—Que no és el mateix? Pitjor, serà! Molt pitjor!
Feia mesos que a la família tot girava al voltant de l'ELA de la Sílvia. De moment encara podia moure’s amb cadira de rodes i es podia valdre bastant per ella mateixa, llegia, escrivia i fins i tot a la cuina, de tant en tant, ajudava el seu marit.
Després de sopar, la Mireia es va tancar a la seva habitació, va engegar l’ordinador i va obrir el document de la proposta de llei. Començava a llegir-lo quan vibrà el mòbil. Era un Whatsapp del Roger, un company de partit amb qui ja es coneixien de l’escola.
—Què fas, Mireia? Tot bé?
Va enviar la icona «cara sacsejada». El Roger contestà amb un interrogant. Després la Mireia va escriure:
—Sí, tot bé. Anava a mirar-me la proposta de llei…
—Creus que és bona idea? Que no ho tenim clar?
La Mireia va trigar a contestar. Va mirar cap al portàtil. El Roger va teclejar, omplint la pausa:
—Mireia, demà tots direm el mateix.
—Sí, tens raó. Bona nit. —Va afegir la icona de la cara amb Zzz i va apagar el mòbil. Al portàtil el document continuava obert. Va llegir les dues primeres línies. Es va trobar incòmoda. Si descobria que hi estava d'acord, què faria després? Va tancar el document i va apagar l'ordinador.
L’endemà a la sala de reunions del grup hi havia un cert enrenou. Va preguntar què passava i li van explicar que segurament es demanaria el vot secret.
—Ah sí? —va fer, mirant la resta del grup, dissimulant la seva contrarietat.
—Sí, és pel contingut de la proposta… —va fer la Maria— com que toca qüestions bioètiques… Alguns apel·len a la llibertat de consciència…
—Doncs què voleu que us digui… D’això ja en va parlar ahir el Joaquim, no? Si obrim aquesta porta… quin sentit té votar diferent?
—Mira, hi ha votacions que un les fa pel partit —va comentar el Ramon— i n'hi ha que després t'acompanyen tota la vida.
La Mireia se’l va mirar sense dir res. va notar que se li accelerava el cor.
—No us hi amoïneu—va intervenir la Júlia— al final no depèn de nosaltres, tant els d’Unió com els de Xarxa també ho demanaran, i, segons el reglament, n'hi ha prou amb dues formacions.
—Doncs res, el que cal és que ens mantinguem ferms amb el “no” —va fer la Mireia, intentant mostrar-se tranquil·la —. Ara que tenim el govern contra les cordes... oi?
Abans d’entrar a l’hemicicle, la Mireia va sortir a fer una cigarreta. Va buscar un racó on estar sola. Cap a l’altra banda, lluny, va veure que aquella dona gran dels ulls plorosos encara era per allà.
Va mirar el mòbil. Tenia un Whatsapp de la Sílvia. Abans de llegir-lo va fer una forta calada.
—Mireia, m’han dit que potser a la tardor ja no podré empassar. Vull poder decidir quan arribi el moment —deia.
Se’l va quedar llegint un parell de cops, fixant-se en cada paraula. «Vull poder decidir», li demanava la seva germana.
Va sentir que algú sortia. Va apagar el mòbil i se’l va posar a la butxaca. Era el Roger.
—Alguna cosa important, Mireia? —va preguntar.
Va treure el paquet de la butxaca i es va posar un cigarret a la boca. Amb un gest li va demanar el seu a la Mireia, per encendre. Quan li tornava:
—Escolta, Mireia... ara que ha sortit això del vot secret i la llibertat de consciència... —parlava fluix i, mirava de reüll que ningú no els escoltés:— …em vas dir que la teva germana té ELA, oi?
A la Mireia se li va tallar la respiració. Va mirar enllà. Després va respondre, intentant mantenir la veu ferma:
—Sí, la Sílvia…
—I n'heu parlat, a casa, d'aquesta llei? Com ho veu ella? Ho deus passar malament.
La Mireia no va contestar de seguida, seguia mirant el grup de manifestants. No sabia si potser l’enviava el Joaquim? Si mostrava feblesa, deixaria de ser la diputada fiable que era. Quedaria exposada. Deixà caure la cigarreta i, mentre l’apagava, va contestar:
—A casa intentem no barrejar la política amb la família —com de memòria, gairebé recitant:— La meva germana sap perfectament quina és la posició del partit i sap que aquesta llei del govern és un nyap. No hi ha debat.
El Roger la va mirar fixament un instant, potser mesurant el grau de sinceritat de les seves paraules. Potser intentant posar-se al seu lloc. Després, va somriure amb alleujament.
Ella també va provar de somriure, però no li va sortir.
— Va, entrem, que deuen ser a punt de començar.
La Mireia el va agafar pel braç.
—Un moment, Roger, tu què faràs?
El Roger va arronsar lleument les espatlles, com si la resposta fos òbvia.
—Però, si tu fossis jo…
El Roger va obrir la porta i la va aguantar perquè passés. Ella li va buscar la mirada. Ell la va esquivar. Quan ja començaven a pujar l'escala, el Roger va dir, fluixet:
—Jo també entendria que tu…
Quan van tornar a entrar, al costat de cada porta hi havia una tauleta amb sobres i dues piles de butlletes, unes en què sols deia “sí”, i a les altres, “no”. Hi havia diputats que agafaven el sobre i només una de les butlletes. D’altres, agafaven el sobre i les dues butlletes. La Mireia va mirar a banda i banda abans d’agafar les dues. En pujar cap al seu escó es va adonar que el Joaquim l’estava observant i li va esquivar la mirada. En general en tot l’hemicicle regnava un ambient tens, amb una remor com d’església, els que parlaven, ho feien fluixet. Li va passar pel cap l’escola de monges, un dia de confessions, quan s’acostava al confessionari sense saber què diria.
Un cop tothom va ser al seu escó la presidenta va explicar que en comptes d’anar cridant els diputats d’un en un, anirien passant un darrere l’altre i el secretari aniria marcant el seu nom a la llista un cop haguessin votat. Mentre deia això, la Mireia va comprovar que ningú la vigilava i va posar el seu vot dins el sobre.
Des del darrere van començar a baixar els diputats, en fila. L’urna, l’havien posada a la tribuna de l’orador, de manera que havien de pujar els tres graons per dipositar el seu vot. Des d’allà dalt, la majoria miraven cap al secretari i quan aquest els feia un gest amb el cap, baixaven per l’altra banda. La Mireia, absorta en aquesta coreografia, se sobresaltà quan es van aixecar les dues diputades que tenia al costat. Ella també es va aixecar i les va seguir per incorporar-se a la fila. Es notava els batecs del cor a les temples, les galtes vermelles, les mans suades. Aguantava el sobre només amb les puntes dels dits, com si cremés. Mirava a terra però sentia totes les mirades al seu damunt. Per dins li ressonava la frase del Ramon: «hi ha votacions que et segueixen tota la vida». Quan va ser davant l'urna va dipositar el sobre. En baixar aquells tres graons s’adonà que el Roger, que havia votat al seu davant s’havia girat. No el va mirar. Va tornar al seu escó. Li va tornar a passar pel cap l'escola de monges quan, després de confessar-se, mai no recordava què li havia dit, al mossèn; només sabia que ja havia passat.
Es va procedir al recompte. La Mireia es fixava en els qui es creuaven mirades i en els que, mirant enrere, intentaven endevinar qui havia votat què.
Finalment, amb algun vot en blanc i tres abstencions, va guanyar el “sí” només per dos vots més que el “no”. El partit del govern i els qui encara li fan la gara-gara van esclatar en aplaudiments i es van posar drets. Els vuit del seu partit es van mirar entre ells, interrogants. Després van mirar cap a l’altra banda del passadís: entre els qui no aplaudien també hi havia desconcert.
En acabar la sessió del Parlament es va acostar a veure la seva germana. Estava sola, el seu marit encara no havia arribat. Es sentia la tele al fons. La Mireia la va ajudar amb la cadira i van anar cap al menjador.
—Ai sí, gràcies. Cada vegada em costa més moure aquestes rodes.
La Mireia pensà que cada cop que es veien la Sílvia havia perdut una mica més.
A la tele donaven la notícia. De fons es veia l’hemicicle fet de puntets verds i vermells. Ella hi veia que no havien aconseguit doblegar el govern. La presentadora, però, explicava que s’havia donat un gran pas per fer una societat amb més humanitat i tal i tal.
—Mireia… —va dir la Sílvia.
La Mireia va mirar la seva germana, esbossant un somriure.
—Vine aquí! —i va fer un gest com demanant-li una abraçada.
La Mireia va agafar el comandament del televisor. Va treure el volum. Després s’acostà a la seva germana i es van abraçar.
Quan es van separar, la Sílvia, fent un esforç, la va retenir. Agafant-li les dues mans, la mirà als ulls. La Mireia va veure com a la seva germana li regalimava una llàgrima. Es tornaren a abraçar.
Quan es van deixar, la Sílvia li va dir:
—Gràcies!
La Mireia només li va tornar un somriure indecís.
En sortir, a l'ascensor, quan la Mireia es va posar la mà a la butxaca per treure les claus del cotxe, va palpar un paper doblegat. Era la butlleta que no havia dipositat a l'urna. Es va aturar amb la mà a mig camí de la paperera. Recordà l'escola de monges, els dies que sortia del confessionari sense saber de què s’havia confessat. Abans de llençar-lo, va obrir el paper per saber què havia votat.
Xavier Àvila i Morera (juliol 26)
Comentaris